CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

SITGES 2011: TOP 10 (II)

7 – A LONELY PLACE TO DIE (Julian Gilbey)


Un grup d’escaladors es troben en mig d’una excrusió quan escolten un soroll estrany. Buscant l’origen del so, descobreixen un tub que surt de sota terra. Es tracta d’un tub de respiració que connecta amb una caixa de fusta enterrada on hi ha una nena petita. En descobrir-la, el grup decideix anar al poble més proper a buscar ajuda. El que no saben és que les persones que han enterrat la nena encara estan allà i els començaran a caçar per recuperar-la.

La proposta és un thriller bastant ben aconseguit en un començament però que va perdent força a mida que anem descobrint tot el pastís i que acaba essent poc sorprenent i molt convencional. La primera part de la pel·lícula transcorre entre muntanyes, a grans alçades, amb imatges espectaculars, vertiginoses i trepidants que funcionen molt bé. Més tard, l’acció es trasllada al poble i és aquí on perd el ganxo, on comença a ser una pel·lícula més tòpica. El final és tancat, però no queda massa ben resolt, amb alguns dubtes a l’aire.

Tot plegat, una pel·lícula entretinguda però que passarà desapercebuda per les sales de cinema (si és que ens arriba alguna vegada)

6 – WOMB (Benedek Fliegauf)


Pel·lícula curiosa pel tema que tracta i per l’originalitat de la proposta. Una noia torna al lloc on va passar una època de la seva infància i allà es retroba amb un antic amic de qui, de seguida, s’enamora. Malauradament, ell mor atropellat. Amb el pas del temps, la noia decideix crear un embrió clonat de la seva parella amb la intenció de donar a llum una còpia idèntica d’aquest.

La pel·lícula, amb un clar context de ciència-ficció es planteja la situació des del punt de vista emocional dels protagonistes, qüestionant quins serien els sentiments que es viurien en una situació semblant entre mare i fill. Cal tenir en compte que, malgrat tractar-se d’una pel·lícula de gènere fantàstic, el ritme és força lent però, alhora, addictiu.

5 – EVA (Kike Maíllo)

 

Kike Maíllo, el creador de la sèrie “Arrós Covat”, dirigeix aquesta pel·lícula romàntica amb rerefons sci-fy. Perquè, no ens enganyem, tot l’imaginari fantasiós i futurista que impregna la pel·lícula només serveix com a context per situar-nos en una societat no gaire diferent a la d’avui en dia amb la petita diferència de l’evolució que ha sofert el món de la robòtica. L’essència de la pel·lícula rau en la relació dels protagonistes i això fa que el film sigui més aviat un melodrama i no una cinta de gènere.

Les interpretacions són genials. Daniel Brühl canvia del registre al que ens tenia acostumats en les seves últimes pel·lícules i ens deixa una bona interpretació d’un enginyer en busca d’un retrobament inesperat. Marta Etura està molt correcte, però és clar, també ha estrenat “Mientras duermes” (ja en parlaré d’aquí poc) i no és el mateix. Lluís Homar sorprén amb un petit i simpàtic paper. La sorpresa ve de la jove debutant Clàudia Vega que ens deixa un personatge misteriós, divertit i inquietant en certs moments.

Per últim, una menció molt important al departament d’efectes especials, que deixa un llistó molt alt a superar a futures produccions estatals. La veritat és que em feia por que la pel·lícula quedés eclipsada per el ridícul dels efectes, però s’ha de dir que està a l’alçada de moltes pel·lícules americanes modernes.

21 octubre 2011 Posted by | acció, ciència-ficció, futurista, thriller | , , | 6 comentaris

CLOCKWORK ORANGE (Stanley Kubrick)

Tot i que fa 30 anys que es va estrenar, “La naranja mecánica” està més de moda que mai. Amb motiu del seu aniversari, es torna a projectar en algunes sales de cinema. A més, el nostre entrenyable Àlex, cap dels “Drugos”, ha rebut enguany el premi d’honor al festival internacional de Sitges, tot i que la seva carrera no ha estat gaire exitosa exceptuant el seu pas per aquest film d’Stanley Kubrick.

Quan penso en la “Naranja Mecánica” em ve al cap la paraula polèmica. La seva primera projecció va generar grans odis i grans elogis, alhora. Presonalment, em va encantar. I suposo que això és perquè m’agrada el cinema i pertanyo a aquell sector del públic que veig les pel·lícules fixant-me, no només en l’argumenti les escenes vilentes, sinó també en la fotografia, la música, els diàlegs, la interpretació, els recursos de càmara, els plànols,… I estenm d’acord que Kubrick era un crack fent bon cinema.

Aquelles escenes llaaaaargues, aquells moments a càmara lenta (i ràpida), la música clàssica com a rere fons d’una ultraviolencia predictiva del que arribaria a ser la societat, una crítica social i política,… Tot un ventall de recursos que caracteritzen el cinema de Kubrick (El resplandor, La chaqueta metál·lica, 2001: una odissea a l’espai,…)

He de reconèixer que la primera vegada que la vaig veure em va cansar una mica, potser per la meva curta edat o potser per la seva llarga durada. Però amb el temps, i a base de veure-la i reveure-la i reveure-la i…, l’he acabat reconeixent com una de les millors pel·lícules de la història. I és que mai podrem oblidar la cara de l’Àlex amb aquell aparell a la cara que no li permetia tancar els ulls mentre el torturaven amb escenes de violència, sexe i sang; o com es pot manipular i torturar (segons Kubrick) la ment de les persones a través de la música.

En definitiva, una obra mestra que ningú es pot perdre i que, si no la va veure en el seu moment, ara té una segona oportunitat; que poques vegades passa.

8 novembre 2009 Posted by | futurista, violència | , , | 3 comentaris