7 CAJAS (Juan Carlos Maneglia / Tana Schémbori)
En Víctor és un jove repartidor que treballa al famós ‘Mercado 4’ del Paraguay i que somia a sortir a la televisió algun dia. Però un encàrrec li posarà les coses complicades, quan un home li demani transportar 7 capses amb un contingut misteriós i secret. Des d’aquest moment, en Víctor serà perseguit per un grup d’homes que busquen el contingut de les capses i els diners que, suposadament, valen.
‘7 cajas’ ha estat tota una revelació en la cartellera cinematogràfica del Paraguay, on s’ha consagrat com una de les pel·lícules més taquilleres dels últims temps. I és que no estem acostumats a trobar-nos amb thrillers provinents d’aquest país de sudamèrica, i menys de la qualitat de ‘7 cajas’. El que podria semblar a primera vista un argument típic de joc de pistes s’acaba transformant en una història plena de girs de guió que mantenen la tensió en tot moment. També és cert que l’acció, a vegades, sembla una mica agafada amb pinces, però es perdona tenint en compte el resultat tot i l’austeritat de la proposta i la senzillesa amb la que han treballat tot l’equip de producció.
El protagonista és un jove Celso Franco, que es carrega l’acció a les espatlles i l’acompanyen un munt de secundaris que s’entrecreuen en la seva particular odisea d’una nit i que els directors aprofiten per mostrar les diferències socials i econòmiques que viu el Paraguay amb la resta de països, sobretot, els Estats Units.
El que més m’ha cridat l’atenció és com de complicat és entendre el que diuen durant tota la pel·lícula. És imprescindible veure-la amb subtítols ja que parlen un dialecte estranyíssim de l’español (amb més diferència, fins i tot, que entre el Lapao i el Català -perdó, sé que això és un blog de cinema, però no em podia estar de comentar-ho-) i es molt fàcil perdre’s en l’acció.
Conclusió: Una molt bona proposta del poc productiu Paraguay.
Hi ha qui diu que la història està allargada innecesariament..
Potser una mica sí, però no es fa avorrida ni pesada.
Hehehe, quan has dit això del dialecte espanyol he pensat el mateix que tu 🙂 (de fet, amb El hijo de la novia també vaig tenir problemes). Només pel fet de no ser made in USA penso que ja val la pena (no és que hi tingui res en contra, però hi ha vida -cinematogràfica- més enllà).
Hi ha cinema de molta qualitat lluny dels EEUU, fet amb menys recursos i menys orientada a l’espectacularitat i al màrqueting. Està clar que totes les pel·lícules volen tenir molts espectadors, però a Hollywood no manifesten gaire amor pel cinema.
Ja està bé que arribin i agradin propostes que es fan amb pocs diners. Amb pressupostos ajustats es poden explicar bones històries, no tot són pel·lícules estil Star Wars. Hi ha d’haver de tot perquè hi ha talent més enllà dels diners.