CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

TOT MÉLIÈS

Avui no comentaré cap pel·lícula que hi hagi actualment a la cartellera, però sí que dedicaré un temps a la figura de George Méliès. Per a qui no ho sàpiga, Méliès va ser un mag que va viure en primera persona les primeres pases de la història del cinema i, com a visionari que era, va veure l’oportunitat de crear un altre tipus d’il·lusions; per això els va demanar als germans Lumière un cinematògraf. Però aquests no li van voler vendre perquè deien que era un invent sense cap mena de futur.

Així que ell se’n va anar a Anglaterra, va comprar un invent semblant de captura d’imatges i va començar a experimentar totes les possibilitats que oferia aquell enginy. Estic parlant, per situar-nos, de l’any 1895. A partir d’aquest moment va començar a gravar un munt de pel·lícules fantàstiques plenes de trucs de càmera que sorprenien a tothom. És per això que se’l considera el pare del cinema fantàstic i dels efectes especials.

Si us parlo ara de Méliès és perquè en l’últim mes he tingut l’oportunitat de gaudir d’un parell d’experiències relacionades directament amb ell. Per una banda està l’exposició temporal que es pot veure al CaixaFòrum: George Méliès. La màgia del cinema. Una exposició que reflexa els orgiens del cinema i com aquest arriba a les mans de Méliès; on s’explica la història d’aquest creador de somnis i on es desvetllen tots els trucs que arribava a utilitzar en una època en que el cinema s’acabava d’inventar. L’exposició es pot visitar fins el 24 de juny. No us la perdeu!!!

Per una altra banda, ahir vaig poder assistir a una sessió de cinema molt especial als Cinemes Girona, de Barcelona. Es tracta de les Nits de Jordi Sabatés i el cicle de ‘El món màgic de George Méliès’. En aquesta sessió es van projectar un total de 9 pel·lícules de Méliès, incloent-hi la famosa “Viatge a la lluna”, acompanyades per la música en directe del piano composada i interpretada pel músic Jordi Sabatés. Per una nit, vam poder sentir com es vivia el cinema antigament i com la música del piano ajuda sorprenentment a entrar en la pantalla. Malauradament, el cicle sobre Méliès ha acabat, però si a algú li queda el cuquet de viure el cinema com era abans ho podrá fer durant els divendres de juny amb la pel·lícula ‘Sherlock Junior’ de Buster Keaton.

Aquí us deixo els links per si voleu més informació; de l’exposició al CaixaFòrum i dels cinemes Girona i el cicle de Les Nits de Jordi Sabatés.

I, per acabar, una versió restaurada i musicada de ‘Viatge a la lluna’

1 juny 2013 Posted by | fantàstic, General, històrica | , , | 4 comentaris

VA DE… FRASES MEMORABLES (II)

Després de publicar el post de Frases memorables de la setmana passada i veure els vostres comentaris vaig decidir de fer una segona part amb les vostres suggerències. Així que aquí estan les vostres Frases Memorables:

El suggeriment de Ligoakoma i els ous durs dels Germans Marx.

En Pons proposa aquesta de ‘El cabo del miedo’

Del remix de Reflexionem-hi em quedo amb aquesta. Tot i que potser el ‘Que la fuerza te acompañe’ és més famosa.

La Montse torna amb els Germans Marx i el famós ‘La parte contratante…’

En Jordi es queda amb el Harry el sucio de Clint Eastwood.

En Tomàs,a part de tornar als Germans Marx, tira per Johnny Guitart.

I, per acabar, l’Electrotipia opta per un dels millors psicòpates de tots els temps, Hannibal Lecter.

Doncs aquestes són les vostres recomanacions. Gràcies a tots els que heu anat comentant, encara que no hagueu deixat cap suggeriment. Ara, si voleu, podeu proposar el tema del següent ‘Va de…’. A les vostres mans ho deixo.

