ELS MISERABLES (Tom Hooper)

‘Les misérables‘, un de les obres principals de Víctor Hugo i un dels més grans musicals de tots els temps arriba als cinemes amb un poder espectacular. La història de Jean Valjean i el seu enemic Javert, de Fantine i la seva filla Cosette i de la revolució de juny de París exploten a la pantalla en una cinta de poc més de 2 hores i mitja continues de música.

Malgrat la seva llarga durada, que es fa una mica pesada cap al final pel meu gust, ‘Els miserables’ no donen un moment de respir fent gala de grans moments musicals, alguns genials i altres sublims, i desbordant tot el dramatisme, el romanticisme, una mica d’humor i l’esperit de revolució que marca l’obra de Víctor Hugo. I ho fa amb un estil molt directe, situant la càmera molt propera als actors i convertint la magnificència del film en una cinta quasi íntima.

Un dels més grans encerts de la pel·lícula és que els números músicals, sobretot dels protagonistes, estan gravats en directe. Res de gravar la cançó a part i després fer un convincent playback. Actuar i cantar alhora. I el resultat és espectacular amb grans moments per l’Amanda Seyfried i l’Eddie Redmayne, per l’Helena Bonham Carter i el Sacha Baron Cohen (encara que els personatges d’aquests dos últims es fan una mica carregants), per la joveníssima Isabelle Allen i, sobretot, per un Hugh Jackman en estat de gràcia i una brutal Anne Hathaway que ens regala el millor moment de la pel·lícula amb el mític ‘I dreamed a dream’.

El pitjor és Russel Crowe que no acaba de convéncer en el paper del malvat Javert i l’únic moment lúcid que ens regala és el que se’ns mostra en el tràiler. Tràiler, per cert, que m’ha posat la pell de gallina cada cop que l’he vist i que és dels millors que he vist d’un temps ençà.

Per acabar, us deixo un dels moments del musical que es va fer l’any 2010 per celebrar el 25è aniversari de l’estrena del musical. El fragment pertany a la peça ‘One day more’. Si busqueu, podeu trobar la resta del musical a internet. Veieu-lo perquè no té pèrdua i, sobretot, no deixeu passar l’oportunitat de veure aquest espectacle a la gran pantalla!!!

RADIO ENCUBIERTA (Richard Curtis)

Any 1966, el govern britànic té limitada l’emisió de música rock per la ràdio a dues hores diàries. Però un grup de punxadiscos amb forts ideals sobre la llibertat es resisteix a aquesta imposició, emetent 24 hores ininterrompudes de música rock des d’un vaixell a alta mar. Les aventures i desventures d’aquests pirates musicals es barregen amb els intents del govern per il·legalitzar les ràdios pirates, acompanyats per una banda sonora espectacular.

‘Radio encuabierta’ es tracta d’una comèdia on la música es converteix en protagonista indiscutible, sense convertir-se en un musical de manual amb grans números coreogràfics, que defensa els ideals de llibertat i d’una certa anarquia i que denuncia l’abús del poder. Això la converteix en una metàfora del que ens trobem avui en dia a la nostra societat, tot i estar contextualitzada en l’era apoteòsica de la música rock.

Però a part de la música, que és se’ns dubte el plat fort de la cinta, els personatges no es queden gens enrere. El film es transforma en una desfilada de tarannàs i maneres de viure la vida amb un cast espectacular: Philip Seymour Hoffman, Bill Nighy, Nick Frost, Kenneth Branagh, Rhys Ifans,…, que, a les ordres del director de ‘L’escurçó negre’, ‘Love Actually’ o ‘Notting Hill’ asseguren un munt de moments delirants i de gags que ens mantenen amb un somriure a les cares. Tothom a bord!!!

SUCK (Rob Stefaniuk)

Començaré aquest anàlisi del festival de Sitges amb una pel·lícula que vaig veure fa un temps i que em va alegrar molt que formés part de la secció oficial del certàmen: “Suck”

Ja fa un any de la descoberta de “Zombieland” al festival de Sitges. Va ser la primera pel·lícula de gènere que vaig veure en clau de comèdia i, en conseqüència, m’hi vaig enamorar. En el certamen d’enguany hi ha una pel·lícula que m’ha enamorat igual. Fresca, entretinguda i divertida com “Zombieland” però deixant de banda els zombis i internant-se en el món dels vampirs.

Sí, vampirs, un subgènere que últimament està monopolitzant cintes de terror (si a la saga de “crepúsculo” se li pot dir terror), llibres, còmics, sèries de televisió, i un llarg etcètera. Però la gràcia d’aquest film rau en el toc d’humor que té i que li dóna un aire distés i original. La trama és senzilla: un grup de rock destinat al fracàs veu com la seva carrera musical es revifa gràcies a la presència hipnotitzant de la baixista després de ser mossegada per un vampir.

Un film escrit, dirigit i interpretat pel jove Rob Stefaniuk ple de petits homenatges a grans icones musicals (The Beatles i Bruce Springsteen entre d’altres) i que compte amb la presència d’artistes com Alice Cooper, Iggy Pop, Henry Rollins i Moby, com a cantant d’un grup caracteritzat per llençar-se quilos de carn fresca i sagnant durant els concerts. A més, compte amb la presència de Malcom McDowell, el protagonista de la “Naranja Mecànica“, com el mític Van Helsing (a més, en una escena, i gràcies als miracles del maquillatge, podem veure’l amb el mateix físic de quan va rodar l’inoblidable film d’Stanley Kubrick) A més de la música d’Alice Cooper i d’Iggy Pop, el film compta amb una BSO amb cançons de Lou Reed, els Rolling Stones i David Bowie. Tot un homenatge del cinema al món del rock.