CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

UN AMOR ENTRE DOS MUNDOS (Juan Solanas)

Adam i Eden són dos nens que es coneixen per casualitat i que amb el pas del temps s’acaben enamorant. L’únic inconvenient és que cadascun d’ells pertany a un món diferent amb una gravetat pròpia. Després de patir les conseqüències d’aquestes gravetats, tots dos hauran de lliutar per tornar a estar junts superant totes les lleis, humanes i naturals.

L’únic motiu que vaig trobar per veure aquesta marcianada és la originalitat de la proposta i l’atmòsfera de ciència-ficció que l’envolta. A part d’això, ‘Un amor entre dos mundos’ és una pel·lícula avorrida incapaç de deixar satisfet a cap espectador, estigui buscant una pel·lícula romàntica o un film d’acció. Perquè l’acció és pràcticament inexistent i la història romàntica és de les pitjors que es pot trobar al cinema. A més, Jim Sturgess i Kirsten Dunst, no peguen ni amb superglue.

Així que em trobo amb el següent dilema: a quina categoria la poso? Romàntica? Acció? Drama? Crec que triarè dues categories; per una banda la ‘ciència-ficció’ (lògic, oi?) i per l’altra banda la categoria de ‘catàstrofes’. No perquè sigui una pel·lícula de l’estil de ‘Terremoto perfecto’ ni coses per l’estil, sinó perquè és una autèntica catàstrofe que pel·lícules com aquesta s’arribin a comercialitzar i arribin a eclipsar altres estrenes immensament millors.

Conclusió: Mai ha existit aquesta pel·lícula.

Anuncis

2 Abril 2013 Posted by | catàstrofes, ciència-ficció | , , | 13 comentaris

PRIMER (Shane Carruth)

Quatre amics, enginyers, es reuneixen cada dia en el garatge d’un d’ells per fer experiments que els portin a fer nous descobriments que puguin patentar i amb els que puguin atraure l’atenció de nous inversors. Una nit, dos d’ells, treballant en un projecte que permet reduir el pes de qualsevol objecte que situin dins d’una capsa, descobreixen que, per accident, han creat una màquina del temps. Sense revelar-ho als altres dos, l’Aaron i l’Abe continuen experimentant amb els límits de la seva creació, la qual cosa portarà conseqüències en les seves pròpies vides.

Abans de res, cal dir que vaig descobrir aquesta pel·lícula gràcies al blog d’en Pons i un dels seus curiosos post (que he estat incapaç de retrobar, ja m’ajudaràs Pons) en el qual es reflectien els timelines d’algunes pel·lícules i dels seus personatges. I em va cridar l’atenció el d’una pel·lícula, pràcticament desconeguda, estrenada al 2004 i que era un autèntic laberint. La vaig apuntar a la llista de pendents i, per fi, l’he pogut veure.

No és que es tracti d’una gran pel·lícula que comptés amb un gran pressupost (de fet, va costar 7000 dòlars, únicament), però sí que fa un estudi curiós dels viatges en el temps. Semblava que aquesta temàtica estava d’allò més estudiada i s’havien explorat totes les seves possibilitats, però ‘Primer’ ens demostra que encara hi han aspectes per explorar i descobrir, malgrat que això comporti que ‘Primer’ es converteixi en una pel·lícula complicada d’entendre i que calgui veure-la més d’un cop (i de dos, i de tres,…) per acabar-la de comprendre-la del tot.

A més, a part de la trama més fantàstica, també ens ensenya uns personatges molt reals, interpretats per David Sullivan i pel propi director (que també va fer càrrec de l’edició, el muntatge i la banda sonora), amb un conflicte personal d’allò més proper i que dóna a la pel·lícula un caire molt més realista.

Conclusió: Perfecta pels amants de la ciència-ficció més realista.

