Nicholas Barclay és un nen que va desaparèixer al juny del 2004 als Estats Units. Tres anys més tard, a la família li arriba una trucada confirmant-li que han trobat al seu fill, a Espanya. Però al jove que han trobat té un color de cabells i d’ulls diferent al d’en Nicholas, té un estrany accent al parlar i, a més, és 10 anys més gran del que hauria de ser. Tot i així, la família l’acull igualment. Es tracta d’una història real.
Us he de confessar que no veig gaires documentals (siguin de ficció o de no-ficció) i la veritat és que no ho entenc, perquè hi han films d’una qualitat tremenda. ‘El impostor’ és un boníssim exemple i té tots els ingredients: entretingut, captivant, soprenent i amb una història espectacular, plena de girs i amb molts punts de vista d’allò més divergents.
Des d’un bon principi (només cal llegir el títol del documental), no amaga que la identitat del jove trobat no és la del petit Nicholas Barclay. Pot semblar que explicar això des del minut zero pugui treure interés i curiositat a la resta de la pel·lícula; però no és així. Com és que la família l’acull? Ningú va sospitar res? Ningú veia que aquell noi no s’assemblava res a en Nicholas? Però, el millor de tot, és que la història no acaba aquí, i la trama es va complicant i va agafant diferents camins segons qui explica la història. A qui creure? Us puc assegurar que cap al final de la pel·lícula quedareu bocabadats.
El documental compta amb entrevistes dels membres de la família Barclay, amb totes aquelles persones que van investigar el cas i amb el mateix impostor que es va fer passar pel jove desaparegut, qui ens explica de primera mà perquè i com ho va fer. La única pega que li puc trobar és que abusa de les recreacions històriques amb un llenguatge més purament cinematogràfic i no aporta gaire imatges d’arxiu d’un succés que va sortir a tots els noticiaris d’Amèrica. Tot i així, és un documental imprescindible i sensacional.
Un útlim motiu per veure-la? Doncs que el productor de ‘El impostor’ és el mateix que el de l’espectacular documental ‘Man on wire‘, guanyadora de l’Oscar a millor documental.
Conclusió: ‘El impostor’ ens demostra que els documentals poden tenir tanta, o més, qualitat que qualsevol altra pel·lícula.
La veritat, no es el tipus de pel·lícula que m’agrada, però els hi diré els meus pares que la mirin, i depen de la seva valoració faré el mateix o no. Això si em fan cas, es clar…
Tal i com dius, el que no es pot entendre des de cap punt de vista és per què la família l’acull (a no ser que al llarg de la pel·lícula hi hagi algun element que ho expliqui).
El pitjor de tot és que sembla que és un cas real. Increïble!!
Ostres, doncs em feia molta mandra aquest documental. Veient algunes imatges prèvies, em generava neguit però llegint la teva crítica igual m’animo. Tot i que no sé si patiré massa…
Desapareix el fill i els hi tornen un amb els ulls diferents, els cabells diferents, l’edat que no quadra i diuen “pos vale, ens el quedem”!?! Que fort, això ho he de veure. Queda apuntat.
Aquest blog neix amb l’intenció d’oferir un conjunt de crítiques sobre les últimes estrenes del cinema, així com de vells èxits i fracasos, sense cap influència exterior. Sovint, les crítiques de cinema, així com els mateixos crítics, estan supeditats a les distribuidores cinematogràfiques i els grans estudis; la qual cosa fa que les opinions estiguin sotmeses als interessos de les mateixes companyies.
Un blog on totes les opinions i crítiques tenen cabuda.
CINE FÒRUM 
La veritat, no es el tipus de pel·lícula que m’agrada, però els hi diré els meus pares que la mirin, i depen de la seva valoració faré el mateix o no. Això si em fan cas, es clar…
Segur que els teus pares tenen bon criteri i te la recomanaran un cop l’hagin vist.
Tal i com dius, el que no es pot entendre des de cap punt de vista és per què la família l’acull (a no ser que al llarg de la pel·lícula hi hagi algun element que ho expliqui).
El pitjor de tot és que sembla que és un cas real. Increïble!!
No sembla un cas real: ÉS un cas real!!!
Ostres, doncs em feia molta mandra aquest documental. Veient algunes imatges prèvies, em generava neguit però llegint la teva crítica igual m’animo. Tot i que no sé si patiré massa…
No és un documental de patir, tot i que té algun moment molt emotiu. Anima’t-hi i ja veuràs que et soprendrà.
Desapareix el fill i els hi tornen un amb els ulls diferents, els cabells diferents, l’edat que no quadra i diuen “pos vale, ens el quedem”!?! Que fort, això ho he de veure. Queda apuntat.
És el que més crida l’atenció abans de veure el documental; però cap al final ja veuràs que és un tema que queda en segon pla.