CACHÉ (Michael Haneke)

Durant les últimes setmanes, la cartellera dels cinemes comercials no ofereixen una programació gaire engrescadora, així que, mentre no arriben estrenes que valgui la pena veure, vaig tirant de pel·lícules en DVD que tinc pendents a la meva llista. Aquest cop li ha tocat a la pel·lícula amb la qual Michael Haneke va guanyar el premi com a millor Director al Festival de cinema de Cannes l’any 2005: ‘Caché’ (Escondido).

En els últims anys, he pogut anar rememorant la filmografia de Haneke i estic d’allò més encantat. ‘Caché’ té tots els ingredients: la violència, l’estudi de la maldat i la insensibilitat humana cap els altres, la destrucció de l’ideal de familia perfecta, els misteris sense resoldre,… tot això ja ho vam poder trobar en pel·lícules com ‘Funny Games‘, ‘La cinta blanca‘ o la més recent, ‘Amor‘.

Aquest cop, a ‘Caché’, Haneke aprofita la història d’en George, pare de família, que rep una misteriosa cinta de video que mostra l’exterior de la seva casa durant més de dues hores. Però aquest només és el primer d’una sèrie de vídeos que aniran mostrant detalls cada cop més personals de la seva vida. La recerca de respostes posa en evidència els problemes de la seva idílica vida en família.

I això últim, la destrucció de la vida familiar, és el que més interessa a Haneke, deixant en mans de l’espectador la resolució del misteri sobre les cintes de vídeo que, per si teniu algun dubte, no desvetllaré aquí per no esgerrar finals.

Conclusió: Un film 100% Haneke.

LA CINTA BLANCA (Michael Haneke)

Aprofitant que ahir al vespre, Michael Haneke va guanyar per segon cop la palma d’or del festival de Cannes amb el film ‘Amour’ (del qual en sabem poca cosa però que ja està a la llista d’imprescindibles), crec que és un bon moment per reflexionar sobre la seva anterior pel·lícula guardonada: ‘La cinta blanca’.

El film ens situa en un petit poble del nord d’Alemania on, a través de les mirades dels nens i nenes del poble, del mestre d’escola, dels grangers, del metge, del baró del poble i de les seves famílies, anirem descobrint un seguit de successos estranys i violents que posen en risc la pau de la població. La cinta blanca (a la qual fa referència el títol), com a símbol de la puresa i la inocència, l’han de lluïr els fills del rígid pastor protestant pel comportament dels seus fills. Tot això es dóna durant els anys anteriors a la primera guerra mundial i planteja una reflexió sobre els orígens del nazisme.

Michael Haneke, acostumat a trencar motlles com ja va fer amb films anteriors com ‘Funny games’, ens proposa una pel·lícula molt formal i de ritme lent però captivador, amb unes interpretacions més que correctes per part de tots els actors (incloent tota la quitxalla del poble) i amb una fotografia en blanc i negre excepcional. És un d’aquells casos de pel·lícules que, com més les veus, més t’agraden i més coses interessants li trobes.Amb el pas del temps, s’ha acabat convertint, merescudament, en una de les meves pel·lícules preferides. Tota una obra d’art.