LES 7 JOURS DU TALION (Daniel Grou)

Bruno Hamel és cirurgià i el perfecte pare de família. Tot en aquesta vida li va bé fins que un dia, un home segresta, viola i assessina a la seva filla petita. Des d’aquest moment, el seu sentiment de vengança anirà en augment fins que aconsegueixi raptar al culpable de la mort de la seva filla, torturar-lo i, finalment, matar-lo sense compassió. La qüestió és, ho aconseguirà?

Fa dos anys, es va poder veure aquesta macabra i devastadora pel·lícula al festival de cinema de Sitges i, com és costum, es va estrenar al seu país sense que arribés a les nostres pantalles. No es tracta, tampoc, d’una gran pel·lícula, però sí que és un estudi curiós i molt interessant (atenció a les últimes línies del guió) sobre la vengança i sobre el que comporta a les dues parts que la pateixen (tant al torturador com al torturat). Sí és una pel·lícula que esgarrifa a qualsevol i que posa els pels de punta en més d’un moment.

Un grapat de cares desconegudes al nostre país, com Claude Legault, Rémy Girard, Martin Dubreuil i Fanny Mallette són els encarregats d’endinsar-nos en aquesta història sanguinolenta i violenta, de ritme lent però hipnòtic, no apta per a tots els espectadors.

P.D. No he pogut trobar cap tràiler subtitulat al castellà ni al català, així que us deixo el tràiler subtitulat en portuguès, que s’hi assembla força.

Conclusió: No apta per a persones amb un estòmac delicat.

MAMÁ (Andrés Muschietti)

La Victoria i la Lilly són dues nenes que són trobades en una cabana al mig del bosc després de viure-hi cins anys soles, únicament amb la companyia, diuen elles, d’una presència a la que anomenen Mama. Ara marxaran a viure a casa del seu tiet, germà bessó del seu pare, i la seva dona on intentaran portar una vida normal. Però l’amor que aquesta presència sent per les nenes no deixarà que sigui tant normal com ells es pensaven.

L’estrena de ‘Mamá’ ve precedida per l’espectacular recaptació que ha assolit als Estats Units i les bones crítiques aconseguides. Amb tot això s’assegura que sigui tot un èxit. Però encara hi han més aspectes que poden potenciar aquest fet. Per començar, la producció de Guillermo Del Toro, que ha tornat a apostar per un jove director pràcticament desconegut (com ja va fer al 2007 amb J. A. Bayona), i que ja sabem l’ull que té amb aquest tipus de produccions. Per continuar, una campanya de màrqueting bastant assolida i ‘machacona’ a televisió. I per acabar, cal esmenar la pel·lícula en si mateixa.

Cal dir que no és la millor pel·lícula de terror ni la més terrorífica, PERÒ funciona a la perfecció. L’argument podria ser una mica més enteranyinat, deixa algun fil a l’aire i el final (com a la immensa majoria de pel·lícules de terror i fantasia) no acaba de convèncer, tot i l’últim intent de gir de guió PERÒ és estranyament addictiva i entretinguda. Utilitza massa el recurs fàcil de la música a l’hora d’aconseguir els ensurts PERÒ aquests ensurts són el que aconsegueix enganxar-nos a la cadira i fer-nos-ho passar malament, que és l’objectiu de tot film de terror. L’estructura de la pel·lícula és bastant convencional, així com alguns dels personatges secundaris PERÒ la direcció i l’estil visual és molt novedós en alguns moments del metratge, com en l’escena on la Lilly juga a estirar la manta mentre veiem tot el que succeeix al passadís del costat: senzillament GENIAL. A més, cal destacar les actuacions de Nikolaj Coster-Waldau (el Jaime Lannister de ‘Juego de Tronos’), l’actriu de moda Jessica Chastain i, sobretot, de les dues petites actrius que interpreten les petites Victoria i Lilly.

Conclusió: Èxit a la vista i bastant merescut.

