TIPOS LEGALES (Fisher Stevens)

Després de 28 anys, en Val surt de la pressó i a fora l’espera el seu millor amic, en Doc, amb qui està disposat a gaudir de la llibertat fins l’últim minut. El que en Val no sap, és que en Doc te l’ordre de matar-lo tant bon punt posi un peu al carrer. L’estreta relació d’amistat entre aquests dos homes, juntament amb un vell amic reclòs en un asil d’ancians, farà que el desenllaç s’allargui posant en perill la vida de tots tres.

No em podia estar de veure una pel·lícula amb un trio protagonista tant fort com el que ens ofereix ‘Tipos legales’; tres grandíssims actors, tres guanyadors de l’Oscar i tres homes capaços de trobar l’equilibri perfecte entre la comèdia i el drama. Ells són Christopher Walken, Alan Arkin i Al Pacino, tres actors amb una química espectacular capaços de fer-nos plorar i riure en la mateixa seqüència.

I és que ‘Tipos legales’ és una comèdia depriment i nostàlgica que reflecteix el pas imparable del temps i les conseqüències d’aquest. Però tot i això, no oblida les parts bones, els records positius i els moments estelars que encara es poden viure. Hi ha optimisme i pessimisme, alegries i penes, vida i mort. I tot acompanyat d’una banda sonora genial, amb algunes temes de Jon Bon Jovi molt grans. És una pel·lícula que es fa molt curta; i això que succeeixen un munt de coses al trio protagonista: robatoris, assassinats, enterraments, violència, drogues, sexe i amors varis… i tot això només en una sola nit.

Conclusió: Imperdonable perdre’s a aquests enormes actors junt a la gran pantalla.

7 CAJAS (Juan Carlos Maneglia / Tana Schémbori)

En Víctor és un jove repartidor que treballa al famós ‘Mercado 4’ del Paraguay i que somia a sortir a la televisió algun dia. Però un encàrrec li posarà les coses complicades, quan un home li demani transportar 7 capses amb un contingut misteriós i secret. Des d’aquest moment, en Víctor serà perseguit per un grup d’homes que busquen el contingut de les capses i els diners que, suposadament, valen.

‘7 cajas’ ha estat tota una revelació en la cartellera cinematogràfica del Paraguay, on s’ha consagrat com una de les pel·lícules més taquilleres dels últims temps. I és que no estem acostumats a trobar-nos amb thrillers provinents d’aquest país de sudamèrica, i menys de la qualitat de ‘7 cajas’. El que podria semblar a primera vista un argument típic de joc de pistes s’acaba transformant en una història plena de girs de guió que mantenen la tensió en tot moment. També és cert que l’acció, a vegades, sembla una mica agafada amb pinces, però es perdona tenint en compte el resultat tot i l’austeritat de la proposta i la senzillesa amb la que han treballat tot l’equip de producció.

El protagonista és un jove Celso Franco, que es carrega l’acció a les espatlles i l’acompanyen un munt de secundaris que s’entrecreuen en la seva particular odisea d’una nit i que els directors aprofiten per mostrar les diferències socials i econòmiques que viu el Paraguay amb la resta de països, sobretot, els Estats Units.

El que més m’ha cridat l’atenció és com de complicat és entendre el que diuen durant tota la pel·lícula. És imprescindible veure-la amb subtítols ja que parlen un dialecte estranyíssim de l’español (amb més diferència, fins i tot, que entre el Lapao i el Català -perdó, sé que això és un blog de cinema, però no em podia estar de comentar-ho-) i es molt fàcil perdre’s en l’acció.

Conclusió: Una molt bona proposta del poc productiu Paraguay.

LA JUNGLA: UN BUEN DIA PARA MORIR (John Moore)

Tot i que no es vegi cap número en el títol de la pel·lícula, ‘La jungla: un buen dia para morir’ no deixa de ser ‘La jungal de cristal 5’, on el carismàtic policia de Nova York, John McClane viatja fins a Rússia per retrobar-se amb el seu fill i, sense voler-ho (com va sent el costum en aquesta exitosa saga), es veu implicat en un complot terrorista ple d’armes, persecucions i explosions a tort i a dret.

