CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

LES 7 JOURS DU TALION (Daniel Grou)

Bruno Hamel és cirurgià i el perfecte pare de família. Tot en aquesta vida li va bé fins que un dia, un home segresta, viola i assessina a la seva filla petita. Des d’aquest moment, el seu sentiment de vengança anirà en augment fins que aconsegueixi raptar al culpable de la mort de la seva filla, torturar-lo i, finalment, matar-lo sense compassió. La qüestió és, ho aconseguirà?

Fa dos anys, es va poder veure aquesta macabra i devastadora pel·lícula al festival de cinema de Sitges i, com és costum, es va estrenar al seu país sense que arribés a les nostres pantalles. No es tracta, tampoc, d’una gran pel·lícula, però sí que és un estudi curiós i molt interessant (atenció a les últimes línies del guió) sobre la vengança i sobre el que comporta a les dues parts que la pateixen (tant al torturador com al torturat). Sí és una pel·lícula que esgarrifa a qualsevol i que posa els pels de punta en més d’un moment.

Un grapat de cares desconegudes al nostre país, com Claude Legault, Rémy Girard, Martin Dubreuil i Fanny Mallette són els encarregats d’endinsar-nos en aquesta història sanguinolenta i violenta, de ritme lent però hipnòtic, no apta per a tots els espectadors.

P.D. No he pogut trobar cap tràiler subtitulat al castellà ni al català, així que us deixo el tràiler subtitulat en portuguès, que s’hi assembla força.

Conclusió: No apta per a persones amb un estòmac delicat.

Anuncis

29 Març 2013 Posted by | terror, violència | , , , , , | 7 comentaris

DJANGO UNCHAINED (Quentin Tarantino)

Django és un esclau que malviu a les terres del sud dels EEUU. Una freda nit és alliberat per el doctor Schultz, un caçarecompenses que busca tres fugitius a qui en Django coneix molt bé. En Django ajuda en Schultz a canvi de la seva llibertat per poder anar a buscar la seva dona, esclava també, que està en mans d’un terratinent d’allò més perillós.

Normalment sóc dels que parla meravelles de qualsevol pel·lícula d’en Tarantino (sí, fins i tot de la infravalorada ‘Jackie Brown’) i amb aquesta no faré cap excepció; però sí que afegirè algun ”però”. Per començar, es pot dir que és la pel·lícula més convencional del director pel que fa al seu estil narratiu. Ens té acostumats als salts en el temps, a la narració episòdica, als canvis bruscos d’escenaris. Però a ‘Django Unchained’ trobem un film lineal i amb un argument bastant senzill. Un altre però és la banda sonora que, al meu parer, no està a l’alçada d’altres títols encara que hi han temes molt i molt bons. L’últim ”però” està una mica agafat pels pèls; es tracta de la seva durada, que s’allarga massa en el final, fet que no em va desagradar gens però pot causar algun desànim en alguns espectadors.

Per la resta, tot és sensacional!! La violència i la claredat amb la que tracta el tema de l’esclavitud (fet que sembla molestar als estadounidencs -allà ells amb la seva consiència social-), la gran quantitat d’humor negre i assassinats gratuits que s’hi troben, l’estil visual particular de Tarantino, escenes clau com l’últim sopar o la discussió de les caputxes blanques i, sobretot, els seus personatges. La gran recol·lecta d’actors de qui s’ha envoltat Tarantino potencia gratament aquests personatges: en Jamie Foxx com a Django, en Christoph Waltz que fa un gran paper com a doctor Schultz encara que té alguns tics del General Hans Landa de ‘Malditos Bastardos‘, en Samuel L. Jackson que està genial en el seu paper, misteriós fins que hi surt i en Leonardo DiCaprio que fa de dolent d’allò més bé; fins i tot els secundaris són genials!!!

Conclusió: Es pot gaudir moltíssim d’un Tarantino més convencional que de costum.

25 gener 2013 Posted by | drama, històrica, Tarantino, violència | , , , , | 14 comentaris

BALADA TRISTE DE TROMPETA (Álex de la Iglesia)

Abans que pogueu llegir la crítica d’aquesta passada de film, us he de dir que aquesta serà l’última crítica que trobareu en aquest blog. De moment. Últimament la feina em deixa poc temps per a l’oci i no acabo de trobar l’estona idònia per dedicar-hi temps al blog i a llegir-ne els vostres (si en teniu). Així que de forma temporal, però indefinida, deixo el blog en StandBy perquè pogueu disposar de les més de 110 crítiques que en formen part. Gràcies a aquells que us passeu cada dia, a aquells que deixeu sempre un comentari i aquells que, encara que arribieu de forma accidental, hi doneu un cop d’ull. Fins aviat.

