CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

KAUWBOY (Boudewijn Koole)

En Jojo és un nen de 10 anys que viu sol amb el seu pare, i tot i que li explica constantment a la seva mare per telèfon com d’idílica és la seva vida, no pot evitar que el seu pare sigui un home amb greus problemes alcohòlics i amb tendència a ser violent. Però tot té la seva explicació. Mentre en Jojo no la compren, la seva vida millora substancialment quan troba una petita graula ferida i comença a domesticar-la malgrat les amenaces del seu pare.

Poca cosa puc dir sobre aquesta pel·lícula holandesa per no espatllar massa la trama, però tot són coses bones. Es tracta d’una petita joia d’autor, que s’estrenarà amb molt poques còpies, humanista, sensible, amb un missatge clar i contundent i amb uns actors molt joves que són una autèntic cant a la inocència infantil. Això és tot. Espero picar la vostra curiositat i que la veieu quan tingueu ocasió.

Conclusió: Una petita gran faula amb final feliç.

19 maig 2013 Posted by | drama | , | 8 comentaris

WRONG (Quentin Dupieux)

En Dolph és un home senzill que viu amb i pel seu gos. Però un bon dia es desperta i descobreix que el gos ha desaparegut. A partir d’aquest moment, en Dolph començarà una recerca que el portarà a conèixer gent d’allò més estranya.

Quentin Dupieux és el director de l’aclamadíssima (i encara no estrenada, ni en DVD) ‘Rubber’; una pel·lícula trencadora, original i divertidíssima, que feia un homenatge als sense-sentits del cinema. Amb ‘Wrong’, Dupieux torna a recuperar aquest recurs per presentar-nos, això sí, una història més realista i amb personatges humans com a protagonistes. Tot i així, no perd la frescor de la seva òpera prima ni la seva originalitat (tot i que ja ens podíem esperar un film d’aquestes característiques). La principal pega amb la que es pot topar és amb la de caure en la repetició, que sempre avorreix i es fa previsible.

A ‘Wrong’ no trobareu objectes inanimats amb vida, però sí podreu trobar una repartidora de pizzes nimfòmana, una palmera que es transforma en un avet, un embaràs que, enlloc de nou mesos, dura un parell de dies, una oficina de treball on hi plou constantment, i un llarg etcètera que contribueix a crear un film divertidíssim, ple d’absurditats i que fan que un argument tant estúpid com el d’un home (Jack Plotnick, que repeteix amb Dupieux) buscant un gos es converteixi en tota una aventura.

‘Wrong’ es va poder veure al Festival de Cinema de Sitges d’enguany però, com ja va passar amb ‘Rubber’, és bastant improvable que arribi a les nostres cartelleres. Així que tot el que podem fer és esperar que arribi en DVD o adreçar-nos a alguna plataforma en línia on es pugui trobar.

Conclusió: Dupieux es queda a uns dits de l’alçada de ‘Rubber’ tot i que aconsegueix un resultat espectacularment divertit.

10 maig 2013 Posted by | drama, humor | , , , | 9 comentaris

CACHÉ (Michael Haneke)

Durant les últimes setmanes, la cartellera dels cinemes comercials no ofereixen una programació gaire engrescadora, així que, mentre no arriben estrenes que valgui la pena veure, vaig tirant de pel·lícules en DVD que tinc pendents a la meva llista. Aquest cop li ha tocat a la pel·lícula amb la qual Michael Haneke va guanyar el premi com a millor Director al Festival de cinema de Cannes l’any 2005: ‘Caché’ (Escondido).

En els últims anys, he pogut anar rememorant la filmografia de Haneke i estic d’allò més encantat. ‘Caché’ té tots els ingredients: la violència, l’estudi de la maldat i la insensibilitat humana cap els altres, la destrucció de l’ideal de familia perfecta, els misteris sense resoldre,… tot això ja ho vam poder trobar en pel·lícules com ‘Funny Games‘, ‘La cinta blanca‘ o la més recent, ‘Amor‘.

