TIPOS LEGALES (Fisher Stevens)

Després de 28 anys, en Val surt de la pressó i a fora l’espera el seu millor amic, en Doc, amb qui està disposat a gaudir de la llibertat fins l’últim minut. El que en Val no sap, és que en Doc te l’ordre de matar-lo tant bon punt posi un peu al carrer. L’estreta relació d’amistat entre aquests dos homes, juntament amb un vell amic reclòs en un asil d’ancians, farà que el desenllaç s’allargui posant en perill la vida de tots tres.

No em podia estar de veure una pel·lícula amb un trio protagonista tant fort com el que ens ofereix ‘Tipos legales’; tres grandíssims actors, tres guanyadors de l’Oscar i tres homes capaços de trobar l’equilibri perfecte entre la comèdia i el drama. Ells són Christopher Walken, Alan Arkin i Al Pacino, tres actors amb una química espectacular capaços de fer-nos plorar i riure en la mateixa seqüència.

I és que ‘Tipos legales’ és una comèdia depriment i nostàlgica que reflecteix el pas imparable del temps i les conseqüències d’aquest. Però tot i això, no oblida les parts bones, els records positius i els moments estelars que encara es poden viure. Hi ha optimisme i pessimisme, alegries i penes, vida i mort. I tot acompanyat d’una banda sonora genial, amb algunes temes de Jon Bon Jovi molt grans. És una pel·lícula que es fa molt curta; i això que succeeixen un munt de coses al trio protagonista: robatoris, assassinats, enterraments, violència, drogues, sexe i amors varis… i tot això només en una sola nit.

Conclusió: Imperdonable perdre’s a aquests enormes actors junt a la gran pantalla.

SCARY MOVIE 5 (Malcolm D. Lee)

Que pel·lícules tan bones com ‘Origen‘ i ‘Cisne Negro’ i altres com ‘Paranormal activity‘, ‘Mamá‘, ‘Evil dead’ o ‘El orígen del planeta de los simios’ siguin parodiades per fer aquesta cinquena part de la saga d’Scary movie’ és un despropòsit. No s’ho mereixen. ‘Scary movie 5’ és un gran exemple de com fer una comèdia sense cap mena de gràcia.

Conclusió: No val la pena malbaratar paraules.

WRONG (Quentin Dupieux)

En Dolph és un home senzill que viu amb i pel seu gos. Però un bon dia es desperta i descobreix que el gos ha desaparegut. A partir d’aquest moment, en Dolph començarà una recerca que el portarà a conèixer gent d’allò més estranya.

Quentin Dupieux és el director de l’aclamadíssima (i encara no estrenada, ni en DVD) ‘Rubber’; una pel·lícula trencadora, original i divertidíssima, que feia un homenatge als sense-sentits del cinema. Amb ‘Wrong’, Dupieux torna a recuperar aquest recurs per presentar-nos, això sí, una història més realista i amb personatges humans com a protagonistes. Tot i així, no perd la frescor de la seva òpera prima ni la seva originalitat (tot i que ja ens podíem esperar un film d’aquestes característiques). La principal pega amb la que es pot topar és amb la de caure en la repetició, que sempre avorreix i es fa previsible.

A ‘Wrong’ no trobareu objectes inanimats amb vida, però sí podreu trobar una repartidora de pizzes nimfòmana, una palmera que es transforma en un avet, un embaràs que, enlloc de nou mesos, dura un parell de dies, una oficina de treball on hi plou constantment, i un llarg etcètera que contribueix a crear un film divertidíssim, ple d’absurditats i que fan que un argument tant estúpid com el d’un home (Jack Plotnick, que repeteix amb Dupieux) buscant un gos es converteixi en tota una aventura.

‘Wrong’ es va poder veure al Festival de Cinema de Sitges d’enguany però, com ja va passar amb ‘Rubber’, és bastant improvable que arribi a les nostres cartelleres. Així que tot el que podem fer és esperar que arribi en DVD o adreçar-nos a alguna plataforma en línia on es pugui trobar.

