WRONG (Quentin Dupieux)

En Dolph és un home senzill que viu amb i pel seu gos. Però un bon dia es desperta i descobreix que el gos ha desaparegut. A partir d’aquest moment, en Dolph començarà una recerca que el portarà a conèixer gent d’allò més estranya.

Quentin Dupieux és el director de l’aclamadíssima (i encara no estrenada, ni en DVD) ‘Rubber’; una pel·lícula trencadora, original i divertidíssima, que feia un homenatge als sense-sentits del cinema. Amb ‘Wrong’, Dupieux torna a recuperar aquest recurs per presentar-nos, això sí, una història més realista i amb personatges humans com a protagonistes. Tot i així, no perd la frescor de la seva òpera prima ni la seva originalitat (tot i que ja ens podíem esperar un film d’aquestes característiques). La principal pega amb la que es pot topar és amb la de caure en la repetició, que sempre avorreix i es fa previsible.

A ‘Wrong’ no trobareu objectes inanimats amb vida, però sí podreu trobar una repartidora de pizzes nimfòmana, una palmera que es transforma en un avet, un embaràs que, enlloc de nou mesos, dura un parell de dies, una oficina de treball on hi plou constantment, i un llarg etcètera que contribueix a crear un film divertidíssim, ple d’absurditats i que fan que un argument tant estúpid com el d’un home (Jack Plotnick, que repeteix amb Dupieux) buscant un gos es converteixi en tota una aventura.

‘Wrong’ es va poder veure al Festival de Cinema de Sitges d’enguany però, com ja va passar amb ‘Rubber’, és bastant improvable que arribi a les nostres cartelleres. Així que tot el que podem fer és esperar que arribi en DVD o adreçar-nos a alguna plataforma en línia on es pugui trobar.

Conclusió: Dupieux es queda a uns dits de l’alçada de ‘Rubber’ tot i que aconsegueix un resultat espectacularment divertit.

HOLY MOTORS (Leos Carax)

‘Holy Motors’ ens ensenya un dia a la vida de l’Oscar, un home que viatja en limusina i que interpreta un personatge diferent cada cop que s’hi baixa. Rodamón, moribund, assassí, pare de família i un llarg etcètera. A través dels seus ulls i les seves suposades vides, la nova pel·lícula de Leos Carax, reflexiona sobre la bellesa, la vida, l’amor, la mort,…

És impossible descriure aquesta bogeria i paranoia de pel·lícula. Només es pot dir que calça a la perfecció amb el terme ‘experimental’, però això no la converteix en avorrida i insofrible, sinó que és més aviat un experiment hipnotitzant, emotiu i agradablement sorprenent. La veritat és que no es poden dir gaires coses més. Únicament, mostrar la meva fascinació per Denis Lavant, el protagonista d’aquest estranyíssim viatge, i que passa per un munt de registres i de personatges d’allò més dispersos i variats: una interpretació espectacular!!! Acompanyat, per cert, per Kilie Minogue i Eva Mendes.

Per últim, cal remarcar que ‘Holy motors’, en el seu pas pel festival de Sitges d’enguany, va obtenir el premi a millor pel·lícula, el premi de la crítica i el Meliès d’argent a la millor pel·Lícula europea. Leos Carax, per la seva banda, va ser guardonat amb el premi al millor director.

Us deixo una petita mostra de la pel·lícula. Es tracta de l’entreacte i ens ensenya el personatge de l’acordionista just abans de convertir-se en quelcom més fosc.

Conclusió: aquest cop deixo la conclusió a l’opinió de cadascú.

CHAINED (Jennifer Lynch)

Una dona i el seu fill de nou anys agafen un taxi després d’una sessió de cine de terror, però el taxista que han triat resultat ser un psicòpata despietat que assassina la mare i converteix al jove Rabbit en el seu esclau lligant-lo a una llarga cadena. Amb el pas dels anys, en Rabbit veurà com són assassinades un munt de dones, una rere l’altre, sense que hi pugui fer res. Només li quedarà una solució per guanyar-se la confiança del seu captor i alliberar-se de la cadena: assassinar.

