TIPOS LEGALES (Fisher Stevens)

Després de 28 anys, en Val surt de la pressó i a fora l’espera el seu millor amic, en Doc, amb qui està disposat a gaudir de la llibertat fins l’últim minut. El que en Val no sap, és que en Doc te l’ordre de matar-lo tant bon punt posi un peu al carrer. L’estreta relació d’amistat entre aquests dos homes, juntament amb un vell amic reclòs en un asil d’ancians, farà que el desenllaç s’allargui posant en perill la vida de tots tres.

No em podia estar de veure una pel·lícula amb un trio protagonista tant fort com el que ens ofereix ‘Tipos legales’; tres grandíssims actors, tres guanyadors de l’Oscar i tres homes capaços de trobar l’equilibri perfecte entre la comèdia i el drama. Ells són Christopher Walken, Alan Arkin i Al Pacino, tres actors amb una química espectacular capaços de fer-nos plorar i riure en la mateixa seqüència.

I és que ‘Tipos legales’ és una comèdia depriment i nostàlgica que reflecteix el pas imparable del temps i les conseqüències d’aquest. Però tot i això, no oblida les parts bones, els records positius i els moments estelars que encara es poden viure. Hi ha optimisme i pessimisme, alegries i penes, vida i mort. I tot acompanyat d’una banda sonora genial, amb algunes temes de Jon Bon Jovi molt grans. És una pel·lícula que es fa molt curta; i això que succeeixen un munt de coses al trio protagonista: robatoris, assassinats, enterraments, violència, drogues, sexe i amors varis… i tot això només en una sola nit.

Conclusió: Imperdonable perdre’s a aquests enormes actors junt a la gran pantalla.

7 CAJAS (Juan Carlos Maneglia / Tana Schémbori)

En Víctor és un jove repartidor que treballa al famós ‘Mercado 4’ del Paraguay i que somia a sortir a la televisió algun dia. Però un encàrrec li posarà les coses complicades, quan un home li demani transportar 7 capses amb un contingut misteriós i secret. Des d’aquest moment, en Víctor serà perseguit per un grup d’homes que busquen el contingut de les capses i els diners que, suposadament, valen.

‘7 cajas’ ha estat tota una revelació en la cartellera cinematogràfica del Paraguay, on s’ha consagrat com una de les pel·lícules més taquilleres dels últims temps. I és que no estem acostumats a trobar-nos amb thrillers provinents d’aquest país de sudamèrica, i menys de la qualitat de ‘7 cajas’. El que podria semblar a primera vista un argument típic de joc de pistes s’acaba transformant en una història plena de girs de guió que mantenen la tensió en tot moment. També és cert que l’acció, a vegades, sembla una mica agafada amb pinces, però es perdona tenint en compte el resultat tot i l’austeritat de la proposta i la senzillesa amb la que han treballat tot l’equip de producció.

El protagonista és un jove Celso Franco, que es carrega l’acció a les espatlles i l’acompanyen un munt de secundaris que s’entrecreuen en la seva particular odisea d’una nit i que els directors aprofiten per mostrar les diferències socials i econòmiques que viu el Paraguay amb la resta de països, sobretot, els Estats Units.

El que més m’ha cridat l’atenció és com de complicat és entendre el que diuen durant tota la pel·lícula. És imprescindible veure-la amb subtítols ja que parlen un dialecte estranyíssim de l’español (amb més diferència, fins i tot, que entre el Lapao i el Català -perdó, sé que això és un blog de cinema, però no em podia estar de comentar-ho-) i es molt fàcil perdre’s en l’acció.

Conclusió: Una molt bona proposta del poc productiu Paraguay.

CACHÉ (Michael Haneke)

Durant les últimes setmanes, la cartellera dels cinemes comercials no ofereixen una programació gaire engrescadora, així que, mentre no arriben estrenes que valgui la pena veure, vaig tirant de pel·lícules en DVD que tinc pendents a la meva llista. Aquest cop li ha tocat a la pel·lícula amb la qual Michael Haneke va guanyar el premi com a millor Director al Festival de cinema de Cannes l’any 2005: ‘Caché’ (Escondido).