CHAINED (Jennifer Lynch)

Una dona i el seu fill de nou anys agafen un taxi després d’una sessió de cine de terror, però el taxista que han triat resultat ser un psicòpata despietat que assassina la mare i converteix al jove Rabbit en el seu esclau lligant-lo a una llarga cadena. Amb el pas dels anys, en Rabbit veurà com són assassinades un munt de dones, una rere l’altre, sense que hi pugui fer res. Només li quedarà una solució per guanyar-se la confiança del seu captor i alliberar-se de la cadena: assassinar.

‘Chained’ comença amb un bon ritme i enganxant l’espectador. Després, un cop ja ens han ensenyat de què va la cosa, Lynch es pren amb més calma el mostrar-nos com es desenvolupa la història i com evoluciona el personatge del jove Rabbit, intentant endinsar-nos en la ment d’aquest patidor i silenciós personatge. Però en cap moment perd la capacitat de mantenir-nos enganxats i expectants de tot el que passa; gràcies, en part, a un parell de girs en el guió força sorprenents.

Amb aquesta dura i impactant pel·lícula, Jennifer Lynch es va endur el premi especial del jurat a l’última edició del festival de Sitges i Vincent D’Onofrio, el premi a millor interpretació masculina per al seu paper de psicòpata sense escrúpols.

Conclusió: Carn de Sitges 100%.

EL HOMBRE DE LAS SOMBRAS (Pascal Laugier)

En el petit poble de Cold Rock existeix, des de fa temps, una llegenda que explica les estranyes desaparicions que pateixen els nens i nenes de la zona a mans d’un ésser maligne que bé podria ser el mateix diable. La Julie, la infermera del poble, haurà de passar per aquesta situació quan un home misteriós segresti el seu fill. Però aviat tot Cold Rock descobrirà que res no és el que sembla, i que les llegendes poden ser d’allò més certes.

Pascal Laugier, director de la esgarrifosa ‘Martyrs‘, agafa la batuta d’aquesta espècie de thriller convencional amb tocs de terror i li afegeix el seu to personal, cru i brutal. Però la força amb la que comença ‘El hombre de las sombras’ (de títol original ‘The Tall Man’) es va disipant al cap de 45 minuts de pel·lícula i els girs de guió que sorprenen en un moment bastant prematur de la cinta desapareixen per donar pas a un desenvolupament bastant pla i un final que no m’ha agradat gens en comparació amb el que podria haver estat.

En la interpretació, una correcta Jessica Biel que dóna vida a la traumada infermera i una enigmàtica i jove Jodelle Ferland que ja està acostumada a això de les pel·lícules de terror, protagonista de ‘Expediente 39’ i aparescuda a la genial (i encara inèdita al nostre país) ‘The cabin in the woods‘.

Verdecite: Genials 45 minuts inicials. Horribles 45 minuts finals.

GRAVE ENCOUNTERS (The Vicious Brothers)

Un grup de reporters especialitzats en documentals de fenòmens paranormals s’endinsen en un manicomi abandonat i en el qual se suposa que succeeixen sucessos paranormals.

Gravada com a fals documental, ‘Grave encounters’ comença com qualsevol documental extret de ‘Cuarto milenio’ i, fins i tot, mostren el que hi ha rere les càmeres i la manipulació del que se’ns acaba mostrant en la postproducció final. La veritat és que no promet gaire en el seu començament en tractar temes tant manits com manicomis encantats i càmeres al més pur estil de ‘El proyecto de la bruja de Blair’. I, arribats al final de la cinta, us puc dir que no aporta res de res al gènere. Es podria dir que és “una pel·lícula més” de terror.

Això sí, sí que aconsegueix una cosa, i és aterroritzar-nos al màxim. El mal rotllo que genera, així com la tensió que va provocant, van en augment a mida que avança el film. Contribueix a aquest fet la progressiva aparició de fenòmens paranormals, cada cop més violents i inesperats, l’absència total de música, la foscor constant i les càmeres infrarrojes. Un altre motiu per veure-la són els seus directors. Rere el pseudònim de ‘The Vicious Brothers’ estan Colin Miniham i Stuart Ortiz, dos amics de només 25 anys que s’estrenen en la direcció amb aquesta pel·lícula.

