GRAVE ENCOUNTERS (The Vicious Brothers)

Un grup de reporters especialitzats en documentals de fenòmens paranormals s’endinsen en un manicomi abandonat i en el qual se suposa que succeeixen sucessos paranormals.

Gravada com a fals documental, ‘Grave encounters’ comença com qualsevol documental extret de ‘Cuarto milenio’ i, fins i tot, mostren el que hi ha rere les càmeres i la manipulació del que se’ns acaba mostrant en la postproducció final. La veritat és que no promet gaire en el seu començament en tractar temes tant manits com manicomis encantats i càmeres al més pur estil de ‘El proyecto de la bruja de Blair’. I, arribats al final de la cinta, us puc dir que no aporta res de res al gènere. Es podria dir que és “una pel·lícula més” de terror.

Això sí, sí que aconsegueix una cosa, i és aterroritzar-nos al màxim. El mal rotllo que genera, així com la tensió que va provocant, van en augment a mida que avança el film. Contribueix a aquest fet la progressiva aparició de fenòmens paranormals, cada cop més violents i inesperats, l’absència total de música, la foscor constant i les càmeres infrarrojes. Un altre motiu per veure-la són els seus directors. Rere el pseudònim de ‘The Vicious Brothers’ estan Colin Miniham i Stuart Ortiz, dos amics de només 25 anys que s’estrenen en la direcció amb aquesta pel·lícula.

No és la millor pel·lícula de terror, ja que la mancança d’argument la converteix en un seguit de situacions terrorífiques, però sí que farà les delícies d’aquells espectadors que vulguin passar una bona estona plena de molta tensió i molts ensurts. Aneu-vos preparant perquè la segona part està en camí…

THE BAY (Barry Levinson)

El 4 de juliol de 2008, dia de la independència dels EEUU, va ocòrrer un fet inexplicable en una petita ciutat costera de Maryland; la gent que va estar en contacte amb l’aigua va començar a patir forts dolors i greus ampolles que van derivar en una plaga imparable i que va acabar amb la majoria de la població en només un dia. Les imatges que es va prendre durant tot aquell dia van ser confiscades, però ara surten a la llum i donen una explicació a tot el que va passar.

El guanyador de l’Oscar al millor director per ‘Rain man’, Barry Levinson, s’apunta a la moda de les pel·lícules found footage per explicar-nos en primera persona la magnitud de la catàstrofe i el terror que van viure les persones que es trobaven en el poble el dia dels successos. Però tampoc es pot dir que es tracti d’una pel·lícula de terror ja que les escenes pròpies del gènere es poden comptar amb els dits d’una mà. A més, li manca un clímax com cal i el final és menys dramàtic del que es promet al llarg de tot el film.

Perquè la manera com està estructurada ‘The bay’ és sensacional, amb una angoixa que va augmentant per moments i barrejant diferents testimonis que ens van explicant de forma esglaonada, i perfectament estudiada, el que va passant i l’explicació de tot plegat. Els autèntics protagonistes de la pel·lícula no són els actors i actrius que participen (tots desconeguts i amb papers petits) sinó que ho són els guionistes, Michael Wallack i el propi Levinson, que s’han tret de la màniga una història que bé podria haver escrit Stephen King, sobretot el començament de la cinta. Un altre motiu per veure-la? Doncs que ‘The bay’ es va poder veure al Festival de Sitges d’enguany, amb això està tot dit.

Conclusió: tot i tractar-se d’una pel·lícula gravada càmera en mà (al final m’han fet afegir un gènere nou al blog) i no sorprendre gaire en la utilització d’aquest recurs, ‘The bay’ és sorprenentment addictiva, entretinguda i, el millor de tot, angoixant.