EL LADO BUENO DE LAS COSAS (David O. Russell)
Un altre cameo d’Aficionats als Senders, que li està agafant ganes a això de la crítica de cinema.
L’altre dia vaig anar al cinema no gaire convençuda i una mica confusa. Per començar em vaig equivocar de cinema i vaig anar al Splau enlloc del GranVia 2, que és on realment havia quedat (perquè veieu el meu nivell!). Mentre la portada, el nom i moltes crítiques d’internet deien que estem davant d’una pel·lícula típica i tòpica de comèdia romàntica melodramàtica americanoide i amb interpretacions pobres, li donen 8 nominacions als Òscars. Molts argumenten aquest fet com a que no hi havia prou pel·lícules bones o perquè sempre destinen alguna nominació a alguna pel·lícula light i després no li donaran cap Òscar realment. De totes maneres, de moment, diuen que és la gran triomfadora dels Spirit Awards, els premis del cinema independent, amb quatre guardons.
Per tot això vaig decidir treure l’entrellat i anar a veure-la i opinar per mi mateixa! La decepció per vosaltres és que en sortir del cinema encara no tinc una opinió definida! En primer lloc comentar que, efectivament, i des de la meva humil i gairebé nul·la cultura cinematogràfica, no és una pel·lícula d’Òscar, i els premis del cinema alternatiu li escauen molt millor, però en tot cas no ens trobem amb una pel·lícula de dissabte a la tarda, sinó de veure al cinema. No sé si les comparacions ajudaran o encara empitjoraran més la troca, però em sembla més una pel·lícula semblant a “Olvídate de mi” que a “Notting Hill”, tot i que també em recorda a “Little Miss Sunshine”: somnis impossibles, positivisme i un concurs de ball!
Amb un inici de pel·lícula una mica fluix amb el qual em preguntava què collons feia al cine i de què collons anava la peli, Pat, el protagonista, surt després de vuit mesos d’un centre de salut mental. La pel·lícula descriu el context familiar d’en Pat abans i després que li diagnostiquessin bipolaritat i característiques de maníac-compulsiu-depressiu i la història de la seva possible recuperació o estabilitat emocional.
El film ens aporta moments hilarants, moments d’ulls humits i moments positius en el que Pat troba una alternativa a una obsessió que no el deixa ser feliç, per tant, és una cinta molt amena, no és una pel·lícula extremadament dramàtica, tot i que el tema és delicat i no és una pel·lícula romàntica pastelona, malgrat no ens podem lliurar dels últims cinc minuts de l’estil “Love Actually”.
Les interpretacions dels personatges són extraordinàriament convincents i hi ha primers plans (no tants com a “Los Miserables”), que jo sempre trobo que dificulten la interpretació. Al llarg de la cinta, descobrim que no només en Pat que ha estat diagnosticat, la resta de personatges tenen les seves pròpies obsessions. Costa identificar-se amb els personatges, perquè estan duts a l’extrem, però qui no té maldecaps, poc control emocional en algun moment i alguna que altra mania?
Conclusió: Us recomano veure aquesta adaptació de la novel·la homònima de Mathew Quick que li ha dut a O. Russell cinc anys de feina.
RUBY SPARKS (Jonathan Dayton / Valerie Faris)
Calvin és un escriptor que va escriure un best-seller quan era molt jove. Ara, però, s’enfronta al repte d’escriure un segon llibre que estigui a l’alçada del primer i Calvin està en plena crisi de la ‘pàgina en blanc’. En Calvin rep el suport del seu psicòleg i del seu germà, però no és fins que somnia amb la Ruby que es desperta la inspiració dins seu arrossegat per un enamorament a primera vista. El problema se’l trobarà quan al matí següent, en despertar-se, es trobi la Ruby en persona a la seva cuina.
Moltes raons us podria donar per veure aquesta comèdica romàntica, però les resumiré en tres grans raons. Per començar, l’argument, que tot i no ser extremadament original, aporta una nova visió i un nou concepte a la comèdia d’amor i un nou tractament de la típica història de noi coneix noia. Us adoneu de les possibilitats que ofereix el fet de poder crear la noia de la teva vida? I si no ens agradés quelcom?
Un altre motiu són els directors, que ens regalen una pel·lícula amb un to (i una banda sonora) semblant a la meravellosa ‘Little Mis Sunshine‘. I, coincidint amb aquesta última pel·lícula, l’últim motiu que us dono és el seu protagonista, Paul Dano, que com sempre està magnífic. Creieu-me quan us dic que cal seguir de prop a aquest noi ja que brilla en qualsevol paper que faci, ja sigui d’adolsecent problemàtic a ‘L.I.E.’, de fanàtic religiós a ‘There Will Be Blood‘ (estranyament traduïda com a ‘Pozos de ambición’) o amb petites aparicions com a ‘Looper‘.
