Una ampolla al mig de l’oceà… de wordpress.

Buf! Feia molt i molt de temps que no entrava al meu propi blog! He hagut de remirar’m-ho tot per recordar com funcionava i com el tenia muntat. Aquest post, però no és per reiniciar el blog (tot i que em continua agradant molt el cinema) sinó per llençar una ampolla a l’oceà de wordpress amb un missatge que no sé si arribarà enlloc, qui el pot llegir i què en pot fer amb el missatge. El missatge que hi ficaria a l’ampolla seria el següent:

Fa pocs més d’un any que he estrenat paternitat i, juntament amb la meva dona, ens hem animat a retornar al món dels blogs amb una nova idea. De fet, ella no ha marxat mai ja que sempre ha estat per aquí amb el seu blog d’Aficionats a la cuina i, anteriorment, amb l’Aficionats als senders (blog que corre la mateixa sort que el Cinefòrum)

El nou projecte en qüestió es diu “La vida amb un@ més” i allà anem escrivint tot allò que ens passa pel cap arran de les nostres experiències en això de la maternitat i la paternitat. De moment, el consum de cinema ha caigut en picat. Això us ho puc assegurar. Jejeje

Doncs res. Si aquest missatge arriba a algú i decideix passar-se per la nostra niva illa digital, serà més que benvingut!

I qui sap, potser un dia ens tornem a trobar enmig d’aquest gran oceà d’informació…

TOT MÉLIÈS

Avui no comentaré cap pel·lícula que hi hagi actualment a la cartellera, però sí que dedicaré un temps a la figura de George Méliès. Per a qui no ho sàpiga, Méliès va ser un mag que va viure en primera persona les primeres pases de la història del cinema i, com a visionari que era, va veure l’oportunitat de crear un altre tipus d’il·lusions; per això els va demanar als germans Lumière un cinematògraf. Però aquests no li van voler vendre perquè deien que era un invent sense cap mena de futur.

Així que ell se’n va anar a Anglaterra, va comprar un invent semblant de captura d’imatges i va començar a experimentar totes les possibilitats que oferia aquell enginy. Estic parlant, per situar-nos, de l’any 1895. A partir d’aquest moment va començar a gravar un munt de pel·lícules fantàstiques plenes de trucs de càmera que sorprenien a tothom. És per això que se’l considera el pare del cinema fantàstic i dels efectes especials.

Si us parlo ara de Méliès és perquè en l’últim mes he tingut l’oportunitat de gaudir d’un parell d’experiències relacionades directament amb ell. Per una banda està l’exposició temporal que es pot veure al CaixaFòrum: George Méliès. La màgia del cinema. Una exposició que reflexa els orgiens del cinema i com aquest arriba a les mans de Méliès; on s’explica la història d’aquest creador de somnis i on es desvetllen tots els trucs que arribava a utilitzar en una època en que el cinema s’acabava d’inventar. L’exposició es pot visitar fins el 24 de juny. No us la perdeu!!!

Per una altra banda, ahir vaig poder assistir a una sessió de cinema molt especial als Cinemes Girona, de Barcelona. Es tracta de les Nits de Jordi Sabatés i el cicle de ‘El món màgic de George Méliès’. En aquesta sessió es van projectar un total de 9 pel·lícules de Méliès, incloent-hi la famosa “Viatge a la lluna”, acompanyades per la música en directe del piano composada i interpretada pel músic Jordi Sabatés. Per una nit, vam poder sentir com es vivia el cinema antigament i com la música del piano ajuda sorprenentment a entrar en la pantalla. Malauradament, el cicle sobre Méliès ha acabat, però si a algú li queda el cuquet de viure el cinema com era abans ho podrá fer durant els divendres de juny amb la pel·lícula ‘Sherlock Junior’ de Buster Keaton.

Aquí us deixo els links per si voleu més informació; de l’exposició al CaixaFòrum i dels cinemes Girona i el cicle de Les Nits de Jordi Sabatés.