12 febrer 2013 Posted by | General, Va de... | , , , | 10 comentaris

VA DE… FRASES MEMORABLES

Ja fa temps que no faig cap post de ‘Va de…‘ així que aquest cop li toca a algunes frases memorables del cinema (unes poques) i us deixo triar quina us agrada més o quina hi trobeu a faltar, que segur que són moltes.

Comencem per un clàssic: ‘Casablanca’, que a part del ‘Tócala, Sam’ o el ‘Sempre ens quedarà París’ ens va deixar una altra perla.

I un altre clàssic: ‘Lo que el viento se llevó’ i el seu ‘A Dios pongo por testigo…’

Més moderna és ‘Terminator’ i el seu famós:

Encara més moderna és ‘El senyor dels anells’ i si dic que la frase és del Gollum segur que ja sabeu de quina us parlo.

Tornem enrere en el temps per ressucitar un altre especimen estrany: E.T. i el seu ‘Mi casa, teléfono’ que, en una traducció literal seria ‘E.T. llamar casa’

No em podia oblidar de l’emotiva i genial ‘El club de los poetas muertos’ i el:

I ja per acabar, una cinta de culte, ‘Taxi driver’ i una frase que només té sentit en Versió Original, ja que en la versió espanyola li van donar una infinitat de traduccions al ‘Are you talking to me?’

Doncs això és tot. Només em quedaria posar el ‘Time to die’ de ‘Blade Runner’, però aquest video ja està al ‘Va de… morts‘ i no m’agradaria fer-me pesat, però que consti que també estaria entre les meves frases memorables. Trobeu alguna en falta?

4 febrer 2013 Posted by | General, Va de... | , , | 14 comentaris

VA DE… MORTS

Primer post de l’any 2013!! Com van les panxes? I els caps resacossos? Doncs bé, comencem l’any amb el positivisme que tant efusivament proclamen els del famós refresc de llauna vermella: després de l’especial de Crèdits inicials, de Bandes Sonores i d’escenes d’acció, us proposo un nou ‘Va de…’, aquest cop dedicat a morts memorables en la història del cinema.

I comencem amb l’inici de la pel·lícula de culte ‘Cube‘ i el famós home calb de la portada que, al final, només ens servia per introduir-nos el laberint macabre on es situa l’acció de la pel·lícula (i de les seves horroroses seqüeles)

Però si hem de parlar de morts macabres, trieu la que volgueu de qualsevol de les set pel·lícules que composen la saga de ‘Saw‘. Jo, personalment, em quedo amb la que obre la segona part.

Però no tot són morts viscerals; el cinema està plagat de morts molt més emotives i dramàtiques com la del mític final de ‘Blade Runner’ amb el magnífic discurs del replicant interpretat per Rutger Hauer.

I, fent una segona excepció, parlaré del final de la sèrie ‘Perdidos’ (Atenció, SPOILERS!!!!, encara que crec que tothom ja sap com acaba, tot i que no tothom l’entén)

També hi han morts per sopresa, com la del cotxe de ‘Pulp Fiction’ de Quentin Tarantino.

I, per acabar aquest petit repàs, us deixo la que és la millor escena d’un mort a la gran pantalla. Es tracta de ‘Big Fish‘ de Tim Burton i la mort fantàstica del pare del personatge. Una delicia.

1 gener 2013 Posted by | General | , , | 4 comentaris

VA DE… ESCENES D’ACCIÓ

En aquest nou lliurament de ‘Va de…‘ us proposo triar la millor escena d’acció de la història del cinema. Com sempre, us proposo les que em venen al cap quan hi penso en el tema, però s’accepten propostes i crítiques de tota mena.

Per començar us posaria l’escena de la lluita als gratacels de Hong Kong de ‘Skyfall‘. Un magnífic pla-seqüència fet únicament d’ombres. Però com que no es pot trobar per internet el vídeo, us poso una altra seqüència de James Bond, com no, de ‘Casino Royale’. Es tracta de la impressionant persecució incial de la pel·lícula. Això sí que és saber utilitzar unes grues i no com a la última pel·lícula de l’Spiderman‘.

