EL HOBBIT: UN VIATGE INESPERAT (Peter Jackson)

Peter Jackson ens torna a transportar a la Terra Mitjana 12 anys després de l’estrena d’El Senyor dels Anells’ i ho fa per explicar-nos el pròleg de la història de l’anell, de com en Bilbo Bolsón (o Bilbo Saquet, depenent de l’idioma en que es vegi -per sort s’han estrenat algunes còpies en català-) es va veure capficat en una aventura del tot inesperada, acompanyant 13 nans i un mag per a recuperar el regne dels nans de les urpes del perillós drac Smaug i fer-se amb el tresor que està enterrat a sota la Muntanya Solitària.

Després de sortir de la sala, en calent, us puc dir que estic fascinat per la qualitat de la pel·lícula, la quantitat d’acció que Jackson ha exprimit del primer terç del llibre de J.R.R. Tolkien i de la barreja d’acció i humor que fa lleugeres (tret d’un parell de moments) les gairebé tres hores de duració de la pel·lícula. Però en fred m’envaeix una sensació de precaució i de no cridar victòria abans d’hora, perquè aquesta primera part modifica fins a un cert punt la trama del llibre, això sí, amb força respecte i amb un encert considerable; però, sobretot, perquè s’haurà de veure quant suc se li pot treure a un sol llibre que, tot i ser molt dinàmic i ple d’aventures, no deixa de tenir poc més de 300 pàgines.

Ja per aquest ‘viatge inesperat’, Jackson i el grup de guionistes (incloent Guillermo del Toro, que va estar a punt de dirigir-la), s’han hagut de treure de la màniga subtrames i personatges que no existien en el llibre original per allargar el metratge; però sempre ens quedarà el dubte de si seria millor ser fidel al text i resoldre la pel·lícula amb només dues parts. Sigui com sigui, ‘El Hobbit: Un viatge inesperat’ acompleix les expectatives i deixa una porta oberta que encara trigarà un any i mig a tancar-se. Ara només toca esperar.

Destacar la Banda Sonora de Howard Shore que aprofita temes de la primera trilogia i en crea de nous igual de poderosos que els primers i una menció especial per al passatge del joc d’endevinalles entre en Bilbo (un encertat Martin Freeman) i en Gollum i la troballa de l’anell.

Conclusió: És genial poder tornar a la Terra Mitjana després de tant de temps i poder-la gaudir en la gran pantalla i amb tanta bona qualitat.

LA VIDA DE PI (Ang Lee)

Pi, diminutiu de Piscine, és un jove indi que es veu obligat a emigrar cap al Canadà amb el zoo de la seva família a bord d’un vaixell de mercaderies. Però durant el trajecte, el vaixell s’enfonsa i en Pi es queda sol, a la deriva, en una barca compartida amb un perillós i famèlic tigre. ‘La vida de Pi’, basada en el llibre homònim de Yann Martel, ens explica l’extraordinària aventura d’aquest jove i el seu viatge, físic i espiritual.

Amb un estil visual molt peculiar i espectacularment majestuós, ‘La vida de Pi’ és posiciona com una de les favorites per a la propera cerimònia dels Oscars amb un bon guió, una banda sonora sensacional, uns efectes especials sorprenentment realistes (en cap moment ens plantegem que el trigre de bengala està recreat digitalment), una fotografia meravellosa, una interpretació (gairebé un monòleg) del jove Surag Sharma i un final xocant. A estones m’ha semblat una pel·lícula que fàcilment podria haver estat dirigida per Steven Spielberg.

He de dir que la he vist en versió digital, evitant el 3D, però pel que he pogut anar escoltant i llegint, sembla que el 3D està molt ben trobat (el film està gravat amb les mateixes càmeres d’Avatar’) i aconsegueix realment submergir-nos en la pantalla i patir amb el jove Pi. Però també puc dir que, sense veure-la en aquest format, Ang Lee ha aconseguit impactar-me amb aquesta història esglaiadora.

Només una pega li trobo, i és la forta càrrega teològica que impregna tot el film, des del primer minut fin l’últim. Però crec que ho podré passar per alt després de passar dues hores de pur cinema i poesia visual assegut a la butaca. Una de les millors opcions per aquest mes de desembre; tot i que encara està per arribar, d’aquí pocs dies, ‘El Hobbit’.

