CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

TOT MÉLIÈS

Avui no comentaré cap pel·lícula que hi hagi actualment a la cartellera, però sí que dedicaré un temps a la figura de George Méliès. Per a qui no ho sàpiga, Méliès va ser un mag que va viure en primera persona les primeres pases de la història del cinema i, com a visionari que era, va veure l’oportunitat de crear un altre tipus d’il·lusions; per això els va demanar als germans Lumière un cinematògraf. Però aquests no li van voler vendre perquè deien que era un invent sense cap mena de futur.

Així que ell se’n va anar a Anglaterra, va comprar un invent semblant de captura d’imatges i va començar a experimentar totes les possibilitats que oferia aquell enginy. Estic parlant, per situar-nos, de l’any 1895. A partir d’aquest moment va començar a gravar un munt de pel·lícules fantàstiques plenes de trucs de càmera que sorprenien a tothom. És per això que se’l considera el pare del cinema fantàstic i dels efectes especials.

Si us parlo ara de Méliès és perquè en l’últim mes he tingut l’oportunitat de gaudir d’un parell d’experiències relacionades directament amb ell. Per una banda està l’exposició temporal que es pot veure al CaixaFòrum: George Méliès. La màgia del cinema. Una exposició que reflexa els orgiens del cinema i com aquest arriba a les mans de Méliès; on s’explica la història d’aquest creador de somnis i on es desvetllen tots els trucs que arribava a utilitzar en una època en que el cinema s’acabava d’inventar. L’exposició es pot visitar fins el 24 de juny. No us la perdeu!!!

Per una altra banda, ahir vaig poder assistir a una sessió de cinema molt especial als Cinemes Girona, de Barcelona. Es tracta de les Nits de Jordi Sabatés i el cicle de ‘El món màgic de George Méliès’. En aquesta sessió es van projectar un total de 9 pel·lícules de Méliès, incloent-hi la famosa “Viatge a la lluna”, acompanyades per la música en directe del piano composada i interpretada pel músic Jordi Sabatés. Per una nit, vam poder sentir com es vivia el cinema antigament i com la música del piano ajuda sorprenentment a entrar en la pantalla. Malauradament, el cicle sobre Méliès ha acabat, però si a algú li queda el cuquet de viure el cinema com era abans ho podrá fer durant els divendres de juny amb la pel·lícula ‘Sherlock Junior’ de Buster Keaton.

Aquí us deixo els links per si voleu més informació; de l’exposició al CaixaFòrum i dels cinemes Girona i el cicle de Les Nits de Jordi Sabatés.

I, per acabar, una versió restaurada i musicada de ‘Viatge a la lluna’

Anuncis

1 Juny 2013 Posted by | fantàstic, General, històrica | , , | 4 comentaris

LA NOCHE MAS OSCURA (Kathryn Bigelow)

Maya és una agent de la CIA obsessionada amb donar caça al cervell d’Al-Qaeda que va orquestrar l’atac a les torres bessones l’11 de setembre de 2001, entre d’altres atemptats, Osama Bin Laden. Recorrent mig món, de despatx en despatx, de l’Afganistan als Estats Units, no descansarà fins veure’l mort.

Quan va sortir a la llum que la propera pel·lícula de Kathryn Bigelow després de ‘En tierra hostil’, amb la que va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula i direcció, versaria sobre la caça de Bin Laden encara no havia arribat la noticia de la seva mort a mans de l’exèrcit americà i va ser l’objectiu de moltes polèmiques. Més tard, en saber-se la notícia, van haver de canviar tot el guió per tal d’apropar-se al més fidelment a la realitat, tot i que el que va passar en aquella investigació mai es sabrà del tot cert.

La qüestió és que ‘La noche mas oscura’ (títol que s’han tret de la màniga no traduint el títol original ‘Zero Dark Thirty’) esbocina aquella investigació des dels seus inicis, començant en els atemptats de l’11S i segueix la història i l’evolució de Maya en el seu transcurs (una genial Jessica Chastain en estat de gràcia). El resultat és una pel·lícula tècnicament impecable, amb petites dosis extraordinàries d’acció i tensió i moltes escenes de despatx, perquè ja sabem que la burocràcia és el motor de les guerres. Cal destacar la participació de secundaris com Jason Clarke, Kyle Chandler o James Gandolfini.