Aquesta va forta. Es tracta de l’escena d’acció que tanca el volum 1 de Kill Bill de Quentin Tarantino (a punt d’estrenar ‘Django Unchained’ i qui té cada cop més clara la tercera part de la història de la Mamba negra). La nòvia contra els 88 maníacs. Un festival!!

Més blockbusters. Ara, anem als germans Wachowski i la lluita final entre l’agent Smith i Neo. Per a aquells a qui us agradin les bones baralles plagades d’efectes especials.

Una genialitat sortida del cap de Nicolas Winding Refn, protagonitzada per Ryan Gosling anomenada ‘Drive‘ amb una escena curta però intensa a dins d’un ascensor.

I una escena més de catanes. Aquesta pertany a la pel·lícula ‘13 asesinos‘ de Takashi Miike. No he trobat el vídeo de la lluita final, així que us fico el tràiler que està replet de moment d’aquesta. Igualment, seria un vídeo molt llarg, ja que l’escena dura 45 minuts!!

I, per acabar, si no us agrada cap de les anteriors, sempre podeu votar per la següent frikada (tot i que molt ben aconseguida) india.

20 desembre 2012 Posted by | acció, General | , , , , | 9 comentaris

VA DE… BANDES SONORES

Un altre post per parlar sobre aspectes cinematogràfics i allunyar-me una mica de la més pura crítica cinematogràfica. Aquest cop li toca el torn a les Bandes Sonores. Com a l’anterior post sobre crèdits inicials, us deixo els meus fils musicals preferits i hem comenteu què us semblen i em deixeu alguna recomanació, que segur que se m’escapen grans pel·lícules.

Per començar, un clàssic que tothom coneix: ‘La vida es bella’. El tema principal està composat per Nicola Piovani. La veritat és que no tinc massa idees de compositors, però no està de més mencionar-los, que tenen un gran mèrit.

I què m’en dieu de la Banda Sonora d’Amélie’ composada per Yann Tiersen? Algú és incapaç d’emocionar-se escoltant aquestes notes? Per cert, us poso el link de la Banda Sonora complerta perquè és un gran fil musical per un dia de neteja.

De moment portem una italiana i una francesa que van ser un gran èxit; però ara toca el torn a una superproducció: ‘El senyor dels Anells’ i l’espectacular Banda Sonora de Howard Shore. Com en el cas d’Amélie’, us poso la BSO sencera perquè la pugueu gaudir. Si voleu escoltar la cançó més memorable de la trilogia aneu al minut 16.

Continuem amb un altre dels grans i, de nou, anem cap a italia per gaudir de la música de ‘Cinema Paradiso‘ gràcies a Ennio Morricone, el mestre dels xiulets.

I, per últim, us volia parlar d’Alexandre Desplat que porta a les seves espatlles moltíssimes pel·lícules. Però he d’escollir una, així que m’he trobat amb un greu conflicte interior perquè m’ha costat decidir entre ‘El árbol de la vida‘ i ‘Moonrise Kingdom‘. Finalment m’he decidit per aquesta última i la cançó que tanca la pel·lícula.

Doncs aquestes són les Bandes Sonores que no pararia d’escoltar. Hi han moltes més que són excepcionals, com la que acompanya tota la saga de ‘El caballero Oscuro’ de Christopher Nolan o les grans composicions dels mestres John Williams, Hans Zimmer, Danny Helfman, James Horner o Vangelis; però quedaria un post llarguíssim i, a més, no estan a l’alçada de les que us he comentat.

2 desembre 2012 Posted by | General | , , , , , | 11 comentaris

VA DE… CRÈDITS INICIALS

Avui toca post especial (bàsicament, perquè fa dies que no puc anar al cinema) sobre crèdits d’opertura, al meu parer, sensacionals.