16 Març 2013 Posted by | ciència-ficció | , , | 13 comentaris

TOTALL RECALL (Len Wiseman)

El remake de ‘Desafio total’ que va protagonitzar Arnod Scharwzenegger l’any 1990 ens torna a transportar a un futur on el món s’ha tornat pràcticament inhabitable i on els únics dos països que queden (el que seria Anglaterra i Austràlia) estan connectats per una espècies de metro subterrani que creua la Terra. Douglas Quaid és un treballador que viu a la Colònia (Austràlia) i es desplaça cada dia a treballar a la Gran Bretanya atormentat per un somni que es repeteix cada cop que es dorm. Quan es planta a un local especialitzat en implants de memòria descobreix que és en realitat un agent secret i que la seva pressumpta dona té la missió d’assassinar-lo.

He de reconèixer que no he vist la pel·lícula original ni he llegit el relat en el qual està basada la pel·lícula, així que no tenia massa idea del que m’anava a trobar. I puc dir que no estic gens decebut. Potser la història no és massa original avui en dia (segur que al 1990 sí que ho va ser), i és que estem massa acostumats a trobar-nos amb agents secrets que no saben qui són (us enrecordeu d’un tal Bourne?), però igualment es tracta d’una trama bastant entretinguda i ben estructurada.

Els actors estan molt correctes tot i que no en destaca cap per damunt dels altres i no passaran a la història per aquesta pel·lícula. De protagonista Colin Farrell (no puc evitar dir el seu nom i imaginar-me una cabina de telèfons. Que gran és ‘Ultima llamada’!!), acompanyat per les guapíssimes Jessica Biel i Kate Beckinsale; i de secundaris el magnífic Bryan Cranston i el gran Bill Nighy. El millor de tot, les escenes d’acció, que estan molt ben buscades i gravades, en especial la lluita dels ascensors. Si no fos per aquestes, ‘Totall recall’ seria una pel·lícula de ciència-ficció més.

18 Novembre 2012 Posted by | acció, ciència-ficció, thriller | , , , , , | 8 comentaris

LOOPER (Rian Johnson)

‘Looper’ ens sitúa en l’any 2042, on un grup d’assassins a sou es dedica a assassinar gent teletransportada des del futur per un grup de mafiosos. Però en Joe es veurà immers en una persecució sense fi quan es trobi que el seu objectiu és el seu ‘jo’ del futur i aquest aconsegueixi escapar. És tracta d’un thriller futurista i de ciència-ficció amb una idea molt original i que explora, un cop més, les possibilitats dels viatges en el temps.

La cinta comença molt i molt bé. Fa un bon plantejament de la trama i ens assegura una nova visió dels viatges en el temps. Cap a la meitat del film, aquest perd força i es perd en el seu desenvolupament, que afluixa el ritme i la intensitat; per, després, tornar-lo a pujar (i sorprendre’ns, de pas) amb una conclusió i un tercer acte rodons i amb un final que deixa alguna qüestió a l’aire.

Em fa una mica de ràbia que el primer nom que surt als crèdits sigui el de Bruce Willis i no el de Joseph Grodon-Levitt, que és qui porta el pes de la història en la majoria del metratge, sense deixar de reconèixer la tasca de Willis. També cal destacar el paper de l’Emily Blunt i la participació curta, però sempre agradable, de Paul Dano (‘Little Miss Sunshine‘) com un dels Loopers.

‘Looper’ s’estrena en breus a les cartelleres del nostre país, així que si us agrada la ciència-ficció i us atrauen els viatges en el temps, no perdeu l’oportunitat d’anar-la a veure perquè segur que passeu una molt bona estona.

17 Octubre 2012 Posted by | acció, ciència-ficció | , , , , , , | 10 comentaris

PROMETHEUS (Ridley Scott)

Ridley Scott torna a l’univers que va crear per a la mítica ‘Alien, el octavo pasajero’ per analitzar què va passar abans que la tinent Ripley acudís a l’altra banda de l’univers per atendre una trucada de socors d’origen desconegut. A bord de la nau ‘Prometheus’, 17 tripulants seguiran la pista deixada per suposats éssers extraterrestres que van estar presents en totes i cadascuna de les civilitzacions antigues. Els descobriments que faran, però, no són els que s’imaginaven i posaran en perill tota l’existència humana.