Aquest cop, a ‘Caché’, Haneke aprofita la història d’en George, pare de família, que rep una misteriosa cinta de video que mostra l’exterior de la seva casa durant més de dues hores. Però aquest només és el primer d’una sèrie de vídeos que aniran mostrant detalls cada cop més personals de la seva vida. La recerca de respostes posa en evidència els problemes de la seva idílica vida en família.

I això últim, la destrucció de la vida familiar, és el que més interessa a Haneke, deixant en mans de l’espectador la resolució del misteri sobre les cintes de vídeo que, per si teniu algun dubte, no desvetllaré aquí per no esgerrar finals.

Conclusió: Un film 100% Haneke.

1 maig 2013 Posted by | drama, thriller | , | 12 comentaris

LA CAZA (Thomas Vinterberg)

En Lucas és un mestre d’escola infantil en un petit poble del nord d’Europa que lluita per guanyar la custòdia del seu fill gran, que manté molt bona amistat amb la gent del poble i que comença una relació amorosa amb una de les treballadores de l’escola. Però de sobte, una de les seves petites alumnes s’inventa una història que portarà moltes conseqüències negatives en la vida d’en Lucas.

Thomas Vinterberg (director de ‘Submarino‘) va ser un dels fundadors del moviment Dogma 95 amb la pel·lícula ‘Celebración’, juntament amb altres directors com Lars Von Trier, i d’aquella època encara en queden alguns detalls en aquesta devastadora pel·lícula, com la quasi total absència de música o la il·luminació natural de l’acció. Tot plegat, contribueix a donar realisme i veracitat a una història basada en fets reals i que sorprén per la quantitat de casos semblants que s’han donat al llarg del temps arreu del món.

El protagonisme de la història recau en Mads Mikkelsen (conegut per encarnar a Le Chiffre a ‘Casino Royale’ i per ser el proper Hanníbal Lecter en la sèrie de televisió ‘Hannibal’), reconegudíssim actor danès, que va guanyar la Palma d’Or al passat festival de Cannes per el paper d’en Lucas, un home que veu com tothom li dóna l’esquena per culpa de la rumorologia i el malparlar de la gent. Tot i així, el millor del film és que no es centra en la seva persona únicament, sinó que desgrana com viuen aquest procés de demonització les persones properes a en Lucas, començant pel seu fill i acabant pel pare de la petita que s’inventa la història que origina tot el conflicte (una petita Annika Wedderkopp espectacular!!).

Conclusió: Quan Vinterberg fa una pel·lícula, no us la perdeu!!

19 abril 2013 Posted by | drama | , , , , | 11 comentaris

TOMBOY (Céline Sciamma)

La Laure i la seva familia s’acaben de mudar a un bloc de pisos a les afores de Paris. Allà tot és nou i són completament desconeguts. La Laure aprofitarà aquest fet per fer noves amistats. El problema és que la Laure no acaba de trobar el seu lloc en aquest món ni la seva identitat. Així que no dubta a presentar-se com a Michaël, el nou noi del veïnat.

Amb aquest inici, Céline Sciamma, presenta un relat íntim de conflictes d’identitat sexuals pre-adolescents des d’una perspectiva tendre, sensible i divertida, tot i que no s’oblida dels moments més durs i dramàtics. Tranquil·la i silenciosa, ‘Tomboy’ es recolza en un munt d’imatges estiuenques, naturals i hipnòtiques que flueixen al llarg de tot el metratge i que es barregen amb les expressions (i poques paraules) dels seus protagonistes. Cal destacar el paperot que interpreta Zoé Héran, en la pell de Laure/Michaël, sabent-se posar en la pell d’una nena de 10 anys que es sent atrapada en un cos que no és el seu. També cal fer esmena del paper que interpreten la resta de nens i nenes que hi surten.