Com a apunt negatius potser es podria incloure un cert ensucrament en algunes escenes, però això es contrasta amb bones dosis d’humor i drama.
Així que si us agraden les comèdies subtils i/o les històries romàntiques, aprofiteu per anar al cinema perquè encara està en cartellera, encara que siguin pocs els cinemes que la projectin.
THE ARTIST (Michel Hazanavicius)
La guanyadora d’enguany de l’Oscar a millor pel·lícula ens explica la història de George Valentin, l’actor de moda del cinema mut i en blanc i negre de l’any 1927. Però George veu com la seva carrera trontolla en arribar la invenció del so dins el cinema. L’actor, prolífic i famós fins aquells dies, es nega a acceptar la integració del nou invent i continua amb la dèria del cinema mut. Mica en mica, veu com la seva carrera es va desinflant mentre la de la jove Peppy Miller, amb qui coincideix accidentalment en una de les seves estrenes, ascendeix de senzilla extra a actriu protagonista.
Com ja sabreu, el gran mèrit d’aquesta cinta és que és purament en blan i negre i muda. Només les notes d’un piano, una bona orquestra i un grapadet de diàlegs sobreimpresos acompanyen el fil d’aquesta història d’amor metacinèfila. I tot i això, no s’arriba a fer pesada en cap moment. L’únic problema és que s’allarga una mica cap a l’últim terç del film.
La interpretació és magnífica. Tant Jean Dujardin com Bérénice Bejo estan excepcionals. Es pot argumentar una sobreactuació exagerada, però no hem d’oblidar com eren les primeres pel·lícules mudes de Hollywood. O és que Charles Chaplin no sobreactuava? A més, aquesta exageració la trobem en els primers minuts de la pel·lícula, mentre que, a mida que avança el metratge, l’actuació es va tornant més natural i va seguint, en definitiva, la progressió que va potenciar el cinema sonor. Cal destacar la participació de John Goodman i atenció al petit cameo de Malcolm McDowell (el protagonista de ‘La naranja mecànica’)
Es tracta, doncs, d’una molt bona pel·lícula que cuida tots els detalls (incloent-hi el format cinematogràfic) amb una banda sonora excepcional (també guanyadora d’un Oscar) que ajuda a entendre com van ser els primers passos del cinema sonor i com funcionava l’industria Hollywoodiense durant aquells anys.
EL ARTE DE PASAR DE TODO (Gavin Wiesen)
Ultraedulcorada pel·lícula romàntica sobre un adolescent en plena crisi existencial que troba en la seva companya de classe i en un ex-alumne de l’institut on estudia una via per escapar de la seva vida. Freddie Highmore abandona el seu paper de ‘nen prodigi’ que li van donar pel·lícules com ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’, la trilogia de ‘Arthur i els Minimoys’ o ‘Les cròniques d’Spiderwick’ entre d’altres pel·lícules menys infantils com ‘Un buen año’ o ‘August Rush’.
De la pel·lícula no es pot dir res més que només val la pena com a pel·lícula de diumenge a la tarda: entretinguda, plena de tòpics, amb un alt grau de nyonyerismes i amb un final tant ensucrat que fan venir ganes de … bé, ja jutjareu vosaltres mateixos.
MIDNIGHT IN PARIS (Woody Allen)
No soc un gran seguidor de Woody Allen i, de fet, algunes de les seves pel·lícules em resulten una mica soporíferes. Tot i així, de tant en tant, em sorprèn amb alguna cosa que fa que continui veient les seves cintes amb l’esperança de trobar un bon regal. I aquesta, sens dubte és el millor regal que m’ha fet fins el moment. La història d’un escriptor en plena evolució que descobreix París, que s’hi enamora i que viurà una de les experiències més enriquidores de la seva vida.
Per desgràcia (o per sort), es tracta d’una d’aquelles pel·lícules de les quals no es pot explicar res més, perquè aquí és on està la gràcia del film. Una sinopsi més complerta seria desenmascarar un gran spoiler, fent que perdés tota curiositat i emoció. He de reconèixer que jo l’he vista únicament per la curiositat que m’ha despertat tot l’enigma i el misteri que envoltava la cinta; i puc dir que he quedat plenament satisfet.
En aquest darre film d’Allen no surt ell mateix interpretant un personatge que li escau com anell al dit. Aquest personatge, però, se’l reserva a Owen Wilson i es pot dir que se’n surt a la perfecció. Wilson està envoltat de secundaris de luxe com Marion Cotillard o Rachel McAdams, entre molts d’altres (atenció al paper d’Adrien Brody, surrealista a més no poder). En conclusió, molts fanàtics d’Allen diuen que és la seva millor pel·lícula, i jo m’ho crec, perquè després de veure-la em quedo en ganes que estreni la següent, tot i que el llistó està força alt.
