LA JUNGLA: UN BUEN DIA PARA MORIR (John Moore)

Tot i que no es vegi cap número en el títol de la pel·lícula, ‘La jungla: un buen dia para morir’ no deixa de ser ‘La jungal de cristal 5’, on el carismàtic policia de Nova York, John McClane viatja fins a Rússia per retrobar-se amb el seu fill i, sense voler-ho (com va sent el costum en aquesta exitosa saga), es veu implicat en un complot terrorista ple d’armes, persecucions i explosions a tort i a dret.

Des de que existeix el cinema modern, no ens paren d’arribar seqüeles de pel·lícules que han triomfat a taquilla i que han agradat a una part important de l’audiència. Ens els últims mesos hem pogut gaudir d’unes quantes (com ‘Los mercenarios 2‘ o la genial ‘Skyfall‘), que han aconseguit autosuperar-se, i hem hagut de patir unes altres, com ‘El legado de Bourne‘ i la pel·lícula que centra aquesta crítica.

No és que sigui una pel·lícula avorrida i insofrible!! De fet, és molt entretinguda, explosiva i divertida, a estones, que és tot el que es demana a una pel·lícula d’acció. Però si tingués un millor guió sense forats i incongruències (com un rus dient, en anglès, que odia tot el que és americà), uns dolents una mica més carismàtics i una mica més de duració plena d’acció, ja seria la hòst… Bé, que seria molt millor.

Tret de la persecució inicial, amb una càmera excessivament nerviosa i dinàmica, la resta d’escenes d’acció m’han deixat ben satisfet; sembla que la fòrmula del ‘no deixar un moment per respirar’ que va aportar ‘La jungla 4.0’ els va funcionar tant bé que no l’han volgut abandonar. Bruce Willis està molt còmode en el paper del McClane sènior; el McClane junior, interpretat per Jai Courtney, és una bona aposta de futur. El problema és que a Willis li estan sortint fills a dojo. Esperem que a la sisena part no l’hi surti cap més, sinó ja es pot estar demanant el carnet de familia nombrosa.

Conclusió: Molt bona pel·lícula d’explosions.

LOOPER (Rian Johnson)

‘Looper’ ens sitúa en l’any 2042, on un grup d’assassins a sou es dedica a assassinar gent teletransportada des del futur per un grup de mafiosos. Però en Joe es veurà immers en una persecució sense fi quan es trobi que el seu objectiu és el seu ‘jo’ del futur i aquest aconsegueixi escapar. És tracta d’un thriller futurista i de ciència-ficció amb una idea molt original i que explora, un cop més, les possibilitats dels viatges en el temps.

La cinta comença molt i molt bé. Fa un bon plantejament de la trama i ens assegura una nova visió dels viatges en el temps. Cap a la meitat del film, aquest perd força i es perd en el seu desenvolupament, que afluixa el ritme i la intensitat; per, després, tornar-lo a pujar (i sorprendre’ns, de pas) amb una conclusió i un tercer acte rodons i amb un final que deixa alguna qüestió a l’aire.

Em fa una mica de ràbia que el primer nom que surt als crèdits sigui el de Bruce Willis i no el de Joseph Grodon-Levitt, que és qui porta el pes de la història en la majoria del metratge, sense deixar de reconèixer la tasca de Willis. També cal destacar el paper de l’Emily Blunt i la participació curta, però sempre agradable, de Paul Dano (‘Little Miss Sunshine‘) com un dels Loopers.

‘Looper’ s’estrena en breus a les cartelleres del nostre país, així que si us agrada la ciència-ficció i us atrauen els viatges en el temps, no perdeu l’oportunitat d’anar-la a veure perquè segur que passeu una molt bona estona.

LOS MERCENARIOS 2 (Simon West)

Avui vaig directament al resum: acció dels 80 al segle XXI; testosterona hiperhormonada; Dolph Lundgren; milers de trets; desenes d’explosions; Jason Statham; vehicles blindats; quantitat d’homenatges i referències a films com ‘Terminator’, ‘Rambo’ o ‘La jungla de cristal’; un repartiment espectacular; Stallone, Schwarzenegger, Willis i Norris Vs. Van Damme i molt, molt, molt bon humor. La part negativa? La curta participació de Jet Li i la insitència a fer-nos creure en uns mercenaris amb tanta moralitat.

Resum del resum: molt millor que la primera part. Un autèntic espectacle!!!

MOONRISE KINGDOM (Wes Anderson)

Finals dels anys 60. Sam i Suzy són dos nens de 12 anys que s’enamoren i decideixen escapar-se per viure la seva aventura. Ell s’escapa d’un campament d’scouts on no és un dels nois més populars i ella d’una casa de nines on regna la indiferència en el matrimoni dels seus pares. Tot això, mentre a la illa on viuen es va formant una gran tempesta que amenaça amb ser devastadora.