‘Chained’ comença amb un bon ritme i enganxant l’espectador. Després, un cop ja ens han ensenyat de què va la cosa, Lynch es pren amb més calma el mostrar-nos com es desenvolupa la història i com evoluciona el personatge del jove Rabbit, intentant endinsar-nos en la ment d’aquest patidor i silenciós personatge. Però en cap moment perd la capacitat de mantenir-nos enganxats i expectants de tot el que passa; gràcies, en part, a un parell de girs en el guió força sorprenents.

Amb aquesta dura i impactant pel·lícula, Jennifer Lynch es va endur el premi especial del jurat a l’última edició del festival de Sitges i Vincent D’Onofrio, el premi a millor interpretació masculina per al seu paper de psicòpata sense escrúpols.

Conclusió: Carn de Sitges 100%.

GRAVE ENCOUNTERS (The Vicious Brothers)

Un grup de reporters especialitzats en documentals de fenòmens paranormals s’endinsen en un manicomi abandonat i en el qual se suposa que succeeixen sucessos paranormals.

Gravada com a fals documental, ‘Grave encounters’ comença com qualsevol documental extret de ‘Cuarto milenio’ i, fins i tot, mostren el que hi ha rere les càmeres i la manipulació del que se’ns acaba mostrant en la postproducció final. La veritat és que no promet gaire en el seu començament en tractar temes tant manits com manicomis encantats i càmeres al més pur estil de ‘El proyecto de la bruja de Blair’. I, arribats al final de la cinta, us puc dir que no aporta res de res al gènere. Es podria dir que és “una pel·lícula més” de terror.

Això sí, sí que aconsegueix una cosa, i és aterroritzar-nos al màxim. El mal rotllo que genera, així com la tensió que va provocant, van en augment a mida que avança el film. Contribueix a aquest fet la progressiva aparició de fenòmens paranormals, cada cop més violents i inesperats, l’absència total de música, la foscor constant i les càmeres infrarrojes. Un altre motiu per veure-la són els seus directors. Rere el pseudònim de ‘The Vicious Brothers’ estan Colin Miniham i Stuart Ortiz, dos amics de només 25 anys que s’estrenen en la direcció amb aquesta pel·lícula.

No és la millor pel·lícula de terror, ja que la mancança d’argument la converteix en un seguit de situacions terrorífiques, però sí que farà les delícies d’aquells espectadors que vulguin passar una bona estona plena de molta tensió i molts ensurts. Aneu-vos preparant perquè la segona part està en camí…

THE BAY (Barry Levinson)

El 4 de juliol de 2008, dia de la independència dels EEUU, va ocòrrer un fet inexplicable en una petita ciutat costera de Maryland; la gent que va estar en contacte amb l’aigua va començar a patir forts dolors i greus ampolles que van derivar en una plaga imparable i que va acabar amb la majoria de la població en només un dia. Les imatges que es va prendre durant tot aquell dia van ser confiscades, però ara surten a la llum i donen una explicació a tot el que va passar.

El guanyador de l’Oscar al millor director per ‘Rain man’, Barry Levinson, s’apunta a la moda de les pel·lícules found footage per explicar-nos en primera persona la magnitud de la catàstrofe i el terror que van viure les persones que es trobaven en el poble el dia dels successos. Però tampoc es pot dir que es tracti d’una pel·lícula de terror ja que les escenes pròpies del gènere es poden comptar amb els dits d’una mà. A més, li manca un clímax com cal i el final és menys dramàtic del que es promet al llarg de tot el film.

Perquè la manera com està estructurada ‘The bay’ és sensacional, amb una angoixa que va augmentant per moments i barrejant diferents testimonis que ens van explicant de forma esglaonada, i perfectament estudiada, el que va passant i l’explicació de tot plegat. Els autèntics protagonistes de la pel·lícula no són els actors i actrius que participen (tots desconeguts i amb papers petits) sinó que ho són els guionistes, Michael Wallack i el propi Levinson, que s’han tret de la màniga una història que bé podria haver escrit Stephen King, sobretot el començament de la cinta. Un altre motiu per veure-la? Doncs que ‘The bay’ es va poder veure al Festival de Sitges d’enguany, amb això està tot dit.

