CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

TOT MÉLIÈS

Avui no comentaré cap pel·lícula que hi hagi actualment a la cartellera, però sí que dedicaré un temps a la figura de George Méliès. Per a qui no ho sàpiga, Méliès va ser un mag que va viure en primera persona les primeres pases de la història del cinema i, com a visionari que era, va veure l’oportunitat de crear un altre tipus d’il·lusions; per això els va demanar als germans Lumière un cinematògraf. Però aquests no li van voler vendre perquè deien que era un invent sense cap mena de futur.

Així que ell se’n va anar a Anglaterra, va comprar un invent semblant de captura d’imatges i va començar a experimentar totes les possibilitats que oferia aquell enginy. Estic parlant, per situar-nos, de l’any 1895. A partir d’aquest moment va començar a gravar un munt de pel·lícules fantàstiques plenes de trucs de càmera que sorprenien a tothom. És per això que se’l considera el pare del cinema fantàstic i dels efectes especials.

Si us parlo ara de Méliès és perquè en l’últim mes he tingut l’oportunitat de gaudir d’un parell d’experiències relacionades directament amb ell. Per una banda està l’exposició temporal que es pot veure al CaixaFòrum: George Méliès. La màgia del cinema. Una exposició que reflexa els orgiens del cinema i com aquest arriba a les mans de Méliès; on s’explica la història d’aquest creador de somnis i on es desvetllen tots els trucs que arribava a utilitzar en una època en que el cinema s’acabava d’inventar. L’exposició es pot visitar fins el 24 de juny. No us la perdeu!!!

Per una altra banda, ahir vaig poder assistir a una sessió de cinema molt especial als Cinemes Girona, de Barcelona. Es tracta de les Nits de Jordi Sabatés i el cicle de ‘El món màgic de George Méliès’. En aquesta sessió es van projectar un total de 9 pel·lícules de Méliès, incloent-hi la famosa “Viatge a la lluna”, acompanyades per la música en directe del piano composada i interpretada pel músic Jordi Sabatés. Per una nit, vam poder sentir com es vivia el cinema antigament i com la música del piano ajuda sorprenentment a entrar en la pantalla. Malauradament, el cicle sobre Méliès ha acabat, però si a algú li queda el cuquet de viure el cinema com era abans ho podrá fer durant els divendres de juny amb la pel·lícula ‘Sherlock Junior’ de Buster Keaton.

Aquí us deixo els links per si voleu més informació; de l’exposició al CaixaFòrum i dels cinemes Girona i el cicle de Les Nits de Jordi Sabatés.

I, per acabar, una versió restaurada i musicada de ‘Viatge a la lluna’

Anuncis

1 Juny 2013 Posted by | fantàstic, General, històrica | , , | 4 comentaris

LA FI DE SITGES

Ahir va acabar oficialment, i després de les habituals llargues maratons (a les que no vaig assistir), el Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya; i encara que em queden per comentar algunes de les pel·lícules que hi he vist, no vull deixar passar més temps abans de comentar-vos com han anat els guardons.

Doncs bé, la gran triomfadora de la 45a edició del festival ha estat ‘Holy motors’, de la que ja us vaig parlar en un dels posts previs de Sitges, la nova pel·lícula de Léos Carax, que es centra en la vida i rutina d’un conductor de limusina que es dedica a posar-se en la pell d’un personatge nou cada dia. Consti en acta que no l’he vist i que, després de sentir alguns comentaris de la gent en les llargues estones de cua, no en tenia masses ganes. Però la quantitat de premis que s’emporta sota el braç em dóna una altra visió. I és que ‘Holy motors’ s’endú el Premi a la millor pel·lícula fantàstica a competició, millor direcció, Premi José Luís Guarner de la crítica i el Méliès d’Argent de la secció Oficial Europeu Fantàstic a Competició.

Altres guanyadors han estat Jennifer Lynch, amb la seva proposta ‘Chained‘ que s’emporta una Menció Especial del Jurat i el Premi a la millor interpretació masculina; ‘Sightseers’ que guanya el Premi a la millor interpretació femenina i el Premi al millor guió i ‘Antiviral‘ (de la que us parlaré en breus) que guanya el Premi Citizen Kane de la crítica al millor director novell per a Brandon Cronenberg i el Premi Jurat Carnet Jove a la millor pel·lícula.

