HOLY MOTORS (Leos Carax)
‘Holy Motors’ ens ensenya un dia a la vida de l’Oscar, un home que viatja en limusina i que interpreta un personatge diferent cada cop que s’hi baixa. Rodamón, moribund, assassí, pare de família i un llarg etcètera. A través dels seus ulls i les seves suposades vides, la nova pel·lícula de Leos Carax, reflexiona sobre la bellesa, la vida, l’amor, la mort,…
És impossible descriure aquesta bogeria i paranoia de pel·lícula. Només es pot dir que calça a la perfecció amb el terme ‘experimental’, però això no la converteix en avorrida i insofrible, sinó que és més aviat un experiment hipnotitzant, emotiu i agradablement sorprenent. La veritat és que no es poden dir gaires coses més. Únicament, mostrar la meva fascinació per Denis Lavant, el protagonista d’aquest estranyíssim viatge, i que passa per un munt de registres i de personatges d’allò més dispersos i variats: una interpretació espectacular!!! Acompanyat, per cert, per Kilie Minogue i Eva Mendes.
Per últim, cal remarcar que ‘Holy motors’, en el seu pas pel festival de Sitges d’enguany, va obtenir el premi a millor pel·lícula, el premi de la crítica i el Meliès d’argent a la millor pel·Lícula europea. Leos Carax, per la seva banda, va ser guardonat amb el premi al millor director.
Us deixo una petita mostra de la pel·lícula. Es tracta de l’entreacte i ens ensenya el personatge de l’acordionista just abans de convertir-se en quelcom més fosc.
Conclusió: aquest cop deixo la conclusió a l’opinió de cadascú.
LA CAZA (Thomas Vinterberg)
En Lucas és un mestre d’escola infantil en un petit poble del nord d’Europa que lluita per guanyar la custòdia del seu fill gran, que manté molt bona amistat amb la gent del poble i que comença una relació amorosa amb una de les treballadores de l’escola. Però de sobte, una de les seves petites alumnes s’inventa una història que portarà moltes conseqüències negatives en la vida d’en Lucas.
Thomas Vinterberg (director de ‘Submarino‘) va ser un dels fundadors del moviment Dogma 95 amb la pel·lícula ‘Celebración’, juntament amb altres directors com Lars Von Trier, i d’aquella època encara en queden alguns detalls en aquesta devastadora pel·lícula, com la quasi total absència de música o la il·luminació natural de l’acció. Tot plegat, contribueix a donar realisme i veracitat a una història basada en fets reals i que sorprén per la quantitat de casos semblants que s’han donat al llarg del temps arreu del món.
El protagonisme de la història recau en Mads Mikkelsen (conegut per encarnar a Le Chiffre a ‘Casino Royale’ i per ser el proper Hanníbal Lecter en la sèrie de televisió ‘Hannibal’), reconegudíssim actor danès, que va guanyar la Palma d’Or al passat festival de Cannes per el paper d’en Lucas, un home que veu com tothom li dóna l’esquena per culpa de la rumorologia i el malparlar de la gent. Tot i així, el millor del film és que no es centra en la seva persona únicament, sinó que desgrana com viuen aquest procés de demonització les persones properes a en Lucas, començant pel seu fill i acabant pel pare de la petita que s’inventa la història que origina tot el conflicte (una petita Annika Wedderkopp espectacular!!).
Conclusió: Quan Vinterberg fa una pel·lícula, no us la perdeu!!
UN AMOR ENTRE DOS MUNDOS (Juan Solanas)
Adam i Eden són dos nens que es coneixen per casualitat i que amb el pas del temps s’acaben enamorant. L’únic inconvenient és que cadascun d’ells pertany a un món diferent amb una gravetat pròpia. Després de patir les conseqüències d’aquestes gravetats, tots dos hauran de lliutar per tornar a estar junts superant totes les lleis, humanes i naturals.
L’únic motiu que vaig trobar per veure aquesta marcianada és la originalitat de la proposta i l’atmòsfera de ciència-ficció que l’envolta. A part d’això, ‘Un amor entre dos mundos’ és una pel·lícula avorrida incapaç de deixar satisfet a cap espectador, estigui buscant una pel·lícula romàntica o un film d’acció. Perquè l’acció és pràcticament inexistent i la història romàntica és de les pitjors que es pot trobar al cinema. A més, Jim Sturgess i Kirsten Dunst, no peguen ni amb superglue.