‘Tomboy’ arriba a les nostres cartelleres amb dos anys d’endarreriment des de la seva estrena a França. Des d’aleshores, ha trepitjat nombrosos festivals i s’ha endut un bon grapat de premis. Però ja sabem que els multicinemes manen en el mercat de les projeccions i els blockbusters manen en el mercat dels multicinemes. Així que no espereu trobar-la en qualsevol sala de cinema. Únicament la podreu trobar en aquelles sales on sapiguen valorar la qualitat de les pel·lícules i no la seva recaptació. Es tracta, doncs, d’una petita joia del cinema francés en la línia de pel·lícules com ‘El niño de la bicicleta’ o ‘Mamá está en la peluqueria’, de la qual podreu començar a gaudir a partir d’avui.

Conclusió: ‘Tomboy’ es mereixeria moltíssims més reconeixement del que tindrà.

22 març 2013 Posted by | drama | , , | 13 comentaris

EL LADO BUENO DE LAS COSAS (David O. Russell)

Un altre cameo d’Aficionats als Senders, que li està agafant ganes a això de la crítica de cinema.

L’altre dia vaig anar al cinema no gaire convençuda i una mica confusa. Per començar em vaig equivocar de cinema i vaig anar al Splau enlloc del GranVia 2, que és on realment havia quedat (perquè veieu el meu nivell!). Mentre la portada, el nom i moltes crítiques d’internet deien que estem davant d’una pel·lícula típica i tòpica de comèdia romàntica melodramàtica americanoide i amb interpretacions pobres, li donen 8 nominacions als Òscars. Molts argumenten aquest fet com a que no hi havia prou pel·lícules bones o perquè sempre destinen alguna nominació a alguna pel·lícula light i després no li donaran cap Òscar realment. De totes maneres, de moment, diuen que és la gran triomfadora dels Spirit Awards, els premis del cinema independent, amb quatre guardons.

Per tot això vaig decidir treure l’entrellat i anar a veure-la i opinar per mi mateixa! La decepció per vosaltres és que en sortir del cinema encara no tinc una opinió definida! En primer lloc comentar que, efectivament, i des de la meva humil i gairebé nul·la cultura cinematogràfica, no és una pel·lícula d’Òscar, i els premis del cinema alternatiu li escauen molt millor, però en tot cas no ens trobem amb una pel·lícula de dissabte a la tarda, sinó de veure al cinema. No sé si les comparacions ajudaran o encara empitjoraran més la troca, però em sembla més una pel·lícula semblant a “Olvídate de mi” que a “Notting Hill”, tot i que també em recorda a “Little Miss Sunshine”: somnis impossibles, positivisme i un concurs de ball!

Amb un inici de pel·lícula una mica fluix amb el qual em preguntava què collons feia al cine i de què collons anava la peli, Pat, el protagonista, surt després de vuit mesos d’un centre de salut mental. La pel·lícula descriu el context familiar d’en Pat abans i després que li diagnostiquessin bipolaritat i característiques de maníac-compulsiu-depressiu i la història de la seva possible recuperació o estabilitat emocional.

El film ens aporta moments hilarants, moments d’ulls humits i moments positius en el que Pat troba una alternativa a una obsessió que no el deixa ser feliç, per tant, és una cinta molt amena, no és una pel·lícula extremadament dramàtica, tot i que el tema és delicat i no és una pel·lícula romàntica pastelona, malgrat no ens podem lliurar dels últims cinc minuts de l’estil “Love Actually”.

Les interpretacions dels personatges són extraordinàriament convincents i hi ha primers plans (no tants com a “Los Miserables”), que jo sempre trobo que dificulten la interpretació. Al llarg de la cinta, descobrim que no només en Pat que ha estat diagnosticat, la resta de personatges tenen les seves pròpies obsessions. Costa identificar-se amb els personatges, perquè estan duts a l’extrem, però qui no té maldecaps, poc control emocional en algun moment i alguna que altra mania?

Conclusió: Us recomano veure aquesta adaptació de la novel·la homònima de Mathew Quick que li ha dut a O. Russell cinc anys de feina.