Conclusió: tot i tractar-se d’una pel·lícula gravada càmera en mà (al final m’han fet afegir un gènere nou al blog) i no sorprendre gaire en la utilització d’aquest recurs, ‘The bay’ és sorprenentment addictiva, entretinguda i, el millor de tot, angoixant.

COCKNEYS VS. ZOMBIES (Matthias Hoene)

Un petit grup de joves tramen un pla mestre: robar un banc per evitar que tanquin l’asil on viu el seu avi i els seus companys. Quan surten del banc, però, es troben que el suburbi de Londres on viuen ha estat arrassat per una munió de zombis. Des d’aquest moment, els joves intentaran arribar fins l’asil per salvar-los i portar-los a un lloc segur. El que no s’esperen és que els avis són tan, o més, combatius que ells. ‘Cockneys Vs. Zombies’ és una de les rareses que es van poder veure al Festival de Sitges d’aquest any.

I només hi ha una paraula per definir-la: gamberrada. Es tracta d’una pel·lícula senzilla, sense grans aspiracions, amb una factura aparentment baixa però que dóna molts bons resultats i que pretén, únicament, entretenir i divertir a parts iguals. I al meu parer, ho aconsegueix. Però cal prendre-se-la des del primer minut amb aquesta actitud, perquè si ens esperem una bona pel·lícula de zombis, terrorífica i plena de sang i fetge ens endurem una gran decepció (tot i que es poden veure algunes vísceres). Us l’hauríeu de prendre com una ‘Bienvenidos a Zombieland‘ a la anglesa. Molt recomanable per a aquells a qui agradin les comèdies terrorífiques.

THE ABC’S OF DEATH (Diversos directors)

Aquesta va ser la última pel·lícula que vaig poder veure aquest any al Festival de Sitges i puc dir que va ser una bona manera de tancar el festival, ja que no vaig poder veure cap curtmetratge. ‘The ABC’s of death’ ajunta a 26 directors d’arreu del món i els dóna entre 2 i 4 minuts per projectar un curt, amb la mort com a tema central, utilitzant una lletra de l’abecedari. El resultat: 26 curtmetratges que barregen l’humor, el gore, la sang, l’animació i la carn sense cap complex ni censura.

Com va dir Nacho Vigalondo a la presentació de la pel·lícula (del·lirant, per cert, gràcies a la presència del desvergonyit i estrany director de ‘Dead Sushi’ i en la qual vam cantar el ‘Happy Birthday’ a un tio que no coneixíem de res), si un curt agrada ens ho passem bé i si el trobem horrorós no passa res, perquè només dura 4 minuts. Us puc assegurar que hi han curts per a tots els gustos!!

Una altre dels motius per veure-la és la participació de Lee Hardcastle. I qui és en Lee Hardcastle? Doncs el guanyador d’un concurs que es va promoure a través de YouTube, on qualsevol persona podia pujar un curt basat en la lletra ‘T’. Un cop presentats, tothom podia votar pel seu curt preferit i aquest entraria a formar part en l’ABC oficial de la pel·lícula. De fet, el tràiler de la pel·lícula està format per trossos d’aquests curts i no hi ha cap part del metratge oficial. Amb un curt d’animació stop-motion amb plastilina, Hardcastle s’ha colat entre els 26 directors del film amb ‘T is for Toilet’. Us el deixo a continuació perquè tingueu un petit tast. Vigileu els estòmacs febles!!

SINISTER (Scott Derrickson)

Ellison és un escriptor que es dedica a investigar i publicar casos estranys on la policia va passar fets per alt. Aquest cop s’ha plantejat investigar la desaparició d’una nena després que la seva família morís penjada en el arbre del seu pati. Decidit a endinar-se en la història, decideix mudar-se a aquesta mateixa casa. Allà descobrirà unes cintes de super-8 on es mostren uns actes horribles i descobrirà la presència maligna que hi habita. Un cop vegi les imatges, ja no podrà escapar.