Començo pels que, diuen, van suposar una revolució en aquesta matèria i molts els consideren els pares dels crèdits d’inici moderns. Es tracta de ‘Se7en’, de David Fincher, un director que ja ens té acostumats a grans títols de crèdit com els de la recent ‘Millenium: Los hombre que no amaban a la mujeres’, que els podeu veure aquí.

Però aquest tipus de crèdits existeixen des de molt abans, així que us deixo un recull dels que considero millors, començant per els psicodèlics crèdits de la primera cinta de James Bond d’ara fa 50 anys: ‘James Bond contra el Dr. No’

I què m’en dieu de l’inici de ‘Buried‘?

Tim Burton és un altre dels grans que sap utilitzar els crèdits per començar una pel·lícula. Us poso l’inici de ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ tot i que no és la seva millor pel·lícula.

No puc oblidar-me de ‘Zombieland‘ de Ruben Fleischer i els seus crèdits a ritme de Metallica.

I, tot i que mai (o gairebé mai) parlo de sèries de telvisió, no m’he pogut estar d’incloure el ‘main title’ de Juego de Tronos, que és del millor que he vist en moltíssim temps a la televisió.

Per últim us deixo els que són, per mi, el millor començament de pel·lícula. Es tracta, un cop més, de James Bond a ‘Casino Royale’

Espero les vostres opinions o recomanacions vers aquest tema.

21 novembre 2012 Posted by | General | , , , , , | 11 comentaris

PREMI LIEBSTER

Durant un període molt i molt curt de temps, faig un parèntesi en les crítiques de cinema per parlar-vos dels premis Liebster, molt allunyats de qualsevol guardó cinematogràfic del qual hagueu pogut llegir en aquest blog. Es tracten d’uns premis a blogs otorgats per altres bloggers, amb un seguit de normes. Les normes són les següents:

1.- copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha otorgat.

2.- nominar als teus 5 blogs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3.- demanar i esperar que aquests bloggers passin el guardó a altres 5 blogs.

Doncs bé, he estat un dels privilegiats escollits pel nostre company Miki, que me l’ha otorgat a través del seu blog ‘Made by Miki‘. Així que des d’aquest humil blog de molt menys de 200 seguidors, GRÀCIES. Ara toca la part difícil: la de triar 5 blogs favorits. Però com aquest món és tant ràpid (i jo tant lent), altres bloggers han anat otorgant el premi Liebster a blogs que tenia a la meva llista de nominats, així que la llista definitiva ha quedat de la següent manera:

1.- Cafè pedagògic. Un blog que ofereix una visió especial sobre l’educació, la pedagogia i el món dels infants. La reflexió pedagògica, avui en dia, és importantíssima, així que crec que fan una gran feina.

2.- Estació de servei. Blog amic on podeu trobar crítiques de cine, de teatre, de llibres, etc. amb un toc musical especial.

3.- De papel de chocolate. O la seva homònima catalana ‘Teulades vora el cel‘. Una visió sobre l’educació diferent al que estem acostumats.

4.- Paranoia 68. Com a blog de cinema, no podia faltar un company (desconegut i, alhora, proper) amb qui comparar pel·lícules o descobrir-ne de noves.

5.- Arqueòleg glamurós. La veritat és que no sé si em salto les normes amb aquest últim blog, perquè és possible que tingui més de 200 seguidors; però no podia estar-me de fer aquest reconeixement a un dels blogs més trencadors que segueixo.

I ja està. He trigat tant a respondre, que m’han “tret” altres blogs als quals poder donar el premi Liebster. Segur que aquests blogs es donen per eludits.

Moltes gràcies un cop més al nostre amic Miki pel premi i fins la propera, aquest cop, amb una crítica recent treta del forn.