Conclusió: Dupieux es queda a uns dits de l’alçada de ‘Rubber’ tot i que aconsegueix un resultat espectacularment divertit.

LA JUNGLA: UN BUEN DIA PARA MORIR (John Moore)

Tot i que no es vegi cap número en el títol de la pel·lícula, ‘La jungla: un buen dia para morir’ no deixa de ser ‘La jungal de cristal 5’, on el carismàtic policia de Nova York, John McClane viatja fins a Rússia per retrobar-se amb el seu fill i, sense voler-ho (com va sent el costum en aquesta exitosa saga), es veu implicat en un complot terrorista ple d’armes, persecucions i explosions a tort i a dret.

Des de que existeix el cinema modern, no ens paren d’arribar seqüeles de pel·lícules que han triomfat a taquilla i que han agradat a una part important de l’audiència. Ens els últims mesos hem pogut gaudir d’unes quantes (com ‘Los mercenarios 2‘ o la genial ‘Skyfall‘), que han aconseguit autosuperar-se, i hem hagut de patir unes altres, com ‘El legado de Bourne‘ i la pel·lícula que centra aquesta crítica.

No és que sigui una pel·lícula avorrida i insofrible!! De fet, és molt entretinguda, explosiva i divertida, a estones, que és tot el que es demana a una pel·lícula d’acció. Però si tingués un millor guió sense forats i incongruències (com un rus dient, en anglès, que odia tot el que és americà), uns dolents una mica més carismàtics i una mica més de duració plena d’acció, ja seria la hòst… Bé, que seria molt millor.

Tret de la persecució inicial, amb una càmera excessivament nerviosa i dinàmica, la resta d’escenes d’acció m’han deixat ben satisfet; sembla que la fòrmula del ‘no deixar un moment per respirar’ que va aportar ‘La jungla 4.0’ els va funcionar tant bé que no l’han volgut abandonar. Bruce Willis està molt còmode en el paper del McClane sènior; el McClane junior, interpretat per Jai Courtney, és una bona aposta de futur. El problema és que a Willis li estan sortint fills a dojo. Esperem que a la sisena part no l’hi surti cap més, sinó ja es pot estar demanant el carnet de familia nombrosa.

Conclusió: Molt bona pel·lícula d’explosions.

SIETE PSICÓPATAS (Martin McDonagh)

Marty és guionista de cine que està aturat amb el guió de la seva nova pel·lícula ‘Siete psicópatas’. Per sortir del bloqueig creatiu, compta amb el seu amic Billy que es dedica a segrestar gossos per, després, poder cobrar la recompensa. Però quan en Billy segresta el gos d’un perillós mafiós, la vida de tots dos i la de tothom que els envolta, correrà greu perill.

‘Siete psicópatas’ es va poder veure al festival de Sitges d’aquest any, i no per tractar-se d’una pel·lícula de terror ni de fantasia sinó per la quantitat d’humor negre que desprèn i per l’anàlisi que fa dels psicòpates que corren pels carrers des d’una perspectiva més còmica que no pas dramàtica. L’absurditat d’algunes de les seves escenes es barregen amb moments punyents, històries commovedores i gags delirants per acabar amb un final ‘esperat’ i pràcticament calculat al míl·límetre.

El repartiment és espectacular. Colin Farrell, Sam Rockwell, Woody Harrelson, Christopher Walken i Tom Waits, entre molts d’altres, donen vida a un ventall amplíssim de psicòpates i personatges memorables de tota mena amb una gran vida interior, per dir-ho d’alguna manera. Es podria dir que ‘Siete psicópatas’ és un experiment a nivell visual i, sobretot, argumental, que barreja realitat i ficció amb una destressa exemplar. De moment, em quedo amb les ganes de tornar-la a veure perquè tinc la sensació d’haver-me perdut un munt de detalls. No us la perdeu, que ja està als cinemes.

Conclusió: Bon cinema, desenfadat i modern, per riure molt i passar una molt bona estona.

