CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

BLANCANIEVES Y LA LEYENDA DEL CAZADOR (Rupert Sanders)

Ja fa unes setmanes que s’ha estrenat aquesta pel·lícula i no tenia pensat veure-la, però tampoc hi ha quelcom a la cartellera que em cridi l’atenció, a excepció de, per una banda, ‘Moonrise Kingdom’, la nova de Wes Anderson, de la qual s’han estrenat tant poques còpies que m’haig de desplaçar de la ciutat per veure-la (i em moro de ganes!!!), i, per una altra banda, ‘Red State‘ del delirant Kevin Smith, que ja vaig poder gaudir (i molt) al passat festival de Sitges, on es va alçar amb el premi a millor pel·lícula i millor interpretació masculina.

Així que aquí estic amb aquesta enèssima revisió del clàssic conte de fades (fa un parell de mesos es va estrenar una altra versió, més ensucrada, per això), que s’allunya completament del significat propi del que és un ‘Conte de fades’. Les teories més psicoanalítiques, que tenen en Bruno Bettelheim el seu màxim referent, defensen la capacitat que tenen els contes de fades per desenvolupar certs aspectes del subconscient de les persones i per superar conflictes interns, en especial dels més petits. Doncs bé, després de veure l’última adaptació lliure, puc assegurar que no m’ha despertat el més mínim el subconscient; només m’ha despertat un avorriment soporífer, ja que es tracta d’una pel·lícula que es podria resoldre en poc més de mitja hora, però que triga dues hores a arribar al seu final.

La pel·lícula es debat tota l’estona entre convertir-se en un film infantil o adult. No es pot mostrar una guerra oberta on la violència passa a una velocitat tant fugaç. O es mostra la guerra en tota la seva crueltat o no es mostra, res de mitges tintes. La qüestió és senzilla, no sabria si recomanar-la per a un públic infantil o no. Les interpretacions són més aviat senzilles, sobretot la de Kristen Stewart com a Blancaneus. Charlize Theron salva el tipus, mentre que el caçador que la pel·lícula porta per títol, Chris Hemsworth, deixa bastant a desitjar. L’única gràcia que té la pel·lícula és la de descobrir qui hi ha rere les pròtesis i el maquillatge dels 8 (?!) nans. Jo m’he emportat molt bones sorpreses. Si voleu fer trampes, sempre els podeu buscar per internet.

23 juny 2012 Posted by | acció, conte | , , , , | 8 comentaris

BIG FISH (TIM BURTON)

Aquesta és per mi, de lluny, la meva pel·lícula preferida. Soc esquerrà; això vol dir que el meu hemisferi dret predomina per sobre de l’esquerra. Pel qui no ho sabeu, l’hemisferi dret és on s’hi allotja la imaginació entre d’altres cosses. En poques paraules, en teoria soc un ésser amb molta imaginació. I aquesta pel·lícula desborda imaginació per totes bandes.

L’argument és fantàstic; però la història de la vida d’Edward Bloom (Ewan McGregor de jove, Billy Crudup de gran) és una aventura sense fi, plagada de peripècies i moments emotius que no fan, sinó, arrencar un somriure a l’espectador. Una vida impossible i que, si més no, s’apropa més a la realitat del que ens pensem.

Però el mèrit no li dono a Tim Burton que, tot i manifestar una creativitat latent, no ha fet més que plasmar la novel·la homònima de Daniel Wallace. És cert que Tim Burton té aquesta capacitat de crear entorns angoixants i, alhora, preciosos; és la seva signatura. És fàcil saber quan una pel·lícula és d’aquest bon home. Només cal fixar-se en els arbres recargolats, els personatges pàlids i els cabells extravagants. Però a l’hora de crear bons guions, és molt bon amic del recurs d’adaptar novel·les (Big Fish n’és un cas, i l’encara no estrenada, Alicia en el País de les Meravelles) o fer remakes (el planeta dels simis o Swenney Todd) Això no vol dir, però, que no m’agradi cap d’aquestes pel·lícules, ja que a algunes les tinc en molta consideració (sigui el cas de Swenney Todd)

La música és un personatge més de les seves pel·lícules. Amant dels musicals (La núvia cadàver, Swenney Todd, una altra vegada, Charlie i la Fabrica de Chocolata,…), les eves bandes sonores són dignes d’estar en qualsevol col·lecció de discos. Aquest, és un film on queda palesa com una melodia, perfectament encaixada amb el ritme i la narració, pot dotar a aquesta d’una força emotiva capaç de poser els péls de punta.

Per cert, no es cansa de donar-li papers a la seva dona (Helena Bonham Carter) i, a més, maquillar-la de morta, bruixa o assassina psicòpata cuina-cadàvers??

En resum, la millor pel·lícula que he vist, per la seva estructura perfecta, per la seva història plena d’imaginació i màgia, per la seva música i pel final fantàstic i emotiu.

30 octubre 2009 Posted by | conte, drama, fantàstic | , , , | 10 comentaris