I, per acabar, una versió restaurada i musicada de ‘Viatge a la lluna’

EL IMPOSTOR (Bart Layton)

Nicholas Barclay és un nen que va desaparèixer al juny del 2004 als Estats Units. Tres anys més tard, a la família li arriba una trucada confirmant-li que han trobat al seu fill, a Espanya. Però al jove que han trobat té un color de cabells i d’ulls diferent al d’en Nicholas, té un estrany accent al parlar i, a més, és 10 anys més gran del que hauria de ser. Tot i així, la família l’acull igualment. Es tracta d’una història real.

Us he de confessar que no veig gaires documentals (siguin de ficció o de no-ficció) i la veritat és que no ho entenc, perquè hi han films d’una qualitat tremenda. ‘El impostor’ és un boníssim exemple i té tots els ingredients: entretingut, captivant, soprenent i amb una història espectacular, plena de girs i amb molts punts de vista d’allò més divergents.

Des d’un bon principi (només cal llegir el títol del documental), no amaga que la identitat del jove trobat no és la del petit Nicholas Barclay. Pot semblar que explicar això des del minut zero pugui treure interés i curiositat a la resta de la pel·lícula; però no és així. Com és que la família l’acull? Ningú va sospitar res? Ningú veia que aquell noi no s’assemblava res a en Nicholas? Però, el millor de tot, és que la història no acaba aquí, i la trama es va complicant i va agafant diferents camins segons qui explica la història. A qui creure? Us puc assegurar que cap al final de la pel·lícula quedareu bocabadats.

El documental compta amb entrevistes dels membres de la família Barclay, amb totes aquelles persones que van investigar el cas i amb el mateix impostor que es va fer passar pel jove desaparegut, qui ens explica de primera mà perquè i com ho va fer. La única pega que li puc trobar és que abusa de les recreacions històriques amb un llenguatge més purament cinematogràfic i no aporta gaire imatges d’arxiu d’un succés que va sortir a tots els noticiaris d’Amèrica. Tot i així, és un documental imprescindible i sensacional.

Un útlim motiu per veure-la? Doncs que el productor de ‘El impostor’ és el mateix que el de l’espectacular documental ‘Man on wire‘, guanyadora de l’Oscar a millor documental.

Conclusió: ‘El impostor’ ens demostra que els documentals poden tenir tanta, o més, qualitat que qualsevol altra pel·lícula.

TIPOS LEGALES (Fisher Stevens)

Després de 28 anys, en Val surt de la pressó i a fora l’espera el seu millor amic, en Doc, amb qui està disposat a gaudir de la llibertat fins l’últim minut. El que en Val no sap, és que en Doc te l’ordre de matar-lo tant bon punt posi un peu al carrer. L’estreta relació d’amistat entre aquests dos homes, juntament amb un vell amic reclòs en un asil d’ancians, farà que el desenllaç s’allargui posant en perill la vida de tots tres.

No em podia estar de veure una pel·lícula amb un trio protagonista tant fort com el que ens ofereix ‘Tipos legales’; tres grandíssims actors, tres guanyadors de l’Oscar i tres homes capaços de trobar l’equilibri perfecte entre la comèdia i el drama. Ells són Christopher Walken, Alan Arkin i Al Pacino, tres actors amb una química espectacular capaços de fer-nos plorar i riure en la mateixa seqüència.

I és que ‘Tipos legales’ és una comèdia depriment i nostàlgica que reflecteix el pas imparable del temps i les conseqüències d’aquest. Però tot i això, no oblida les parts bones, els records positius i els moments estelars que encara es poden viure. Hi ha optimisme i pessimisme, alegries i penes, vida i mort. I tot acompanyat d’una banda sonora genial, amb algunes temes de Jon Bon Jovi molt grans. És una pel·lícula que es fa molt curta; i això que succeeixen un munt de coses al trio protagonista: robatoris, assassinats, enterraments, violència, drogues, sexe i amors varis… i tot això només en una sola nit.

Conclusió: Imperdonable perdre’s a aquests enormes actors junt a la gran pantalla.