Doncs això ha estat tot aquest any. El punt negatiu se l’emporta la pluja, que no va deixar arrencar la Zombie Walk (i això que era el primer any qui tenia possibilitats d’anar). Encara em queden a la cua per comentar ‘Antiviral’, ‘Sinister’, ‘Looper’ i ‘The ABC’s of death’ i una llarguíssima llista de pel·lícules pendentes de veure, així que al CineFòrum encara queda Sitges per una estoneta!!

Podeu seguir altres cròniques del festival, com sempre, al blog de l’Arqueòleg Glamurós i de la Lu.

15 Octubre 2012 Posted by | fantàstic, festival | , , , | 6 comentaris

THE CABIN IN THE WOODS (Drew Goddard)

Aquesta crítica la dedico al nostre company blogger Pons, perquè he aconseguit veure una pel·lícula al Festival de Sitges que prometia molt i va molt més enllà del promés. De veritat.

Un grup de cinc joves marxen a passar un cap de setmana a una cabana que està perduda enmig del bosc. Un llac, drogues, beguda, sexe,… però aviat s’adonaran que alguna cosa no va bé, que alguna cosa els assatja, que alguna cosa vol acabar amb ells. Ja sabeu de què va la cosa, oi?

El director Drew Goddard i el guionista Joss Whedon (guionista i productor de la mítica ‘Buffy cazavampiros’) ho saben molt bé i per això s’han dedicat a destrossar totes les convencions del gènere en aquest festival de sang, terror i elements fantàstics. Perquè ‘The cabin in the woods’ és de tot menys convencional, és una ruptura amb tots els estereotips dels slashers.

Després d’una primera part d’alló més tòpica i típica, Goddard ens submergeix en un univers que evoluciona constantment, que sorprén a cada moment i que va generant una mitologia que intriga fins a l’últim moment. Moment, per cert, en que fa aparició una celebritat d’allò més important en el món del fantàstic de qui no es pot desvetllar res; només us puc dir que va arrencar autèntiques ovacions entre el públic de Sitges. A tot això cal afegir les actuacions dels seus protagonistes (Kristen Connolly, Chris Hemsworth, Fran Franz) i, sobretot, del secundari i sempre genial Richard Jenkins.

Sincerament, mai m’ho havia passat tan bé en una projecció i mai havia sortit d’una sala amb una sensació tan forta d’haver vist una cosa tan espectacular i magnífica (exceptuant ‘Rubber‘, és clar) No tinc ni idea de quan pensen estrenar-la a les sales convencionals, però us asseguro que tan bon punt l’estrenin allà hi estaré per tornar-la a gaudir. Una última recomanació, no us informeu sobre què passa a la pel·lícula, qui surt, qui són els dolents,… Aneu a veure-la sense saber res de res. Ja veureu com us sorprendrà.

11 Octubre 2012 Posted by | fantàstic, terror | , , , | 3 comentaris

CONFESSIONS (Tetsuya Nakashima)

La professora Moriguchi acaba de perdre la seva filla. Tot apunta a que ha estat un accident, però la mestra descobreix que ha estat assassinada per dos alumnes de la seva classe. Des d’aquest moment comença la seva vengança. Una vengança que serà lenta, freda, calculada i devastadora per als dos alumnes.

Aquesta pel·lícula, projectada al festival de cinema de Sitges, també va ser la seleccionada per Japó per competir per l’Oscar a la millor pel·lícula. Algú podria portar-se les mans al cap en saber que una pel·lícula tant vengativa i violenta podia arribar a haver-se endut aquest premi, però és que el film està replet d’imatges precioses, d’un molt bon guió i d’un temps narratiu que salta constantment en el temps. Tot i la lentitud del seu ritme no es fa gens pesada, i el fet que la major part de les imatges es projectin en càmera lenta propicia que la pel·lícula estigui envoltada d’una gran poesia visual.

Després de l’última pel·lícula asiàtica comentada en aquest blog (la maleïda ‘Uncle Bonmee‘) calia tornar a aixecar el vol amb una pel·lícula d’una gran qualitat per a un servidor, que no es cansa de veure-la i reveure-la. Si voleu fugir del cinema europeu i de l’americà, aquesta és la vostra via d’escapament.

22 Març 2012 Posted by | fantàstic | , , , | 11 comentaris

DONNIE DARKO (Richard Kelly)

Fa uns dies que no paro quiet i m’està costant molt posar-me al dia de les pel·lícules que tinc pendentes per veure, així que he aproftat per revisar aquesta cinta de paranoies adolescents estrenada el 2002. Donnie Darko és un adolescent amb considerables problemes emocionals que esquiva la mort en caure un motor d’avió a la seva habitació. Guiat per Frank, un gran conill imaginari, realitzarà un seguit d’actes vandàlics que el portaran per un món ple de fantasies, paranoies i viatges en el temps.