En sortir de la sala m’he quedat amb dos sentiments oposats. Per una banda, trobo que és una pel·lícula molt encertada, amb poques escenes d’acció i menys de terror però amb un bon argument que, tot i no quedar tancat del tot, està força ben tramat. Per una altra banda, que la venguin com a preqüela de l’Alien original està agafat pels pèls. És veritat que respon alguna pregunta que quedava enlaire en la saga original però crec que hi han incongruències massa flagrants. Es podria dir que Scott ha dirigit una pel·lícula de ciència-ficció (que no terror) espacial amb alguna referència a la pel·lícula estrenada el 1979 per qüestions de marqueting.

El repartiment està d’alló més bé; destacant Noomi Rapace (la Lisbeth Salander sueca) i Michael Fassbender en el papel de l’androide David que, com en totes les altres pel·lícules de la saga, té un paper força insospitat. També compta amb Charlize Theron, Idris Elba i un irreconeixible Guy Pearce.

En definitiva, si l’aneu a veure i sou fans de la saga d’Alien, no hi poseu moltes esperances de veure l’alienígena en acció, no espereu escenes terrorífiques ni grans quantitats de sang i fetge. Si sou capaços d’abstreure-us de tot això, la gaudireu segur.

6 Agost 2012 Posted by | ciència-ficció | , , , | 10 comentaris

MS1: MÁXIMA SEGURIDAD (James Mather / Stephen St. Leger)

Snow és un ex-agent del servei secret acusat injustament per un delicte que no va cometre. Emilie és la filla del president dels Estats Units i és l’encarregada de supervisar la tasca que es realitza a la MS1, la primera presó espacial. Mentre està comprovant que tot sigui correcte esclata un motí i es converteix en un hostatge. Els serveis secrets envien a Snow per rescatar-la i aquest veu la seva oportunitat per trobar al culpable del delicte de què se l’acusa.

‘MS1’ és una pel·lícula sorgida del cap de Luc Besson, prolífic director francés, pare de la trilogia de ‘Arthur y los Minimoys’ o de l’aclamada ‘El quinto elemento’, així que es podia esperar un film de ciència-ficció molt digne. Però el resultat, tot i que entretingut, no sorprén en cap moment i acaba convertint-se en allò que vulgarment diem una ‘Fantasmada’, barreja de ‘Fortaleza infernal 2’ i ‘La roca’.

Les escenes d’acció no són aptes per a epilèptics, i és que la solució al baix pressupost passa per moure exageradament la càmera sense mostrar-nos res de res. Allà queda aquesta espècie de persecució amb una moto ‘futurista’ on només veiem explosions sense entendre res del que està passant. La pel·lícula la salva, però, el seu protagonista, Guy Pearce, i el seu humor irònic al més pur estil House. Maggie Grace (que ve senta veure que hi ha vida després de ‘Perdidos’) fa un paper molt correcte però que no acaba de connectar amb el públic.

29 Juny 2012 Posted by | acció, ciència-ficció | , , , | 7 comentaris

MEN IN BLACK 3 (Barry Sonnenfeld)

La tercera part de la saga del homes de negre ens explica com un alienígena a qui ‘K’ va detenir fa molts anys, torna enrere en el temps per matar-lo. L’agent ‘J’ haurà de viatjar al 1969 i trobar-se amb l’antic ‘K’ per salvar-lo i, de pas, evitar una invesió alienígena en el futur.

Després de veure el primer tràiler que va sortir i del penós resultat de la segona part dels ‘Homes de negre’, les meves expectatives sobre aquesta tercera part no eren massa bones. En sortir del cinema, només vaig poder corroborar les meves expectatives. Perquè la pel·lícula de Sonnenfeld és un vull-i-no-puc de recuperar l’esperit del primer ‘Men in black’ però que es queda a anys llum. L’argument és bastant pobre, ja que el tema dels viatges en el temps està molt sucat però encara es podrien haver explorat altres possibilitats; enlloc d’això, la idea original no es mou de la premisa bàsica del ‘què passaria si es canvia el passat’. El guió és molt fluix; un intent de comèdia que no aconsegueix arrencar un somriure durant pràcticament tota la pel·lícula, uns diàlegs d’allò més tòpics i un munt de contradiccions cronològiques (per què no hi han propulsors i motos superguais al futur com les que hi han al 69?). A més, durant el metratge apareixen personatges interessants que podrien donar molt més de sí, com la nova encarregada de l’agència ‘O’ i l’alienígena que veu tots els futurs possibles (personatge molt criticat, injustament al meu parer). Per cert, el curt epíleg final és patètic.

