CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

DJANGO UNCHAINED (Quentin Tarantino)

Django és un esclau que malviu a les terres del sud dels EEUU. Una freda nit és alliberat per el doctor Schultz, un caçarecompenses que busca tres fugitius a qui en Django coneix molt bé. En Django ajuda en Schultz a canvi de la seva llibertat per poder anar a buscar la seva dona, esclava també, que està en mans d’un terratinent d’allò més perillós.

Normalment sóc dels que parla meravelles de qualsevol pel·lícula d’en Tarantino (sí, fins i tot de la infravalorada ‘Jackie Brown’) i amb aquesta no faré cap excepció; però sí que afegirè algun ”però”. Per començar, es pot dir que és la pel·lícula més convencional del director pel que fa al seu estil narratiu. Ens té acostumats als salts en el temps, a la narració episòdica, als canvis bruscos d’escenaris. Però a ‘Django Unchained’ trobem un film lineal i amb un argument bastant senzill. Un altre però és la banda sonora que, al meu parer, no està a l’alçada d’altres títols encara que hi han temes molt i molt bons. L’últim ”però” està una mica agafat pels pèls; es tracta de la seva durada, que s’allarga massa en el final, fet que no em va desagradar gens però pot causar algun desànim en alguns espectadors.

Per la resta, tot és sensacional!! La violència i la claredat amb la que tracta el tema de l’esclavitud (fet que sembla molestar als estadounidencs -allà ells amb la seva consiència social-), la gran quantitat d’humor negre i assassinats gratuits que s’hi troben, l’estil visual particular de Tarantino, escenes clau com l’últim sopar o la discussió de les caputxes blanques i, sobretot, els seus personatges. La gran recol·lecta d’actors de qui s’ha envoltat Tarantino potencia gratament aquests personatges: en Jamie Foxx com a Django, en Christoph Waltz que fa un gran paper com a doctor Schultz encara que té alguns tics del General Hans Landa de ‘Malditos Bastardos‘, en Samuel L. Jackson que està genial en el seu paper, misteriós fins que hi surt i en Leonardo DiCaprio que fa de dolent d’allò més bé; fins i tot els secundaris són genials!!!

Conclusió: Es pot gaudir moltíssim d’un Tarantino més convencional que de costum.

Anuncis

25 gener 2013 Posted by | drama, històrica, Tarantino, violència | , , , , | 14 comentaris

FOUR ROOMS (Varis directors)

Dirigida per Allison Anders, Alexandre Rockwell, Robert Rodríguez i Quentin Tarantino, Four rooms ens explica les peripècies que viu el recepcionista d’un petit hotel en la seva primera nit de treball. Al llarg de quatre històries, cada una més esbojarrada i surrealista que l’anterior, el jove recepcionista (interpretat per un magnífic Tim Roth) anirà perdent els nervis i la paciència alhora que queda meravellat i sorprès per la fauna que es pot trobar rere la porta de cadascuna de les habitacions de l’hotel.

I és que el pobre noi, envoltat per bruixes desesperades, marits gelosos, nens malcriats i rics ludòpates, es veu immers en un seguit de situacions que toquen l’absurd. Sens dubte, per mi, les millors històries són les dirigides pel Robert Rodríguez i el Quentin Tarantino. Immillorables i amb el seu segell inconfusible. Les altres dues històries, tot i que bones i recomanables, queden a l’ombra de les parts dirigides per aquests dos grans directors.

Cadascun, com no podia ser de cap altra manera, recorreix als seus actors estrella. Per començar Tim Roth, que va treballar amb Tarantino a “Reservoir Dogs” i “Pulp Fiction”. De la mà de Robert Rodríguez apareix un Antonio Banderas, repentinat i amb cinc quilos de gomina al cabell, i una Salma Hayek lluents. Tarantino torna a comptar, com ja va fer amb “Pulp Fiction”, també, amb un Bruce Willis totalment istriònic; i, com tampoc podria ser de cap altra manera, amb ell mateix.

De les altres històries, destacar el petit paper de Madonna a la primera part titolada “L’ingredient perdut” i on unes bruixes busquen l’esperma d’un noi jove (endevineu de qui podria ser?)

Així que, ja la podeu anar a mirar qui no ho hagi fet; i qui ho hagi fet, que ho torni a fer. Una pel·lícula absurda i divertidíssima per passar una molt bona estona.

27 Novembre 2009 Posted by | humor, Tarantino | , , | 5 comentaris

Malditos Bastardos (Quentin Tarantino)

Tinc una especial admiració per les pel·lícules d’aquest bon home, i m’agradava la idea d’engegar aquest blog amb la seva última pel·lícula. Una pel·lícula que s’ha guanyat des dels millors elogis fins a les pitjors malediccions.

Comencem per l’argument. Tarantino mai ens ha sorprés amb un argument elaborat i complicat i aquesta pel·lícula no n’és una excepció. Tot un ventall de personatges, de molts diferents origens, amb la mateixa idea: matar nazis; com més millor, i com més peixos grossos encara millor. Però no us deixeu enganyar per les imatges del tràiler o per la publicitat que se li ha fet com una pel·lícula de “desenfrenada venjanza”. És una pel·lícula de Tarantino i això vol dir deixar la violència i els trets en un discret segons pla en favor de diàlegs sense sentit (alguns sí que en tenen) i interminables encreuaments de mirades.

Artísticament parlant, el director de Pulp Fiction ha reunit una colla d’actors i actrius que li ha permés plasmar, amb èxit crec, la seva particular visió de la segona guerra mundial. Cal destacar el paper de Christoph Waltz com el “Caçajueus”, el coronel nazi Hans Landa; un personatge que tant l’estimes com l’odies per la seva forma de ser i fer. Em sorprén que en Brad Pitt surti tan poc durant la pel·lícula. Gaudeix dels mateixos minuts que la resta d’actors (si fa no fa), però el fet que sigui el principal reclam li hauria de donar més guió, no? O potser estem davant d’un altre cas com el de Kurt Russell a “Death Proof”; l’únic nom al cartell i amb menys minuts que la resta del cast?

Tècnicament no cal fer gaires comentaris. Plans que no s’acaven mai, converses eternes sobre temes absurds, mirades que ho diuen tot, primers plans exagerats i una càmara que agafa tots els detalls, per petits que siguin.

La música, com sempre, magnífica. Tarantino és un crac buscant temes d’anys enrera que encaixen perfectament amb les seves escenes. Repeteix, però, un parell de temes ja utilitzats a Kill Bill. La cançó amb què obra la pel·lícula és, senzillament, genial. Es nota la presència d’Ennio Morricone i els seus inoblidables xiulets.

Entenc que a alguns no els hagi agradat la pel·lícula; potser per l’averració històrica que comet i perquè en dues hores i mitja, només hi han cinc minuts de trets, acció i sang. Però és una pel·lícula made in Tarantino… què esperaveu?

14 Octubre 2009 Posted by | Bèl·lic, Tarantino | , , , , , , | 5 comentaris