La nova pel·lícula de Wes Anderson és una faula meravellosa i un cant a l’amor, la infantesa, la responsabilitat i la immaduresa d’alguns adults. Amb una estètica que recorda, a vegades una pel·lícula d’animació, a vegades un somni, Anderson ens submergeix en el seu món quadriculat on els girs de càmera són de 90 graus i on tot allò que surt a escena sembla estar tallat per un eix de simetria perfecte. Això la fa ideal per persones amb una preocupació excessiva per l’ordre i un pèl cap-quadrades.

El cast és d’allò més contradictori. Per una banda estan els joves escoltes, amb els seus pantalons curts, el seu uniforme, les seves insígnies i les seves navalles; completament desconeguts, però molt reveladors. Sobretot si parlem de la parella protagonista. Ella, capaç de mostra-se un pèl psicòpata amb només una mirada i un parell de línies de diàleg, i ell, amb una gran capacitat d’expressió facial sense la necessitat de canviar l’expressió de la seva cara. Per una altra banda, estan els actors més reconeguts en papers secundaris però molt entranyables. Bruce Willis, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton, Jason Schwartzman i un genial Edward Norton (que ho borda en el paper de cap de campament!!). Atenció a l’aparició curta, però sensacional, de Harvey Keitel.

Resumint, es tracta d’una pseudo-comè perfecta!! Amb un contingut i una forma immillorables, amb un cast sensacional i una banda sonora magnífica i magnètica que destaca des de la primera nota en els crèdits inicials, passant per les versions del Carnaval dels Animals, fins al final de la cinta (mai havia vist com totes les persones que han anat a veure una pel·lícula s’esperen fins que acabin de passar tots els noms per la pantalla). I és que els crèdits finals i la música que l’acompanyen es mereixen un deu. Una de les recomanacions de l’any, se’ns dubte. Llàstima que s’hagi estrenat amb tant poques còpies. Després ens estranyem que als cinemes només trobem porqueries…

LOS OTROS DOS (Adam McKay)

Terry i Allen són dos policies del cos de NY que passen tot el temps de feina rere un escriptori i un ordinador omplint la paperassa d’aquells policies que donen la cara al carrer. Fart de la situació i aprofitant l’accident dels dos policies insígnia del departament, Terry decideix aconseguir fer-se un nom i treure’s de sobre les burles dels seus companys. Ell i el seu partenaire policíac iniciaran una investigació que els portarà més mal de caps dels que s’imaginen.

Ja fa uns quants anys, per allà el 1987 s’estrenava “Arma letal”, film que barrejava una acció trepidant amb bones dosis d’ironia i humor indirecte que captava l’atenció del públic. Un any més tard, Bruce Willis es ficava a la pell de John McClane a “La jungal de cristal” i ens feia gaudir de grans seqüències de tiroteigs i persecucions amb un somriure d’orella a orella. 22 anys més tard s’estrena aquesta comèdia disposada a donar la volta a films com aquests: no és una pel·lícula d’acció amb bones dosis d’humor, és una pel·lícula d’humor amb molt bones dosis d’acció.

I aquí recau la importància del film i els seus punts més forts. Trobem un humor intel·ligent, allunyat d’absurditats innecesàries i humor escatològic del que en podríem dir “facilón”, inclós en diàlegs que a vegades costen de seguir per la rapidesa amb que se’ns presenten; trobem unes seqüències d’acció ben rodades, amb escenes espectaculars i imatges molt i molt interessants i trobem una bona interpretació per part de Will Ferrell (que a mi personalment no m’agradava) i de Mark Wahlberg i l’aparició estelar de Dawyne Johnson i Samuel L. Jackson.

Per contra, l’argument no acaba de convèncer i la trama resulta una mica liosa i poc clara, cosa que fa que en algun moment es pugui perdre l’interès. A més, l’intent de donar al film un toc dramàtic seguint les vides privades dels protagonistes fa perdre el ritme i la intenció del film queda difosa. A més, compta amb nombrosos efectismes que, tot i donar bon resultat visualment, no haurien de ser necessaris en un bon llargmetratge d’acció. Igualment, és un film recomanable, millor comèdia que la que us presentava l’altre dia (“Salidos de cuentas“), però que queda mirant a la nuca de John McClane.