No és la millor pel·lícula de terror, ja que la mancança d’argument la converteix en un seguit de situacions terrorífiques, però sí que farà les delícies d’aquells espectadors que vulguin passar una bona estona plena de molta tensió i molts ensurts. Aneu-vos preparant perquè la segona part està en camí…

THE BAY (Barry Levinson)

El 4 de juliol de 2008, dia de la independència dels EEUU, va ocòrrer un fet inexplicable en una petita ciutat costera de Maryland; la gent que va estar en contacte amb l’aigua va començar a patir forts dolors i greus ampolles que van derivar en una plaga imparable i que va acabar amb la majoria de la població en només un dia. Les imatges que es va prendre durant tot aquell dia van ser confiscades, però ara surten a la llum i donen una explicació a tot el que va passar.

El guanyador de l’Oscar al millor director per ‘Rain man’, Barry Levinson, s’apunta a la moda de les pel·lícules found footage per explicar-nos en primera persona la magnitud de la catàstrofe i el terror que van viure les persones que es trobaven en el poble el dia dels successos. Però tampoc es pot dir que es tracti d’una pel·lícula de terror ja que les escenes pròpies del gènere es poden comptar amb els dits d’una mà. A més, li manca un clímax com cal i el final és menys dramàtic del que es promet al llarg de tot el film.

Perquè la manera com està estructurada ‘The bay’ és sensacional, amb una angoixa que va augmentant per moments i barrejant diferents testimonis que ens van explicant de forma esglaonada, i perfectament estudiada, el que va passant i l’explicació de tot plegat. Els autèntics protagonistes de la pel·lícula no són els actors i actrius que participen (tots desconeguts i amb papers petits) sinó que ho són els guionistes, Michael Wallack i el propi Levinson, que s’han tret de la màniga una història que bé podria haver escrit Stephen King, sobretot el començament de la cinta. Un altre motiu per veure-la? Doncs que ‘The bay’ es va poder veure al Festival de Sitges d’enguany, amb això està tot dit.

Conclusió: tot i tractar-se d’una pel·lícula gravada càmera en mà (al final m’han fet afegir un gènere nou al blog) i no sorprendre gaire en la utilització d’aquest recurs, ‘The bay’ és sorprenentment addictiva, entretinguda i, el millor de tot, angoixant.

COCKNEYS VS. ZOMBIES (Matthias Hoene)

Un petit grup de joves tramen un pla mestre: robar un banc per evitar que tanquin l’asil on viu el seu avi i els seus companys. Quan surten del banc, però, es troben que el suburbi de Londres on viuen ha estat arrassat per una munió de zombis. Des d’aquest moment, els joves intentaran arribar fins l’asil per salvar-los i portar-los a un lloc segur. El que no s’esperen és que els avis són tan, o més, combatius que ells. ‘Cockneys Vs. Zombies’ és una de les rareses que es van poder veure al Festival de Sitges d’aquest any.

I només hi ha una paraula per definir-la: gamberrada. Es tracta d’una pel·lícula senzilla, sense grans aspiracions, amb una factura aparentment baixa però que dóna molts bons resultats i que pretén, únicament, entretenir i divertir a parts iguals. I al meu parer, ho aconsegueix. Però cal prendre-se-la des del primer minut amb aquesta actitud, perquè si ens esperem una bona pel·lícula de zombis, terrorífica i plena de sang i fetge ens endurem una gran decepció (tot i que es poden veure algunes vísceres). Us l’hauríeu de prendre com una ‘Bienvenidos a Zombieland‘ a la anglesa. Molt recomanable per a aquells a qui agradin les comèdies terrorífiques.

SINISTER (Scott Derrickson)

Ellison és un escriptor que es dedica a investigar i publicar casos estranys on la policia va passar fets per alt. Aquest cop s’ha plantejat investigar la desaparició d’una nena després que la seva família morís penjada en el arbre del seu pati. Decidit a endinar-se en la història, decideix mudar-se a aquesta mateixa casa. Allà descobrirà unes cintes de super-8 on es mostren uns actes horribles i descobrirà la presència maligna que hi habita. Un cop vegi les imatges, ja no podrà escapar.