THE TOWN (Ben Affleck)
En la seva segona incursió en la direcció (després de “Adiós pequeña, adiós” estrenada tot just fa 3 anys) Affleck ens mostra les peripècies d’un grup d’atracadors al petit barri de Charlestown. En un dels seus atracaments, la directora d’un banc és agafada com a hostatge i deixada després en llibertat. Doug (el cap del grup interpretat per Affleck) comença a penedir-se de la seva vida i vol començar de nou. D’aquesta manera, inicia una relació amb la directora del banc. Tot això passa mentre el grup de lladres es veu obligat a fer un últim treball perseguits per l’FBI.
Però tota la història dels robatoris no és més que una excusa per contextualitzar una història d’amor. O potser és la història d’amor la que queda subordinada a la persecució del grup de lladres? Són dues històries paral·leles que, alhora, es complementen magníficament, tot envolcallat per un bon guió, sense trucs ni efectismes, escrit pel propi Affleck, Peter Craig i Aaron Stockard basant-se en la novel·la de Chuck Hogan “Prince of thieves”.
Les interpretacions són força correctes. Affleck s’encasella en el seu registre habitual (dubto si és millor actor o millor director) mentre veiem un Jeremy Renner més fosc, distanciat del seu paper a “En tierra hostil” guanyadora de l’Òscar a millor pel·lícula l’any passat. Rebecca Hall es fica en la pell de la directora de banc amb un paper difícil, el qual salva amb molts honors. i John Hamm sorprén amb una bona interpretació després del seu paper a la sèrie “Mad men”. El millor del film són les escenes d’acció, magníficament rodades, que permeten a l’espectador mantenir l’atenció i la tensió durant tot el metratge. Com deia abans, es complementen molt bé les escenes d’acció amb la relació amorosa dels protagonistes. Tot plegat, una bona pel·lícula per aquells a qui agraden les pel·lícules d’acció i aquells a qui agraden les pel·lícules sobre relacions amoroses complexes.
DÉJAME ENTRAR (Matt Reeves)
Quan em vaig assebentar que feien un remake de la perfecta “Déjame entrar” de Tomas Alfredson em va donar un atac de ràbia. Perquè els americans volen copiar una pel·lícula ja perfecte; perquè la volen destrossar? Doncs bé, després de veure-la em pregunto el mateix, però amb certs matissos. La història és la mateixa: nena arriba a una comunitat de veïns quan comencen a succeïr-se estranys assassinats, nen s’enamorar de nena, nena s’enamora de nen, nena és un vampir. L’argument no canvia gens ni mica (i aquest és el meu primer punt negatiu). Reeves va assegurar que el film seria una nova visió del llibre, però ha fet una còpia calcada, afegint el personatge del detectiu de policia que investiga els crims i ometent el paper del pare d’Owen (a sí, els noms també els han canviat. Per què no ho sé?)
El segon punt negatiu és per la forma de fer del cinema americà, que xoca amb el suec. Mentre el film suec és més subtil, sense donar tanta informació i deixant que l’espectador vagi descobrint les coses per ell mateix; el guió d’aquest remake està ple d’explicacions i redundàncies per tal que l’espectador s’ho trobi tot ben mastegadet. A més, em va fotre molt que només en els primers deu minuts de pel·lícula ja havíem vist un discurs del president Reagan exaltant el nacionalisme americà, als nens i nenes a l’escola amb la mà al cor jurant lleialtat els EEUU, beneïr la taula donant gràcies a Déu, i un pit. Tot completament innecessari. Tampoc em van agradar els efectes especials descarats (quan l’Abby ataca, es nota considerablement que està feta per ordinador; trucs que no utilitza la seva homònima sueca)
Però no tot són punts negatius, seré benèvol. Punt positiu per a la interpretació dels dos joves: increíble (malgrat el doblatge), tot i així, em quedo amb els joves suecs (però és clar, és la que vaig veure primer). Punt positiu per al director, per oferir un planols i unes seqüències molt ben buscats (la seqüència de l’accident de cotxe és genial). Positiu per al guionista (el mateix Reeves) per haver mantingut la cadència narrativa i l’acció pausada del llibre. I, finalment, positiu per a la banda sonora, composada per Michael Giacchino (el compositor de la sèrie “Lost”).
En definitiva, es tracta d’un remake innecessari però que es deixa veure. Plena de detalls que fan que estigui força per sota del llibre i del film original. Si em feu triar una de les dues, crec que queda clar amb quina em quedo. No ho dubteu, si voleu fer l’exercici de veure les diferències entre el cinema europeu i l’americà, teniu una bona oportunitat amb aquests dos films: les diferències són molt notables. Sempre ens quedarà la joia d’Alfredson.