En els últims anys, he pogut anar rememorant la filmografia de Haneke i estic d’allò més encantat. ‘Caché’ té tots els ingredients: la violència, l’estudi de la maldat i la insensibilitat humana cap els altres, la destrucció de l’ideal de familia perfecta, els misteris sense resoldre,… tot això ja ho vam poder trobar en pel·lícules com ‘Funny Games‘, ‘La cinta blanca‘ o la més recent, ‘Amor‘.

Aquest cop, a ‘Caché’, Haneke aprofita la història d’en George, pare de família, que rep una misteriosa cinta de video que mostra l’exterior de la seva casa durant més de dues hores. Però aquest només és el primer d’una sèrie de vídeos que aniran mostrant detalls cada cop més personals de la seva vida. La recerca de respostes posa en evidència els problemes de la seva idílica vida en família.

I això últim, la destrucció de la vida familiar, és el que més interessa a Haneke, deixant en mans de l’espectador la resolució del misteri sobre les cintes de vídeo que, per si teniu algun dubte, no desvetllaré aquí per no esgerrar finals.

Conclusió: Un film 100% Haneke.

LOS ÚLTIMOS DIAS (Àlex i David Pastor)

Sense cap motiu aparent, i com si d’una malaltia contagiosa es tractès, els habitants de tot el món comencen a patir atacs aguts d’agorafòbia que arriben a causar la mort a qui s’atreveix a posar un peu a l’exterior. Mesos després del primer cas, la gent ha après a malviure en els interiors dels edificis on es va quedar reclosa. En Marc, acompanyat per l’home que anava a acomdiarar-lo de la feina, es veu obligat a creuar tot Barcelona i a superar un munt d’obstacles per retrobar-se amb la seva xicota.

Per a la seva segona pel·lícula, els germans Pastor han comptat amb un repartiment i un escenari més propers a casa nostra que pel seu debut a ‘Infectados’, i aquí és on guanyaran part de la seva audiència, sobretot a Catalunya i Barcelona. Perquè fa gràcia veure a actors catalans passejant per la ciutat arrassada i sotmesa a una realitat postapocalíptica. De fet, podríem substituir a en Marc en busca de la Júlia per en David de Can Peris en busca de la Marta a mode d’spin off de ‘El cor de la ciutat’. De fet, els dos personatges comparteixen actor, un madur Quim Gutiérrez; acompanyat per un Jose Coronado, que està molt bé en qualsevol paper que li ofereixin.

Respecte a la trama… Bé, tot és millorable. No estic dient que sigui un avorriment, senzillament no aporta gaire novetats i no aprofundeix massa en els canvis que experimenta l’ésser humà en situacions extremes. Sí que ofereix unes imatges portentoses i un missatge senzill i que queda obert a la reflexió de cadascú: plantejar-nos quin món deixem als nostres fills. Perquè tota la pel·lícula sembla una metàfora dels dies que estem vivint, on la tecnologia i els avenços que estem experimentant, ens estan aïllant de la resta del món.

El millor de la pel·lícula, al meu parer, són els flashbacks que ens transporten, com el títol del film ens avança, als últims dies abans de l’epidèmia. Llàstima que aquestes petites càpsules no ocupin més temps en el metratge. Les escenes d’acció estan comptades però són més que acceptables. I si alguna cosa cal destacar, és la qualitat de l’estil visual de la pel·lícula i els efectes especials i digitals que s’hi troben.

Conclusió: Pel·lícula per plantejar-se el tornar a l’inici de la nostra existència.

CHAINED (Jennifer Lynch)

Una dona i el seu fill de nou anys agafen un taxi després d’una sessió de cine de terror, però el taxista que han triat resultat ser un psicòpata despietat que assassina la mare i converteix al jove Rabbit en el seu esclau lligant-lo a una llarga cadena. Amb el pas dels anys, en Rabbit veurà com són assassinades un munt de dones, una rere l’altre, sense que hi pugui fer res. Només li quedarà una solució per guanyar-se la confiança del seu captor i alliberar-se de la cadena: assassinar.