Des de que existeix el cinema modern, no ens paren d’arribar seqüeles de pel·lícules que han triomfat a taquilla i que han agradat a una part important de l’audiència. Ens els últims mesos hem pogut gaudir d’unes quantes (com ‘Los mercenarios 2‘ o la genial ‘Skyfall‘), que han aconseguit autosuperar-se, i hem hagut de patir unes altres, com ‘El legado de Bourne‘ i la pel·lícula que centra aquesta crítica.

No és que sigui una pel·lícula avorrida i insofrible!! De fet, és molt entretinguda, explosiva i divertida, a estones, que és tot el que es demana a una pel·lícula d’acció. Però si tingués un millor guió sense forats i incongruències (com un rus dient, en anglès, que odia tot el que és americà), uns dolents una mica més carismàtics i una mica més de duració plena d’acció, ja seria la hòst… Bé, que seria molt millor.

Tret de la persecució inicial, amb una càmera excessivament nerviosa i dinàmica, la resta d’escenes d’acció m’han deixat ben satisfet; sembla que la fòrmula del ‘no deixar un moment per respirar’ que va aportar ‘La jungla 4.0’ els va funcionar tant bé que no l’han volgut abandonar. Bruce Willis està molt còmode en el paper del McClane sènior; el McClane junior, interpretat per Jai Courtney, és una bona aposta de futur. El problema és que a Willis li estan sortint fills a dojo. Esperem que a la sisena part no l’hi surti cap més, sinó ja es pot estar demanant el carnet de familia nombrosa.

Conclusió: Molt bona pel·lícula d’explosions.

LA NOCHE MAS OSCURA (Kathryn Bigelow)

Maya és una agent de la CIA obsessionada amb donar caça al cervell d’Al-Qaeda que va orquestrar l’atac a les torres bessones l’11 de setembre de 2001, entre d’altres atemptats, Osama Bin Laden. Recorrent mig món, de despatx en despatx, de l’Afganistan als Estats Units, no descansarà fins veure’l mort.

Quan va sortir a la llum que la propera pel·lícula de Kathryn Bigelow després de ‘En tierra hostil’, amb la que va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula i direcció, versaria sobre la caça de Bin Laden encara no havia arribat la noticia de la seva mort a mans de l’exèrcit americà i va ser l’objectiu de moltes polèmiques. Més tard, en saber-se la notícia, van haver de canviar tot el guió per tal d’apropar-se al més fidelment a la realitat, tot i que el que va passar en aquella investigació mai es sabrà del tot cert.

La qüestió és que ‘La noche mas oscura’ (títol que s’han tret de la màniga no traduint el títol original ‘Zero Dark Thirty’) esbocina aquella investigació des dels seus inicis, començant en els atemptats de l’11S i segueix la història i l’evolució de Maya en el seu transcurs (una genial Jessica Chastain en estat de gràcia). El resultat és una pel·lícula tècnicament impecable, amb petites dosis extraordinàries d’acció i tensió i moltes escenes de despatx, perquè ja sabem que la burocràcia és el motor de les guerres. Cal destacar la participació de secundaris com Jason Clarke, Kyle Chandler o James Gandolfini.

Aquells que penseu que es tracta d’una cinta d’enaltiment americà esteu en el cert, però s’ha de dir que el tema està tractat amb més neutralitat de la que m’esperava, sense tallar-se un moment en desvetllar les pràctiques de tortures de la CIA o criticar la burocracia i el temps que es perd en els despatxos. A més, se’ns mostren atemptats com els de Londres o el de l’hotel Marriott d’Islamabad mentre que ni s’esmenten els atemptats de Madrid i els de l’11S es mantenen en la pantalla en negre per no ferir sensibilitats, com si fossin els únics que van ser importants. Per últim, cal fer esment de la seva llarga duració, perquè potser no calen dues hores i mitja de film per explicar la mort del cap d’Al-Qaeda.

Conclusió: Del millor que rebrem aquest any si passem per alt l’enaltiment americà.