CARANCHO (Pablo Trapero)
Sovint en aquest blog he defensat el cinema europeu en contra de l’americà. Doncs bé, vaig a especificar una mica més. En contra del nord-americà. I és que des de fa un temps, el cinema sud-americà va guanyant terreny. Argentina és, ara per ara, el país més fructífer en matèria de cinema. Però la distància separa la producció sud-americana en comparació amb la d’Europa és, encara, significativa. Però sembla que han trobat el fil per on poder tirar: les co-produccions.
Les co-produccions ja es feien des de l’època del cinema mut, però no va ser fins la dècada dels 50 quan es van començar a generalitzar i treure’n vertader profit. El fet de co-produir una pel·lícula entre dos o més països té dues avantatges. Per una banda s’abarateixen costos, estalviant transports de materials de rodatge i afavortin poder rodar en diferents països sense problemes; per l’altra banda, la distribució i l’exhibició en ambos països està assegurada.
És per això que és habitual veure co-produccions de països sud-americans amb Espanya, França o, fins i tot Japó i Corea del Sud. Alguns exemples de bon cinema Sud-americà són els films “A ciegas”, adaptació de la novela de José Saramago “Ensayo sobre la ceguera”, dirigida per Fernando Meirelles i protagonitzada per Julianne Moore; “Sin nombre” pel·lícula Mexicana que ens mostra les dificultats i adversitats que travessen els immigrants que intenten passar la forntera amb Amèrica; “El último verano de la boyita”, una faula sexual, com ens indica la mateixa directora i l’excelent guanyadora de l’Òscar a millor pel·lícula estrangera “El secreto de sus ojos”, protagonitzada per Ricardo Darín.
Precissament, “Carancho” (que s’estrena el 24 de setembre) està protagonitzada per aquest monstre del cinema (sí, m’agrada molt Darín). Darín interpreta el paper de Sosa, un advocat que persegueix les ambulàncies en busca de víctimes d’accidents de trànsit a qui pugui convertir en els seus clients, per tal de cobrar quantioses indemnitzacions. Mentre fa la seva “feina”, s’enamora d’una jove doctora que viatja en una d’aquestes ambulàncies. Tot plegat, una història d’amor díficil, crua i realista narrada amb el to pausat tant característic del cinema argentí; uns genials plans-seqüència i una interpretació excelent. Ja cal que pareu bé l’orella, perquè l’accent tancat argentí fa de díficil seguir, a estones, l’argument de la pel·lícula. Una pel·lícula que es presenta al Festival de San Sebastián a la secció Zabaltegui- Perlas. En aquesta secció optarà pel premi TMC del públic, però no podrà optar a la preuada Concha de oro. La concha de su madre!!
(500) DIES JUNTS (Marc Webb)
En aquest mateix bloc, un dia em van dir que no veia cap pel·lícula d’amor. Doncs n’he vist una (que no la primera) i aquest és el resultat: l’he hagut de veure en dos dies separats perquè, sincerament, m’adormia.
1er dia: vaig començar a veure la pel·lícula perquè havia escoltat que no era la típica història nyonya i romàntica de noi coneix noia, s’enamoren perdudament, passen moments dolents i al final, tot acaba bé. És més, al començament de la pel·lícula, una veu en off ens informa d’això mateix. Així que animat la començo a veure. Aproximadament cap al minut 35, les parpelles em van començar a pesar, i això que no era cap hora propicia per a tal. Poques bromes i la mateixa història de sempre. LA MATEIXA!!! L’actriu Zooey Deschanel és l’únic que se’n pot salvar. Després de fer una interpretació completament lineal i insensible a “El incidente” (requeriments del guió, no us penseu) deixa veure que pot ser una bona actriu, amb sentiments i tot. Però poc més a destacar. Al minut 50 m’adormo durant poc més de 30 segons… però m’adormo en definitiva. La paro. Ja l’acabaré de veure demà… si puc.
2on dia: comfirmat, quin pal de pel·lícula!! En aquest blog se m’ha preguntat perquè no veig mai pel·lis d’amor. Crec que és obvi. Són previsibles, no aporten res d’interessant al cinema, avorreixen i són, la major part, irreals i idíliques. Mai em tornaré deixar enganyar per aquelles pel·lis que diguin “no són la típica història d’amor”. S’ha acabat. No m’ho creuré. Si hagués de definir aquesta pel·lícula en una paraula no ho podria fer; necessitaria tres: pèrdua de temps!!
Comentaris recents
Aquest blog ha rebut el premi Liebster de mans de ‘Made by Miki’
CINE FÒRUM 