Però no tot és dolent!!! Hi han uns quants aspectes que salven la pel·lícula i la converteixen en un producte entretingut i li donen un aprovat molt just. A saber: efectes especials remarcables, l’alienígena que he comentat unes línies abans, el final del clímax on es lliguen el passat i el futur de la parella formada per ‘J’ i ‘K’ i, sobretot, la interpretació de Josh Brolin que es mimetitza a la perfecció amb Tommy Lee Jones en la seva joventut. Cal apuntar que el personatge de Josh Brolin (i tota la història en general) van sorgir de les poques ganes de Jones a fer la pel·lícula; una pel·lícula que estava obligat a fer per contracte. Will Smith també està molt bé. Es carrega a l’espatlla gairebé tota la part còmica de la pel·lícula, llàstima que no tingui un bon guió al darrera.

Resum: pel·lícula entretinguda que no fa cap mal, que es deixa veure, però que es queda molt curt del que podria haver estat. Haurem d’esperar la quarta?

30 Mai 2012 Posted by | acció, ciència-ficció | , , | 12 comentaris

CHRONICLE (Josh Trank)

Durant una nit de festa, tres joves descobreixen un forat a terra que elsporta a una mena de pedra que els dóna, inexplicablement, poder sobrenaturals. A mida que els vagin descobrint i dominant, s’hauran de posar d’acord sobre com utilitzar-los, ja que poden arribar a ser un perill per ells mateixos i per la resta del món.

Josh Trank ha tingut la valentia d’assumir la direcció d’una pel·lícula molt humana, amb les justes escenes d’acció i uns molt bons efectes especials, amb interpretacions molt correctes per part de tres joves quasi desconeguts en el món del cinema i gravada amb el recurs que tants bons resultats a donat al cinema de terror com és el de la càmera domèstica (mireu sinó ‘REC‘, ‘Monstruoso‘, ‘El último exorcismo‘, ‘Emergo‘, ‘Paranormal activity‘, ‘Apollo 18‘ ‘El proyecto de la bruja de Blair’, ‘Trollhunter’,…). La curiositat és que ‘Chronicle’, a part d’allunyar-se del gènere de terror, dóna vida a aquesta càmera domèstica fent que interactuï amb els personatges i que el seu protagonista la utilitzi com a mur metafòric per aïllar-se de la resta de les persones, incloent-hi els seus amics. A més, a mida que avança la història, el nombre de càmeres i punts de vista es va ampliant, aconseguint, així, un muntatge cada cop més trepidant i intens fins arribar al clímax final.

No hi ha gaire coses a dir en contra d’aquest film. Potser cal comentar que la trama és una mica previsible tot i que té moments sorprenents. També cal dir que la pel·lícula s’ha venut a partir dels seus efectes especials i aquests poden arribar a funcionar com a pot de fum per a la història humana i emocional que vol reflectir, la d’un jove que es sent aïllat i que busca el seu lloc en el món en un entorn complicat. A part d’això, tot són bones paraules.

4 Mai 2012 Posted by | ciència-ficció, drama | , | 6 comentaris

ELS JOCS DE LA FAM VS. BATTLE ROYALE

Vagi per davant que no he llegit cap dels dos llibres en els que estan basades les dues pel·lícules que avui comparo i que no havia escoltat parlar d’Els jocs de la fam’ fins que es va estrenar la pel·lícula, dirigida per Gary Ross. En un principi no l’anava a veure, però els comentaris constants que escoltava sobre la seva similitud i, fins i tot, inspiració en ‘Battle Royale’ (Fukasaku Kinji) m’han fet canviar d’opinió. Si més no, amb un objectiu: establir quina és millor. Anem per punts:

1. Guió

Situem-nos. ‘Battle Royale’ (a partir d’ara ‘BR’) es centra en una classe de 42 estudiants que són obligats a participar en un programa de supervivència en una illa, on tenen tres dies per matar-se entre ells fins que només quedi un supervivent o moriran tots. Aquest programa existeixa causa d’una superpoblació desmesurada i d’una actitud, per part de la joventut en general, desafiant i rebel.

