CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

SEARCHING FOR SUGAR MAN (Malik Bendjelloul)

Sixto Rodríguez va ser un cantautor que va publicar dos discos a principis dels anys 70 i, tot i les bones crítiques que obtenia dels experts en música, que el comparaven amb Bob Dylan, no va vendre pràcticament cap còpia als Estats Units on hi vivia. Però una còpia va arribar a Sud-Àfrica, en el temps de l’apartheid i el missatge de Rodríguez es va començar a escampar com la pòlvora, convertint-se en tot un fenòmen i una llegenda de qui no en tenien més informació que la seva imatge a les portades dels vinils i els cassettes.

Amb aquest plantejament comença ‘Searching for Sugar Man’ (el títol prové d’una de les cançons més famoses de Rodríguez), el documental que ha guanyat l’Oscar d’enguany en aquesta categoria i que tantes bones crítiques està recollint allà on para. No es pot explicar molta cosa més ja que el risc d’espatllar spoilers és bastant elevat. El que sí que es pot comentar és que emociona i que no deixa indiferent, sobretot la seva primera meitat.

La llàstima és que ha passat per les nostres cartelleres molt dissimuladament i és bastant difícil trobar-la. Però si us interessen els documentals ben plantejats i emotius, si sentiu predilecció per les pel·lícules musicals i/o si us agraden les pel·lícules sobre investigadors privats i casos estranys, feu l’esforç de buscar-la, perquè gaudireu d’un espectacle musical, senzill i impactant. Tot un misteri del món de la música.

Conclusió: De vegades la realitat pot superar a la ficció.

Anuncis

7 Març 2013 Posted by | biopic, documental | , , | 13 comentaris

HITCHCOCK (Sacha Gervasi)

‘Hitchcock’ és molt fàcil d’explicar: es tracta del ‘making of’ de ‘Psicosis’. Però no només es tracta d’un entretingut documental on s’explica com s’ho van manegar per rodar una de les pel·lícules més famoses d’Alfred Hitchcock, sinó també ens ensenya el que va suposar per als seus protagonistes, per als estudis Paramount, per a la censura i, sobretot, per al director i la seva dona, Alma Reville.

Sacha Gervasi (director de ‘La terminal’ o ‘Anvil, el sueño de una banda de rock’) ha sapigut transmetre totes les turbulències que van envoltar aquell rodatge en el qual la productora i gran part de la premsa no hi creia però que tenia fascinat (i obsessionat) al seu director i que va suposar un distanciament entre aquest i la seva dona. Ha sapigut mostrar-nos un aspecte no tant conegut d’Alfred Hitchcock, com ho era la seva irascibilitat, la seva obsessió, el seu control sobre les actrius i, fins i tot, el seu costat més psicòpata.

Anthony Hopkins està sensacional en la seva transmutació en el, a estones pertorbat, mestre del suspens, amb una caracterització espectacular. Llàstima que la vam veure doblada al castellà i ens hem d’imaginar com hauria estat el treball vocal de l’actor. Hellen Mirren, per la seva part, es posa en la pell d’Alma Reville, una dona patidora i, alhora, lluitadora que és el centre de tot el que li passa pel cap a Hitchcock. Com a secundaris estan Scarlett Johansson, Jessica Biel i James D’Arcy, com a Janet Leigh, Vera Milles i Anthony Perkins, respectivament; i em va agradar especialment l’actuació i aparició d’una quasi irreconeixible Toni Collette com a secretària de Hitchcock.

Com a moments estelars de la pel·lícula cal esmentar l’escena del rodatge de l’escena de l’assassinat a la dutxa, l’estrena de la pel·lícula i els petits pròleg i epíleg, que li donen aquell toc ‘Hitchcock’ a la pel·lícula. També és molt entretingut el to metacinematogràfic de tot el film, amb les baralles de la productora amb el director i les d’aquest amb la censura americana.

Us deixo amb un llarg tràiler de la pel·lícula original ‘Psycho’ presentat per, com no, Alfred Hitchcock.