Aquesta pel·lícula va passar sense pena ni glòria per les taquilles de tot el món. Més tard, amb la força que té el boca-orella i la distribució dins el mercat comercial, la cinta es va convertir ràpidament en un fenòmen entre la joventud i es va acabant convertint en una pel·lícula de culte. Des del meu punt de vista, “Donnie Darko” està una mica sobrevalorada. Ens trobem un guió fluix i poc natural al que se li hauria pogut treure molt més suc; la interpretació dels actors no és res de l’altre món, sobretot un jove Jake Gyllenhaal que crec que no acaba d’explotar totes les possibilitats dramàtiques de Darko i el ritme és lent per tractar-se d’una pel·lícula amb una important dosi de fantasia (sobren totes les escenes on surt Drew Barrymore, que intepreta un personatge gens important per la trama; però és clar, és productora executiva, aíxi que ella voldria tenir el seu paper)

Però no ens enganyem, té importants punts positius que han recolzat que aquesta pel·lícula arribi a la categoria “de culte”. Per una banda el director, Richard Kelly, que debutava en el llargmetratge i ja apuntava maneres. Per una altra banda, la banda sonora ens ajuda a entrar en aquesta atmòsfera paranoide de la que és presa el protagonista (magnífics els últims minuts amb la música de “Mad world” de REM). També són importants tots els interrogants que queden oberts; la pel·lícula ens mostra els racons més foscos de la personalitat de Darko i com es va endinsant en un món de ciència-ficció, de viatges en el temps i al·lucinacions tangibles. Kelly ens fa dubtar en tot moment, confonent-nos al llarg de tot el metratge sense donar una sola explicació deixant un missatge ben clar: que la interpretació de tot el que passa i de l’inquietant final, queda en les nostres mans.

Si voleu veure una altra opinió, us recomano passar-vos pel blog de Lu “Say what you want” on hi trobareu la seva crítica.

17 gener 2012 Posted by | ciència-ficció, drama, fantàstic | , , , | 11 comentaris

HARRY POTTER I LES RELÍQUIES DE LA MORT (David Yates)

No cal explicar l’argument de la septologia de Harry Potter, a més, davant el perill d’esberlar a algú aspectes encara desconeguts dels llibres em limitaré a explicar que “Harry Potter i les relíquies de la mort” continua allà on ho va deixar l’anterior film. Set llibres, set pel·lícules. O més aviat, set pel·lícules i mitja és el que portem de la “Harrypottermania” ja que els grans pensadors de la industria del cinema (o sigui, els executius) han decidit allargar la saga un film més en vista que aquest serà l’últim i que poc més faran al voltant del mag (tot i que segur que no trigaran a estrenar tota la saga en 3D, i si no em creieu mireu l’exemple  d'”Star Wars”).

Els personatges del llibre s’han fet grans, han madurat i, per sort, els films han anat madurant amb ells, arribant a una etapa quasi adulta. Al començament vam poder viure la infantesa de la saga amb aquelles primeres dues pel·lícules plenes de màgia i fantasia que feien les delicies de tothom. Amb “El presoner d’Azkaban” i “El calze de foc”, tot i sotmetre el llibre a una tisorada important, els llargmetratges passaven per l’etapa que marca el final de la infantesa, una etapa una mica més fosca però amb forta presència de la màgia. Les dues següent, “L’orde del Fènix” i “El misteri del príncep” correspondrien a aquesta etapa tan fosca com és l’adolescència; una etapa irregular i, més aviat, oblidable. Però amb aquest últim film estic força content, ja que m’ha tornat les ganes de veure més del Potter. Senzillament, millor del que m’esperava. Només veure els primers minuts ja se sap que estem davant una pel·lícula més madura.

Es tracta d’una pel·lícula amb forta càrrega de tensió, en ser els tres protagonistes perseguits durant gran part dels 145 minuts de metratge, on trobem molta màgia però que queda en un magnífic segon pla; és més aviat un fil que uneix tot el que passa. Hi ha comèdia, acció, por i, fins i tot, una mica d’erotisme (molt poquet, ehhh…) M’en alegro que la trama sigui tan fidel al llibre i potser aquest és el motiu pel qual seré mínimament compasiu amb la idea de fer dues pel·lícules. El ritme de la cinta és més pausat del que estem acostumats, però s’agraeix. Magnífica l’animació i la narració del conte dels tres bruixots; deu minuts de pel·lícula que sobten i que són quasi perfectes. Dels actors no puc dir gaire cosa, perquè el doblatge és horrorós i no sé com seran aquests xicots actuant. Sigui com sigui, haurem d’esperar uns mesos per veure completada la pel·lícula i la saga; un final que es preveu apoteòsic, tens i emotiu. Malifeta feta.