‘Els jocs de la fam’ (‘EJDLF’) es centra en un grup de 24 nois i noies (anomenats ‘Tributs’) que provenen dels 12 districtes de Panem, un suposat futur continent americà en decadència on les diferències de classes són astronòmiques. Els jocs de la fam és una lluita a mort televisada i seguida per infinitat d’espectadors on només pot quedar un supervivent. Katniss, una jove de 16 anys dels districte 12 (el més pobre de tots), serà un d’aquests tributs en presentar-se voluntària per substituir la seva germana petita.

Mentre ‘BR’ ens mostra una lluita brutal amb una senzilla explicació que no va més enllà d’un petit discurs, ‘EJDLF’ no es centra únicament en la lluita (que comença bastant avançat el film), sinó que s’endinsa en els terrenys de l’exclusió social, les diferències de classe, la pobresa, etc… Un seguit de temes que s’aniran desenvolupant en les properes dues adaptacions ( ‘EJDLF’ és el primer llibre d’una trilogia) Igualment, també cal dir que el guió d’aquesta va perdent força (i molta) a mida que va avançant fins arribar a un final fluix.

Millor guió per ‘Els jocs de la fam’

2. Direcció

Aquí ja veiem les primeres grans diferències. Mentre ‘BR’ utilitza una càmera majoritàriament fixa que mostra sense complexos tot el que passa en escena, a  ‘EJDLF’ predomina una càmera histèrica que reflecteix les baralles sense mostrar res. Cert és, que en les novel·les de Suzanne Collins tot es veu des del punt de vista de la Katniss i aquest tipus d’imatge ajuda a aconseguir aquest efecte, però tot i així té un fort poder per marejar. Cal dir, en defensa de Ross (director de ‘EJDLF’) que els productors no s’ho han posat gens fàcil. En el següent punt ho explicaré.

Així que sense dubtar-ho, Millor direcció per ‘Battle Royale’

3. Producció

El paper del productor està clar: és la persona que aconsegueix el finançament perquè la pel·lícula es pugui fer i és el principal interessat en què la pel·lícula funcioni pel que fa a taquillatge i, per tant, aporti més beneficis. Amb aquest objectiu, els productors de ‘EJDLF’ van voler que la pel·lícula arribés al màxim nombre d’espectadors i per això necessitaven una qualificació baixa. Tractant-se d’una trilogia per a un públic juvenil, volien que la pel·lícula fos ‘Apta per majors de 13 anys’. Però per això calia complir una condició: ni una gota de sang. Així que, com mostres un munt de morts brutals sense una gota de sang? D’aquesta forma han aconseguit que la lluita (amb la matança inicial) sigui més aviat avorrida i insulsa.

El contrari va passar amb ‘BR’ quan es va estrenar l’any 2000, on semblava que l’objectiu era ‘com més sang, millor’. La pel·lícula està classificada per majors de 18 anys, però això no va aturar els peus als

joves que l’han volgut veure en DVD, per Internet o en les successives repeticion

s que fan per televisió.

Millor producció per ‘Battle Royale’.

4. Interpretacions

Punt difícil, ja que estem parlant de produccions de dos països amb dues cultures molt diferents. Les interpretacions japoneses acostumen a ser exagerades i, fins i tot, una mica caricaturesques. O això és el que ens sembla a nosaltres. Segurament a ells, les interpretacions occidentals els semblen avorrides i poc expressives. Crec que totes dues pel·lícules tenen bones interpretacions tot i ser completament diferents les unes i les altres.

Millors interpretacions, ex aequo per ‘Battle Royale’ i ‘Els jocs de la fam’.