ICE AGE 4: LA FORMACIÓN DE LOS CONTINENTES (Steve Martino / Mike Thurmeier)

La quarta part d’aquesta delirant saga d’animació comença amb l’Scrat, l’inoblidable esquirol, en la perpètua recerca de l’aglà perfecte. Aquest cop, la seva recerca serà la causant de la separació de Pangea en els diferents continents que avui coneixem. Per la seva banda, en Manny, en Diego i en Sid, acompanyats per la seva àvia, hauran de trobar el camí de tornada a casa en quedar separats de la resta del grup, mentre s’enfronten a un grup de temibles i esbojarrats pirates.

El més sorprenent d’aquest lliurament és que, tot i tractar-se d’una quarta part, no es queda enrere de les seves predecessores. Cal dir, però, que no arriba a l’alçada de la tercera que és, se’ns dubte, la millor de tota la saga; però no s’hi queda gaire lluny. Barreja molt hàbilment humor simple (el típic humor de cops i caigudes) amb un humor més elaborat. La història està ben buscada, però la subtrama de la filla del mamut està una mica (per no dir molt) estereotipada i plena d’expressions típiques i tòpiques.

Vaig trobar a faltar unes dosis més d’Scrat. Surt poc i la història que tenen preparada no és extremadament divertida com en altres ocasions (potser se’ls ha acabat la imaginació), encara que l’escena inicial és sensacional, i el final, original i un pèl surrealista. Llàstima que en Buck (mític personatge de la tercera part) només surti un parell de segons, tot i que el seu punyal apareix en un dels moments claus de la cinta. En resum, és una pel·lícula ideal per a tota la família (encara que no en tinguis), per grans i petits i per passar una molt bona estona.

MOONRISE KINGDOM (Wes Anderson)

Finals dels anys 60. Sam i Suzy són dos nens de 12 anys que s’enamoren i decideixen escapar-se per viure la seva aventura. Ell s’escapa d’un campament d’scouts on no és un dels nois més populars i ella d’una casa de nines on regna la indiferència en el matrimoni dels seus pares. Tot això, mentre a la illa on viuen es va formant una gran tempesta que amenaça amb ser devastadora.

La nova pel·lícula de Wes Anderson és una faula meravellosa i un cant a l’amor, la infantesa, la responsabilitat i la immaduresa d’alguns adults. Amb una estètica que recorda, a vegades una pel·lícula d’animació, a vegades un somni, Anderson ens submergeix en el seu món quadriculat on els girs de càmera són de 90 graus i on tot allò que surt a escena sembla estar tallat per un eix de simetria perfecte. Això la fa ideal per persones amb una preocupació excessiva per l’ordre i un pèl cap-quadrades.

El cast és d’allò més contradictori. Per una banda estan els joves escoltes, amb els seus pantalons curts, el seu uniforme, les seves insígnies i les seves navalles; completament desconeguts, però molt reveladors. Sobretot si parlem de la parella protagonista. Ella, capaç de mostra-se un pèl psicòpata amb només una mirada i un parell de línies de diàleg, i ell, amb una gran capacitat d’expressió facial sense la necessitat de canviar l’expressió de la seva cara. Per una altra banda, estan els actors més reconeguts en papers secundaris però molt entranyables. Bruce Willis, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton, Jason Schwartzman i un genial Edward Norton (que ho borda en el paper de cap de campament!!). Atenció a l’aparició curta, però sensacional, de Harvey Keitel.

Resumint, es tracta d’una pseudo-comè perfecta!! Amb un contingut i una forma immillorables, amb un cast sensacional i una banda sonora magnífica i magnètica que destaca des de la primera nota en els crèdits inicials, passant per les versions del Carnaval dels Animals, fins al final de la cinta (mai havia vist com totes les persones que han anat a veure una pel·lícula s’esperen fins que acabin de passar tots els noms per la pantalla). I és que els crèdits finals i la música que l’acompanyen es mereixen un deu. Una de les recomanacions de l’any, se’ns dubte. Llàstima que s’hagi estrenat amb tant poques còpies. Després ens estranyem que als cinemes només trobem porqueries…

LA INVENCIÓN DE HUGO (Martin Scorsese)

La setmana que el meu bloc arriba a les 8000 visites (sé que són molt poques per alguns de vosaltres, però per mi és tota una fita), el director del festival de Sitges, Àngel Sala, és exculpat dels delictes dels quals era acusat per haver projectat ‘A serbian film’ al festival i s’estrena la última i esperadíssima pel·lícula d’Scorsese (amb la qual arribo als 150 posts). El món funciona.