Així que em trobo amb el següent dilema: a quina categoria la poso? Romàntica? Acció? Drama? Crec que triarè dues categories; per una banda la ‘ciència-ficció’ (lògic, oi?) i per l’altra banda la categoria de ‘catàstrofes’. No perquè sigui una pel·lícula de l’estil de ‘Terremoto perfecto’ ni coses per l’estil, sinó perquè és una autèntica catàstrofe que pel·lícules com aquesta s’arribin a comercialitzar i arribin a eclipsar altres estrenes immensament millors.
Conclusió: Mai ha existit aquesta pel·lícula.
LES 7 JOURS DU TALION (Daniel Grou)
Bruno Hamel és cirurgià i el perfecte pare de família. Tot en aquesta vida li va bé fins que un dia, un home segresta, viola i assessina a la seva filla petita. Des d’aquest moment, el seu sentiment de vengança anirà en augment fins que aconsegueixi raptar al culpable de la mort de la seva filla, torturar-lo i, finalment, matar-lo sense compassió. La qüestió és, ho aconseguirà?
Fa dos anys, es va poder veure aquesta macabra i devastadora pel·lícula al festival de cinema de Sitges i, com és costum, es va estrenar al seu país sense que arribés a les nostres pantalles. No es tracta, tampoc, d’una gran pel·lícula, però sí que és un estudi curiós i molt interessant (atenció a les últimes línies del guió) sobre la vengança i sobre el que comporta a les dues parts que la pateixen (tant al torturador com al torturat). Sí és una pel·lícula que esgarrifa a qualsevol i que posa els pels de punta en més d’un moment.
Un grapat de cares desconegudes al nostre país, com Claude Legault, Rémy Girard, Martin Dubreuil i Fanny Mallette són els encarregats d’endinsar-nos en aquesta història sanguinolenta i violenta, de ritme lent però hipnòtic, no apta per a tots els espectadors.
P.D. No he pogut trobar cap tràiler subtitulat al castellà ni al català, així que us deixo el tràiler subtitulat en portuguès, que s’hi assembla força.
Conclusió: No apta per a persones amb un estòmac delicat.
TOMBOY (Céline Sciamma)
La Laure i la seva familia s’acaben de mudar a un bloc de pisos a les afores de Paris. Allà tot és nou i són completament desconeguts. La Laure aprofitarà aquest fet per fer noves amistats. El problema és que la Laure no acaba de trobar el seu lloc en aquest món ni la seva identitat. Així que no dubta a presentar-se com a Michaël, el nou noi del veïnat.
Amb aquest inici, Céline Sciamma, presenta un relat íntim de conflictes d’identitat sexuals pre-adolescents des d’una perspectiva tendre, sensible i divertida, tot i que no s’oblida dels moments més durs i dramàtics. Tranquil·la i silenciosa, ‘Tomboy’ es recolza en un munt d’imatges estiuenques, naturals i hipnòtiques que flueixen al llarg de tot el metratge i que es barregen amb les expressions (i poques paraules) dels seus protagonistes. Cal destacar el paperot que interpreta Zoé Héran, en la pell de Laure/Michaël, sabent-se posar en la pell d’una nena de 10 anys que es sent atrapada en un cos que no és el seu. També cal fer esmena del paper que interpreten la resta de nens i nenes que hi surten.
‘Tomboy’ arriba a les nostres cartelleres amb dos anys d’endarreriment des de la seva estrena a França. Des d’aleshores, ha trepitjat nombrosos festivals i s’ha endut un bon grapat de premis. Però ja sabem que els multicinemes manen en el mercat de les projeccions i els blockbusters manen en el mercat dels multicinemes. Així que no espereu trobar-la en qualsevol sala de cinema. Únicament la podreu trobar en aquelles sales on sapiguen valorar la qualitat de les pel·lícules i no la seva recaptació. Es tracta, doncs, d’una petita joia del cinema francés en la línia de pel·lícules com ‘El niño de la bicicleta’ o ‘Mamá está en la peluqueria’, de la qual podreu començar a gaudir a partir d’avui.
Conclusió: ‘Tomboy’ es mereixeria moltíssims més reconeixement del que tindrà.
