TOT MÉLIÈS

Avui no comentaré cap pel·lícula que hi hagi actualment a la cartellera, però sí que dedicaré un temps a la figura de George Méliès. Per a qui no ho sàpiga, Méliès va ser un mag que va viure en primera persona les primeres pases de la història del cinema i, com a visionari que era, va veure l’oportunitat de crear un altre tipus d’il·lusions; per això els va demanar als germans Lumière un cinematògraf. Però aquests no li van voler vendre perquè deien que era un invent sense cap mena de futur.

Així que ell se’n va anar a Anglaterra, va comprar un invent semblant de captura d’imatges i va començar a experimentar totes les possibilitats que oferia aquell enginy. Estic parlant, per situar-nos, de l’any 1895. A partir d’aquest moment va començar a gravar un munt de pel·lícules fantàstiques plenes de trucs de càmera que sorprenien a tothom. És per això que se’l considera el pare del cinema fantàstic i dels efectes especials.

Si us parlo ara de Méliès és perquè en l’últim mes he tingut l’oportunitat de gaudir d’un parell d’experiències relacionades directament amb ell. Per una banda està l’exposició temporal que es pot veure al CaixaFòrum: George Méliès. La màgia del cinema. Una exposició que reflexa els orgiens del cinema i com aquest arriba a les mans de Méliès; on s’explica la història d’aquest creador de somnis i on es desvetllen tots els trucs que arribava a utilitzar en una època en que el cinema s’acabava d’inventar. L’exposició es pot visitar fins el 24 de juny. No us la perdeu!!!

Per una altra banda, ahir vaig poder assistir a una sessió de cinema molt especial als Cinemes Girona, de Barcelona. Es tracta de les Nits de Jordi Sabatés i el cicle de ‘El món màgic de George Méliès’. En aquesta sessió es van projectar un total de 9 pel·lícules de Méliès, incloent-hi la famosa “Viatge a la lluna”, acompanyades per la música en directe del piano composada i interpretada pel músic Jordi Sabatés. Per una nit, vam poder sentir com es vivia el cinema antigament i com la música del piano ajuda sorprenentment a entrar en la pantalla. Malauradament, el cicle sobre Méliès ha acabat, però si a algú li queda el cuquet de viure el cinema com era abans ho podrá fer durant els divendres de juny amb la pel·lícula ‘Sherlock Junior’ de Buster Keaton.

Aquí us deixo els links per si voleu més informació; de l’exposició al CaixaFòrum i dels cinemes Girona i el cicle de Les Nits de Jordi Sabatés.

I, per acabar, una versió restaurada i musicada de ‘Viatge a la lluna’

LA INVENCIÓN DE HUGO (Martin Scorsese)

La setmana que el meu bloc arriba a les 8000 visites (sé que són molt poques per alguns de vosaltres, però per mi és tota una fita), el director del festival de Sitges, Àngel Sala, és exculpat dels delictes dels quals era acusat per haver projectat ‘A serbian film’ al festival i s’estrena la última i esperadíssima pel·lícula d’Scorsese (amb la qual arribo als 150 posts). El món funciona.

La incursió d’Scorsese al 3D ens explica la història de Hugo Cabret, un nen orfe que viu a l’estació de Montparnasse a París fent la feina que va aprendre del seu pare i del seu tiet: donar corda als rellotges de l’estació sense que el vigilant se n’adoni. Allà coneixerà un fabricant de joguines que el farà descobrir els orígens del cinema.

A través dels ulls d’Hugo (un jove i convincent Asa Butterfield), anirem descobrint les primeres passes que el cinema va fer en l’inpass dels segles XIX i XX. Des de les primeres projeccions del Cinematògraf dels germans Lumière a la importantíssima figura de George Méliès com a pare dels efectes especials i un dels pioners a dotar d’un sentit narratiu les seves pel·lícules. Ple de referències cinèfiles, com el Robbin Hood de Douglas Fairbanks, la pel·Lícula es converteix en una declaració d’amor al cinema. Una declaració que només podia venir de la mà d’un apassionat al setè art com és Scorsese.

I per mostrar-nos-ho utilitza tot el potencial que ofereix el 3D com no s’havia vist fins el moment. Els que llegiu aquest blog sabreu de la meva reticència cap aquest tipus de màrqueting. Però Scorsese va més enllà de fer veure que objectes punxeguts surten de la pantalla i juga amb els primers plans i amb la profunditat de la imatge d’una manera asombrosa. La magnitud de la biblioteca de les Arts Cinematogràfiques de París, l’amplitud de l’estació de trens i la extraordinària seqüència inicial són alguns dels moments que deixan meravellat l’espectador aconseguint que s’introdueixi dins l’espai que es projecta.

L’únic apunt negatiu que trobo a la pel·lícula és un guió (basat en el llibre de Brian Selznich) una mica pobre, amb un argument que dóna la sensació constant que falten peces. Això, i l’horrorós doblatge de la jove Chloë Grace Moretz. La resta del cast el tanca un gran Ben Kingsley i un irritable Sacha Baron Cohen. Atenció a les petites aparicions de Christopher Lee, Ray Winstone i el petitíssim cameo d’Scorsese.

En definitiva, una pel·lícula tècnicament perfecta que recomano a tots aquells que no els acaba de convéncer el 3D perquè podran descobrir tot el potencial d’aquest recurs. Tot i l’efecte marejant, crec que és impossible treure-li més suc. Bravo per Scorsese!!