Aquells que penseu que es tracta d’una cinta d’enaltiment americà esteu en el cert, però s’ha de dir que el tema està tractat amb més neutralitat de la que m’esperava, sense tallar-se un moment en desvetllar les pràctiques de tortures de la CIA o criticar la burocracia i el temps que es perd en els despatxos. A més, se’ns mostren atemptats com els de Londres o el de l’hotel Marriott d’Islamabad mentre que ni s’esmenten els atemptats de Madrid i els de l’11S es mantenen en la pantalla en negre per no ferir sensibilitats, com si fossin els únics que van ser importants. Per últim, cal fer esment de la seva llarga duració, perquè potser no calen dues hores i mitja de film per explicar la mort del cap d’Al-Qaeda.

Conclusió: Del millor que rebrem aquest any si passem per alt l’enaltiment americà.

29 gener 2013 Posted by | acció, històrica | , , , , | 5 comentaris

DJANGO UNCHAINED (Quentin Tarantino)

Django és un esclau que malviu a les terres del sud dels EEUU. Una freda nit és alliberat per el doctor Schultz, un caçarecompenses que busca tres fugitius a qui en Django coneix molt bé. En Django ajuda en Schultz a canvi de la seva llibertat per poder anar a buscar la seva dona, esclava també, que està en mans d’un terratinent d’allò més perillós.

Normalment sóc dels que parla meravelles de qualsevol pel·lícula d’en Tarantino (sí, fins i tot de la infravalorada ‘Jackie Brown’) i amb aquesta no faré cap excepció; però sí que afegirè algun ”però”. Per començar, es pot dir que és la pel·lícula més convencional del director pel que fa al seu estil narratiu. Ens té acostumats als salts en el temps, a la narració episòdica, als canvis bruscos d’escenaris. Però a ‘Django Unchained’ trobem un film lineal i amb un argument bastant senzill. Un altre però és la banda sonora que, al meu parer, no està a l’alçada d’altres títols encara que hi han temes molt i molt bons. L’últim ”però” està una mica agafat pels pèls; es tracta de la seva durada, que s’allarga massa en el final, fet que no em va desagradar gens però pot causar algun desànim en alguns espectadors.

Per la resta, tot és sensacional!! La violència i la claredat amb la que tracta el tema de l’esclavitud (fet que sembla molestar als estadounidencs -allà ells amb la seva consiència social-), la gran quantitat d’humor negre i assassinats gratuits que s’hi troben, l’estil visual particular de Tarantino, escenes clau com l’últim sopar o la discussió de les caputxes blanques i, sobretot, els seus personatges. La gran recol·lecta d’actors de qui s’ha envoltat Tarantino potencia gratament aquests personatges: en Jamie Foxx com a Django, en Christoph Waltz que fa un gran paper com a doctor Schultz encara que té alguns tics del General Hans Landa de ‘Malditos Bastardos‘, en Samuel L. Jackson que està genial en el seu paper, misteriós fins que hi surt i en Leonardo DiCaprio que fa de dolent d’allò més bé; fins i tot els secundaris són genials!!!

Conclusió: Es pot gaudir moltíssim d’un Tarantino més convencional que de costum.

25 gener 2013 Posted by | drama, històrica, Tarantino, violència | , , , , | 14 comentaris

LINCOLN (Steven Spielberg)

La nova producció d’Spielberg és senzillament un biopic d’Abraham Lincoln i la seva lluita per aprovar les 13a esmena que va acabar amb l’esclavitud als Estats Units d’Amèrica, a l’hora que s’enfrontava a la cruenta Guerra de Secessió.

Poc es pot dir d’aquesta pel·lícula que no suposem o que no haguem llegit abans de veure-la. Ja sabem que Spielberg sap com fer grans pel·lícules èpiques en la intimitat dels despatxos i les reunions polítiques, evitant qualsevol escena de lliuta i guerra com l’encapçalament de ‘Salvar al soldado Ryan’. És un mestre i això ningú li podrà retreure. Ja sabem que John Williams farà una banda sonora que, encara que no passarà a la posteritat com moltes d’altres que ha composat, envolcalla d’allò més bé tot el contingut del film. Ja sabem que el cast de secundaris serà excel·lent quan hi ha la Sally Field, el Tomy Lee Jones o en Joseph Gordon-Lewitt. I, per suposat que sabem que Daniel Day-Lewis farà tot un paperàs.