BLINDADO (Nimród Antal)

Amb aquests dies de festa, dinars familiars, obres de teatre, cursets, etc. està sent impossible trobar un moment per anar al cinema, així que no puc actualitzar amb la freqüència que m’agradaria. Així doncs, mentre espero poder anar al cine aquest dijous per veure ‘Los miserables’, us deixo una crítica que vaig escriure força temps enrera i que es va quedar en la solitària i trista llista de ‘Esborranys’. Ja em perdonareu…

De pel·lícules sobre lladres i robatoris n’hi han un munt. Tenim els que surten bé, com pot ser “Ocean’s eleven” o “The italina job”; i els que no surten tant bé com “Lady killers” o “Reservoir dogs”. En aquesta pel·lícula trobem un robatori que promet molt però que es desmunta tant bon un punt un dels lladres decideix fer-se enrere. El pla és senzill, 6 treballadors d’una empresa de seguretat que es dedica al transport de les reserves de diners d’alguns bancs es plantegen fingir un atracament i quedar-se els 42 milions de dolars que transporten. Tot funciona a la perfecció fins que un d’ells s’empenedeix i es tanca en un dels furgons blindats amb la meitat dels diners. La desesperació de la resta de l’equip per aconseguir els diners i evitar ser delatats portarà a un seguit de situacions que posaran en perill a tots els implicats.

La crítica bona de la pel·lícula rau en la capacitat d’Antal per mantenir un molt bon equilibri entre acció i tensió amb un argument que no se’ns fa pesat en cap moment. Entreteniment pur i dur. La crítica negativa cau en com estan de desaprofitats els grans secundaris que hi apareixen. Lawrence Fishburne (“Matrix”), Matt Dillon, Jean Reno, Milo Ventimiglia (de la sèrie “Herois”) i Amaury Nolasco (de la sèria “Prison Break”) interpreten uns personatges plans, gairebé caricaturitzats. L’únic personatge mínimament ben escrit és el del lladre “desertor”, interpretat per Columbus Short. En definitiva. bons actors amb personatges senzills en una pel·lícula molt i molt entretinguda.

VA DE… ESCENES D’ACCIÓ

En aquest nou lliurament de ‘Va de…‘ us proposo triar la millor escena d’acció de la història del cinema. Com sempre, us proposo les que em venen al cap quan hi penso en el tema, però s’accepten propostes i crítiques de tota mena.

Per començar us posaria l’escena de la lluita als gratacels de Hong Kong de ‘Skyfall‘. Un magnífic pla-seqüència fet únicament d’ombres. Però com que no es pot trobar per internet el vídeo, us poso una altra seqüència de James Bond, com no, de ‘Casino Royale’. Es tracta de la impressionant persecució incial de la pel·lícula. Això sí que és saber utilitzar unes grues i no com a la última pel·lícula de l’Spiderman‘.

Aquesta va forta. Es tracta de l’escena d’acció que tanca el volum 1 de Kill Bill de Quentin Tarantino (a punt d’estrenar ‘Django Unchained’ i qui té cada cop més clara la tercera part de la història de la Mamba negra). La nòvia contra els 88 maníacs. Un festival!!

Més blockbusters. Ara, anem als germans Wachowski i la lluita final entre l’agent Smith i Neo. Per a aquells a qui us agradin les bones baralles plagades d’efectes especials.

Una genialitat sortida del cap de Nicolas Winding Refn, protagonitzada per Ryan Gosling anomenada ‘Drive‘ amb una escena curta però intensa a dins d’un ascensor.

I una escena més de catanes. Aquesta pertany a la pel·lícula ‘13 asesinos‘ de Takashi Miike. No he trobat el vídeo de la lluita final, així que us fico el tràiler que està replet de moment d’aquesta. Igualment, seria un vídeo molt llarg, ja que l’escena dura 45 minuts!!

I, per acabar, si no us agrada cap de les anteriors, sempre podeu votar per la següent frikada (tot i que molt ben aconseguida) india.