Conclusió: Perfecta per conèixer una mica més a fons al mestre del suspens.

8 febrer 2013 Posted by | biopic, drama | , , , , , , | 10 comentaris

LINCOLN (Steven Spielberg)

La nova producció d’Spielberg és senzillament un biopic d’Abraham Lincoln i la seva lluita per aprovar les 13a esmena que va acabar amb l’esclavitud als Estats Units d’Amèrica, a l’hora que s’enfrontava a la cruenta Guerra de Secessió.

Poc es pot dir d’aquesta pel·lícula que no suposem o que no haguem llegit abans de veure-la. Ja sabem que Spielberg sap com fer grans pel·lícules èpiques en la intimitat dels despatxos i les reunions polítiques, evitant qualsevol escena de lliuta i guerra com l’encapçalament de ‘Salvar al soldado Ryan’. És un mestre i això ningú li podrà retreure. Ja sabem que John Williams farà una banda sonora que, encara que no passarà a la posteritat com moltes d’altres que ha composat, envolcalla d’allò més bé tot el contingut del film. Ja sabem que el cast de secundaris serà excel·lent quan hi ha la Sally Field, el Tomy Lee Jones o en Joseph Gordon-Lewitt. I, per suposat que sabem que Daniel Day-Lewis farà tot un paperàs.

Però el paper de Daniel Day-Lewis va molt més enllà de la interpretació i es posa en la pell de Lincoln d’una manera tant realista que fa por. I no dic això sota cap coacció, però si no ho dic, sé d’un que em mata. Segons algunes entrevistes fetes al Spielberg, Day-Lewis estava tant capficat en el seu personatge que només parlava amb la veu de Lincoln i només va utilitzar la seva veu en finalitzar el rodatge. Diuen, que Spielberg va plorar en sentir la veu autèntica de Day-Lewis. De manera que l’Oscar a millor actor està bastant cantat; i si els membres de lacadèmia es tornen bojos i deixen a Day-Lewis sense el premi és per fer un boicot a qualsevol pel·lícula que arribi dels EEUU.

Però ‘Lincoln’ té alguns contres, no us penseu. Per començar, la seva llarga durada. Dues hores i mitja sense descans de debat polític intens i dens. I aquí rau el segon problema. Aquells que no estem acostumats amb la història i el funcionament polític d’Amèrica ens és molt fàcil de perdre’ns en alguns passatges del film tot i que es dóna una d’aquelles situacions tant comuns de ‘al final ho entens tot’. Aquí podem gaudir tècnicament de ‘Lincoln’, però només podrà triomfar a Amèrica quan parlem de l’argument.

Conclusió: Imprescindible veure-la en Versió Original. Rebutgeu els doblatges!!!

22 gener 2013 Posted by | biopic, històrica | , , , , , | 9 comentaris

J. EDGAR (Clint Eastwood)

En la seva nova intrusió en el gènere del biopic, Eastwood ens presenta a J. Edgar Hoover, el que va ser el creador del FBI i el seu director durant gairebé 50 anys. Al llarg d’aquests 50 anys se’ns mostra com va ser aquest personatge misteriós, egocèntric, admirat, qüestionat i, sobretot, introvertidament passional.

Tot i la durada del metratge (dues hores i quart) i la sobrietat del guió, la pel·lícula impacta des del primer moment en descobrir-nos una persona que enganya i confón, que és capaç de caure’ns bé quan, en realitat, va ser un ésser que es va mantenir en el poder amb males maneres i foscos propòsits. El guió ha estat tota una proesa, ja que de la vida privada de J. Edgar se’n tenen molt poques dades degut a la seva obsessiva privacitat, així que la pel·lícula no deixa de ser un supòsit, més o menys verídic, del que va ser la seva vida.

La relació amb la seva mare, amb la seva secretària i amb el seu company i amic fidel topen les unes amb les altres i van conformant el plànol sentimental i interior d’un dels homes més important, per bé o per mal, de la història americana. Potser, en tractar-se d’una part de la història de nord-amèrica fa que en algun moment del film us pogueu sentiu perduts i descontextualitzats, perquè la pel·lícula no deixa d’avançar i retrocedir en el temps i els recursos que utilitza Eastwood per situar-nos són personatges significatius de l’època.