Però el paper de Daniel Day-Lewis va molt més enllà de la interpretació i es posa en la pell de Lincoln d’una manera tant realista que fa por. I no dic això sota cap coacció, però si no ho dic, sé d’un que em mata. Segons algunes entrevistes fetes al Spielberg, Day-Lewis estava tant capficat en el seu personatge que només parlava amb la veu de Lincoln i només va utilitzar la seva veu en finalitzar el rodatge. Diuen, que Spielberg va plorar en sentir la veu autèntica de Day-Lewis. De manera que l’Oscar a millor actor està bastant cantat; i si els membres de lacadèmia es tornen bojos i deixen a Day-Lewis sense el premi és per fer un boicot a qualsevol pel·lícula que arribi dels EEUU.

Però ‘Lincoln’ té alguns contres, no us penseu. Per començar, la seva llarga durada. Dues hores i mitja sense descans de debat polític intens i dens. I aquí rau el segon problema. Aquells que no estem acostumats amb la història i el funcionament polític d’Amèrica ens és molt fàcil de perdre’ns en alguns passatges del film tot i que es dóna una d’aquelles situacions tant comuns de ‘al final ho entens tot’. Aquí podem gaudir tècnicament de ‘Lincoln’, però només podrà triomfar a Amèrica quan parlem de l’argument.

Conclusió: Imprescindible veure-la en Versió Original. Rebutgeu els doblatges!!!

22 gener 2013 Posted by | biopic, històrica | , , , , , | 9 comentaris

ELS MISERABLES (Tom Hooper)

Les misérables‘, un de les obres principals de Víctor Hugo i un dels més grans musicals de tots els temps arriba als cinemes amb un poder espectacular. La història de Jean Valjean i el seu enemic Javert, de Fantine i la seva filla Cosette i de la revolució de juny de París exploten a la pantalla en una cinta de poc més de 2 hores i mitja continues de música.

Malgrat la seva llarga durada, que es fa una mica pesada cap al final pel meu gust, ‘Els miserables’ no donen un moment de respir fent gala de grans moments musicals, alguns genials i altres sublims, i desbordant tot el dramatisme, el romanticisme, una mica d’humor i l’esperit de revolució que marca l’obra de Víctor Hugo. I ho fa amb un estil molt directe, situant la càmera molt propera als actors i convertint la magnificència del film en una cinta quasi íntima.

Un dels més grans encerts de la pel·lícula és que els números músicals, sobretot dels protagonistes, estan gravats en directe. Res de gravar la cançó a part i després fer un convincent playback. Actuar i cantar alhora. I el resultat és espectacular amb grans moments per l’Amanda Seyfried i l’Eddie Redmayne, per l’Helena Bonham Carter i el Sacha Baron Cohen (encara que els personatges d’aquests dos últims es fan una mica carregants), per la joveníssima Isabelle Allen i, sobretot, per un Hugh Jackman en estat de gràcia i una brutal Anne Hathaway que ens regala el millor moment de la pel·lícula amb el mític ‘I dreamed a dream’.

El pitjor és Russel Crowe que no acaba de convéncer en el paper del malvat Javert i l’únic moment lúcid que ens regala és el que se’ns mostra en el tràiler. Tràiler, per cert, que m’ha posat la pell de gallina cada cop que l’he vist i que és dels millors que he vist d’un temps ençà.

Per acabar, us deixo un dels moments del musical que es va fer l’any 2010 per celebrar el 25è aniversari de l’estrena del musical. El fragment pertany a la peça ‘One day more’. Si busqueu, podeu trobar la resta del musical a internet. Veieu-lo perquè no té pèrdua i, sobretot, no deixeu passar l’oportunitat de veure aquest espectacle a la gran pantalla!!!

28 Desembre 2012 Posted by | històrica, musical | , , , , , , , | 13 comentaris

FÈNIX1123 (Joel Joan / Sergi Lara)

A la tardor de l’any 2004, un grup de guàrdia civils de la brigada antiterrorista escorcolla la casa de l’Èric Bertran, un jove de 14 anys, en busca de proves i amb una acusació de terrorisme. El seu delicte, enviar un correu a la cadena de supermercats DIA (a la pel·lícula, DIANA) demanant l’etiquetatge en català dels seus productes en nom de l’organització ‘Exèrcit del Fènix’, extret d’un dels llibres Harry Potter. Una història real que, després de la publicació d’un llibre, d’un documental i d’una obra de teatre, arriba a les grans pantalles.