La incursió d’Scorsese al 3D ens explica la història de Hugo Cabret, un nen orfe que viu a l’estació de Montparnasse a París fent la feina que va aprendre del seu pare i del seu tiet: donar corda als rellotges de l’estació sense que el vigilant se n’adoni. Allà coneixerà un fabricant de joguines que el farà descobrir els orígens del cinema.

A través dels ulls d’Hugo (un jove i convincent Asa Butterfield), anirem descobrint les primeres passes que el cinema va fer en l’inpass dels segles XIX i XX. Des de les primeres projeccions del Cinematògraf dels germans Lumière a la importantíssima figura de George Méliès com a pare dels efectes especials i un dels pioners a dotar d’un sentit narratiu les seves pel·lícules. Ple de referències cinèfiles, com el Robbin Hood de Douglas Fairbanks, la pel·Lícula es converteix en una declaració d’amor al cinema. Una declaració que només podia venir de la mà d’un apassionat al setè art com és Scorsese.

I per mostrar-nos-ho utilitza tot el potencial que ofereix el 3D com no s’havia vist fins el moment. Els que llegiu aquest blog sabreu de la meva reticència cap aquest tipus de màrqueting. Però Scorsese va més enllà de fer veure que objectes punxeguts surten de la pantalla i juga amb els primers plans i amb la profunditat de la imatge d’una manera asombrosa. La magnitud de la biblioteca de les Arts Cinematogràfiques de París, l’amplitud de l’estació de trens i la extraordinària seqüència inicial són alguns dels moments que deixan meravellat l’espectador aconseguint que s’introdueixi dins l’espai que es projecta.

L’únic apunt negatiu que trobo a la pel·lícula és un guió (basat en el llibre de Brian Selznich) una mica pobre, amb un argument que dóna la sensació constant que falten peces. Això, i l’horrorós doblatge de la jove Chloë Grace Moretz. La resta del cast el tanca un gran Ben Kingsley i un irritable Sacha Baron Cohen. Atenció a les petites aparicions de Christopher Lee, Ray Winstone i el petitíssim cameo d’Scorsese.

En definitiva, una pel·lícula tècnicament perfecta que recomano a tots aquells que no els acaba de convéncer el 3D perquè podran descobrir tot el potencial d’aquest recurs. Tot i l’efecte marejant, crec que és impossible treure-li més suc. Bravo per Scorsese!!

9 (Shane Acker)

El jove Shane Acker es va proposar elaborar un curtmetratge d’animació com a projecte final d’estudis. Aquell curt li valer alguns premis i reconeixements dins el món de l’animació. El curt va arribar a mans d’especialistes i visionaris del cinema animat com, per exemple, Tim Burton, que encantat amb el resultat del curt, va decidir produir un llargmetratge basat en la mateixa història i el mateix personatge.

En tractar-se d’una pel·lícula d’una hora i quart, aproximadament, l’argument és més complexe i els personatges estan molt més treballats, arribant a conèixer la resta de ninots de drap, els quals s’han d’ajuntar i unir forces per lluitar contra les màquines que han arrassat el món. Abans de morir, el seu inventor els dota d’una part de la seva ànima i dels seus sentiments humans; així el valor, l’enginy, l’egoïsme, la violència, la por,… s’ajunten amb un objectiu comú. Sense cap humà viu que els pugui ajudar, aquestes petites criatures han de serveir-se del seu valor i el seu enginy per fer front a un perill molt pitjor que el gos (o tigre, o llop,…) mecànic que els persegueix.

Una història plena d’acció, imaginació i emoció que mostra com l’ànima de les persones pot arribar a canviar el món. Per mí, és una pel·lícula que esta lluitant aferrissadament amb “Up” i “Toy Story3”  com a millor film d’animació. Gaudiu del curt i, si podeu, gaudiu encara més de la pel·lícula.

Abans es podia trobar el curt per internet, però sembla que l’han tret. En el seu lloc fico el tràiler de la pel·li, però continuaré buscant el curt per posar-vos-el.