Però si la direcció és magnífica i el guió addictiu, no puc dedicar paraules menys bones per als actors i actrius que apareixen. Des d’una destacable Judi Dench a una Naomi Watts força secundària però amb una gran rellevància. Leonardo DiCaprio, nominat a l’Oscar per la seva interpretació, se’l mereix se’ns dubte, però hi ha hagut un gran oblidat en les nominacions a actor de repartiment, i aquest és Armie Hammer (els bessons Winklevoss de ‘La red social‘) que fa tot un paperàs en la pell de Clyde Tolson, amic inseparable i d’una importància majúscula en la vida de J. Edgar.

En definitiva, Eastwood posa el segell a una de les pel·lícules de l’any.

2 febrer 2012 Posted by | biopic | , , , , | 8 comentaris

LA GRAN AVENTURA DE WINTER EL DELFÍN (Charles Martin Smith)

Winter és un dofí que ha quedat atrapat per una red de pescadors. Després de ser rescatat per un grup de treballadors d’un centre mèdic marí, la cua li és amputada. En un últim i insòlit intent, un doctor expert en pròtesis fabrica una cua perquè l’animal pugui viure i nedar amb normalitat. La pel·lícula està inspirada en la història de la mateixa Winter i, de fet, està protagonitzada  per ella mateixa. Però la pel·lícula va una mica més enllà, ja que també és un cant a l’acceptació i la superació de problemes personals en les persones.

Protagonitzada, per la part humana, pel jove Nathan Gamble (vist a ‘Miedos 3D‘ i ‘La niebla‘) i la novell Cozi Zuehlsdorff, és impossible no veure’s arrossegat uns anys enrere, al 1993, quan s’estrenava la primera part de ‘Liberad a Willy’. Per aquella època, jo comptava 6 anys, així que us puc assegurar que és una pel·lícula que m’ha marcat molt i amb aquesta història ha estat inevitable que m’emocionès recordant la faula de la balena i el seu jove amic. I és que ‘La gran aventura de Winter el delfín’ és, en molts aspectes, una revisió de ‘Liberad a Willy’ (llegenda sobre els dofins inclosa) que va una mica més enllà, centrant l’argument en com ens pot arribar a afectar a les persones una història de superació animal. Només per això, ja ha valgut molt la pena veure-la.

A més, cal esmentar la pressència, discreta però efectiva, de Morgan Freeman en un paper secundari però de màxima importància, així com d’altres secundaris com Harry Connick Jr.,  Ashley Judd (tot i que els considerin protagonistes, crec que els únics protagonistes són la jove parella d’actors i el dofí) i Kris Kristofferson. Pel que fa al 3D, l’únic comentari que puc fer és que, com sempre, resulta innecessari i funciona, únicament, com a campanya de màrqueting. Resumint, si us va emocionar ‘Liberad a Willy’, aquesta és una pel·lícula que de ben segur us agradarà, a xics i grans.

Si voleu més informació sobre la història de Winter o, fins i tot, verue-la en una webcam en directe, podeu visitar http://seewinter.com/

8 Desembre 2011 Posted by | biopic | , , , , | 7 comentaris

LA RED SOCIAL (David Fincher)

Feia temps que una pel·lícula no em confonia tant…i estic encantat que em passi!!! “La red social” em va confondre des de la primera noticia que vaig tenir del seu rodatge. “Una pel·lícula sobre el facebook?? Quina merda!!” al que seguia “Dirigida per Fincher?? Impressionant!!. “Treure un guió de la vida del seu creador?? Poc suc se’n treurà” i després “la crítica diu que és una clara lluitadora als Oscars. S’haurà d’anar a veure”. De “Vaja, hi ha gent a qui no li ha agradat gens. Ja m’ho pensava” a “Ostres, a molta gent li ha encantat. Li donaré una oportunitat”. La veritat és que m’ha costat decidir si donar-li una oportunitat o no. Evidentment li he donat aquesta oportunitat i, la veritat, no sabria què dir-vos. Si estava confós abans de veure-la, ara no us ho podeu imaginar.

