WRONG (Quentin Dupieux)

En Dolph és un home senzill que viu amb i pel seu gos. Però un bon dia es desperta i descobreix que el gos ha desaparegut. A partir d’aquest moment, en Dolph començarà una recerca que el portarà a conèixer gent d’allò més estranya.

Quentin Dupieux és el director de l’aclamadíssima (i encara no estrenada, ni en DVD) ‘Rubber’; una pel·lícula trencadora, original i divertidíssima, que feia un homenatge als sense-sentits del cinema. Amb ‘Wrong’, Dupieux torna a recuperar aquest recurs per presentar-nos, això sí, una història més realista i amb personatges humans com a protagonistes. Tot i així, no perd la frescor de la seva òpera prima ni la seva originalitat (tot i que ja ens podíem esperar un film d’aquestes característiques). La principal pega amb la que es pot topar és amb la de caure en la repetició, que sempre avorreix i es fa previsible.

A ‘Wrong’ no trobareu objectes inanimats amb vida, però sí podreu trobar una repartidora de pizzes nimfòmana, una palmera que es transforma en un avet, un embaràs que, enlloc de nou mesos, dura un parell de dies, una oficina de treball on hi plou constantment, i un llarg etcètera que contribueix a crear un film divertidíssim, ple d’absurditats i que fan que un argument tant estúpid com el d’un home (Jack Plotnick, que repeteix amb Dupieux) buscant un gos es converteixi en tota una aventura.

‘Wrong’ es va poder veure al Festival de Cinema de Sitges d’enguany però, com ja va passar amb ‘Rubber’, és bastant improvable que arribi a les nostres cartelleres. Així que tot el que podem fer és esperar que arribi en DVD o adreçar-nos a alguna plataforma en línia on es pugui trobar.

Conclusió: Dupieux es queda a uns dits de l’alçada de ‘Rubber’ tot i que aconsegueix un resultat espectacularment divertit.

THE CABIN IN THE WOODS (Drew Goddard)

Aquesta crítica la dedico al nostre company blogger Pons, perquè he aconseguit veure una pel·lícula al Festival de Sitges que prometia molt i va molt més enllà del promés. De veritat.

Un grup de cinc joves marxen a passar un cap de setmana a una cabana que està perduda enmig del bosc. Un llac, drogues, beguda, sexe,… però aviat s’adonaran que alguna cosa no va bé, que alguna cosa els assatja, que alguna cosa vol acabar amb ells. Ja sabeu de què va la cosa, oi?

El director Drew Goddard i el guionista Joss Whedon (guionista i productor de la mítica ‘Buffy cazavampiros’) ho saben molt bé i per això s’han dedicat a destrossar totes les convencions del gènere en aquest festival de sang, terror i elements fantàstics. Perquè ‘The cabin in the woods’ és de tot menys convencional, és una ruptura amb tots els estereotips dels slashers.

Després d’una primera part d’alló més tòpica i típica, Goddard ens submergeix en un univers que evoluciona constantment, que sorprén a cada moment i que va generant una mitologia que intriga fins a l’últim moment. Moment, per cert, en que fa aparició una celebritat d’allò més important en el món del fantàstic de qui no es pot desvetllar res; només us puc dir que va arrencar autèntiques ovacions entre el públic de Sitges. A tot això cal afegir les actuacions dels seus protagonistes (Kristen Connolly, Chris Hemsworth, Fran Franz) i, sobretot, del secundari i sempre genial Richard Jenkins.

Sincerament, mai m’ho havia passat tan bé en una projecció i mai havia sortit d’una sala amb una sensació tan forta d’haver vist una cosa tan espectacular i magnífica (exceptuant ‘Rubber‘, és clar) No tinc ni idea de quan pensen estrenar-la a les sales convencionals, però us asseguro que tan bon punt l’estrenin allà hi estaré per tornar-la a gaudir. Una última recomanació, no us informeu sobre què passa a la pel·lícula, qui surt, qui són els dolents,… Aneu a veure-la sense saber res de res. Ja veureu com us sorprendrà.

UN DIA A SITGES

Arribo a Sitges a les 8 del matí. Laprimera pel·lícula no comença fins les 10, però la meva condició de desconfiat i pessimista no em permet sortir de casa més tard (potser hi ha caravana, potser hi ha hagut un accident a l’autopista, potser ha explotat el peatge,.., i, lògicament, amb prou feines em creuo amb 5 cotxes durant el viatge) Aparco a prop de l’Hotel Melià, seu on es troba l’auditori, i marxo cap al centre, al cinema Retiro, per veure el primer film del dia: “Rubber”, l’esperada pel·lícula sobre el pneumàtic assassí. Mentre hi vaig, Sitges està buit. Només hi ha gent marxant contradirecció cap a l’Auditori. És lògic, només són les vuit. El dia està ennuvolat, plujós, trist i, alhora, té el seu encant, amb el mar picant contre les roques.

Em situo i localitzo els principals espais del festival. Em creuo amb 3 cotxes de la neteja que recullen les restes de la Zombie Walk de la nit anterior. Mentre pren un Cacaolat (no, no m’agrada el café) al costat d’un grup d’skins -que per la seva cara, la seva veu i els seus ulls dilatats sembla que han tingut una bona nit- comença a veure les primeres bosses plenes de publicitat. És el moment de moure’s. Una estona de cua i cap a dins. Els llums s’apaguen i només sortir el tràiler i el logo del festival el públic esclata a aplaudir. 90 minuts després, tothom surt amb un gran somriure a la boca. A fora ha començat a plore, poc, però. Pixo en un d’aquells Ploy-Klin de festes majors (per si us interessa) i marxo cap a l’Hotel Melià. L’Auditori vindrá més tard, de moment vaig a la Sala Tramuntana on, a les 12, hi ha organitzada una trobada (massa curta) amb el director Richard Kelly (director de “The box” o la mítica “Donnie Darko”) que declara està obsessionat amb l’atac de l’11-S.

A la 13, a la mateixa sala, es fa la masterclass “Retorn a l’Overlook: 30 anys de “La Resplandor”” amb la presència de Jan Harlam, productor executiu de la pel·lícula i de moltes altres de Kubrick. L’únic remarcable és la frase amb la que Harlam va començar la conferència: “Fer una pel·lícula és fàcil, el que és difícil és fer una bona pel·lícula; i fer una pel·lícula genial és gairebé un miracle” Dino sobre les dos (l’estòmac fa estona que m’ho demana) al mateix restaurant al que vaig sempre (La granja) i després volto una estona fins que és l’hora d’anar a l’Auditori. Una hora abans de començar la projecció de les 18:15 ja hi ha un munt de gent fent cua. I la raó no és més que John Carpenter. El mític realitzador de productes de terror clàssics com “La nit de Halloween” no vindrà al festival, però es presenta la seva primera pel·lícula en 9 anys: “The ward”. En sortir, enganxem la cua per entrar a veure la violenta i crua “Secuestrados” de Miguel Ángel Vivas. Abans d’aquesta, però, es presenta el tens curt “El grifo”

En sortir marxo directament cap a casa i l’autopista continua igual de buida. Marxo amb la sensació d’haver passat un dia genial, acompanyat de gent que m’entén quan ric en una pel·lícula de sang i fetge i que aplaudeix cada cop que a algú li rebenta el cap. Sincerament, és impressionant veure una sala amb més de 1000 espectadors rient i aplaudint en films que esgarrifaran a d’altres espectadors a les sales de cinema. L’ambient de Sitges és indescriptible; cal viure-ho. Si teniu la oportunitat aneu-hi perquè val la pena. Jo ja penso en l’any vinent.