LES AVENTURES DE TINTÍN: EL SECRET DE L’UNICORN (Steven Spielberg)

Ahir sortia del cinema completament meravellat amb l’última pel·lícula d’Spielberg. No sóc seguidor de les aventures de Tintín als còmics, ho reconec, així que no puc criticar la fidelitat al còmic d’Hergé, tot i que he escoltat opinions de tota mena. Hi ha qui diu que barreja arguments de tres volums de la saga amb traça i hi ha qui n’opina justament el contrari. El que està clar, és que Spielberg ha sapigut plasmar la personalitat dels personatges en una pel·lícula amb sobredosis d’acció. Tot i que la pel·lícula porta el nom de “El secret de l’uniconr”, també hi han trames de “El cranc de les pinces d’or” i “El tresor de Rakham el Roig”.

Es tracta d’una pel·lícula d’aventures, repleta d’acció, amb una trama senzilla sense grans malabarismes i que es centra en el que és estrictament necessari. Això aconsegueix que la pel·lícula passi ràpidament sense donar temps d’avorrir-nos. Cap al final la vaig trobar una mica exagerada (l’última escena de lluita està una mica passada de rosca) però en general l’acció és bastant realista. I si parlem de realisme, hem de parlar de l’animació. Mai la captura de moviment havia donat una imatge tant brutalment real (enrieu-vos-es d”Avatar’). Ofereix una imatge tant sofisticada que, en alguns moments de la cinta, oblidem que estem davant d’una pel·lícula d’animació i ens en summergim de ple. Què podíem esperar de la unió entre Spielberg i Peter Jackson?

De les interpretacions no puc dir gaire cosa, perquè el fet de no veure la pel·lícula en versió original fa impossible una valoració de Jamie Bell (‘Billy Elliot’), com a Tintín, o d’Andy Serkys (que ja està acostumat a això del motion-capture havent interpretat al Gollum del ‘Senyor dels anells’, al King Kong de Peter Jackson o al César de ‘El orígen de el planeta de los simios’ – paper pel qual podria optar a un Oscar) com a capità Haddock. Un altre aspecte a destacar és el dinamisme de la càmera i l’ús del pla que fa el director d”E.T.’. L’escena de l’abordatge pirata és magnífica, però encara ho és més el llarg pla seqüència de la persecució amb la moto i el sidecar (potser una mica exagerada, també) Cal mencionar les excel·lents transicions entre escenes i afegir-les a la llarga llista de punts positius que inclou la banda sonora de Williams, l’homenatge al Tintín d’Hergé en la seqüència inicial i l’humor delirant que aporta el capità Haddock amb els seus insults i els bessons Duppond i Duppont en perpètua persecució del carterista que els porta de cap. Tot plegat, un espectacle que no us podeu perdre a la gran pantalla.

CUENTA CONMIGO (Rob Reiner)

Amb aquesta entrada signo el post número 100!! Per alguns de vosaltres això serà una tonteria, però per a mi és un número important. I ho celebro amb una pel·lícula molt especial per mi, que em, porta molt bons records i que, tot i no ser una obra mestra, és una de les meves preferides.

Es diu que l’escriptor més adaptat al cinema de la història de la literatura és William Shakespeare amb més de 300 pel·lícules, però si algú li trepitja el talons és Stephen King. I és que s’ho ha guanyat a pols. Per aquells que sigueu fanàtics de l’obra de King com jo sabreu perfectament perquè hi han tantes adaptacions dels seus llibres. Per aquells que no l’hagueu llegit, feu-ho!!, i us adonareu, mentre esteu llegint, que es pot fer fàcilment una pel·lícula de les seves històries, ben tramades i magníficament narrades. Des de la seva primera adaptació, dirigida per Brian de Palma, del seu llibre “Carrie”, Stephen King es va convertir en una aposta segura. Els seus libres eren, i són, best-sellers abans de sortir a la venda. A més, a King li encanta que facin adaptacions seves i, per tant, ven els drets de les seves obres per un preu miserable (per exemple, ha venut els drets de la seva saga “La torre Oscura”, composada per set llibres, per 19 dòlars -un número bastant important durant tota la saga-)

Qui pensi en Stephen King com el mestre del terror l’encertarà de ple. Però no només ha escrit terror i no només s’han adaptat les seves històries més macabres. Alguns exemples són “Corazones en la Atlantida”, “Cadena perpetua” o “Cuenta conmigo”. Aquesta última, basada en el relat “El cos” que pertany al llibre “Les quatre estacions”. La història tracta d’un grup de quatre amics que marxen en busca del cos d’un noi de 12 anys desaparegut. Una història d’amistat i de maduració personal. Un viatge emotiu que mostra el pas a l’adolescència i la importància dels amics en aquestes edats. Qui sigui capaç de veure aquesta pel·lícula sense posar-se nostàlgic és que té un cor de fusta.