EL HOBBIT: UN VIATGE INESPERAT (Peter Jackson)

Peter Jackson ens torna a transportar a la Terra Mitjana 12 anys després de l’estrena d’El Senyor dels Anells’ i ho fa per explicar-nos el pròleg de la història de l’anell, de com en Bilbo Bolsón (o Bilbo Saquet, depenent de l’idioma en que es vegi -per sort s’han estrenat algunes còpies en català-) es va veure capficat en una aventura del tot inesperada, acompanyant 13 nans i un mag per a recuperar el regne dels nans de les urpes del perillós drac Smaug i fer-se amb el tresor que està enterrat a sota la Muntanya Solitària.

Després de sortir de la sala, en calent, us puc dir que estic fascinat per la qualitat de la pel·lícula, la quantitat d’acció que Jackson ha exprimit del primer terç del llibre de J.R.R. Tolkien i de la barreja d’acció i humor que fa lleugeres (tret d’un parell de moments) les gairebé tres hores de duració de la pel·lícula. Però en fred m’envaeix una sensació de precaució i de no cridar victòria abans d’hora, perquè aquesta primera part modifica fins a un cert punt la trama del llibre, això sí, amb força respecte i amb un encert considerable; però, sobretot, perquè s’haurà de veure quant suc se li pot treure a un sol llibre que, tot i ser molt dinàmic i ple d’aventures, no deixa de tenir poc més de 300 pàgines.

Ja per aquest ‘viatge inesperat’, Jackson i el grup de guionistes (incloent Guillermo del Toro, que va estar a punt de dirigir-la), s’han hagut de treure de la màniga subtrames i personatges que no existien en el llibre original per allargar el metratge; però sempre ens quedarà el dubte de si seria millor ser fidel al text i resoldre la pel·lícula amb només dues parts. Sigui com sigui, ‘El Hobbit: Un viatge inesperat’ acompleix les expectatives i deixa una porta oberta que encara trigarà un any i mig a tancar-se. Ara només toca esperar.

Destacar la Banda Sonora de Howard Shore que aprofita temes de la primera trilogia i en crea de nous igual de poderosos que els primers i una menció especial per al passatge del joc d’endevinalles entre en Bilbo (un encertat Martin Freeman) i en Gollum i la troballa de l’anell.

Conclusió: És genial poder tornar a la Terra Mitjana després de tant de temps i poder-la gaudir en la gran pantalla i amb tanta bona qualitat.

EN LA MENTE DEL ASESINO (Rob Cohen)

El doctor i detectiu Alex Cross, creat per l’escriptor James Patterson i protagonista de múltiples llibres, torna al cinema per enfrontar-se a un perillós assassí contractat per un misteriós personatge que, després de frustrar un dels seus plans, assassina la seva dona. Des d’aquest moment, Cross s’obsesionarà per trobar i matar aquest assassí sense nom mogut, únicament, per la vengança.

Tyler Perry és l’encarregat de substituir a Morgan Freeman en la pell del personatge creat per Patterson i que ja vam poder veure al cinema a ‘El coleccionista de amantes’ i la més que correcta ‘La hora de la araña’. Però aquest cop, la cinta es centra massa en el terreny personal dels personatges i relega l’acció, la trama i la intriga a un pla secundari; la qual cosa no li fa cap favor a la pel·lícula.

I és una llàstima, perquè el personatge desenvolupat per Matthew Fox (el Jack de ‘Perdidos’), un assassí despietat, extremadament prim però fort i amb una fascinació pel dolor, és un dels punts forts del film i el seu principal reclam (en ell es centra el cartell de la pel·lícula!!). Així que, al cap i a la fi, ens trobem una pel·lícula bastant normal, sense cap mena d’intriga i que queda lluny de poder-se definir com a thriller o com a senzilla pel·lícula d’acció. Necessita millorar.

EL HOMBRE DE LOS PUÑOS DE HIERRO (RZA)

A la petita població de ‘Pueblo de la Selva’ està a punt de desfermar-se una gran batalla entre els clans dels voltants per aconseguir (o protegir) un carregament d’or de l’emperador de la Xina. El denominador comú de tots els clans: la manca de por, el domini de les arts marcials i un sense fi d’armes d’allò més estrambòtiques.