KAUWBOY (Boudewijn Koole)

En Jojo és un nen de 10 anys que viu sol amb el seu pare, i tot i que li explica constantment a la seva mare per telèfon com d’idílica és la seva vida, no pot evitar que el seu pare sigui un home amb greus problemes alcohòlics i amb tendència a ser violent. Però tot té la seva explicació. Mentre en Jojo no la compren, la seva vida millora substancialment quan troba una petita graula ferida i comença a domesticar-la malgrat les amenaces del seu pare.

Poca cosa puc dir sobre aquesta pel·lícula holandesa per no espatllar massa la trama, però tot són coses bones. Es tracta d’una petita joia d’autor, que s’estrenarà amb molt poques còpies, humanista, sensible, amb un missatge clar i contundent i amb uns actors molt joves que són una autèntic cant a la inocència infantil. Això és tot. Espero picar la vostra curiositat i que la veieu quan tingueu ocasió.

Conclusió: Una petita gran faula amb final feliç.

SCARY MOVIE 5 (Malcolm D. Lee)

Que pel·lícules tan bones com ‘Origen‘ i ‘Cisne Negro’ i altres com ‘Paranormal activity‘, ‘Mamá‘, ‘Evil dead’ o ‘El orígen del planeta de los simios’ siguin parodiades per fer aquesta cinquena part de la saga d’Scary movie’ és un despropòsit. No s’ho mereixen. ‘Scary movie 5’ és un gran exemple de com fer una comèdia sense cap mena de gràcia.

Conclusió: No val la pena malbaratar paraules.

7 CAJAS (Juan Carlos Maneglia / Tana Schémbori)

En Víctor és un jove repartidor que treballa al famós ‘Mercado 4’ del Paraguay i que somia a sortir a la televisió algun dia. Però un encàrrec li posarà les coses complicades, quan un home li demani transportar 7 capses amb un contingut misteriós i secret. Des d’aquest moment, en Víctor serà perseguit per un grup d’homes que busquen el contingut de les capses i els diners que, suposadament, valen.

‘7 cajas’ ha estat tota una revelació en la cartellera cinematogràfica del Paraguay, on s’ha consagrat com una de les pel·lícules més taquilleres dels últims temps. I és que no estem acostumats a trobar-nos amb thrillers provinents d’aquest país de sudamèrica, i menys de la qualitat de ‘7 cajas’. El que podria semblar a primera vista un argument típic de joc de pistes s’acaba transformant en una història plena de girs de guió que mantenen la tensió en tot moment. També és cert que l’acció, a vegades, sembla una mica agafada amb pinces, però es perdona tenint en compte el resultat tot i l’austeritat de la proposta i la senzillesa amb la que han treballat tot l’equip de producció.

El protagonista és un jove Celso Franco, que es carrega l’acció a les espatlles i l’acompanyen un munt de secundaris que s’entrecreuen en la seva particular odisea d’una nit i que els directors aprofiten per mostrar les diferències socials i econòmiques que viu el Paraguay amb la resta de països, sobretot, els Estats Units.

El que més m’ha cridat l’atenció és com de complicat és entendre el que diuen durant tota la pel·lícula. És imprescindible veure-la amb subtítols ja que parlen un dialecte estranyíssim de l’español (amb més diferència, fins i tot, que entre el Lapao i el Català -perdó, sé que això és un blog de cinema, però no em podia estar de comentar-ho-) i es molt fàcil perdre’s en l’acció.

Conclusió: Una molt bona proposta del poc productiu Paraguay.

WRONG (Quentin Dupieux)

En Dolph és un home senzill que viu amb i pel seu gos. Però un bon dia es desperta i descobreix que el gos ha desaparegut. A partir d’aquest moment, en Dolph començarà una recerca que el portarà a conèixer gent d’allò més estranya.

Quentin Dupieux és el director de l’aclamadíssima (i encara no estrenada, ni en DVD) ‘Rubber’; una pel·lícula trencadora, original i divertidíssima, que feia un homenatge als sense-sentits del cinema. Amb ‘Wrong’, Dupieux torna a recuperar aquest recurs per presentar-nos, això sí, una història més realista i amb personatges humans com a protagonistes. Tot i així, no perd la frescor de la seva òpera prima ni la seva originalitat (tot i que ja ens podíem esperar un film d’aquestes característiques). La principal pega amb la que es pot topar és amb la de caure en la repetició, que sempre avorreix i es fa previsible.

