CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

MÁTALOS SUAVEMENTE (Andrew Dominik)

Jackie Cogan és un assassí a sou que és contractat per acabar amb els encarregats d’un robatori a una timba de pòquer. Amb uns mètodes qüestionables, Cogan es fa càrrec de la situació amb l’ajuda d’en Mickey, un vell amic seu. I tot això, emmarcat en un context de crisi econòmica i ideològica que encara no ha arribat al seu punt àlgid. Els mafiosos també noten la crisi.

Des que veiem les primeres imatges de la pel·lícula ens adonem que estem davant d’un thriller noir poc convencional, desconcertant, dirigit amb valentia i amb un estil narratiu xocant i amb un guió cuidat al mil·límetre (i basat en la novel·la de George V. Higgins, ‘Cogan’s Trade’). I el film no abandona en cap moment aquestes premisses, regalant-nos escenes com les del pròleg i les del primer assassinat. L’humor negre fluctua al llarg de tot el metratge i la violència apareix justament quan ha d’aparèixer. A més, Dominik i Higgins ens regalen un final digne del millor Tarantino.

La crisi econòmica està present en tota la pel·lícula. És més, ‘Mátalos suavemente’ serveix com a metàfora de la situació actual i investiga en les causes, en petit format, que han desembocat en aquesta. La pega que li podem trobar és la referència que fa a aquest fet, tot incrustant discursos de Bush i d’Obama, de manera constant, dotant a la cinta d’una lectura ideològica concreta.

A part d’això, tot són bones paraules. Brad Pitt està enorme i l’envolten un munt de secundaris de luxe com són James Gandolfini, Ray Liotta o Richard Jenkins entre d’altres. En definitiva, una pel·lícula rodona i perfecta per veure en aquests dies que corren. Crec que serà una aposta segura en els Oscars.

24 Setembre 2012 Posted by | thriller | , , , , , | 11 comentaris

EL ÁRBOL DE LA VIDA (Terrence Malick)

L’última (i polèmica) pel·lícula de Terrenca Malick ens proposa una reflexió sobre la història de l’univers, des del seu origen fins els seus últims moments. I en aquest context macrocòsmic ens mostra la senzilla vida d’una família americana formada per un matrimoni i els seus tres fills a través dels ulls de Jack, el més gran de tots, que viu entre la tendresa i l’afecte de la mare i l’autoritat i duresa del pare i que va formant la seva personalitat tot descobrint el seu món interior i qüestionant-se sobre tot el que l’envolta, incloent a Déu.

Hi ha una diversitat d’opinions enorme amb ‘El árbol de la Vida’, des dels que diuen que és avorrida i sense sentit fins els que la qualifiquen d’obra mestra. Jo em trobo en aquest últim grup. El cinema de Malick és trencador i així ho demostra amb tota la poesia visual que desprén el film. Es tracta d’una pel·lícula purament subjectiva entenent que pot transmetre diferents coses depenent del moment personal que es viu en el moment de veure-la. Però no es tracta d’això el cinema? De remoure quelcom en el nostre interior? Doncs Malick ho aconsegueix tot i que és difícil descriure-ho amb paraules.

Poques pel·lícules es poden veure com un tot, de forma global. En una podem destacar la música, en altres les interpretacions,… En aquesta, tot està lligat, connectat: la senzillesa dels diàlegs (i monòlegs), les imatges evocadores, el dinamisme de la càmara que mostra que tot avança, el contrast entre les línies rectes d’allò artificial amb la fluidesa de les formes naturals, les interpretacions (tot i el gran treball de Brad Pitt i Jessica Chastain -Sean Penn té molt pocs minuts- cal destacar el paper dels tres fills i la seva naturalitat) i, sobretot, la magnífica banda sonora que inclou uns efectes sonors espectaculars i una música meravellosa.

Podem dir que es tracta d’una pel·lícula de constrastos: la mare i el pare, el natural i l’artificial, el naixement i la mort, Déu i quelcom més tangible; i aquest contrast es manifesta en la diversitat d’opinions que comentava al començament. Només hi ha una solució: que cadascú la vegi i n’opini, perquè la nostra opinió és nostra i de ningú més.

7 Març 2012 Posted by | drama | , , , | 8 comentaris

MONEYBALL (Bennett Miller)

Milly Beane és un exjugador frustrat de beisbol que es guanya la vida com a gerent dels Athletics de Oakland; un equip amb un pressupost mínim que s’enfronta als grans equips de la lliga amerciana amb uns comptes molt més superiors als seus. Cansat d’aquesta situació i després d’haver perdut els seus jugadors més importants, Beane contracta a Petr Brand, un analista que ha desenvolupat un sistema que li permet crear un equip, suposadament, guanyador amb molts pocs calers.