Anem per parts. Primer el que tinc clar. Jesse Eisenberg (encarregat de donar vida a Mark Zuckerberg -creador de Facebook-) és genial. Ja ho va demostrar a “Zombieland” i ho torna a demostrar en aquesta ocasió. Està acompanyat de secundaris “bons”, no van més enllà. Per cert, el doblatge en castellà d’alguns personatges és patètic. Personalment, em sobra el Justin Timberlake, crec que hi han un munt d’actors joves que podrien haver donat vida al creador de Napster. Per una altra banda, David Fincher és un crack. Només el director de pel·liculons com “Seven” o “El club de la lucha” seria capaç de fer una pel·lícula d’aquest estil tan visualment atractiva. L’escena de la regata, que no acaba d’encaixar en el conjunt del film, és una meravella. Fincher es surt del seu registre més fosc per apropar-nos a una realitat més realista i viva que algunes de les seves anteriors cintes.

Però el que no tinc gaire clar és el guió, signat per Aaron Sorkin i basat en el llibre “The accidental billionaires” de Ben Mezrich. Sorkin ha estat capaç d’escriure un guió de dues hores, pràcticament, sobre un tema tan poc “atractiu” com és la creació de Facebook, les diferents persones que  hi van participar o les demandes contra Zuckerberg per pressumptes robatoris de la propietat privada. I dic poc atractiu perquè tota aquesta història es podria explicar ràpidament en menys de cinc minuts. La qüestió és que Aaron ha trencat amb l’estructura convencional del guió en tres actes i s’ha dedicat a anar endavant i endarrera en el temps per explicar-nos la història des de tots els punts de vista amb una neutralitat remarcable.

Resumint, punt negatiu per fer una pel·lícula sobre un tema amb tant poc suc com la creació de Facebook i punt molt positiu per haver-ho fet tant bé. Sembla mentida com de bé va l’escriure per aclarir les idees. Definitivament, molt bona recomanació.

25 Octubre 2010 Posted by | biopic | , , , | 13 comentaris

RUBBER (Quentin Dupieux)

Massa sovint, la paraula ‘absurditat’ acompanya una pel·lícula fantàstica. Generalment, aquesta té una connotació negativa i en molt pocs casos, una pel·lícula pot presumir amb el cap ben alt de ser ‘absurda’. Bé, doncs, aquesta n’és un cas d’aquests últims. Ens trobem davant una pel·lícula absurda des de la primera escena; des de la primera linia de text; des de la primera imatge (inquietant carretera plagada de cadires buides)

La premisa és ben senzilla: un pneumàtic amb poder telequinètics capaç de rebentar el cap de tot allò que se li possi al davant. El protagonista és el mateix pneumàtic a qui acompanyem durant els seus primers intents de caminar, les primeres passes, el descobriment del seu poder i el viatge cap a la bogeria, la sed de sang i la vengança. Tot envolcallat amb un seguit de personatges secundaris, si hi cap, més surrealistes que el propi pneumàtic. La pel·lícula funciona perquè no pretén trobar-li un sentit a tot el que passa i això queda clar des dels primers cinc minuts i el magnífic discurs del policia sobre el “sense-sentit”: totes les pel·lícules tenen un “sense-sentit” i no cal que ens trenquem el cap buscant explicacions. Filmada magistralment, la trama avança a un ritme adequat, de forma que el pneumàtic, malgrat les limitades possiblitats de moviment, acaba tenint més expressió i personalitat que la resta de personatges.

Trobem un film replet d’humor negre, original, sense cap ensurt i allunyat del terror més clàssic que ha merescut el premi a la Millor pel·lícula otorgat pel Jurat Carnet Jove, el “premi citizen Kane al millor director revelació” i el Méliès d’argent a la millor pel·lícula europea de gènere fantàstic.  Bé es podria definir com un biopic comprimit, sense final i ple d’experiències macabres.  No us rebenteu el cap (jeje) i aneu-la a veure quan pugueu.