No és que sigui una gran pel·lícula (sobretot el doblatge en castellà deixa moltíssim a desitjar -mireu-la en versió original si podeu-) però és molt entretinguda, amb moments divertits, tendres, emotius i durs. Sens dubte, una de les meves pel·lícules preferides, d’aquelles que sempre hem deixa una mica tocat al final. Per cert, la interpretació dels quatre nens és genial, entre els quals destaca River Phoenix, que va interpretar el paper d’Indiana Jones de jove a “Indiana Jones i la última creuada” i que va morir als 23 anys. També compta amb uns joves Kiefer Sutherland i John Cusack. No us la perdeu.

ADÈLE I EL MISTERI DE LA MÒMIA (Luc Besson)

Adaptació del còmic de Jacques Tardi “Les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-sec” i el retorn de Luc Besson a la direcció d’un film en francés. Una pel·lícula que costa encabir-la dins un únic gènere. En un primer moment, i enganyats per les imatges dels tràilers i la música d’acció, podríem pensar (jo ho pensava almenys) que es tracta d’una versió a la francesa de “La momia” d’Stephen Sommers; i ho són els primers 15 minuts de metratge (joc de miralls inclós). Però després la pel·lícula evoluciona i s’hi produeix una barreja de cinema fantàstic, drama i comèdia. Besson a retornat a un cinema comercial, però més personal, tenint en compte que a Hollywood va rodar films com “El quinto elemento”, desbordant d’imaginació i, alhora, acció i trets a mansalva.

La trama, respecte al còmic original, ha hagut de ser allargada, ja que el còmic en sí era massa curt. Tot i així, Luc Besson, que ha escrit també el guió, se n’ha sortit amb un bon notable. Tot i el surrealista de les situacions que ens presenten, la pel·lícula no cau en l’absurd en que molt fàcilment hauria pogut acabar. La extrema fantasia que després queda molt ben equilibrada amb dosis d’humor ben administrades i escasses escenes d’acció.

L’actuació de la poc coneguda Louise Bourgoin ens mostra el típic humor francés que ja va quedar reflectit en altres films com “Amelie”. En un dels moments més còmics de la pel·lícula, l’actriu canvia de disfressa nombroses vegades, aconseguint un resultat còmic i distés. Els avenços tecnològics també queden ben clars en tot moment. El pterodàctil, les mòmies i les escenes més fantàstiques no queden fora de lloc i doten la pel·lícula d’un realisme que s’agraeix. Demostració del poder europeu per fer pel·lícules ambicioses, comercials i de qualitat.

EL APRENDIZ DE BRUJO (Jon Turteltaub)

De la factoria Dysney i el reconegut productor Jerry Bruckheimer ens arriba una película de fantasia i acció sobre bruixots i mags, d’alguns bons i d’alguns dolents. No us sona? Un nen a qui lli arriba la noticia que serà un gran bruixot i que tindrà com a mestre un dels aprenents del mateix Merlí. Vaja, més del mateix. Un argument fluix envolcallat amb efectes especials, explosions, persecucions i humor fàcil. Entretinguda? Molt, però no tant com per gastar-se l’entrada al cinema.

Brickheimer és el mestre d’aquest tipus de films (o sèries), només cal recordar que ell mateix és el productor de la saga de “Pirates del Carib” i aquest film segueix la mateixa estrcutura i les mateixes idees. Es tracta de fer un cinema apte per a totes les edats, intentant buscar l’equació exacta perquè agradi a grans i petits, sense violència gratuïta i amb petó final. Una fòrmula que ha donat molts beneficis a la Dysney i que segur que amb aquesta pel·lícula en donarà uns quants més.

De cinema familiar n’hi ha de molts tipus, però sens dubte hem quedo amb el de Joe Dante. Cinema que es podria qualificar de terror per veure en família. Allà queden els “Gremlins” i l’actual “Miedos 3D”. El tipus de cinema familiar que ens deixa “El aprendiz de brujo” està més que mastegat i comença a resultar avorrit.