23 Novembre 2010 Posted by | acció, fantàstic | , , , | 11 comentaris

MONSTERS (Gareth Edwards)

“Monsters” ens situa a la frontera entre Estats Units i Mèxic. Des de fa uns anys, uns alienígenes han ocupat aquesta zona que el govern manté en quarentena. Un noi jove ha d’escortar la filla del seu cap de retorn als EEUU tot travessant la zona infectada. D’això tracta aquesta pel·lícula tant “light” d’extraterrestres, excessivament llarga malgrat els seus 97 minuts de duració. I dic llarga perquè el tràiler resumeix perfectament tota l’acció que ha hi durant el film (uns 30 segons en total).

La cinta es centra més aviat en la relació que s’estableix entre la parella protagonista, deixant de banda els calamars gegants i el rastre de destrucció que deixen al seu pas. Des del meu punt de vista, es tracta d’un “vull-i-no-puc” de la genial pel·lícula de Neill Blomkamp “District 9“, un film que combinava a la perfecció drama i acció. Si més no, la idea és la mateixa: un grup d’extraterrestres arriben a la terra i se’ls aïlla de la resta de la població. Mentre que “District 9” ho feia a la ciutat sud-africana de Johanesburg, “Monsters” ho fa a la frontera Mèxic-EEUU. Mentre que “District 9” representava una metàfora (bastant clara) del appartheid africà, aquesta última fa una clara referència a la onada d’immigrants que passen cada dia les fronteres americanes (i és que a la banda americana de la “zona infectada” s’instala un gran mur per contenir les bèsties)

Un dels plats forts de la pel·lícula podrien haver estat els monstres si no els mostressin completament en els tràilers. Però al ensenyar-nos-los, es perd aquella intriga de saber com seran els àliens. Encara que no els haguessin mostrat al tràiler, però, la màgia desapareixeria aviat en mostrar-los en els primers 30 segons de pel·lícula, per no tornar-los a mostrar gairebé una hora més tard. En resum, un film molt fluix amb zero tensió, zero terror i zero acció (no compta ni tan sols amb una última escena apoteòsica on morin els protagonistes o on es carreguin un dels calamars gegants!!!). Un film per veure al matí, quan no correu el risc de quedar-vos adormits.

16 Octubre 2010 Posted by | fantàstic | , , , | 9 comentaris

CUBE (Vincenzo Natali)

L’any 1997, Vincenzo Natali (director de “Splice” estrenada aquest mes) va estrenar sense pena ni glòria la pel·lícula “Cube”, tot i obtenir els premis a la millor pel·lícula i el millor guió al Festival Internacional de Sitges. En el moment en que va sortir a la venda en Video (encara no existia el DVD) es va convertir en una pel·lícula d’èxit i es va començar a considerar de culte. I no és per menys. Amb una trama molt senzilla (un grup de persones tancades en una espècies de presó en forma de cub i amb trampes mortals per tot arreu), pocs personatges, baix pressupost i decorats mínims, Natali dóna una lliçó de com rodar una pel·lícula collonuda amb tants pocs recursos; sense caure en el sensacionalisme de morts exagerades i extremadament violentes; oferint poca informació a l’espectador i deixant-lo amb una infinitat de preguntes en acabar-la de veure;…

Degut a l’èxit posterior que va obtenir el film, sense tenir res a veure amb Natali, es van rodar dues “seqüeles”: “Cube 2: Hypercube” i “Cube Zero”. Cap d’aquestes dues pel·lícules va arribar a superar en cap moment a la seva antecesora. Les podríem considerar còpies de la primera part amb innovacions considerables però, alhora, innecessàries. En el cas de “Hypercube”, la presó és relativament diferent a la de la primera part, estèticament parlant. En ella, els límits físics no existeixen i es juga amb una quarta dimensió: l’espai. Sitúa la trama en un cub interdimensional on la ciència-ficció barata supera l’ambient de tensió i angoixa de la primera part.