‘Chained’ comença amb un bon ritme i enganxant l’espectador. Després, un cop ja ens han ensenyat de què va la cosa, Lynch es pren amb més calma el mostrar-nos com es desenvolupa la història i com evoluciona el personatge del jove Rabbit, intentant endinsar-nos en la ment d’aquest patidor i silenciós personatge. Però en cap moment perd la capacitat de mantenir-nos enganxats i expectants de tot el que passa; gràcies, en part, a un parell de girs en el guió força sorprenents.

Amb aquesta dura i impactant pel·lícula, Jennifer Lynch es va endur el premi especial del jurat a l’última edició del festival de Sitges i Vincent D’Onofrio, el premi a millor interpretació masculina per al seu paper de psicòpata sense escrúpols.

Conclusió: Carn de Sitges 100%.

EL HOMBRE DE LAS SOMBRAS (Pascal Laugier)

En el petit poble de Cold Rock existeix, des de fa temps, una llegenda que explica les estranyes desaparicions que pateixen els nens i nenes de la zona a mans d’un ésser maligne que bé podria ser el mateix diable. La Julie, la infermera del poble, haurà de passar per aquesta situació quan un home misteriós segresti el seu fill. Però aviat tot Cold Rock descobrirà que res no és el que sembla, i que les llegendes poden ser d’allò més certes.

Pascal Laugier, director de la esgarrifosa ‘Martyrs‘, agafa la batuta d’aquesta espècie de thriller convencional amb tocs de terror i li afegeix el seu to personal, cru i brutal. Però la força amb la que comença ‘El hombre de las sombras’ (de títol original ‘The Tall Man’) es va disipant al cap de 45 minuts de pel·lícula i els girs de guió que sorprenen en un moment bastant prematur de la cinta desapareixen per donar pas a un desenvolupament bastant pla i un final que no m’ha agradat gens en comparació amb el que podria haver estat.

En la interpretació, una correcta Jessica Biel que dóna vida a la traumada infermera i una enigmàtica i jove Jodelle Ferland que ja està acostumada a això de les pel·lícules de terror, protagonista de ‘Expediente 39’ i aparescuda a la genial (i encara inèdita al nostre país) ‘The cabin in the woods‘.

Verdecite: Genials 45 minuts inicials. Horribles 45 minuts finals.

EN LA MENTE DEL ASESINO (Rob Cohen)

El doctor i detectiu Alex Cross, creat per l’escriptor James Patterson i protagonista de múltiples llibres, torna al cinema per enfrontar-se a un perillós assassí contractat per un misteriós personatge que, després de frustrar un dels seus plans, assassina la seva dona. Des d’aquest moment, Cross s’obsesionarà per trobar i matar aquest assassí sense nom mogut, únicament, per la vengança.

Tyler Perry és l’encarregat de substituir a Morgan Freeman en la pell del personatge creat per Patterson i que ja vam poder veure al cinema a ‘El coleccionista de amantes’ i la més que correcta ‘La hora de la araña’. Però aquest cop, la cinta es centra massa en el terreny personal dels personatges i relega l’acció, la trama i la intriga a un pla secundari; la qual cosa no li fa cap favor a la pel·lícula.

I és una llàstima, perquè el personatge desenvolupat per Matthew Fox (el Jack de ‘Perdidos’), un assassí despietat, extremadament prim però fort i amb una fascinació pel dolor, és un dels punts forts del film i el seu principal reclam (en ell es centra el cartell de la pel·lícula!!). Així que, al cap i a la fi, ens trobem una pel·lícula bastant normal, sense cap mena d’intriga i que queda lluny de poder-se definir com a thriller o com a senzilla pel·lícula d’acció. Necessita millorar.

TOTALL RECALL (Len Wiseman)

El remake de ‘Desafio total’ que va protagonitzar Arnod Scharwzenegger l’any 1990 ens torna a transportar a un futur on el món s’ha tornat pràcticament inhabitable i on els únics dos països que queden (el que seria Anglaterra i Austràlia) estan connectats per una espècies de metro subterrani que creua la Terra. Douglas Quaid és un treballador que viu a la Colònia (Austràlia) i es desplaça cada dia a treballar a la Gran Bretanya atormentat per un somni que es repeteix cada cop que es dorm. Quan es planta a un local especialitzat en implants de memòria descobreix que és en realitat un agent secret i que la seva pressumpta dona té la missió d’assassinar-lo.

