CACHÉ (Michael Haneke)

Durant les últimes setmanes, la cartellera dels cinemes comercials no ofereixen una programació gaire engrescadora, així que, mentre no arriben estrenes que valgui la pena veure, vaig tirant de pel·lícules en DVD que tinc pendents a la meva llista. Aquest cop li ha tocat a la pel·lícula amb la qual Michael Haneke va guanyar el premi com a millor Director al Festival de cinema de Cannes l’any 2005: ‘Caché’ (Escondido).

En els últims anys, he pogut anar rememorant la filmografia de Haneke i estic d’allò més encantat. ‘Caché’ té tots els ingredients: la violència, l’estudi de la maldat i la insensibilitat humana cap els altres, la destrucció de l’ideal de familia perfecta, els misteris sense resoldre,… tot això ja ho vam poder trobar en pel·lícules com ‘Funny Games‘, ‘La cinta blanca‘ o la més recent, ‘Amor‘.

Aquest cop, a ‘Caché’, Haneke aprofita la història d’en George, pare de família, que rep una misteriosa cinta de video que mostra l’exterior de la seva casa durant més de dues hores. Però aquest només és el primer d’una sèrie de vídeos que aniran mostrant detalls cada cop més personals de la seva vida. La recerca de respostes posa en evidència els problemes de la seva idílica vida en família.

I això últim, la destrucció de la vida familiar, és el que més interessa a Haneke, deixant en mans de l’espectador la resolució del misteri sobre les cintes de vídeo que, per si teniu algun dubte, no desvetllaré aquí per no esgerrar finals.

Conclusió: Un film 100% Haneke.

AMOUR (Michael Haneke)

Georges i Anne són un vell matrimoni francés benestant aficionats al piano que viuen la vida tranquilament. Fins que l’Anne pateix un atac i queda paralitzada de la meitat esquerra del seu cos. Des d’aquest moment, en Georges només viurà per cuidar de la seva dona i acompanyar-la en els bons i els mals moments fent tota una desmotració d’amor.

‘Amour’ és un drama colpidor i brutalment real que ens deixa destrossats des del primer pla en el que se’ns mostra a l’Anne morta al seu llit. Un producció, un escenari i una imatge senzilla; una il·luminació natural i una parella protagonista que glaça la sang són els principals ingredients d’aquesta cinta sensacional que bé pot aparèixer com a accepció de l’expressió ‘Obra mestra’. Les interpretacions de Jean-Louis Trintignant i d’Emmanuelle Riva són d’aquelles que passaran a la posteritat, de ben segur.

Amb aquest drama devastador, Michael Haneke (director de ‘Funny games’ i el seu remake americà) va guanyar merescudament la seva segona Palma d’Or a Cannes, després de fer-ho l’any 2009 amb ‘La cinta blanca‘, i el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa entre moltíssims més premis i lluitarà per endur-se l’Oscar en la mateixa categoria i en 4 categories més, incloent-hi la de millor director, pel·lícula, guió original i actriu protagonista.

Conclusió: OBRA MESTRA

FUNNY GAMES (Michael Haneke)

Un matrimoni benestant i el seu fill es disposen a passar uns dies de tranquil·litat en una casa apartada de la ciutat. Quan acaben d’arribar, reben la visita de dos joves psicòpates educats que els proposaran una aposta: ells apostaran que l’endemà al matí, tots tres hauran mort; i s’hi esforçaran pder guanyar l’aposta.

Michael Haneke, director de ‘La cinta blanca‘, sorprén amb una pel·lícula brutal i sorprenent sobre un segrest i continúa amb la seva dèria personal d’explorar la perversitat humana i la capacitat de les persones per ser dolentes i malvades. I per aconseguir-ho es serveix d’un guió senzill però impactant, d’interpretacions molt sòlides i desgarradores (espectaculars Tim Roth, Naomi Watts i, sobretot, els dos segrestadors), de girs de guió sorprenents, d’un humor negre un pél refinat i d’un feedback quasi constant amb l’espectador.