En un principi no havia de veure aquesta pel·lícula perquè el tema no m’atreia gens. Les pel·lícules sobres esports i equips americans semblaven haver arribat al seu punt àlgid amb títols memorables com ‘Air Bud’, ‘Eddie’ o ‘Los blancos no la saben meter’. Però el que em va fer canvia d’idea va ser que el guió ha estat escrit per Aaron Sorkin i Steven Zaillian (adaptadors i guionistes de ‘La red social’ i ‘Millenium: los hombres que no amaban a las mujeres’ respectivament). I el resultat és un sòlid drama esportiu centrat en un gerent, i no un entrenador, amb els seus dalts i baixos que explica com un petit equip va revolucionar el sistema de joc del beisbol americà.

Diuen que Brad Pitt és un dels favorits per a l’Oscar (encara no he vist a Clooney a ‘Los descendientes’) però, tot i que està realment encertat en la seva interpretació de Beane, no supera al ‘J.Edgar’ de DiCaprio. Jonah Hill, en la carn de Peter Brand, va pujant de nivell i va aconseguint papers més importants, merescudament. Cal destacar la presència, petita però efectiva, de Philip Seymour Hoffman que intepreta l’entrenador enemistat amb Beane.

En resum, es tracta d’un film que aporta un aire de frescor al gènere esportiu, tot i que no hi aporta gaires innovacions. Des del meu punt de vista, no hauria de ser la preferida pels Oscars, tot i que és just que estigui entre les nominades a millor pel·lícula. Veurem que passa en unes setmanes.

9 febrer 2012 Posted by | drama, històrica | , , , | 7 comentaris

Malditos Bastardos (Quentin Tarantino)

Tinc una especial admiració per les pel·lícules d’aquest bon home, i m’agradava la idea d’engegar aquest blog amb la seva última pel·lícula. Una pel·lícula que s’ha guanyat des dels millors elogis fins a les pitjors malediccions.

Comencem per l’argument. Tarantino mai ens ha sorprés amb un argument elaborat i complicat i aquesta pel·lícula no n’és una excepció. Tot un ventall de personatges, de molts diferents origens, amb la mateixa idea: matar nazis; com més millor, i com més peixos grossos encara millor. Però no us deixeu enganyar per les imatges del tràiler o per la publicitat que se li ha fet com una pel·lícula de “desenfrenada venjanza”. És una pel·lícula de Tarantino i això vol dir deixar la violència i els trets en un discret segons pla en favor de diàlegs sense sentit (alguns sí que en tenen) i interminables encreuaments de mirades.

Artísticament parlant, el director de Pulp Fiction ha reunit una colla d’actors i actrius que li ha permés plasmar, amb èxit crec, la seva particular visió de la segona guerra mundial. Cal destacar el paper de Christoph Waltz com el “Caçajueus”, el coronel nazi Hans Landa; un personatge que tant l’estimes com l’odies per la seva forma de ser i fer. Em sorprén que en Brad Pitt surti tan poc durant la pel·lícula. Gaudeix dels mateixos minuts que la resta d’actors (si fa no fa), però el fet que sigui el principal reclam li hauria de donar més guió, no? O potser estem davant d’un altre cas com el de Kurt Russell a “Death Proof”; l’únic nom al cartell i amb menys minuts que la resta del cast?

Tècnicament no cal fer gaires comentaris. Plans que no s’acaven mai, converses eternes sobre temes absurds, mirades que ho diuen tot, primers plans exagerats i una càmara que agafa tots els detalls, per petits que siguin.

La música, com sempre, magnífica. Tarantino és un crac buscant temes d’anys enrera que encaixen perfectament amb les seves escenes. Repeteix, però, un parell de temes ja utilitzats a Kill Bill. La cançó amb què obra la pel·lícula és, senzillament, genial. Es nota la presència d’Ennio Morricone i els seus inoblidables xiulets.

Entenc que a alguns no els hagi agradat la pel·lícula; potser per l’averració històrica que comet i perquè en dues hores i mitja, només hi han cinc minuts de trets, acció i sang. Però és una pel·lícula made in Tarantino… què esperaveu?

14 Octubre 2009 Posted by | Bèl·lic, Tarantino | , , , , , , | 5 comentaris