MONEYBALL (Bennett Miller)

Milly Beane és un exjugador frustrat de beisbol que es guanya la vida com a gerent dels Athletics de Oakland; un equip amb un pressupost mínim que s’enfronta als grans equips de la lliga amerciana amb uns comptes molt més superiors als seus. Cansat d’aquesta situació i després d’haver perdut els seus jugadors més importants, Beane contracta a Petr Brand, un analista que ha desenvolupat un sistema que li permet crear un equip, suposadament, guanyador amb molts pocs calers.

En un principi no havia de veure aquesta pel·lícula perquè el tema no m’atreia gens. Les pel·lícules sobres esports i equips americans semblaven haver arribat al seu punt àlgid amb títols memorables com ‘Air Bud’, ‘Eddie’ o ‘Los blancos no la saben meter’. Però el que em va fer canvia d’idea va ser que el guió ha estat escrit per Aaron Sorkin i Steven Zaillian (adaptadors i guionistes de ‘La red social’ i ‘Millenium: los hombres que no amaban a las mujeres’ respectivament). I el resultat és un sòlid drama esportiu centrat en un gerent, i no un entrenador, amb els seus dalts i baixos que explica com un petit equip va revolucionar el sistema de joc del beisbol americà.

Diuen que Brad Pitt és un dels favorits per a l’Oscar (encara no he vist a Clooney a ‘Los descendientes’) però, tot i que està realment encertat en la seva interpretació de Beane, no supera al ‘J.Edgar’ de DiCaprio. Jonah Hill, en la carn de Peter Brand, va pujant de nivell i va aconseguint papers més importants, merescudament. Cal destacar la presència, petita però efectiva, de Philip Seymour Hoffman que intepreta l’entrenador enemistat amb Beane.

En resum, es tracta d’un film que aporta un aire de frescor al gènere esportiu, tot i que no hi aporta gaires innovacions. Des del meu punt de vista, no hauria de ser la preferida pels Oscars, tot i que és just que estigui entre les nominades a millor pel·lícula. Veurem que passa en unes setmanes.

TODO SOBRE MI DESMADRE (Nicholas Stoller)

Aquesta pel·lícula mereix incloure’s en la categoria de “veure en companyia d’amics, amb una ampolla de vodka a una mà i un tripi a l’altra”. Quan vaig veure el títol em va semblar completament fora de lloc, ja que és evident que no té cap mena de relació, per mínima que sigui, amb el film d’Almodovar. Però un cop vista, crec que no hi ha títol millor. Perquè no cal explicar l’argument, de simple que és, només cal saber que és un “desmadre”. Es podria resumir en 3 paraules: Sexe, Drogues i Rock’n’Roll. El que passa és que hauríem de repetir les dues primeres suficients vegades per escriure un post sencer per fer justicia al film.

Es tracta de la típica pel·lícula que encantarà als joves de quince anys perquè, bàsicament, s’hi veuran reflectits. Fins i tot podran fer una llista del que han fet (o del que s’han prés) i del que no. La podríem comparar a l”American Pie” de fa uns anys. Una pel·lícula plena de bromes sexuals i escatologiques sense cap relació; un seguit de gags amb una manca important d’un guió intel·ligent; amb una de les bandes sonores amb més cançons que he vist (entre aquestes, trobem alguna dels Rolling o de Mika) i amb la presència d’un desfasat Russell Brand, interpretant a l’estrella del rock, i d’un molt correcte Jonah Hill (vist últimament com a secundari a “Increíble pero falso“). També és recomanable per aquells a qui els va la marxa i les festes que acaben a un lloc que no coneixen i amb persones desconegudes al llit. Prepareu-vos per la festa!!