LA NOCHE DEL CAZADOR (Charles Laughton)

Avui he agafat la màquina del temps i m’he plantat al 1955, l’any que es va estrenar la primera i única pel·lícula dirigida per l’actor britànic Charles Laughton: “La noche del cazador”, una pel·lícula que ens presenta a Harry Powell, un predicador que, manat per Déu, viatja assassinant a totes aquelles dones impures que es troba pel camí. Un dia, a la pressó, es creuarà amb un home condemnat a mort qui li confesa tenir 10000 dòlars amagats en un lloc que només coneixen els seus dos fills. En sortir de la pressó, Powell aconseguirà enamorar la vidua del seu company de cel·la i aterroritzarà als nens per fer-se amb els diners.

Aquest clàssic del cinema, en el seu moment desprestigiada pel públic de l’època (motiu pel qual Laughton no va voler continuar filmant), és una manifestació expressionista que, a través d’una atmòsfera de fàbula, fa una al·legoria del bé i el mal. Les paraules “amor” i “odi” tatuades en els dits del predicador, aquest malvat personatge enfrontat a la bona senyora Cooper, la inocència infantil contra l’avarícia adulta són alguns dels exemples d’aquesta disjuntiva eterna. Cal destacar, sobretot, al paper del director de fotografia Stanley Cortez que, a través del joc amb les ombres i els contrallums, ens endinsa en un món oníric, de conte de fades, que forma la imatge de la pel·lícula. També de destacar són la interpretació del jove Billy Chapin, en qui recau gran part de la interpretació i, també, de Robert Mitchum en el paper de la seva vida com al predicador Henry Powell.

Tot i algunes incongruències de guió, situacions una mica estranyes avui en dia, denotacions clarament religioses (per mi és un punt negatiu) i un final de pel·lícula completament aniticlimàtic, estem davant una obra mestra, un clàssic que hauria d’estar a les videoteques de qualsevol amant del cinema. Bondat o maldat? Quan acabeu de veure-la, decidiu.

EL SENYOR DE LES MOSQUES (Peter Brook)

Adaptació cinematogràfica del llibre de William Golding basat en un grup de nens que sobreviuen a un accident aeri, quedant aïllats en una illa deserta. Al començament tot és molt idílic, són com unes vacances, lliures de pares. Però a mida que el temps passa, la necessitat de ser trobats fa que les diferències creixin dins el grup. S’ha de mantenir el foc encés per ser vistos o és més important caçar per poder menjar? Mentre, la creença de l’existència d’una bèstia a la jungla fa que la necessitat de protegir-se sigui cada cop més gran.

Aquesta pel·lícula de 1963, adaptada en altres ocasions (l’última l’any 1990) és un autèntic manifest de temes tan universals i ancestrals com la inocència de la infància, la corrupció del poder, la política de la por, les ofrenes i els sacrificis als ídols,… No es tracta d’una pel·lícula excel·lent, però sí que es pot dir que és una petita joia que augmenta de valor en ser una cinta inèdita a espanya.

El que fa més interessant aquesta pel·lícula és la transformació que pateixen els nois protagonistes. Com la inocència, la confiança en la comunicació, la bondat, l’amistat i la companyia van deixant pas a sentiments més perversos i malvats com l’ànsia de poder, la crueltat, la vengança, l’odi i, fins i tot, l’assassinat. Una exteriortizació del que és el comportament adult en un món hostil i perillós. Segur que més d’un s’hi sent reflectit.

En definitiva, us la recomano. A més, té el valor afegit de poder-se veure en versió original i subtitulada, ja que el doblatge al castellà no existeix. “Kill the pig!!!”

EL ACORAZADO POTEMKIN (Sergei Eisenstein)

Al 1905, els mariners russos que treballaven en l’acuirassat Potemkin es van rebel·lar degut a les condicions tan miserables amb que vivien. El líder d’aquest alçament va ser Vakulincuk, que va ser assassinat pels oficials del vaixell. En assabtenar-se els habitants de la ciutat d’Odessa, aquesta varen acudir al port per rebre els insurgents amb tots els honors. L’exèrcit del tzar rus, però, va acudir per apaivagar la veu del poble i evitar una revolta tot provocant una matança. Aquesta història, basada en fets reals, es va dur al cinema a càrrec del Partit comunista l’any 1925, durant els actes de celebració del XX aniversari del que es va conèixer com “l’assaig revolucionari”.

Aquest clàssic del cinema mut havia de contenir altres rebel·lions com la manifestació de Sant Petersburg o la vaga de Bakú (aconteixements ocorreguts també al 1905) però Eisenstein, per manda de temps, va decidir centrar-se en un únic succés. S’explica que durant la seva estrena al Teatre Bolshoi de Moscú, mentre s’estava projectant el primer acte, Eisenstein estava acabant de muntar el final de la pel·lícula i que la va haver de dur a correcuita directament a la sala de projecció.

Si per alguna cosa aquesta pel·lícula ha passat a la història del cinema és, precisament, pel seu muntatge. En nèixer les primeres pel·lícules, aquestes no eren més que plans fixos on succeia l’acció. A mida que el cinema va anar guanyant importància, es va anar investigant les possibilitats que oferien les càmeres, els seus moviments i, com no, el muntatge de les imatges. Eisenstein sabia que, segons com s’ordenessin les imatges, la història podia canviar. Així que va explotar aquest recurs, amb magnífics resultats, durant la cèlebre escena de la matança a les escales d’Odessa. Un moment culminant per al cinema que, encara avui, s’estudia a totes les acadèmies de cinema. La interpretació pot ser dolenta i, a estones, la pel·lícula es pot fir un xic pesada, però ningú podrà discutir la importància que van tenir aquests 10 minuts de pel·lícula en l’evolució del cinema. Us deixo un petit tros d’aquesta seqüència; la inoblidable part del cotxet homenatjat molts anys després per Brian de Palma, al 1987, a “Los intocables de Eliot Ness”