23 maig 2012 Posted by | General | , | 11 comentaris

Megaupload, primer contagiat per la Sopa

Quina va ser la meva sorpresa l’altre dia quan, en voler veure la segona part d’una pel·lícula per internet (no massa bona, per cert), el requadre on s’havia de visualitzar aquesta restava en un blanc trencat constant. La meva ràbia continguda va anar directament cap als senyors que em proveeixen la línia d’internet: “Ja hi tornem a ser!” Però la meva sorpresa encara va ser més majúscula quan minuts més tard m’assabentava que el servidor d’internet Megaupload (juntament amb Megavideo) havien deixat de funcionar i que l’FBI, ni més ni menys, havia detingut a sis dels responsables d’aquest servidor.

Aquest fet és el primer despropòsit que se’n deriva de la Llei SOPA que s’ha aprovat en els Estats Units (terra d’oportunitats). Una Llei que lluita contra la pirateria i en protecció de la propietat intel·lectual i els drets d’autor. Una llei que pot semblar, en aparença, lícita, però que va més enllà, posant en perill webs com la Viquipèdia (que ja va mostrar el seu rebuig blindant els seus continguts durant 24 hores) i el mateix WordPress (que va fer el mateix). Però més enllà de discutir sobre la conveniència, o no, d’aquesta SOPA, vull fer una reflexió sobre el servidor que oferia pel·lícules, sèries i altres continguts en streaming.

Com a seguidor i amant del cinema reconec que he estat asidu al servidor Megaupload. Això no vol dir que hagi deixat d’anar al cinema. No es pot comparar veure una pel·lícula en una petita pantalla d’ordinador que en una gran pantalla de cinema, amb un so molt millor, una qualitat indubtable i una bona butaca. Però tot i així és impossible no recòrrer a aquest tipus de plataformes per diverses raons:

1.- La gran diversitat de propostes cinematogràfiques d’avui en dia fa impossible l’anar al cinema cada cop que es vulgui veure una pel·lícula. S’estan estrenant un promig de 7-8 pel·lícules setmanals, amb la qual cosa hauríem d’anar al cinema un cop al dia per estar-ne al corrent de totes les estrenes.

2.- Els preus del cinema s’han anat encarint més i més fins a punts insostenibles. Sort d’alguns cinemes que ofereixen descomptes i fa més agraït entrar en una sala. Pagar 8 euros, o més, per veure una pel·lícula és exagerat. A més, qui està convençut de fer-ho anirà a veure una pel·lícula que estigui segur que li agradarà. Ja no existeix això de posar-se davant una cartellera i decidir en l’últim moment què es veurà: corres el perill de pagar 8 euros per veure ‘Alvin y las ardillas 3’

3.- La desaparició constant de cinemes de barri ha fet que proliferin les multisales. O el que és el mateix, ‘l’amor pel cinema’ s’ha anat substituint per ‘amor al negoci’. Això què vol dir? Doncs que a les multisales només es poden trobar aquells blockbusters que asseguren una bona recaudació en detriment de la qualitat cinematogràfica que s’exposa. En canvi, pel·lícules petites i de bona qualitat s’estrenen en petites sales que es poden comptar amb els dits d’una mà. Què faig si vull veure la última de Godard, ‘Film socialisme’? O la miro per Internet o vaig a Galicia, a veure si en alguna sala la projecten. També em puc esperar un any a que surti en DVD i l’hagi de comprar per Amazon.

4.- Hi ha una quantitat ingent de pel·lícules que no s’arriben a estrenar en el nostre país; i que no s’estrenaran mai. És curiós com, a vegades, s’estrena un film de fa 10 anys amb el reclam publicitari de ‘Inèdit al nostre país’.

5.- Als EEUU estan proliferant les plataformes que ofereixen cinema en streaming de forma legal per una petita quota mensual. L’Spotify del cinema allà és NetFlix. Aquí es comença a moure el mateix sistema, que podria ser la solució a tota aquesta problemàtica. Ja tenim la Filmotech o el Filmin, que ofereixen un bon catàleg, però encara reduït, a un bon preu, com si d’un videoclub es tractés. Però aquest sistema encara no està arrelat, i això fa que encara no sigui una solució definitiva.