A ‘Wrong’ no trobareu objectes inanimats amb vida, però sí podreu trobar una repartidora de pizzes nimfòmana, una palmera que es transforma en un avet, un embaràs que, enlloc de nou mesos, dura un parell de dies, una oficina de treball on hi plou constantment, i un llarg etcètera que contribueix a crear un film divertidíssim, ple d’absurditats i que fan que un argument tant estúpid com el d’un home (Jack Plotnick, que repeteix amb Dupieux) buscant un gos es converteixi en tota una aventura.

‘Wrong’ es va poder veure al Festival de Cinema de Sitges d’enguany però, com ja va passar amb ‘Rubber’, és bastant improvable que arribi a les nostres cartelleres. Així que tot el que podem fer és esperar que arribi en DVD o adreçar-nos a alguna plataforma en línia on es pugui trobar.

Conclusió: Dupieux es queda a uns dits de l’alçada de ‘Rubber’ tot i que aconsegueix un resultat espectacularment divertit.

CIRQUE DU SOLEIL: MUNDOS LEJANOS (Andrew Adamson)

Una noia corrent arriba a un petit circ ambulant, on descobreix un acròbata de qui s’enamora al moment. Però aquest acròbata cau del trapezi i va a parar a un món ple de fantasies. La noia l’haurà de seguir a través d’una multitud de números acrobàtics i soprenents.

Més que una pel·lícula de fantasíes, ‘Cirque du soleil: Mundos lejanos’ és un mostrari d’alguns dels espectacles que la companyia de circ canadenca té establerts en alguns dels casinos de Las Vegas. Així que podem dir que ens trobem davant d’un vídeo promocional del Cirque du Soleil d’hora i mitja que no amaga la seva intenció en cap moment, tot mostrant-nos els teatres on es duen a terme les proeses que es poden veure a la pantalla..

Encara que estigui rodada en 3D de les mans de James Camerons (director de ‘Titanic’ i ‘Avatar’), com a pel·lícula no val res. Per gaudir-ho, no hi ha res com anar a veure un espectacle en directe. Això sí, el preu de l’entrada de cinema és substancialment més econòmica que la del circ.

Conclusió: Reserveu els diners de l’entrada de cinema per pagar una petita part de l’entrada de circ.

CACHÉ (Michael Haneke)

Durant les últimes setmanes, la cartellera dels cinemes comercials no ofereixen una programació gaire engrescadora, així que, mentre no arriben estrenes que valgui la pena veure, vaig tirant de pel·lícules en DVD que tinc pendents a la meva llista. Aquest cop li ha tocat a la pel·lícula amb la qual Michael Haneke va guanyar el premi com a millor Director al Festival de cinema de Cannes l’any 2005: ‘Caché’ (Escondido).

En els últims anys, he pogut anar rememorant la filmografia de Haneke i estic d’allò més encantat. ‘Caché’ té tots els ingredients: la violència, l’estudi de la maldat i la insensibilitat humana cap els altres, la destrucció de l’ideal de familia perfecta, els misteris sense resoldre,… tot això ja ho vam poder trobar en pel·lícules com ‘Funny Games‘, ‘La cinta blanca‘ o la més recent, ‘Amor‘.

Aquest cop, a ‘Caché’, Haneke aprofita la història d’en George, pare de família, que rep una misteriosa cinta de video que mostra l’exterior de la seva casa durant més de dues hores. Però aquest només és el primer d’una sèrie de vídeos que aniran mostrant detalls cada cop més personals de la seva vida. La recerca de respostes posa en evidència els problemes de la seva idílica vida en família.

I això últim, la destrucció de la vida familiar, és el que més interessa a Haneke, deixant en mans de l’espectador la resolució del misteri sobre les cintes de vídeo que, per si teniu algun dubte, no desvetllaré aquí per no esgerrar finals.

Conclusió: Un film 100% Haneke.