Molta gent encara relaciona el festival Fantàstic de Sitges amb el festival de Terror. Doncs no, a Sitges s’hi poden veure drames, comèdies, documentals i un munt de film que no tenen res a veure amb el terror. ‘Sinister’, però, ha estat la meva pel·lícula de terror d’aquest any del Festival de Sitges i us puc dir que en vaig sortir molt satisfet perquè ho vaig passar fatal. Perquè d’això tracta una pel·lícula de terror, no? Doncs ‘Sinister’ compleix la seva missió. Intriga, ambient inquietant, un petitíssim pròleg genial i molts ensurts.

La trama no es massa elaborada però està força ben tramada i ens manté amb interés fins al final, no gaire sorprenent però sí punyent. Utilitza, per al meu gust, masses efectes de so i cops de música per donar bon resultat als ensurts, cosa que li treu un pèl de mèrit. La interpretació, a més, d’Ethan Hawke, actor que no ens té acostumats a veure’l en aquesta mena de papers, és d’alló més convincent.

Així que si teniu ganes d’anar a veure una pel·lícula de terror que us endinsi en la història i que us faci passar una mala estona, aquesta és la vostra opció.

THE CABIN IN THE WOODS (Drew Goddard)

Aquesta crítica la dedico al nostre company blogger Pons, perquè he aconseguit veure una pel·lícula al Festival de Sitges que prometia molt i va molt més enllà del promés. De veritat.

Un grup de cinc joves marxen a passar un cap de setmana a una cabana que està perduda enmig del bosc. Un llac, drogues, beguda, sexe,… però aviat s’adonaran que alguna cosa no va bé, que alguna cosa els assatja, que alguna cosa vol acabar amb ells. Ja sabeu de què va la cosa, oi?

El director Drew Goddard i el guionista Joss Whedon (guionista i productor de la mítica ‘Buffy cazavampiros’) ho saben molt bé i per això s’han dedicat a destrossar totes les convencions del gènere en aquest festival de sang, terror i elements fantàstics. Perquè ‘The cabin in the woods’ és de tot menys convencional, és una ruptura amb tots els estereotips dels slashers.

Després d’una primera part d’alló més tòpica i típica, Goddard ens submergeix en un univers que evoluciona constantment, que sorprén a cada moment i que va generant una mitologia que intriga fins a l’últim moment. Moment, per cert, en que fa aparició una celebritat d’allò més important en el món del fantàstic de qui no es pot desvetllar res; només us puc dir que va arrencar autèntiques ovacions entre el públic de Sitges. A tot això cal afegir les actuacions dels seus protagonistes (Kristen Connolly, Chris Hemsworth, Fran Franz) i, sobretot, del secundari i sempre genial Richard Jenkins.

Sincerament, mai m’ho havia passat tan bé en una projecció i mai havia sortit d’una sala amb una sensació tan forta d’haver vist una cosa tan espectacular i magnífica (exceptuant ‘Rubber‘, és clar) No tinc ni idea de quan pensen estrenar-la a les sales convencionals, però us asseguro que tan bon punt l’estrenin allà hi estaré per tornar-la a gaudir. Una última recomanació, no us informeu sobre què passa a la pel·lícula, qui surt, qui són els dolents,… Aneu a veure-la sense saber res de res. Ja veureu com us sorprendrà.

ABRAHAM LINCOLN VS. ZOMBIES (Richard Schenkman)

Amb el pas de les setmanes i l’augment de les estrenes he perdut l’oportunitat de veure aquesta cinta pseudohistòrica de ciència-ficció anomenada ‘Abraham Lincoln: Cazador de Vampiros’, de Timur Bekmambetov, director de ‘Wanted’. Així que vaig estar tafanejant el catàleg de pel·lícules sobre Abraham Lincoln barrejades amb elements terrorífics i em vaig torbar amb això.

Si us interessa conèixer una altra visió sobre la història d’Amèrica, us recomano ‘Abraham Lincoln Vs. Zombies’; una cinta de sèrie Z, produïda per ‘The Asylum (productora de grans pel·lícules com ‘2-Headed Shark Attack‘ o ‘Megashark Vs. Crocosaurus’, entre moltíssimes altres). Podeu visitar el llarg catàleg de les seves pel·lícules aquí. No té pèrdua si voleu passar una tarda molt divertida amb els amics envoltats de tonelades de crispetes.