CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

LOS ÚLTIMOS DIAS (Àlex i David Pastor)

Sense cap motiu aparent, i com si d’una malaltia contagiosa es tractès, els habitants de tot el món comencen a patir atacs aguts d’agorafòbia que arriben a causar la mort a qui s’atreveix a posar un peu a l’exterior. Mesos després del primer cas, la gent ha après a malviure en els interiors dels edificis on es va quedar reclosa. En Marc, acompanyat per l’home que anava a acomdiarar-lo de la feina, es veu obligat a creuar tot Barcelona i a superar un munt d’obstacles per retrobar-se amb la seva xicota.

Per a la seva segona pel·lícula, els germans Pastor han comptat amb un repartiment i un escenari més propers a casa nostra que pel seu debut a ‘Infectados’, i aquí és on guanyaran part de la seva audiència, sobretot a Catalunya i Barcelona. Perquè fa gràcia veure a actors catalans passejant per la ciutat arrassada i sotmesa a una realitat postapocalíptica. De fet, podríem substituir a en Marc en busca de la Júlia per en David de Can Peris en busca de la Marta a mode d’spin off de ‘El cor de la ciutat’. De fet, els dos personatges comparteixen actor, un madur Quim Gutiérrez; acompanyat per un Jose Coronado, que està molt bé en qualsevol paper que li ofereixin.

Respecte a la trama… Bé, tot és millorable. No estic dient que sigui un avorriment, senzillament no aporta gaire novetats i no aprofundeix massa en els canvis que experimenta l’ésser humà en situacions extremes. Sí que ofereix unes imatges portentoses i un missatge senzill i que queda obert a la reflexió de cadascú: plantejar-nos quin món deixem als nostres fills. Perquè tota la pel·lícula sembla una metàfora dels dies que estem vivint, on la tecnologia i els avenços que estem experimentant, ens estan aïllant de la resta del món.

El millor de la pel·lícula, al meu parer, són els flashbacks que ens transporten, com el títol del film ens avança, als últims dies abans de l’epidèmia. Llàstima que aquestes petites càpsules no ocupin més temps en el metratge. Les escenes d’acció estan comptades però són més que acceptables. I si alguna cosa cal destacar, és la qualitat de l’estil visual de la pel·lícula i els efectes especials i digitals que s’hi troben.

Conclusió: Pel·lícula per plantejar-se el tornar a l’inici de la nostra existència.

11 Abril 2013 Posted by | catàstrofes, thriller | , , , , | 2 comentaris

UN AMOR ENTRE DOS MUNDOS (Juan Solanas)

Adam i Eden són dos nens que es coneixen per casualitat i que amb el pas del temps s’acaben enamorant. L’únic inconvenient és que cadascun d’ells pertany a un món diferent amb una gravetat pròpia. Després de patir les conseqüències d’aquestes gravetats, tots dos hauran de lliutar per tornar a estar junts superant totes les lleis, humanes i naturals.

L’únic motiu que vaig trobar per veure aquesta marcianada és la originalitat de la proposta i l’atmòsfera de ciència-ficció que l’envolta. A part d’això, ‘Un amor entre dos mundos’ és una pel·lícula avorrida incapaç de deixar satisfet a cap espectador, estigui buscant una pel·lícula romàntica o un film d’acció. Perquè l’acció és pràcticament inexistent i la història romàntica és de les pitjors que es pot trobar al cinema. A més, Jim Sturgess i Kirsten Dunst, no peguen ni amb superglue.

Així que em trobo amb el següent dilema: a quina categoria la poso? Romàntica? Acció? Drama? Crec que triarè dues categories; per una banda la ‘ciència-ficció’ (lògic, oi?) i per l’altra banda la categoria de ‘catàstrofes’. No perquè sigui una pel·lícula de l’estil de ‘Terremoto perfecto’ ni coses per l’estil, sinó perquè és una autèntica catàstrofe que pel·lícules com aquesta s’arribin a comercialitzar i arribin a eclipsar altres estrenes immensament millors.

Conclusió: Mai ha existit aquesta pel·lícula.

2 Abril 2013 Posted by | catàstrofes, ciència-ficció | , , | 13 comentaris

2012 (Roland Emmerich)

Segons la llegenda, els maies van predir que la fi del món arribarà el 20 de desembre de 2012. Roland Emmerich aprofita aquesta predicció i la utilitza com excusa per ensenyar-nos un apocalípsi impressionant. El director d’Independence Day ja ens ha acostmuat a grans imatges de destrucció; i al llarg de la seva filmografia s’ha anat superant. Des de “Godzilla” on només era devastada una part petita de Nova York a “Independence Day”, que mostrava la destrucció de Washington. Després, cansat de destruir el seu país, va passar a destruir l’hemisferi nord a “El Dia después de mañana”. Ara, a “2012”, l’hemisferi nord se li ha quedat petit i ha optat per destruir el món sencer. I en aquest context ha plantat un seguit de personatges que mostren quines serien les formes de supervivència i el comportament de la raça humana davant una catàstrofe de tals magnituds.

La pel·lícula, lògicament, és un desplegament d’efectes especials on no surt indemne cap país o ciutat, per petita que sigui. Terratrèmols, volcans, tsunamis,… i tot mostrat amb les millors i més modernes tecnologies. Vaja, que anar-la a veure al cinema és molt recomanable; per les imatges i el so envolvent. Ara, com a argument o com a factor original no aporta cap novetat al cinema de catàstrofes. La banda sonora no es distingeix de la resta de pel·lícules d’aquest gènere: música apocalíptica i èpica.

Els actors s’ho curren bastant. Jonh Cusack és un crack tot i no ser una de les seves interpretacions (on queda la de “1408”?) i l’aparició de Woody Harrelson com a esquizofrènic conspiranoic és genial. Danny Glover dóna vida al president dels Estats Units que, com no, queda reflectit com un heroi i com el personatge que aconsegueix posar d’acord a la resta de nacions del món.

Només ens queda esperar que la predicció maia no sigui certa i que tot allò que es veu a la pel·lícula no passi a la realitat. Si no, ja l’hem ben liada. Resum, molt entretinguda i recomanable però, en definitiva, una pel·lícula més de catàstrofes. Què destruirà en Roland a la següent?? L’univers??

17 Novembre 2009 Posted by | acció, catàstrofes | , | 5 comentaris