Poques coses bones es poden treure d’aquesta macarrada que s’ha tret de la butxaca RZA, amb l’ajuda d’Eli Roth per escriure un guió que podria haver escrit qualsevol nen de 10 anys. A més, no poden sortir gaire coses bones quan un director es dirigeix a sí mateix (excepte en comptades ocasions com són les pel·lícules de Clint Eastwood, per exemple). ‘El hombre de los puños de hierro’ té una argument molt simple que serveix, únicament, com a excusa per plantar-nos un munt d’escenes de lluita, totes filmades de la mateixa forma, sense poder-ne destacar una per sobre d’una altra. I les interpretacions? Senzillament normals. Ningú destaca pel seu gran paper, així com tampoc destaquen els efectes especials. I la música? Doncs no sé què voleu que us digui; música oriental barrejada amb rap que no acaba d’encaixar enlloc.

Ei, però he dit que alguna coseta bona tenia la pel·lícula. En primer lloc, la pel·lícula comença amb un gran ‘Quentin Tarantino presenta’, i això sempre emociona (RZA és un dels col·laboradors de Tarantino a l’hora de posar música a les seves pel·lícules). A més, tota la pel·lícula porta el seu segell pel que fa a la violència i a l’exageració. Per una altra banda, trobem a Dave Bautista, el lluitador de ‘Pressing Catch’ que va desaparèixer d’aquest món. Em va agradar tornar a veure’l, a més, amb un paper que fa tant per ell i tornar a viure una de les seves famoses ‘Bombes’ (els seguidors de ‘Smackdown’ ho entendran). I, per últim, veient a Russell Crowe enfundat en un personatge de western, amb el seu barret de cowboy, el puro a la boca i un ‘poncho’ ronyós m’ha vingut al cap el personatge de Roland Deschain, de la saga ‘La Torre Oscura’ de Stephen King que, en un principi, havia de protagonitzar ell mateix abans que tot el projecte es paralitzés; i després de veure’l, crec que encara hi ha esperances perquè algun dia la veiem al cine. Això ho decidirà el Ka.

TOTALL RECALL (Len Wiseman)

El remake de ‘Desafio total’ que va protagonitzar Arnod Scharwzenegger l’any 1990 ens torna a transportar a un futur on el món s’ha tornat pràcticament inhabitable i on els únics dos països que queden (el que seria Anglaterra i Austràlia) estan connectats per una espècies de metro subterrani que creua la Terra. Douglas Quaid és un treballador que viu a la Colònia (Austràlia) i es desplaça cada dia a treballar a la Gran Bretanya atormentat per un somni que es repeteix cada cop que es dorm. Quan es planta a un local especialitzat en implants de memòria descobreix que és en realitat un agent secret i que la seva pressumpta dona té la missió d’assassinar-lo.

He de reconèixer que no he vist la pel·lícula original ni he llegit el relat en el qual està basada la pel·lícula, així que no tenia massa idea del que m’anava a trobar. I puc dir que no estic gens decebut. Potser la història no és massa original avui en dia (segur que al 1990 sí que ho va ser), i és que estem massa acostumats a trobar-nos amb agents secrets que no saben qui són (us enrecordeu d’un tal Bourne?), però igualment es tracta d’una trama bastant entretinguda i ben estructurada.

Els actors estan molt correctes tot i que no en destaca cap per damunt dels altres i no passaran a la història per aquesta pel·lícula. De protagonista Colin Farrell (no puc evitar dir el seu nom i imaginar-me una cabina de telèfons. Que gran és ‘Ultima llamada’!!), acompanyat per les guapíssimes Jessica Biel i Kate Beckinsale; i de secundaris el magnífic Bryan Cranston i el gran Bill Nighy. El millor de tot, les escenes d’acció, que estan molt ben buscades i gravades, en especial la lluita dels ascensors. Si no fos per aquestes, ‘Totall recall’ seria una pel·lícula de ciència-ficció més.