LA CINTA BLANCA (Michael Haneke)

Aprofitant que ahir al vespre, Michael Haneke va guanyar per segon cop la palma d’or del festival de Cannes amb el film ‘Amour’ (del qual en sabem poca cosa però que ja està a la llista d’imprescindibles), crec que és un bon moment per reflexionar sobre la seva anterior pel·lícula guardonada: ‘La cinta blanca’.

El film ens situa en un petit poble del nord d’Alemania on, a través de les mirades dels nens i nenes del poble, del mestre d’escola, dels grangers, del metge, del baró del poble i de les seves famílies, anirem descobrint un seguit de successos estranys i violents que posen en risc la pau de la població. La cinta blanca (a la qual fa referència el títol), com a símbol de la puresa i la inocència, l’han de lluïr els fills del rígid pastor protestant pel comportament dels seus fills. Tot això es dóna durant els anys anteriors a la primera guerra mundial i planteja una reflexió sobre els orígens del nazisme.

Michael Haneke, acostumat a trencar motlles com ja va fer amb films anteriors com ‘Funny games’, ens proposa una pel·lícula molt formal i de ritme lent però captivador, amb unes interpretacions més que correctes per part de tots els actors (incloent tota la quitxalla del poble) i amb una fotografia en blanc i negre excepcional. És un d’aquells casos de pel·lícules que, com més les veus, més t’agraden i més coses interessants li trobes.Amb el pas del temps, s’ha acabat convertint, merescudament, en una de les meves pel·lícules preferides. Tota una obra d’art.