REC 3: GÉNESIS (Paco Plaza)

La tercera part de la saga ‘REC’ ens situa en un casament, en la parella de recent casats viurà una experiència que no oblidarà mai més. Aquest és el marc que utilitza Paco Plaza per endinsar-nos un cop més dins l’univers dels zombis/posseïts made in spain. Per qui no ho sàpiga, es va anunciar que la saga ‘REC’ tindria 4 parts: les dues primeres dirigides per Paco Plaza i Jaume Balagueró, de la tercera s’encarregaria Paco Plaza i Jaume Balagueró tindrà l’oportunitat de tancar la història amb el quart lliurament.

I per donar-li continuïtat a les dues primeres parts i fer més interessant el que està per venir, sense caure en la repetició i la manca d’innovació, Plaza ha trencat amb tot i li ha donat a la pel·lícula un gir de 180 graus respecte les seves predecessores. S’ha carregat el recurs de la càmera domèstica i ha abandonat el terror psicològic per dotar la cinta d’un aire còmic i gore més proper a films com ‘Zombis nazis‘ que no pas a ‘REC 2‘. Sens dubte, el major error que es pot cometre a l’hora d’anar a veure ‘REC 3’ és esperar més del mateix, perquè no té res a veure.

Leticia Dolera, la magnífica núvia, és l’estrella de la pel·lícula. No només per l’argument, sinó perquè la seva interpretació és esplèndida. Està envoltada, també, de magnífiques interpretacions per part de Diego Martín i la resta de convidats al convit.

Per tots aquells que estiguin decebuts o, fins i tot, cabrejats pel to còmic de la pel·lícula als que els ha semblat una paròdia de les anteriors ‘REC’ només els puc deixar una reflexió: Paco Plaza ha donat un gir a la saga per fer-la més interessant i estic ben segur que Balagueró ho tornarà a fer en la quarta part. Cada director li aportarà el seu estil com a director i ja estic impacient per veure què farà Balagueró per tancar la història.

Per acabar, cal fer menció de les referències cinèfiles de la pel·lícula començant pel ‘Resplandor‘ de Kubrick i amb imatges que semblen tretes d’una pel·lícula de Robert Rodríguez o dels primers films de Peter Jackson. Genials, també, les referències catalanes que acompanyen tota la pel·lícula: algunes línies de guió en català, la senyera o la figura de sant Jordi, un dels moments més hilarants de la pel·lícula.

PIRAÑAS 3D (Alexandre Aja)

Continuant amb la febre de les 3Dimensions, s’estrenava fa uns mesos aquest clàssic de Joe Dante, convertit en remake, on un grup de pirañes assessines i amb ganes de carn ataquen tot el que troben al seu pas. Un gènere una mica gastat però que continúa generant beneficis…i pànic a l’aigua. En l’història del cinema hem pogut veure pirañes, taurons, calamars, Moby Dick que han fet que ens ho penséssim dues vegades abans de tirar-nos al mar. A mi el mar ja no m’agrada i ara menys.

Com a remake no és gaire innovadora encara que utilitza els recursos fàcils que el 3D ens pot oferir. Deixa un final molt obert per a una segona part, i és que la productora ja sap que això serà un èxit assegurat i, per tant, no es descarta la possibilitat d’establir una franquicia com ja va passar amb “Tiburón” d’Spielberg.

A tots els amants del cinema macabra a l’estil de “Saw” o de “Hostel” els encantarà l’escena de la matança de joves amb la testosterona pujada; una de les millores considerables respecte a la pel·lícula de fa uns anys. Per cert, Eli Roth, director de “Hostel” fa un “cameo” fugaç en l’escena de la matança i es reserva una de les morts més bèsties, al seu estil. Com  a secundari també està Ving Rhames (el misteriós Marcellus Wallace de “Pulp Fiction”). Qui també fa una aparició estelar després d’un temps sense veure’l és Christopher Lloyd, l’entrañable “Doc” Emmet Brown de “Regreso al futuro”. En general, una pel·lícula totalment prescindible.

RUBBER (Quentin Dupieux)

Massa sovint, la paraula ‘absurditat’ acompanya una pel·lícula fantàstica. Generalment, aquesta té una connotació negativa i en molt pocs casos, una pel·lícula pot presumir amb el cap ben alt de ser ‘absurda’. Bé, doncs, aquesta n’és un cas d’aquests últims. Ens trobem davant una pel·lícula absurda des de la primera escena; des de la primera linia de text; des de la primera imatge (inquietant carretera plagada de cadires buides)

La premisa és ben senzilla: un pneumàtic amb poder telequinètics capaç de rebentar el cap de tot allò que se li possi al davant. El protagonista és el mateix pneumàtic a qui acompanyem durant els seus primers intents de caminar, les primeres passes, el descobriment del seu poder i el viatge cap a la bogeria, la sed de sang i la vengança. Tot envolcallat amb un seguit de personatges secundaris, si hi cap, més surrealistes que el propi pneumàtic. La pel·lícula funciona perquè no pretén trobar-li un sentit a tot el que passa i això queda clar des dels primers cinc minuts i el magnífic discurs del policia sobre el “sense-sentit”: totes les pel·lícules tenen un “sense-sentit” i no cal que ens trenquem el cap buscant explicacions. Filmada magistralment, la trama avança a un ritme adequat, de forma que el pneumàtic, malgrat les limitades possiblitats de moviment, acaba tenint més expressió i personalitat que la resta de personatges.