Amb aquesta pel·lícula acabo el seguiment del festival de Sitges d’enguany (festival que també ha estat seguit per altres blocaires com l’Arqueòleg Glamurós, l’Spaulding’s blog o Just Say what you want). Encara tinc una llista de pel·lícules pendents de veure del festival, però ja aniré penjant les crítiques a mida que les vagi veient, intercalant-les amb altres estrenes (que aquest mes en té unes quantes de bones). Ara, a començar a arrencar fulls del calendari esperant Sitges 2011.

19 Octubre 2010 Posted by | biopic, gore, humor | , , | 9 comentaris

DESCUBRIENDO NUNCA JAMÁS (Marc Forster)

Fa poc, ja comentava “Monster’s ball”, una exitosa pel·lícula de Marc Forster. Però l’altre dia vaig poder gaudir de “Descubriendo nunca jamás”. Un film meravellós protagonitzat per Johnny Depp i Kate Winslet i nominada a 7 òscars. La pel·lícula explica la vida de Jamie Barrie, un autor de teatre que, tot i escriure i dirigir obres d’èxit, no està content amb la seva feina. I és que ell no ha deixat mai de ser un nen, i l’infant que porta dintre lluita desesperadament per sortir.

Al final, aquest nen interior veu una escletxa de llum quan coneix una dona, mare de quatre fills, amb els quals comencen una relació d’amistat i tendresa. A través de les anècdotes i de les experiències d’aquesta família, en Jamie s’anirà inspirant per crear la seva obra més coneguda: “Peter Pan”. Els adults, lògicament, pensen que s’ha tornat boig per voler escriure una obra tant dement i imaginativa; però ell continua encaparrat a termianar-la, tot i les complicacions que puguin anar sorgint.

Per als actors, un excel·lent d’interpretació. No és la primera vegada que en Depp ens ofereix una actuació bona, però en aquesta pel·lícula supera al mateix Jack Sparrow. Cal destacar l’actuació dels quatre nens protagonistes, sobretot el del petit Peter, interpretat per l’entranyable Charlie de “Charlie i la fàbrica de xocolata” de Tim Burton.

Perr la música, un altre excel·lent amb una fletxa cap amunt. Preciosa i nostàlgica. I és que la nostalgia té un paper molt important durant tota la apel·lícula, ja que l’escriptor, tot i sentir-se com un nen, no pot deixar de sentir que ja no ho és, que ha madurat i que es va fent vell com la resta de la gent. No oblidem que el cocodril del conte del Peter Pan s’havia empassat un rellotge i cada cop que estava a prop s’escoltava el tic-tac d’un rellotge. El temps passa, ens amenaça, i només l’obra que està escrivint podrà perdurar per sempre. La seva empremta en aquest món.

Per tant, no dubteu en veure-la. Una magnífica obra d’un gran director; amb molt bons actors; amb una història inoblidable i nostàlgica apta pels més sensibles (amb mocador, sobretot que no falti) Una barreja de realitat i fantasia desbordant molt ben equilibrada. Molt i molt recomanable!!

25 Novembre 2009 Posted by | aventures, biopic, drama | , , | 4 comentaris

50 HOMES MORTS (Kari Skogland)

Basada en fets reals i en la novel·la autobiogràfica de Marttin McGartland, “50 hombres muertos” reflexa la vida d’aquest home que va viure en les seves pròpies carsn els conflictes que van agitar Belfast els anys 70 i 80. En una societat dividida entre les societats catòliques i protestants, el grup terrorista de l’IRA es pren la justicia per la seva mà alhora de castigar a tots aquells irlandesos que no mereixin ser-ho. Per un altre cantó, la policia i l’exèrcit tracten d’aconseguir la pau amb més pena que gloria. Un jove Martin es troba envoltat per aquesta delicada situació sense posicionar-se en cap bàndol. Ell és irlandés i, per tant, odia la repressió policial i l’estat en el qual es troba la seva terra; però per una altra banda, destesta la violència i els assassinats a mans de l’IRA.