PRIMER (Shane Carruth)
Quatre amics, enginyers, es reuneixen cada dia en el garatge d’un d’ells per fer experiments que els portin a fer nous descobriments que puguin patentar i amb els que puguin atraure l’atenció de nous inversors. Una nit, dos d’ells, treballant en un projecte que permet reduir el pes de qualsevol objecte que situin dins d’una capsa, descobreixen que, per accident, han creat una màquina del temps. Sense revelar-ho als altres dos, l’Aaron i l’Abe continuen experimentant amb els límits de la seva creació, la qual cosa portarà conseqüències en les seves pròpies vides.
Abans de res, cal dir que vaig descobrir aquesta pel·lícula gràcies al blog d’en Pons i un dels seus curiosos post (que he estat incapaç de retrobar, ja m’ajudaràs Pons) en el qual es reflectien els timelines d’algunes pel·lícules i dels seus personatges. I em va cridar l’atenció el d’una pel·lícula, pràcticament desconeguda, estrenada al 2004 i que era un autèntic laberint. La vaig apuntar a la llista de pendents i, per fi, l’he pogut veure.
No és que es tracti d’una gran pel·lícula que comptés amb un gran pressupost (de fet, va costar 7000 dòlars, únicament), però sí que fa un estudi curiós dels viatges en el temps. Semblava que aquesta temàtica estava d’allò més estudiada i s’havien explorat totes les seves possibilitats, però ‘Primer’ ens demostra que encara hi han aspectes per explorar i descobrir, malgrat que això comporti que ‘Primer’ es converteixi en una pel·lícula complicada d’entendre i que calgui veure-la més d’un cop (i de dos, i de tres,…) per acabar-la de comprendre-la del tot.
A més, a part de la trama més fantàstica, també ens ensenya uns personatges molt reals, interpretats per David Sullivan i pel propi director (que també va fer càrrec de l’edició, el muntatge i la banda sonora), amb un conflicte personal d’allò més proper i que dóna a la pel·lícula un caire molt més realista.
Conclusió: Perfecta pels amants de la ciència-ficció més realista.
SEARCHING FOR SUGAR MAN (Malik Bendjelloul)
Sixto Rodríguez va ser un cantautor que va publicar dos discos a principis dels anys 70 i, tot i les bones crítiques que obtenia dels experts en música, que el comparaven amb Bob Dylan, no va vendre pràcticament cap còpia als Estats Units on hi vivia. Però una còpia va arribar a Sud-Àfrica, en el temps de l’apartheid i el missatge de Rodríguez es va començar a escampar com la pòlvora, convertint-se en tot un fenòmen i una llegenda de qui no en tenien més informació que la seva imatge a les portades dels vinils i els cassettes.
Amb aquest plantejament comença ‘Searching for Sugar Man’ (el títol prové d’una de les cançons més famoses de Rodríguez), el documental que ha guanyat l’Oscar d’enguany en aquesta categoria i que tantes bones crítiques està recollint allà on para. No es pot explicar molta cosa més ja que el risc d’espatllar spoilers és bastant elevat. El que sí que es pot comentar és que emociona i que no deixa indiferent, sobretot la seva primera meitat.
La llàstima és que ha passat per les nostres cartelleres molt dissimuladament i és bastant difícil trobar-la. Però si us interessen els documentals ben plantejats i emotius, si sentiu predilecció per les pel·lícules musicals i/o si us agraden les pel·lícules sobre investigadors privats i casos estranys, feu l’esforç de buscar-la, perquè gaudireu d’un espectacle musical, senzill i impactant. Tot un misteri del món de la música.
Conclusió: De vegades la realitat pot superar a la ficció.
LA JUNGLA: UN BUEN DIA PARA MORIR (John Moore)
Tot i que no es vegi cap número en el títol de la pel·lícula, ‘La jungla: un buen dia para morir’ no deixa de ser ‘La jungal de cristal 5’, on el carismàtic policia de Nova York, John McClane viatja fins a Rússia per retrobar-se amb el seu fill i, sense voler-ho (com va sent el costum en aquesta exitosa saga), es veu implicat en un complot terrorista ple d’armes, persecucions i explosions a tort i a dret.
Des de que existeix el cinema modern, no ens paren d’arribar seqüeles de pel·lícules que han triomfat a taquilla i que han agradat a una part important de l’audiència. Ens els últims mesos hem pogut gaudir d’unes quantes (com ‘Los mercenarios 2‘ o la genial ‘Skyfall‘), que han aconseguit autosuperar-se, i hem hagut de patir unes altres, com ‘El legado de Bourne‘ i la pel·lícula que centra aquesta crítica.