“Cube Zero” ens ofereix, per primera vegada en tota la saga, imatges de l’exterior del cub, centrant una part important de la pel·lícula en el que succeeix fora. Això permet respondre algunes de les preguntes que qeuden a l’aire en les dues parts anteriors (poques en realitat). A part d’aixó, la pel·lícula es torna un pél més violenta i desfasada. El que diriem “una flipada”

Si l’hagués de comparar amb una altra saga, ho faria sense dubtar amb “Saw”. La primera pel·lícula és una meravella, rodada amb pocs recursos i molt efectiva. Amb les segones, terceres, quartes,… se’ls va començar a anar l’olla anteposant el sensacionalisme i l’espectacle a la qualitat de la pel·lícula i de la trama. Malgrat totes les seqüeles que ens tirin al damunt, sempre ens quedaran les primeres parts.

24 Setembre 2010 Posted by | fantàstic, terror, thriller | , , , , | 9 comentaris

ADÈLE I EL MISTERI DE LA MÒMIA (Luc Besson)

Adaptació del còmic de Jacques Tardi “Les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-sec” i el retorn de Luc Besson a la direcció d’un film en francés. Una pel·lícula que costa encabir-la dins un únic gènere. En un primer moment, i enganyats per les imatges dels tràilers i la música d’acció, podríem pensar (jo ho pensava almenys) que es tracta d’una versió a la francesa de “La momia” d’Stephen Sommers; i ho són els primers 15 minuts de metratge (joc de miralls inclós). Però després la pel·lícula evoluciona i s’hi produeix una barreja de cinema fantàstic, drama i comèdia. Besson a retornat a un cinema comercial, però més personal, tenint en compte que a Hollywood va rodar films com “El quinto elemento”, desbordant d’imaginació i, alhora, acció i trets a mansalva.

La trama, respecte al còmic original, ha hagut de ser allargada, ja que el còmic en sí era massa curt. Tot i així, Luc Besson, que ha escrit també el guió, se n’ha sortit amb un bon notable. Tot i el surrealista de les situacions que ens presenten, la pel·lícula no cau en l’absurd en que molt fàcilment hauria pogut acabar. La extrema fantasia que després queda molt ben equilibrada amb dosis d’humor ben administrades i escasses escenes d’acció.

L’actuació de la poc coneguda Louise Bourgoin ens mostra el típic humor francés que ja va quedar reflectit en altres films com “Amelie”. En un dels moments més còmics de la pel·lícula, l’actriu canvia de disfressa nombroses vegades, aconseguint un resultat còmic i distés. Els avenços tecnològics també queden ben clars en tot moment. El pterodàctil, les mòmies i les escenes més fantàstiques no queden fora de lloc i doten la pel·lícula d’un realisme que s’agraeix. Demostració del poder europeu per fer pel·lícules ambicioses, comercials i de qualitat.

16 Setembre 2010 Posted by | aventures, fantàstic, humor | , , , | 8 comentaris

EL APRENDIZ DE BRUJO (Jon Turteltaub)

De la factoria Dysney i el reconegut productor Jerry Bruckheimer ens arriba una película de fantasia i acció sobre bruixots i mags, d’alguns bons i d’alguns dolents. No us sona? Un nen a qui lli arriba la noticia que serà un gran bruixot i que tindrà com a mestre un dels aprenents del mateix Merlí. Vaja, més del mateix. Un argument fluix envolcallat amb efectes especials, explosions, persecucions i humor fàcil. Entretinguda? Molt, però no tant com per gastar-se l’entrada al cinema.

Brickheimer és el mestre d’aquest tipus de films (o sèries), només cal recordar que ell mateix és el productor de la saga de “Pirates del Carib” i aquest film segueix la mateixa estrcutura i les mateixes idees. Es tracta de fer un cinema apte per a totes les edats, intentant buscar l’equació exacta perquè agradi a grans i petits, sense violència gratuïta i amb petó final. Una fòrmula que ha donat molts beneficis a la Dysney i que segur que amb aquesta pel·lícula en donarà uns quants més.

De cinema familiar n’hi ha de molts tipus, però sens dubte hem quedo amb el de Joe Dante. Cinema que es podria qualificar de terror per veure en família. Allà queden els “Gremlins” i l’actual “Miedos 3D”. El tipus de cinema familiar que ens deixa “El aprendiz de brujo” està més que mastegat i comença a resultar avorrit.

8 Setembre 2010 Posted by | aventures, fantàstic | , , , , , | 13 comentaris