26 febrer 2013 Posted by | drama, romàntica | , , | 6 comentaris

SIETE PSICÓPATAS (Martin McDonagh)

Marty és guionista de cine que està aturat amb el guió de la seva nova pel·lícula ‘Siete psicópatas’. Per sortir del bloqueig creatiu, compta amb el seu amic Billy que es dedica a segrestar gossos per, després, poder cobrar la recompensa. Però quan en Billy segresta el gos d’un perillós mafiós, la vida de tots dos i la de tothom que els envolta, correrà greu perill.

‘Siete psicópatas’ es va poder veure al festival de Sitges d’aquest any, i no per tractar-se d’una pel·lícula de terror ni de fantasia sinó per la quantitat d’humor negre que desprèn i per l’anàlisi que fa dels psicòpates que corren pels carrers des d’una perspectiva més còmica que no pas dramàtica. L’absurditat d’algunes de les seves escenes es barregen amb moments punyents, històries commovedores i gags delirants per acabar amb un final ‘esperat’ i pràcticament calculat al míl·límetre.

El repartiment és espectacular. Colin Farrell, Sam Rockwell, Woody Harrelson, Christopher Walken i Tom Waits, entre molts d’altres, donen vida a un ventall amplíssim de psicòpates i personatges memorables de tota mena amb una gran vida interior, per dir-ho d’alguna manera. Es podria dir que ‘Siete psicópatas’ és un experiment a nivell visual i, sobretot, argumental, que barreja realitat i ficció amb una destressa exemplar. De moment, em quedo amb les ganes de tornar-la a veure perquè tinc la sensació d’haver-me perdut un munt de detalls. No us la perdeu, que ja està als cinemes.

Conclusió: Bon cinema, desenfadat i modern, per riure molt i passar una molt bona estona.

18 febrer 2013 Posted by | drama, humor | , , , , , | 11 comentaris

HITCHCOCK (Sacha Gervasi)

‘Hitchcock’ és molt fàcil d’explicar: es tracta del ‘making of’ de ‘Psicosis’. Però no només es tracta d’un entretingut documental on s’explica com s’ho van manegar per rodar una de les pel·lícules més famoses d’Alfred Hitchcock, sinó també ens ensenya el que va suposar per als seus protagonistes, per als estudis Paramount, per a la censura i, sobretot, per al director i la seva dona, Alma Reville.

Sacha Gervasi (director de ‘La terminal’ o ‘Anvil, el sueño de una banda de rock’) ha sapigut transmetre totes les turbulències que van envoltar aquell rodatge en el qual la productora i gran part de la premsa no hi creia però que tenia fascinat (i obsessionat) al seu director i que va suposar un distanciament entre aquest i la seva dona. Ha sapigut mostrar-nos un aspecte no tant conegut d’Alfred Hitchcock, com ho era la seva irascibilitat, la seva obsessió, el seu control sobre les actrius i, fins i tot, el seu costat més psicòpata.

Anthony Hopkins està sensacional en la seva transmutació en el, a estones pertorbat, mestre del suspens, amb una caracterització espectacular. Llàstima que la vam veure doblada al castellà i ens hem d’imaginar com hauria estat el treball vocal de l’actor. Hellen Mirren, per la seva part, es posa en la pell d’Alma Reville, una dona patidora i, alhora, lluitadora que és el centre de tot el que li passa pel cap a Hitchcock. Com a secundaris estan Scarlett Johansson, Jessica Biel i James D’Arcy, com a Janet Leigh, Vera Milles i Anthony Perkins, respectivament; i em va agradar especialment l’actuació i aparició d’una quasi irreconeixible Toni Collette com a secretària de Hitchcock.

Com a moments estelars de la pel·lícula cal esmentar l’escena del rodatge de l’escena de l’assassinat a la dutxa, l’estrena de la pel·lícula i els petits pròleg i epíleg, que li donen aquell toc ‘Hitchcock’ a la pel·lícula. També és molt entretingut el to metacinematogràfic de tot el film, amb les baralles de la productora amb el director i les d’aquest amb la censura americana.

Us deixo amb un llarg tràiler de la pel·lícula original ‘Psycho’ presentat per, com no, Alfred Hitchcock.