COCKNEYS VS. ZOMBIES (Matthias Hoene)

Un petit grup de joves tramen un pla mestre: robar un banc per evitar que tanquin l’asil on viu el seu avi i els seus companys. Quan surten del banc, però, es troben que el suburbi de Londres on viuen ha estat arrassat per una munió de zombis. Des d’aquest moment, els joves intentaran arribar fins l’asil per salvar-los i portar-los a un lloc segur. El que no s’esperen és que els avis són tan, o més, combatius que ells. ‘Cockneys Vs. Zombies’ és una de les rareses que es van poder veure al Festival de Sitges d’aquest any.

I només hi ha una paraula per definir-la: gamberrada. Es tracta d’una pel·lícula senzilla, sense grans aspiracions, amb una factura aparentment baixa però que dóna molts bons resultats i que pretén, únicament, entretenir i divertir a parts iguals. I al meu parer, ho aconsegueix. Però cal prendre-se-la des del primer minut amb aquesta actitud, perquè si ens esperem una bona pel·lícula de zombis, terrorífica i plena de sang i fetge ens endurem una gran decepció (tot i que es poden veure algunes vísceres). Us l’hauríeu de prendre com una ‘Bienvenidos a Zombieland‘ a la anglesa. Molt recomanable per a aquells a qui agradin les comèdies terrorífiques.

TED (Seth MacFarlane)

John és un nen incomprés i rebutjat que desitja amb totes les seves forces que l’osset de peluix que acaba de rebre com a regal de nadal cobri vida i sigui el seu amic per sempre. Un cop concedit el desig i passats uns anys, compaginar la vida boja que aquest li aporta amb l’estabilitat que reclama la seva parella serà del tot incompatible.

No acostumo a fer jocs de paraules, no sóc gaire bo fent-les, però aquest cop puc dir que aquesta pel·lícula és TEDiosa. Una espècies de comèdia politicament incorrecta (jo encara estic buscant aquesta incorrecció) que aconsegueix fer-nos somriure amb una de cada dotze bromes, la majoria sense sentit. I mira que prometia que rere les càmeres i el guió estigués Seth MacFarlane, creador de ‘Padre de familia’ i ‘American Dad’. Però és que resulta que el film no és més que un capítol de qualsevol d’aquestes dues sèries de 20 minuts allargats durant una hora i mitja aproximadament però sense el dinamisme i l’exageració que ofereix l’animació. L’argument és avorridíssim i el final, horrorós!! Em compadeixo de Mark Wahlberg i Mila Kunis (que ja treballa amb MacFarlane en les seves sèries televisives) per haver escollit aquest guió.

Ei, però no tot havia de ser dolent. Com a apunt positiu destacaré el toc retro que té la pel·lícula transportant-nos als últims anys de la dècada dels 70 i principis dels 80 amb els homentages a pel·lícula mítiques com ‘Alien’, ‘Star Wars’ o ‘Flash Gordon’. Realment, els fanàtics d’aquesta última pel·lícula s’emportaran una molt bona sorpresa. A part d’això, sóc incapaç de trobar una altra excusa per anar-la a veure. Feu-me cas i destineu el vostre temps i els vostres diners amb qualsevol altra proposta. Si no em voleu fer cas després no em digueu que no us he avisat.

LA CHISPA DE LA VIDA (Álex de la Iglesia)

Roberto Gómez és un publicista que es troba a l’atur més temps del que el seu orgull pot suportar. Cansat de la situació que viu, de la crisi i de la hipocresia de la classe burgesa decideix donar una sorpresa a la seva dona en aquests temps difícils. Però la mala sort farà que tingui un accident i li quedi un ferro incrustat al cervell. Davant la impossibilitat d’alliberar-se, decideix convertir el seu accident en un fenòmen mediàtic i treure’n un profit econòmic a canvi de la seva vida.