5. Efectes especials

En aquest apartat trobem dos tipus d’efectes especials. Per una banda els creats per ordinadors que veiem a ‘EJDLF’ (grans ciutats imaginàries, avions futuristes, animals salvatges,…) i per una

altra banda, els efectes més físics i reals de ‘BR’ com braços desmembrats, colls rebentats,… Personalment, trobo més mèrit en aconseguir que una mort brutal sigui creïble que no pas a crear un espai amb l’ordinador (que també té el seu mèrit, eh)

millors efectes especials per ‘Battle Royale’.

Veredicte final

‘EJDLF’ és una pel·lícula molt entretinguda, que té els seus punts forts i punts febles, que aconsegueix mantenir-nos a les butaques pensant que ha valgut la pena pagar l’entrada. Malgrat això, crec que no està a l’alçada de ‘BR’ ja que és com un animal de zoo, que tenen engabiat i sense llibertat perquè el puguin veure més persones. ‘BR’ és un film més valent tot i que tècnicament inferior (però cal tenir en compte que hi han 12 anys d’evolució tècnica de diferència entre les dues).

Per tots aquest motius, ‘Battle Royale’ és i serà sempre una pel·lícula de culte mentre que ‘Els jocs de la fam’, després de l’èxit de taquilla que està tenint i el que tindrà en la distribució pel mercat domèstic, passarà a la història i esdevindrà ‘una pel·lícula més’.

25 Abril 2012 Posted by | acció, ciència-ficció | , , , | 9 comentaris

DONNIE DARKO (Richard Kelly)

Fa uns dies que no paro quiet i m’està costant molt posar-me al dia de les pel·lícules que tinc pendentes per veure, així que he aproftat per revisar aquesta cinta de paranoies adolescents estrenada el 2002. Donnie Darko és un adolescent amb considerables problemes emocionals que esquiva la mort en caure un motor d’avió a la seva habitació. Guiat per Frank, un gran conill imaginari, realitzarà un seguit d’actes vandàlics que el portaran per un món ple de fantasies, paranoies i viatges en el temps.

Aquesta pel·lícula va passar sense pena ni glòria per les taquilles de tot el món. Més tard, amb la força que té el boca-orella i la distribució dins el mercat comercial, la cinta es va convertir ràpidament en un fenòmen entre la joventud i es va acabant convertint en una pel·lícula de culte. Des del meu punt de vista, “Donnie Darko” està una mica sobrevalorada. Ens trobem un guió fluix i poc natural al que se li hauria pogut treure molt més suc; la interpretació dels actors no és res de l’altre món, sobretot un jove Jake Gyllenhaal que crec que no acaba d’explotar totes les possibilitats dramàtiques de Darko i el ritme és lent per tractar-se d’una pel·lícula amb una important dosi de fantasia (sobren totes les escenes on surt Drew Barrymore, que intepreta un personatge gens important per la trama; però és clar, és productora executiva, aíxi que ella voldria tenir el seu paper)

Però no ens enganyem, té importants punts positius que han recolzat que aquesta pel·lícula arribi a la categoria “de culte”. Per una banda el director, Richard Kelly, que debutava en el llargmetratge i ja apuntava maneres. Per una altra banda, la banda sonora ens ajuda a entrar en aquesta atmòsfera paranoide de la que és presa el protagonista (magnífics els últims minuts amb la música de “Mad world” de REM). També són importants tots els interrogants que queden oberts; la pel·lícula ens mostra els racons més foscos de la personalitat de Darko i com es va endinsant en un món de ciència-ficció, de viatges en el temps i al·lucinacions tangibles. Kelly ens fa dubtar en tot moment, confonent-nos al llarg de tot el metratge sense donar una sola explicació deixant un missatge ben clar: que la interpretació de tot el que passa i de l’inquietant final, queda en les nostres mans.

Si voleu veure una altra opinió, us recomano passar-vos pel blog de Lu “Say what you want” on hi trobareu la seva crítica.

17 gener 2012 Posted by | ciència-ficció, drama, fantàstic | , , , | 11 comentaris