ACCIÓ A L’AGOST

És conegut per tothom que els mesos d’estiu és l’època de l’any en que els grans estudis llencen les seves pel·lícules més potents. En altres paraules, les pel·lícules més comercials i impactants, amb l’intenció de recollir tant com es pugui ens uns dies de vacances en els quals la gent no es passa el dia pensant en el treball. I si parlem de pel·lícules impactants, ens referima totes aquelles que tinguin trets, baralles, persecucions i d’altres escenes d’acció que estiguin a l’alçada. Per no sobrecarregar el blog amb estrenes i crítiques de films d’acció (exceptuant la crítica d'”Origen”) he decidit ficar-los tots en el mateix sac. I aquí estan:

EL EQUIPO A

Sèrie icònica dels 80 que ens va acompanyar durant molts i molts anys, ara revisada i dotada amb els últims avenços tecnològics. Humor i acció en mans d’estrelles poc conegudes (exceptuant Liam Nesson) però amb un gran futur per endavant: Bradley Cooper (“Resacón en la Vegas”), Sharlto Copley (“Districte 9”) i Quinton Jackson (com a l’inovidable M.A. Barracus) En la cinta, repleta d’humor i d’acció, sovint, exagerada, retornem als origens de l’equip i a la traició que van patir i que és la causant que sempre hagin estat perseguits. Una pel·lícula on moren més personatges que en tota la sèrie (en 98 capítols, només van morir 5 personatges). Per cert, atenció a les aparacions dels verdaders Murdock i Fénix durant els crèdits del final.

LOS MERCENARIOS

Que bé es podria haver dit “Un grup d’amics, estrelles del cinema d’acció dels 80, que queden per fer una pel·lí de trets a l’estils dels 80” No cal dir res més. Entreteniment “pur i dur”, que no sempre vol dir “bo”.

SALT

Pel que fa a les pel·lícules d’espíes, aquestes estan molt vistes. Se n’ha fet de tot i de tot tipus. Malgrat això, aquesta pel·lícula aconsegueix que la previsibilitat dels arguments d’aquest tipus de film quedi en un pla secundari en oferir-nos la història d’aquesta “Bourne” fèmina en un context d’actualitat a l’hora de tractar sobre els espíes rusos que a Amèrica, sembla, estan fent de les seves. En resum, amb menys acció de la promesa però acceptable.

REPO MEN

Pel·lícula futurista on els òrgans vitals de les persones es podran substituir per òrgans artificials a preus desorbitats. Els repo men seran els encarregats de “recollir” els òrgans d’aquelles persones que no puguin pagar les mensualitats quan toca. Film ben buscat i entretingut, però amb argument previsible a l’estil de “Minority Report”, tot i que ens deixa un final bastant sorprenent.

Per acabar, dues pel·lícules d’acció, però d’estil una mica diferent. Per una banda està AIRBENDER, EL ÚLTIMO GUERRERO. Pel·lícula basada en els dibuixos manga d’Avatar i dirigida per M.Night Shyamalan i co-protagonitzada pel jove Dev Patel (“Slumdog Millionaire”) en un paper de dolent. I CENTURION, pel·lícula sobre la desaparició de la novena legió romana.

ELS SUBSTITUTS (Jonathan Mostow)

Un bon dia, un tio estava mirant “Matrix”. Quan va acabar de veure-la, embriagat per una necessitat imperiosa de ciència-ficció, va veure “Yo, robot”. I d’aquí li va sorgir la idea de fer aquesta pel·lícula. No hi trobo cap més explicació. La pel·lícula ens presenta un futur no massa llunyà, en el qual tots viurem recluïts a les nostres cases i màquines perfectes faran la nostra vida, mentre nosaltres les controlem des d’una butaca “molona”. La veritat, no ho trobo una idea massa original.

I amb aquest pensament vaig començar a veure la pel·lícula. I amb aquest mateix pensament la vaig acabar. Però tot i això, he de confessar que em va agradar força l’argument. I és que de, tant en tant, m’agrada veure un film amb un argument una mica enrevessat però que alhora no requereixi gaire esforç mental. Una d’aquelles pel·lícules que no t’enteres de res fins el final.

Em sorprén la poca acció que hi ha. Crec que aquest tipus de pel·lícules són idònies per grans escenes de persecucions, tirotejos i lluites impossibles. Però aquesta gairebé en prescindeix per complert. A més, inclou (amb més pena que glòria) una història d’amor entre un Bruce Willis que no destaca gaire per la seva interpretació i la seva dona/substituta.

Punt positiu per al gir argumental que dóna la trama a mitja pel·lícula. No és gens previsible; al contrari que la resta del metratge.

Poques crítiques han lloat aquesta pel·lícula i amb raó. Però jo li dono un vot de confiança. Anirà molt bé per veure-la un diumenge a la tarda, d’aquells que no teniu ganes de sortir de casa i a la tele només fiquen pel·lis cutres sobre mainaderes assassines i avions sense control. Si la veieu després de dinar correu el risc de quedar-vos adormits. Doneu-vos per advertits!!!