Álex de la Iglesia torna a posar-se rere les càmeres després de l’espectacular ‘Balada Triste de Trompeta’ amb una tragicomèdia que qüestiona, entre d’altres coses, la dubtosa moralitat de la tele-porqueria en general i dels programes del cor en particular. I per fer-ho, compta amb el protagonisme de José Mota (la meitat de ‘Cruz y raya’) per interpretar un paper dramàtic amb alguns tocs d’humor. I cal dir que se’n surt sorprenentment bé, potser perquè mai ningú li ha donat aquesta oportunitat. L’acompanyen un munt de secundaris de gran alçada com són Salma Hayek, Fernando Tejero, Blanca Portillo, Juan Luís Galiardo, Juanjo Puigcorbé, Nerea Camacho, Santiago Segura; i torna a comptar amb Carolina Bang (que, al meu parer, està molt millor que en l’anterior film de De la Iglesia), Manuel Tallafé i Antonio de la Torre.

Després de veure-la, em queda un regust estrany. Potser perquè no m’acaba de convèncer el final, potser perquè esperava massa de la nova proposta del director de ‘El dia de la béstia’. He de dir que no m’ha desagradat gens i que m’ha arrencat més d’un somriure, però no ha estat a l’alçada del que m’esperava. En qualsevol cas, és una bona proposta per reflexionar sobre cadenes-porqueria (curiosament, la cadena que genera més animadversió en la pel·lícula és diu ‘Antena 5’) Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència?

EL DICTADOR (Larry Charles)

Aladeen és el dictador de Wadiyah, un petit país de l’orient pròxim. Un dia es veu obligat a presentar-se davant les Nacions Unides per donar compte de tots els seus actes, però abans d’assistir es veu immers en una conspiració que pretén fer arribar la democràcia al seu país. Aladeen farà tot el possible per evitar-ho ajudat, inocentment, per una forta defensora dels drets humans.

Sacha Baron Cohen es torna a posar en la pell d’un personatge extrem per oferir-nos grans moments d’humor i es torna a ajuntar amb el director que l’ha fet situar-se en el punt de mira de la societat (per bé o per mal), Larry Charles, director de ‘Borat’ i ‘Bruno’. El tàndem torna a funcionar a la perfecció, aquest cop, però, sense la intenció de mostrar-nos un fals documental com en les anteriors, sinó de presentar-nos una comèdia molt fictícia amb una moralina molt realista (i és que el missatge final d’Aladeen és per tenir en compte). Llàstima que la pel·lícula es centri tant en els Estats Units i la seva ‘democràcia’ i no es faci extensible a la resta de països democratitzats.

La banda sonora està repleta de cançons conegudes traduïdes al àrab. Un bon detall, la veritat. El repartiment el completa un secundari Ben Kingsley, Anna Faris (‘Scary Movie’), John C. Reilly i els fugaços cameos de Megan Fox i Edward Norton fent d’ells mateixos. Una bona comèdia per passar una bona tarda de cinema.

JUAN DE LOS MUERTOS (Alejandro Brugués)

L’univers del cinema zombi es trasllada a Cuba, on un petit grup de supervivents de la masacre zombi veu un filó per fer diners: matar als ésser estimats d’altres supervivent a canvi d’una petita contribució econòmica.

Des d’un temps ençà, el cinema de zombis ha trobat en l’humor una nova visió efectiva i comercial, demostrant que es pot fer riure i espantar per igual en una mateixa pel·lícula. Però ‘Juan de los muertos’ és un film on espantar, ens espantarem poc. Per contra, tindrem constantment un somriure a la cara. Perquè el director aprofita el cataclisme mundial per fer una reflexió i una crítica de la societat cubana i el seu govern (quan de temps creieu que triguen a culpar als americans de la plaga zombi?)

El cast està ple d’actors desconeguts (amb algun cameo inesperat) però molt i molt correctes; i la música és dinàmica i marxosa tota l’estona. Només li he trobat una pega, i és que l’accent cubà, a vegades, és difícil de comprendre i hi han parts i gags de la pel·lícula que no he acabat d’entendre. Així que si m’ho he passat de conya amb el que he entés, com m’ho hagués passat si hagués entés TOTS els diàlegs?

En definitiva, una bona pel·lícula de terror per riure moltíssim, amb un rerefons molt interessant i alguna sorpresa