6.- Per últim parlar de les sèries. Els EEUU són uns grans creadors de sèries. Ningú em portarà la contraria amb això, crec. I a la televisió estatal ens arriba una porció mínima d’aquestes sèries. Per això, si volem veure sèries de qualitat, la nostra única opció és veure-les a través d’Internet. Alguns podreu dir: ‘I què passa amb les produccions nacionals?’  Vinga, va, no em feu riure. Només cal veure la última sèrie que ha començat a antena 3: ‘La fuga’; un calc de ‘Prison Break’, i ni tan sols s’han molestat a canviar el títol.

En resum, la pirateria és més o menys qüestionable (sobretot el fer-se d’or amb les idees d’un altre), però l’accés a la major part de continguts audiovisuals és possible, únicament, gràcies a la tasca de servidors com Megaupload. Esperem que el sistema del cinema en streaming legal no trigui a instal·lar-se i poguem gaudir novament del cinema de qualitat a bon preu.

23 gener 2012 Posted by | General | , , , , , , | 11 comentaris

LA LLEI DEL CINEMA CATALÀ

L’altre dia vaig anar al cinema a gaudir d’una bona pel·lícula. Com sempre, abans de començar el film, van aparèixer uns quants tràilers (com sempre, força interessants) En acabar aquests, i tot just abans de començar la pel·lícula, va sortir un missatge a la pantalla molt clar: “Si la llei del cinema s’aprova no podràs veure algunes de les pel·lícules que acabem d’anunciar”. La mosca ja em va pujar al nas, així que faig aquest post explicant el perquè de tot plegat.

El 12 de gener d’aquest any, el parlament va aprovar el projecte de llei del cinema. El nou Estatut d’Autonomia otorga a la generalitat competència en matèria cinematogràfica dins l’àmbit de la cultura. És per això que el govern va aprofitar per regular els diferents aspectes en aquesta matèria ja que la considera com a “motor de progrés econòmic i com a element de cohesió cultural i transformació social.”  Tal i com està establert en l’exposició de motius del projecte: “Avui en dia, el mercat cinematogràfic a Catalunya, i en menor mesura el mercat audiovisual, no reflecteix en les seves pautes de consum la realitat sociolingüística del país” fent referència a que només el 3% de les pel·lícules exhibides als cinemes són doblades o subtitulades en català. A més, la llei preveu donar més importància a la producció de pel·lícules catalanes, així com a la seva distribució i exhibició.

El punt que ha creat més polèmica de la llei estableix que el 50% de les pel·lícules estrenades a Catalunya han de ser doblades en català, exceptuant les produccions fetes en castellà o català, que podran mantenir l’idioma original. Sembla que aquesta oportunitat perquè els espectadors puguin triar en quin idioma volen veure les pel·lícules no li va agradar ni al PPC ni al grup dels Ciutadans (quin post més polític m’està quedant) ni a alguns empresaris membre del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya. Aquest últims justifiquen la seva negativa argumentant que el públic que vagi a veure els films en català serà minoritari i, per tant, les distribuidores no voldran afrontar la despesa que comporta doblar la pel·lícula en català. Això comportarà, segons aquests empresaris, que no s’estrenin pel·lícules ni en català ni, per no saltar-se la llei, en castellà.

Jo, com a català de mena, estic completament agraït de poder triar en quin idioma vull veure una pel·lícula i, en el cas de no poder-se estrenar un film per l’elevat cost de doblatge, que s’estreni en versió original i subtitulat, que sempre serà millor. I vosaltres, què em penseu?

Podeu llegir el projecte de llei aquí.

21 novembre 2010 Posted by | General | , | 14 comentaris