Em feia una mica de por anar a veure la història de l’Èric perquè em temia que es tractés d’una pel·lícula propagandística en aquests temps que corren de campanya electoral. I sí que és veritat que hi surten alguns partits polítics, però surten en un segon pla i, a més, hi surten totes aquelles formacions que en aquell moment tenien una representació al congrès dels diputats a Madrid. El que sí que és ‘Fènix 1123’ és una reivindicació de la llengua, de l’igualtat de drets, de la injusticia de la justicia del país i de l’abús de poder. Vaja, un reflex del que va suposar el cas de l’Èric fa 8 anys.

Nil Cardoner (en Roc a ‘Polseres Vermelles’) es posa en la pell de l’Èric i sorprèn amb la seva interpretació (recordem que a ‘Polseres Vermelles’ es passava el dia estirat al llit o banyant-se a les piscines Picornell); té un parell de moments de posar els pèls de punta, sobretot a l’última imatge del film. Està acompanyat per grans secundaris com l’Àlex Casanovas i la Rosa Gàmiz que fan dels pares patidors, en Lluís Villanueva (el Ramón de ‘Plats Bruts’) i en Pep Tosar. Cal destacar, però, la presència de Roberto Álamo com a cap de la guàrdia civil i, sobretot, la participació de Ana Wagener com a la fiscal de menors que s’encarrega d’interrogar l’Èric (la millor escena de tota la pel·lícula).

Un altre motiu per veure-la? Doncs que ‘Fenix 1123’ ha estat finançada mitjançant micromecenatge. És a dir, un munt de persones anònimes (podeu consultar els seus noms a la seva web) han fet una contribució econòmica per tal que el projecte sortís a la llum. Això demostra la necessitat que tenim molts catalans de donar a conèixer la nostra versió de la història i que arribi a tot arreu la nostra identitat; i més avui en dia que està tant de moda això de ‘el dret a decidir’. Estic segur que aquesta pel·lícula canviarà algunes idees.

24 Novembre 2012 Posted by | drama, històrica | , , , , , , | 11 comentaris

THE IMPOSSIBLE (J. A. Bayona)

La nova pel·lícula del director de ‘El Orfanato’ ens mostra les destrosses que va provocar el tsunami que va arrassar el sud-est asiàtic el dia de Sant Esteve de 2004 a través dels ulls d’una família que haurà de lliutar per retrobar-se enmig de tot el caos.

Només són bones paraules el que em ve al cap després de veure aquesta cinta dividida en dues parts. Per una banda tenim la catàstrofe en sí, que Bayona aconsegueix reflectir d’una manera crua, brutal i abrumadorament real. Per l’altra banda tenim les històries i desventures dels membres de la família que han de viure i acceptar la pèrdua dels seus éssers estimats a l’hora que intenten sobreviure a la desgràcia.

Tots i cadascun dels aspectes de la pel·lícula estan esplèndids. Efectes especials, banda sonora i efectes de so, guió, direcció,… però si s’ha de destacar algun element són les interpretacions. Naomi Watts i Ewan McGregor estan fantàstics, però si algú destaca és el jove Tom Holland que està gegant i que es carrega a les espatlles gairebé tot el pes de la narració. Fins i tot els dos fills petits tenen els seus moments.

‘Lo imposible’ s’estrenarà d’aquí a pocs dies a totes les sales de cinema del país, així que no perdeu la oportunitat d’anar-la a veure. Us asseguro que riureu, patireu, us emocionareu i se us posarà la pell de gallina en més d’un moment. Bravo per Bayona!

9 Octubre 2012 Posted by | drama, històrica | , , , , , | 15 comentaris

LA CINTA BLANCA (Michael Haneke)

Aprofitant que ahir al vespre, Michael Haneke va guanyar per segon cop la palma d’or del festival de Cannes amb el film ‘Amour’ (del qual en sabem poca cosa però que ja està a la llista d’imprescindibles), crec que és un bon moment per reflexionar sobre la seva anterior pel·lícula guardonada: ‘La cinta blanca’.

El film ens situa en un petit poble del nord d’Alemania on, a través de les mirades dels nens i nenes del poble, del mestre d’escola, dels grangers, del metge, del baró del poble i de les seves famílies, anirem descobrint un seguit de successos estranys i violents que posen en risc la pau de la població. La cinta blanca (a la qual fa referència el títol), com a símbol de la puresa i la inocència, l’han de lluïr els fills del rígid pastor protestant pel comportament dels seus fills. Tot això es dóna durant els anys anteriors a la primera guerra mundial i planteja una reflexió sobre els orígens del nazisme.

