UN AMOR ENTRE DOS MUNDOS (Juan Solanas)
Adam i Eden són dos nens que es coneixen per casualitat i que amb el pas del temps s’acaben enamorant. L’únic inconvenient és que cadascun d’ells pertany a un món diferent amb una gravetat pròpia. Després de patir les conseqüències d’aquestes gravetats, tots dos hauran de lliutar per tornar a estar junts superant totes les lleis, humanes i naturals.
L’únic motiu que vaig trobar per veure aquesta marcianada és la originalitat de la proposta i l’atmòsfera de ciència-ficció que l’envolta. A part d’això, ‘Un amor entre dos mundos’ és una pel·lícula avorrida incapaç de deixar satisfet a cap espectador, estigui buscant una pel·lícula romàntica o un film d’acció. Perquè l’acció és pràcticament inexistent i la història romàntica és de les pitjors que es pot trobar al cinema. A més, Jim Sturgess i Kirsten Dunst, no peguen ni amb superglue.
Així que em trobo amb el següent dilema: a quina categoria la poso? Romàntica? Acció? Drama? Crec que triarè dues categories; per una banda la ‘ciència-ficció’ (lògic, oi?) i per l’altra banda la categoria de ‘catàstrofes’. No perquè sigui una pel·lícula de l’estil de ‘Terremoto perfecto’ ni coses per l’estil, sinó perquè és una autèntica catàstrofe que pel·lícules com aquesta s’arribin a comercialitzar i arribin a eclipsar altres estrenes immensament millors.
Conclusió: Mai ha existit aquesta pel·lícula.
2012 (Roland Emmerich)
Segons la llegenda, els maies van predir que la fi del món arribarà el 20 de desembre de 2012. Roland Emmerich aprofita aquesta predicció i la utilitza com excusa per ensenyar-nos un apocalípsi impressionant. El director d’Independence Day ja ens ha acostmuat a grans imatges de destrucció; i al llarg de la seva filmografia s’ha anat superant. Des de “Godzilla” on només era devastada una part petita de Nova York a “Independence Day”, que mostrava la destrucció de Washington. Després, cansat de destruir el seu país, va passar a destruir l’hemisferi nord a “El Dia después de mañana”. Ara, a “2012”, l’hemisferi nord se li ha quedat petit i ha optat per destruir el món sencer. I en aquest context ha plantat un seguit de personatges que mostren quines serien les formes de supervivència i el comportament de la raça humana davant una catàstrofe de tals magnituds.
La pel·lícula, lògicament, és un desplegament d’efectes especials on no surt indemne cap país o ciutat, per petita que sigui. Terratrèmols, volcans, tsunamis,… i tot mostrat amb les millors i més modernes tecnologies. Vaja, que anar-la a veure al cinema és molt recomanable; per les imatges i el so envolvent. Ara, com a argument o com a factor original no aporta cap novetat al cinema de catàstrofes. La banda sonora no es distingeix de la resta de pel·lícules d’aquest gènere: música apocalíptica i èpica.
Els actors s’ho curren bastant. Jonh Cusack és un crack tot i no ser una de les seves interpretacions (on queda la de “1408”?) i l’aparició de Woody Harrelson com a esquizofrènic conspiranoic és genial. Danny Glover dóna vida al president dels Estats Units que, com no, queda reflectit com un heroi i com el personatge que aconsegueix posar d’acord a la resta de nacions del món.
Només ens queda esperar que la predicció maia no sigui certa i que tot allò que es veu a la pel·lícula no passi a la realitat. Si no, ja l’hem ben liada. Resum, molt entretinguda i recomanable però, en definitiva, una pel·lícula més de catàstrofes. Què destruirà en Roland a la següent?? L’univers??