Què bonic és anar al cinema!! Més quan ho fas de forma sobtada, sense pensar-ho dos cops; més quan l’entrada et surt de franc; més quan tens tota la sala per a tu; i més quan gaudeixes d’una de les millors pel·lícules que ha donat (i que donarà, segur) el cinema espanyol. Álex de la Iglesia deixa el llistó altíssim a futures produccions amb aquesta història d’amor, repleta de violència, humor negre i memòria històrica. La història de dos pallassos, amb els seus terrors (interios o exterios), enamorats de la mateixa dona; tot envolcallat en la guerra civil, la postguerra i el començament de la davallada franquista.

La pel·lícula no podia començar de millor forma: amb uns títols de crèdit trencadors i fantàstics on podem veure imatges de Franco barrejades amb el mític empalament de “Holocausto caníbal” i una banda sonora increíblement xocant. Després, un pròleg impressionant i violent. Tot un manifest del que serà la resta del film. I us puc dir que la resta no decepciona. Cert que el nivell de violència disminueix, però és que seria impossible mantenir el nivell del pròleg més d’un quart d’hora. Carlos Areces i Antonio de la Torre, en la pell dels dos pallassos, senzillament espectaculars; Carolina Bang està més que correcte; i la multitud de grans secundaris no és inversament proporcional a la seva qualitat.

Tot i així, també he de reconèixer que en algun moment ens podem trobar algunes situacions i línies de guió una mica inversemblants, fregant l’absurditat. I precisament en l’absurditat trobem algunes de les escenes més divertides i estranyes del film. L’humor negre és un dels principals alicients de la proposta, on s’hi poden veure tots els tòpics de les pel·lícules de De la Iglesia: entre el de penjar a algú d’un lloc molt alt; sigui el terrat d’una comunitat o el terrat de les torres Kio de Madrid. En el cas que se’ns presenta, us puc assegurar que el director ha decidit augmentar l’alçada.

La pel·lícula ve recolzada per un parell de premis a la passada mostra de Venècia, on va guanyar el premi al millor guió i el premi a la millor direcció. Cal dir que el president del jurat era el mateix Quentin Tarantino i que aquest s’ho va passar d’allò més bé durant la projecció. I és que l’empremta de Tarantino s’hi ensuma en l’ambient. En qualsevol cas, si teniu la oportunitat, no us perdeu l’ocasió de veure un dels millors productes que s’han fet al llarg de la història cinematogràfica nacional. De debó, val la pena.

 

20 Desembre 2010 Posted by | drama, violència | , , , , | 10 comentaris

CLOCKWORK ORANGE (Stanley Kubrick)

Tot i que fa 30 anys que es va estrenar, “La naranja mecánica” està més de moda que mai. Amb motiu del seu aniversari, es torna a projectar en algunes sales de cinema. A més, el nostre entrenyable Àlex, cap dels “Drugos”, ha rebut enguany el premi d’honor al festival internacional de Sitges, tot i que la seva carrera no ha estat gaire exitosa exceptuant el seu pas per aquest film d’Stanley Kubrick.

Quan penso en la “Naranja Mecánica” em ve al cap la paraula polèmica. La seva primera projecció va generar grans odis i grans elogis, alhora. Presonalment, em va encantar. I suposo que això és perquè m’agrada el cinema i pertanyo a aquell sector del públic que veig les pel·lícules fixant-me, no només en l’argumenti les escenes vilentes, sinó també en la fotografia, la música, els diàlegs, la interpretació, els recursos de càmara, els plànols,… I estenm d’acord que Kubrick era un crack fent bon cinema.

Aquelles escenes llaaaaargues, aquells moments a càmara lenta (i ràpida), la música clàssica com a rere fons d’una ultraviolencia predictiva del que arribaria a ser la societat, una crítica social i política,… Tot un ventall de recursos que caracteritzen el cinema de Kubrick (El resplandor, La chaqueta metál·lica, 2001: una odissea a l’espai,…)

He de reconèixer que la primera vegada que la vaig veure em va cansar una mica, potser per la meva curta edat o potser per la seva llarga durada. Però amb el temps, i a base de veure-la i reveure-la i reveure-la i…, l’he acabat reconeixent com una de les millors pel·lícules de la història. I és que mai podrem oblidar la cara de l’Àlex amb aquell aparell a la cara que no li permetia tancar els ulls mentre el torturaven amb escenes de violència, sexe i sang; o com es pot manipular i torturar (segons Kubrick) la ment de les persones a través de la música.

En definitiva, una obra mestra que ningú es pot perdre i que, si no la va veure en el seu moment, ara té una segona oportunitat; que poques vegades passa.

8 Novembre 2009 Posted by | futurista, violència | , , | 3 comentaris