No és que sigui una pel·lícula avorrida i insofrible!! De fet, és molt entretinguda, explosiva i divertida, a estones, que és tot el que es demana a una pel·lícula d’acció. Però si tingués un millor guió sense forats i incongruències (com un rus dient, en anglès, que odia tot el que és americà), uns dolents una mica més carismàtics i una mica més de duració plena d’acció, ja seria la hòst… Bé, que seria molt millor.
Tret de la persecució inicial, amb una càmera excessivament nerviosa i dinàmica, la resta d’escenes d’acció m’han deixat ben satisfet; sembla que la fòrmula del ‘no deixar un moment per respirar’ que va aportar ‘La jungla 4.0’ els va funcionar tant bé que no l’han volgut abandonar. Bruce Willis està molt còmode en el paper del McClane sènior; el McClane junior, interpretat per Jai Courtney, és una bona aposta de futur. El problema és que a Willis li estan sortint fills a dojo. Esperem que a la sisena part no l’hi surti cap més, sinó ja es pot estar demanant el carnet de familia nombrosa.
Conclusió: Molt bona pel·lícula d’explosions.
EL LADO BUENO DE LAS COSAS (David O. Russell)
Un altre cameo d’Aficionats als Senders, que li està agafant ganes a això de la crítica de cinema.
L’altre dia vaig anar al cinema no gaire convençuda i una mica confusa. Per començar em vaig equivocar de cinema i vaig anar al Splau enlloc del GranVia 2, que és on realment havia quedat (perquè veieu el meu nivell!). Mentre la portada, el nom i moltes crítiques d’internet deien que estem davant d’una pel·lícula típica i tòpica de comèdia romàntica melodramàtica americanoide i amb interpretacions pobres, li donen 8 nominacions als Òscars. Molts argumenten aquest fet com a que no hi havia prou pel·lícules bones o perquè sempre destinen alguna nominació a alguna pel·lícula light i després no li donaran cap Òscar realment. De totes maneres, de moment, diuen que és la gran triomfadora dels Spirit Awards, els premis del cinema independent, amb quatre guardons.
Per tot això vaig decidir treure l’entrellat i anar a veure-la i opinar per mi mateixa! La decepció per vosaltres és que en sortir del cinema encara no tinc una opinió definida! En primer lloc comentar que, efectivament, i des de la meva humil i gairebé nul·la cultura cinematogràfica, no és una pel·lícula d’Òscar, i els premis del cinema alternatiu li escauen molt millor, però en tot cas no ens trobem amb una pel·lícula de dissabte a la tarda, sinó de veure al cinema. No sé si les comparacions ajudaran o encara empitjoraran més la troca, però em sembla més una pel·lícula semblant a “Olvídate de mi” que a “Notting Hill”, tot i que també em recorda a “Little Miss Sunshine”: somnis impossibles, positivisme i un concurs de ball!
Amb un inici de pel·lícula una mica fluix amb el qual em preguntava què collons feia al cine i de què collons anava la peli, Pat, el protagonista, surt després de vuit mesos d’un centre de salut mental. La pel·lícula descriu el context familiar d’en Pat abans i després que li diagnostiquessin bipolaritat i característiques de maníac-compulsiu-depressiu i la història de la seva possible recuperació o estabilitat emocional.
El film ens aporta moments hilarants, moments d’ulls humits i moments positius en el que Pat troba una alternativa a una obsessió que no el deixa ser feliç, per tant, és una cinta molt amena, no és una pel·lícula extremadament dramàtica, tot i que el tema és delicat i no és una pel·lícula romàntica pastelona, malgrat no ens podem lliurar dels últims cinc minuts de l’estil “Love Actually”.
Les interpretacions dels personatges són extraordinàriament convincents i hi ha primers plans (no tants com a “Los Miserables”), que jo sempre trobo que dificulten la interpretació. Al llarg de la cinta, descobrim que no només en Pat que ha estat diagnosticat, la resta de personatges tenen les seves pròpies obsessions. Costa identificar-se amb els personatges, perquè estan duts a l’extrem, però qui no té maldecaps, poc control emocional en algun moment i alguna que altra mania?
Conclusió: Us recomano veure aquesta adaptació de la novel·la homònima de Mathew Quick que li ha dut a O. Russell cinc anys de feina.
Comentaris recents
Aquest blog ha rebut el premi Liebster de mans de ‘Made by Miki’
CINE FÒRUM 