A través de les seves amistats, anirà endinsant-se en el món del grup terrorista fins formar-ne completament part. Però està allà dina amb una segona intenció, delatar tots els seus moviments a l’MI5 a través d’un tal Fergus, que fa d’enllaç entre el talp i el govern. Tot un dilema moral i ètic en un argument trepidant i addictiu que fan d’aquesta pel·lícula una molt bona opció per anar al cinema un d’aquests dies.

La interpretació de Jim Sturgess i Ben Kingsley són genials i donen una credibilitat a la història que gairebé la fan un documental. Un conjunt d’imatges i moments que reflexen perfectament la situació política i social del moment i que ajuda a entendre els conflictes que es van poder viure aquells anys a l’Irlanda més dividida que s’ha pogut veure mai.

Parlant de pel·lícules sobre talps, també vull recomanar “Lobo”. Una pel·lícula espanyola similar a “50 hombres muertos” amb la diferència que l’infiltrat aconsegueix arribar a la mateixa cúpula d’ETA en plena dictadura de Franco. Dues pel·lícules d’infiltrats basades en fets reals. Llàstima que, al contrari que l’IRA, ETA encara no hagi deixat les armes.

24 Novembre 2009 Posted by | acció, biopic, thriller | , , | 2 comentaris

EL HUNDIMIENTO (Oliver Hirschbiegel)

Des de fa un temps, alguns diaris de la premsa espanyola han trobat la gallina dels ous d’or amb la venda de pel·lícules per un euro. Público, el País o la Vanguardia engreixen els seus ingressos oferint-nos bones pel·lícules (i no tant bones) a un baix cost que és difícil de rebutjar. Una cosa és certa, però, s’ha d’escollir bé quina vols comprar, ja que sinó et pots acabar deixant una part del sou considerable al llarg de tot el mes. Per això aquesta setmana vaig escollir “El hundimiento”.

Quan la vaig anar a veure al cinema, em va sorprendre molt. És una gran pel·lícula, un reflex (pel que sembla) molt fidel del que va ser el final de Hitler, que no va quedar exempta de polèmica. I és que molts detractors de la pel·lícula defenien que en aquesta s’enaltia a Hitler i se’l deixava com un heroi i un personatge que va fer coses molt importants i positives. Res més lluny de la realitat. Hitler queda com el que realment va ser, un assassí de masses sense escrúpols però amb una intel·ligència desbordant que es va anar apagant i deixant caure en la bojeria en els seus últims dies de vida, quan veia que tot s’havia acabat i que la guerra no hi havia forma de guanyar-la.

No oblidem, però, que anem a veure una pel·lícula de cinema, i això vol dir que ens hem de trobar un cert dramatisme. I més en un film d’aquestes característiques. És per això que a la mort del dictador se li dóna una força narrativa i dramàtica especial i pot quedar més o menys bella, estèticament parlant. Però si realment es mostrés com un heroi, no estaries desitjant durant la pel·lícula que arribi el moment del seu suïcidi.

“El hundimiento” ens deixa algunes imatges contundents i dures que reflexen la vida (i mort) que es va poder viure aquells dies de caos i desconcert al cor de Berlín. Amb una fotografia molt ben buscada, l’argument gira al voltant de la última secretària de Hitler; un personatge real i que apareix entrevistada al final de la pel·lícula poc temps abans de morir. Pel que fa als actors, destacar l’actuació de Bruno Ganz com el propi Hitler en els dies més durs, estèrics i agressius de la seva vida. Però per gaudir-ho, val més veure la versió original, ja que el doblatge deixa força a desitjar.

Resum, molt bona pel·lícula històrica i clarificadora del que va ser la mort d’un dels personatges més importants de la història (malhauradament). Si la trobeu demà als quioscos us recomano que us gasteu un euro per tenir-la. Val la pena.

23 Novembre 2009 Posted by | biopic, històrica | , , | 5 comentaris