Conclusió: Perfecta per conèixer una mica més a fons al mestre del suspens.

8 febrer 2013 Posted by | biopic, drama | , , , , , , | 10 comentaris

DJANGO UNCHAINED (Quentin Tarantino)

Django és un esclau que malviu a les terres del sud dels EEUU. Una freda nit és alliberat per el doctor Schultz, un caçarecompenses que busca tres fugitius a qui en Django coneix molt bé. En Django ajuda en Schultz a canvi de la seva llibertat per poder anar a buscar la seva dona, esclava també, que està en mans d’un terratinent d’allò més perillós.

Normalment sóc dels que parla meravelles de qualsevol pel·lícula d’en Tarantino (sí, fins i tot de la infravalorada ‘Jackie Brown’) i amb aquesta no faré cap excepció; però sí que afegirè algun ”però”. Per començar, es pot dir que és la pel·lícula més convencional del director pel que fa al seu estil narratiu. Ens té acostumats als salts en el temps, a la narració episòdica, als canvis bruscos d’escenaris. Però a ‘Django Unchained’ trobem un film lineal i amb un argument bastant senzill. Un altre però és la banda sonora que, al meu parer, no està a l’alçada d’altres títols encara que hi han temes molt i molt bons. L’últim ”però” està una mica agafat pels pèls; es tracta de la seva durada, que s’allarga massa en el final, fet que no em va desagradar gens però pot causar algun desànim en alguns espectadors.

Per la resta, tot és sensacional!! La violència i la claredat amb la que tracta el tema de l’esclavitud (fet que sembla molestar als estadounidencs -allà ells amb la seva consiència social-), la gran quantitat d’humor negre i assassinats gratuits que s’hi troben, l’estil visual particular de Tarantino, escenes clau com l’últim sopar o la discussió de les caputxes blanques i, sobretot, els seus personatges. La gran recol·lecta d’actors de qui s’ha envoltat Tarantino potencia gratament aquests personatges: en Jamie Foxx com a Django, en Christoph Waltz que fa un gran paper com a doctor Schultz encara que té alguns tics del General Hans Landa de ‘Malditos Bastardos‘, en Samuel L. Jackson que està genial en el seu paper, misteriós fins que hi surt i en Leonardo DiCaprio que fa de dolent d’allò més bé; fins i tot els secundaris són genials!!!

Conclusió: Es pot gaudir moltíssim d’un Tarantino més convencional que de costum.

25 gener 2013 Posted by | drama, històrica, Tarantino, violència | , , , , | 14 comentaris

AMOUR (Michael Haneke)

Georges i Anne són un vell matrimoni francés benestant aficionats al piano que viuen la vida tranquilament. Fins que l’Anne pateix un atac i queda paralitzada de la meitat esquerra del seu cos. Des d’aquest moment, en Georges només viurà per cuidar de la seva dona i acompanyar-la en els bons i els mals moments fent tota una desmotració d’amor.

‘Amour’ és un drama colpidor i brutalment real que ens deixa destrossats des del primer pla en el que se’ns mostra a l’Anne morta al seu llit. Un producció, un escenari i una imatge senzilla; una il·luminació natural i una parella protagonista que glaça la sang són els principals ingredients d’aquesta cinta sensacional que bé pot aparèixer com a accepció de l’expressió ‘Obra mestra’. Les interpretacions de Jean-Louis Trintignant i d’Emmanuelle Riva són d’aquelles que passaran a la posteritat, de ben segur.

Amb aquest drama devastador, Michael Haneke (director de ‘Funny games’ i el seu remake americà) va guanyar merescudament la seva segona Palma d’Or a Cannes, després de fer-ho l’any 2009 amb ‘La cinta blanca‘, i el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa entre moltíssims més premis i lluitarà per endur-se l’Oscar en la mateixa categoria i en 4 categories més, incloent-hi la de millor director, pel·lícula, guió original i actriu protagonista.

Conclusió: OBRA MESTRA

18 gener 2013 Posted by | drama | | 18 comentaris