Trobem un film replet d’humor negre, original, sense cap ensurt i allunyat del terror més clàssic que ha merescut el premi a la Millor pel·lícula otorgat pel Jurat Carnet Jove, el “premi citizen Kane al millor director revelació” i el Méliès d’argent a la millor pel·lícula europea de gènere fantàstic.  Bé es podria definir com un biopic comprimit, sense final i ple d’experiències macabres.  No us rebenteu el cap (jeje) i aneu-la a veure quan pugueu.

Amb aquesta pel·lícula acabo el seguiment del festival de Sitges d’enguany (festival que també ha estat seguit per altres blocaires com l’Arqueòleg Glamurós, l’Spaulding’s blog o Just Say what you want). Encara tinc una llista de pel·lícules pendents de veure del festival, però ja aniré penjant les crítiques a mida que les vagi veient, intercalant-les amb altres estrenes (que aquest mes en té unes quantes de bones). Ara, a començar a arrencar fulls del calendari esperant Sitges 2011.

A SERBIAN FILM (Srdjan Spasojevic)

Al llarg de la història del cinema s’han fet un seguit de pel·lícules que han remogut algunes consciències (les ultraconservadores amb “Brokeback Mountain”, les dels membres de la ANR amb “Bowling for Columbine”,…) i d’altres han aixecat vertaderes polèmiques com “La naranja mecánica” de Kubrick o “Kids” de Larry Clark. Però a Sitges s’ha presentat una pel·lícula tant escandalitzant, que deixa una de les millors obres de Kubrick a l’alçada de qualsevol producció Dysney. Es tracta de “A serbian film”, un film repulsiu a cada minut, no apte per a persones impressionables i/o amb dos dits de seny. La meva curiositat cinèfila m’ha portat a veure l’hora i tres quarts de duració del film amb un malestar constant al ventre.

La història: un ex-actor de pel·lícules porno rep una oferta milionaria per fer una última pel·lícula; al capdavant està un director pertorbat i depravat que obligarà al protagonista a realitzar tot tipus d’actes vexatoris, violents i perversos. Sexe i violència explícita, mostrada sense cap tipus de remordiments. En paraules de la organització del festival, “es permet la creació d’un nou gènere, el ‘newborn porn'”. La traducció d’aquest nou gènere seria ‘el porno del recent nascut’, suposo que no cal que continui explicant. Pel que es veu, força gent es va aixecar de la seva butaca a mitja projecció per abandonar aquest festival de fluids corporals varis. Lògic.

La única recomanació d’aquesta pel·lícula és per aquells que tinguin un estòmac preparat i la curiositat de saber fins on poden arribar els límits del cinema i, per què no dir-ho, de la ment i la perversió humana. Al meu parer, un film extralimitat en molts sentits. Crec, sincerament, que ha estat la primera pel·lícula, d’aquest impronunciable director, i la última, pel bé de tots. Per cert, em nego a penjar el tràiler en el blog, ja que podria ofendre a algunes persones; em limitaré a deixar-vos el link de la pàgina web del festival de Sitges on el podeu veure: “A serbian film“

SAW VI RESSUCITA FRANCO

Avui deixo de banda les crítiques per denunciar un fet que m’ha commocionat.

Soc seguidor de la saga de Saw que enguany estrena (o estrenava) la sisena i, en teoria, última part. I dic estrenava perquè el Ministerio de Cultura ha decidit qualificar-la de pel·lícula X; qualificació que només es donen a pel·lícules pornogràfiques.

Lògicament, aquesta és una pel·lícula de psicòpates i no de sexe explícit; per això, els motius que el ministeri dóna per aquesta qualificació és per enaltació de la violència. Això em semblaria lògic, tot i que també com un assassinat a la llibertat, si es tractés d’una primera part… però és que n’han fet 5 més!!! I aquestes cinc sempre han estat qualificades per a majors de 18 anys!!

És cert que la pel·lícula en si no és una obra mestra i, estèticament parlant, les cinc parts són idèntiques. Però se l’ha de reconèixer una molt bona trama on es barrejem les diferents històries dels cinc films, i una imaginació espectacular i, alhora, preocupant que fan d’aquestes unes pel·lícules violentes i sagnants. Però més violenta o no, no deixa de ser una pel·lícula que als Estats Units, tant puristes com són, poden anar a veure els menors d’edat acompanyats.

Quan vaig escoltar aquesta notícia hem va venir al cap aquelles pel·lícules, aquest cop eròtiques, que eren censurades durant l’època franquista. I no només eròtiques. Només que hi hagués quelcom que molestés al tap de bassa aquell, ja la censuraven i la retallaven per tot arreu. Doncs ara està passant el mateix. Perquè una pel·lícula, l’última d’una llarga i exitosa saga, només es podrà veure en cinemes X, gairebé desapareguts?? Que no em vinguin amb històries de violència extrema, quan podem anar a veure pel·lícules pitors com “Mentiras y gordas” on hi podien entrar majors de 13 anys i on només es parla de sexe i drogues i, a més, està signada i subvencionada pel mateix ministeri de cultura.

Jo el que sé és que si no canvien la qualificació, la distribuidora ha dit que no projectaran la pel·lícula en el nostre país. I passo de quedar-me amb les ganes de veure-la per culpa d’uns neofeixistes amb cartera de ministre.