Si busqueu una pel·lícula per passar-ho malament una estona (o no, jo m’ho vaig passar d’allò més bé) aquesta és ideal. A més, si voleu completar l’experiència, sempre podeu recórrer a ‘Secuestrados‘ de Miguel Ángel Vivas, on podreu experimentar un altre tipus de segrest violent a famílies adinerades. Juguem?

LA CINTA BLANCA (Michael Haneke)

Aprofitant que ahir al vespre, Michael Haneke va guanyar per segon cop la palma d’or del festival de Cannes amb el film ‘Amour’ (del qual en sabem poca cosa però que ja està a la llista d’imprescindibles), crec que és un bon moment per reflexionar sobre la seva anterior pel·lícula guardonada: ‘La cinta blanca’.

El film ens situa en un petit poble del nord d’Alemania on, a través de les mirades dels nens i nenes del poble, del mestre d’escola, dels grangers, del metge, del baró del poble i de les seves famílies, anirem descobrint un seguit de successos estranys i violents que posen en risc la pau de la població. La cinta blanca (a la qual fa referència el títol), com a símbol de la puresa i la inocència, l’han de lluïr els fills del rígid pastor protestant pel comportament dels seus fills. Tot això es dóna durant els anys anteriors a la primera guerra mundial i planteja una reflexió sobre els orígens del nazisme.

Michael Haneke, acostumat a trencar motlles com ja va fer amb films anteriors com ‘Funny games’, ens proposa una pel·lícula molt formal i de ritme lent però captivador, amb unes interpretacions més que correctes per part de tots els actors (incloent tota la quitxalla del poble) i amb una fotografia en blanc i negre excepcional. És un d’aquells casos de pel·lícules que, com més les veus, més t’agraden i més coses interessants li trobes.Amb el pas del temps, s’ha acabat convertint, merescudament, en una de les meves pel·lícules preferides. Tota una obra d’art.

SECUESTRADOS (Miguel Ángel Vivas)

Una familia benestant es trasllada a un barri de luxe. La primera nit que passen a casa tres encaputxats entren a casa amb la intenció de robar-li tants diners com puguin, però un d’ells vol veure córrer la sang. Aquest és l’argument d’aquesta pel·lícula plena de tensió i violència que, si no vaig mal encaminat, acabarà convertint-se en film de culte.

Qui vegi el tràiler segur que li recordarà a “Funny games” de Michael Haneke i estaran en el cert, en part. La comparació és inevitable, tot i que els seu director diu que no es va inspirar gens en el brutal film de Haneke. Però les diferències també són considerables. Mentre els segrestadors de “Funny games” són una parella de psicòpates de classe alta, pausats, intel·ligents i, en aparença, formals, el trio encaputxat d’aquesta són més bruts, desesperats i extremadament violents. La pel·lícula comença amb un pròleg brutal que defineix clarament els principis del film, a mitja pel·lícula sembla que perd intensitat, però la recupera (i la supera) en l’últim acte; els últims cinc minuts de film (trepidants i violentíssims) són els que faran d’aquest llargmetratge un film de culte; no deixaran a ningú indiferent.

Visualment, el film és excel·lent. L’acció està rodada a temps real i amb 12 únics plans. Això vol dir que només hi han 11 talls en tota la pel·lícula. 12 enormes i llargs plans-seqüència planificats a la perfecció i entrellaçats al mil·límetre, jugant amb les dobles pantalles i seguint en tot moment els diferents personatges. Per aquells que no l’heu vist, estigueu atents al moment del retrobament entre el pare i la filla (una seqüència que va arrencar els aplaudiments dels espectadors de l’Auditori del festival de Sitges) La interpretació és genial, Fernando Cayo està molt bé, però sobretot la de Manuela Vellés, que és capaç de transmetre tota la desesperació que viu tota la familia. Una pel·lícula que, sens dubte, mereix estar entre les candidates a emportar-se el premi a la millor pel·lícula.