Molta gent encara relaciona el festival Fantàstic de Sitges amb el festival de Terror. Doncs no, a Sitges s’hi poden veure drames, comèdies, documentals i un munt de film que no tenen res a veure amb el terror. ‘Sinister’, però, ha estat la meva pel·lícula de terror d’aquest any del Festival de Sitges i us puc dir que en vaig sortir molt satisfet perquè ho vaig passar fatal. Perquè d’això tracta una pel·lícula de terror, no? Doncs ‘Sinister’ compleix la seva missió. Intriga, ambient inquietant, un petitíssim pròleg genial i molts ensurts.

La trama no es massa elaborada però està força ben tramada i ens manté amb interés fins al final, no gaire sorprenent però sí punyent. Utilitza, per al meu gust, masses efectes de so i cops de música per donar bon resultat als ensurts, cosa que li treu un pèl de mèrit. La interpretació, a més, d’Ethan Hawke, actor que no ens té acostumats a veure’l en aquesta mena de papers, és d’alló més convincent.

Així que si teniu ganes d’anar a veure una pel·lícula de terror que us endinsi en la història i que us faci passar una mala estona, aquesta és la vostra opció.

ANTIVIRAL (Brandon Cronenberg)

Abans que comencès el Festival de Sitges ja us vaig dir que m’havia atret molt aquest tràiler de la primera pel·lícula del fill de David Cronenberg que ens sitúa en un futur on es cultiven virus extrets de la pell de celebritats i on la qualsevol persona es pot infectar amb aquests virus (pagant una bona quantitat de diners) amb l’objectiu d’estar ‘connectats’ amb aquestes persones . El protagonista, Syd March (interpretat per un malaltís Caleb Landry Jones) treballa en l’empresa que es dedica a distribuir els virus però, alhora, es dedica a injectar-se els virus per extreure’ls de l’empresa i vendre’ls en el mercat negre.

Amb aquest argument, Cronenberg signa una cinta molt inquietant, angoixant i a estones visceral; de ritme lent però estranyament addictiu; amb una banda sonora que conjuga a la perfecció amb la inquietud que va generant el film; i amb unes interpretacions excel·lents. Aviso, no és una pel·lícula apta per a persones hipocondríaques!!

LOOPER (Rian Johnson)

‘Looper’ ens sitúa en l’any 2042, on un grup d’assassins a sou es dedica a assassinar gent teletransportada des del futur per un grup de mafiosos. Però en Joe es veurà immers en una persecució sense fi quan es trobi que el seu objectiu és el seu ‘jo’ del futur i aquest aconsegueixi escapar. És tracta d’un thriller futurista i de ciència-ficció amb una idea molt original i que explora, un cop més, les possibilitats dels viatges en el temps.

La cinta comença molt i molt bé. Fa un bon plantejament de la trama i ens assegura una nova visió dels viatges en el temps. Cap a la meitat del film, aquest perd força i es perd en el seu desenvolupament, que afluixa el ritme i la intensitat; per, després, tornar-lo a pujar (i sorprendre’ns, de pas) amb una conclusió i un tercer acte rodons i amb un final que deixa alguna qüestió a l’aire.

Em fa una mica de ràbia que el primer nom que surt als crèdits sigui el de Bruce Willis i no el de Joseph Grodon-Levitt, que és qui porta el pes de la història en la majoria del metratge, sense deixar de reconèixer la tasca de Willis. També cal destacar el paper de l’Emily Blunt i la participació curta, però sempre agradable, de Paul Dano (‘Little Miss Sunshine‘) com un dels Loopers.

‘Looper’ s’estrena en breus a les cartelleres del nostre país, així que si us agrada la ciència-ficció i us atrauen els viatges en el temps, no perdeu l’oportunitat d’anar-la a veure perquè segur que passeu una molt bona estona.