He de reconèixer que no he vist la pel·lícula original ni he llegit el relat en el qual està basada la pel·lícula, així que no tenia massa idea del que m’anava a trobar. I puc dir que no estic gens decebut. Potser la història no és massa original avui en dia (segur que al 1990 sí que ho va ser), i és que estem massa acostumats a trobar-nos amb agents secrets que no saben qui són (us enrecordeu d’un tal Bourne?), però igualment es tracta d’una trama bastant entretinguda i ben estructurada.

Els actors estan molt correctes tot i que no en destaca cap per damunt dels altres i no passaran a la història per aquesta pel·lícula. De protagonista Colin Farrell (no puc evitar dir el seu nom i imaginar-me una cabina de telèfons. Que gran és ‘Ultima llamada’!!), acompanyat per les guapíssimes Jessica Biel i Kate Beckinsale; i de secundaris el magnífic Bryan Cranston i el gran Bill Nighy. El millor de tot, les escenes d’acció, que estan molt ben buscades i gravades, en especial la lluita dels ascensors. Si no fos per aquestes, ‘Totall recall’ seria una pel·lícula de ciència-ficció més.

SIN FRENOS (David Koepp)

Wilee és un dels 1500 missatgers que viatgen en bici per la ciutat de Nova York, exposant-se als perills del trànsit i dels peatons. Però el seu últim treball, lliurar un missatge de la companya de pis de la seva nòvia, no serà com qualsevol altre. Wilee es veurà perseguit per un agent de policia que no s’atura davant res i haurà de correr, sense deixar de pedalar, per salvar la vida.

‘Sin frenos’ és un thriller trepidant que no dóna un moment de respir i que té una trama ben buscada i ben estructurada. Però això no treu que en algun moment sigui una mica previsible i no arribi a sorprendre gaire. Igualment, és entreteniment pur i dur.

El millor és Joseph Gordon-Levitt, que interpreta al perseguit Wilee, tot i que no és un dels seus millor papers (últimament se’l veu molt a aquest noi, i cada cop m’agrada més: ‘Origen‘, ‘El caballero oscuro: La leyenda renace‘, ‘Looper‘,…). Per la resta, es pot dir que és una pel·lícula ‘del montón’.

ARGO (Ben Affleck)

Iràn. 1979. Una revolució popular esclata i fa que la població assalti l’embaixada americana segrestant a totes les persones que s’hi troben a dins. Sis d’aquestes persones, però, aconsegueixen escapar i amagar-se a la casa de l’embaixador de Canadà. Tony Mendez, agent de la CIA, elabora un pla per treure’ls del país sense que els enxampin; fer-los passar per un equip de rodatge d’una pel·lícula de ciència-ficció: ARGO. El més curiós de tot, que està basada en una història real.

La tercera pel·lícula de Ben Affleck com a director, després de ‘Adiós pequeña, adiós’ i ‘The town‘, barreja hàbilment diferents gèneres; des de la comèdia al drama i, sobretot, el thriller polític. Destaca la seqüència inicial de l’assalt a l’embaixada amb aquella manca de música i aquells silencis que ho diuen tot; l’autocrítica i la ironia al voltant del funcionament real de Hollywood; i un tercer acte efectiu però que s’allunya una mica de la realitat en la que està basada la història; una llicència que està més que permessa segons el seu director. També és cert, però, que en alguns moments sembla que ens estiguin explicant una història que s’aguanta amb pinces.

Ben Affleck és un d’aquells actors que fan el pas a la direcció i es troben en un paper on sembla que encaixen millor i crec que Affleck ha trobat el seu lloc en el món cinematogràfic. Igualment, reconec que executa un paper protagonista d’allò més correcte. A més, està acompanyat per un grup de secundaris molt potent: John Goodman, Bryan Cranston i el guanyador de l’Oscar per ‘Little Miss Sunshine‘ Alan Arkin.

Resumint, una bona opció per anar al cinema per a aquells a qui agradin les pel·lícules amb rerefons polític i amb una història interessant.