Michael Haneke, acostumat a trencar motlles com ja va fer amb films anteriors com ‘Funny games’, ens proposa una pel·lícula molt formal i de ritme lent però captivador, amb unes interpretacions més que correctes per part de tots els actors (incloent tota la quitxalla del poble) i amb una fotografia en blanc i negre excepcional. És un d’aquells casos de pel·lícules que, com més les veus, més t’agraden i més coses interessants li trobes.Amb el pas del temps, s’ha acabat convertint, merescudament, en una de les meves pel·lícules preferides. Tota una obra d’art.

28 Mai 2012 Posted by | drama, històrica | , , | 7 comentaris

UN MÉTODO PELIGROSO (David Cronenberg)

L’última pel·lícula de Cronenberg ens proposa una visita pel que va ser un dels moments claus en la història del psicoanàlisi. El film ens presenta a Carl Jung que, seguint el mètode ideat per Freud, comença a tractar a un pacient mitjançant el que ell anomena la ‘Cura de la parla’. Aquest procés el portarà a conèixer en persona Freud, a convertir-se en el seu pupil i a descobrir un seguit de sentiments i implusos fins aquest moment desconeguts.

Si una cosa em va sorprendre de la pel·lícula és que tot i el complicat concepte en el que es centra la teoria del psicoanàlisi i de la pulsió sexual, el guió és molt senzill de seguir i, al contrari del que em pensava, no requereix veure-la un dia que tinguem la ment especialment clara. Pensava, erròniament, que no entendria res de res i que la proposta seria un seguit d’escenes eròtiques i sexuals sense fi. Doncs Cronenberg aconsegueix sorprendre i trencar amb aquest prejudici tot elaborant una història molt humana i clarificadora del que van ser els tres personatges que aquí es reflecteixen. Tot plegat, amb un ritme perfecte i addictiu i una música sensacional.

Cal destacar, per sobre de tot, la interpretació dels tres protagonistes. Un més que correcte Viggo Mortensen en el paper de Freud, un excel·lent Michael Fassbender com a Jung i una Keira Knightley espectacular en tots els sentits. També cal destacar el petit paper de Vincent Cassel amb una gran rellevància dramàtica. No ho acostumo a fer (de fet, no ho he fet mai) però cal reconèixer la tasca de la dobladora de la Keira Knightley, Núria Trifol, perquè el doblatge no és gens senzill i aconsegueix reflectir la pertorbació del personatge a la perfecció.

Si teniu ganes de passar una tarda entretinguda i fer una reflexió posterior sobre els impulsos humans (i animals) i la seva repressió, aquesta és la millor opció que podeu triar.

20 Mai 2012 Posted by | drama, històrica | , , , , , , | 11 comentaris

13 ASESINOS (Takashi Miike)

El prolífic realitzador japonés Takashi Miike ens presenta un film de samurais en el qual 13 d’aquests guerrers s’hauran d’enfrontar a un exèrcit liderat per un despiatat Lord, germà de l’actual Shogun, que deixa un rastre de mort i brutalitat per allà on passa. Amb aquest senzill argument, Miike ens regala una pel·lícula sobèrbia i autèntica sobre samurais, allunyada dels tòpics i l’ensucrada visió dels estudis hollywoodencs amb films com ‘El último samurai’.

Les intepretacions, el guió, l’estètica,…ens fan adonar que estem davant un film genuinament japonés, que ens mostra amb absoluta brutalitat i violència les batalles samurais que es van viure en aquella època i ens retrata la vida, la mort i les motivacions dels autèntics guerrers japonesos. En el seu favor també compta amb una banda sonora senzilla però efectiva i, sobretot, amb el llarg tercer acte que presenta una batalla de 45 minuts de duració sense interrupcions i que en cap moment perd intensitat; una de les més llargues de la història del cinema.

En la seva contra cal dir que la quantitat de personatges que hi surten ens poden fer perdre el fil en més d’un moment. Enrecordar-se de totes les cares, els noms, els poblats, els clans, és una feina impossible i això fa que sigui molt fàcil perdre’s. Per això crec que és d’agraïr que l’argument sigui tant simple (13 samurais ‘bons’ contra un exèrcit de ‘dolents’).

Només us puc dir que si us agraden les pel·lícules de samurais, aquesta és perfecta per a qualsevol ocasió, ja que poques vegades s’haurà vist un reflex més clar i real del que van ser aquests personatges. I sobre la batalla…només us puc dir que la gaudiu, perquè hi han motius de sobra.

13 Abril 2012 Posted by | acció, històrica | , | 15 comentaris