CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

EN UN MUNDO MEJOR (Susanne Bier)

Anton és un home amb dues vides. Per una banda, és metge en un camp de refugiats a l’Àfrica. Per l’altra, viu en un petit poble de dinamarca on es troba en ple procés de separació de la mare dels seus dos fills. El fill gran, per la seva banda, pateix l’assatjament escolars d’un grup de nois. Però la situació canvia en entrar a la seva vida en Christian, un noi que acaba de perdre la seva mare i que està en constant tensió amb el seu pare. Les diferents maneres de veure el món dels protagonistes s’entrecreuen en aquesta drama, posant en perill la seva pròpia vida.

Nens corrents darrere una camioneta, una teranyina, una migració d’ocells, un esquelet d’animal,… Les imatge icòniques tenen una importància cabdal en aquesta pel·lícula que diu molt més del que està escrit en el guió (sensacional, per cert). I és que, durant tot el film, es reflecteixen tot un seguit de sentiments humans molt potents com l’amor, la por, la vengança, l’odi, el perdó i, sobretot, la violència; i es transforma en una proposta capaç de fer-nos reflexionar sobre les nostres vides i sobre el món en el que volem viure.

L’únic punt negatiu (per posar-n’hi un) és que, potser, s’allarga una mica en el seu tram final i tota la tensió que es va generant fins arribar al clímax, es va difuminant. Però, malgrat això, es tracta d’una pel·lícula rodona, justa guanyadora de l’Oscar i el Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera (entre molts d’altres premis), dura, un pèl moralista i molt humana.

19 Juny 2012 Posted by | drama | , , | 5 comentaris

DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO (Christian Molina)

L’Àlex és un nen de vuit anys que es converteix, de sobte, en el germà gran d’un parell de bessons. Els seus pares, per tal de tenir-lo content, li regalen una televisió per a la seva habitació. L’Àlex es començarà a obsessionar amb les imatges de violència que hi veu i fins i tot, els seu amic imaginari (un astronauta amb molt bones intencions) es convertirà en un coronel dur digne del Sergent Hartman de ‘La chaqueta metálica’ de Kubrick. L’ambient a casa, la gelosia, la desconfiança dels adults i les males companyies no faran més que empitjorar les coses.

Es tracta d’una iniciativa de la plataforma pedagògica ‘La Tribu 2.0’ que s’encarrega des de ja fa un temps a relacionar el cinema amb l’educació. Compten amb un ampli ventalls de propostes pedagògiques per a tot tipus de films i amb aquesta, des del meu punt de vista com a mestre, s’han superat. El meu company, Jordicine, ha deixat una crítica molt interessant però que s’allunya de la meva opinió respecte al missatge de la pel·lícula. Es podria caure en l’acusació de demagògia pel que fa a la cultura de la violència televisiva, però crec que la pel·lícula va més enllà i no s’estanca en aquest aspecte. La violència que hi trobem a la televisió i als videojocs és l’excusa i el pretext per iniciar-nos en la història de l’Àlex i servirà de leit-motiv al llarg del metratge, però la situació de violència ‘domèstica’ és encara pitjor, si hi cap. La gelosia, la indiferència del pare i les baralles dels progenitors, les males companyies, conformen un esquema de la forma de ser del protagonista. I és en aquest aspectes on es centra el missatge de la pel·lícula. L’encarregat de dexar-ho clar és Robert Englund (el mític Freddy Krueger) que actúa com a psicòleg i reeducador dels pares.

Però si algú destaca en el film, aquest és Fergus Riordan, el jove Àlex que, malgrat un doblatge al castellà poc creíble, deixa una actuació molt convincent i genera una empatia molt forta tot i els actes que va realitzant. El punt negatiu se l’emporta Danny Glover, amb un personatge molt curt i del tot innecessari (el discurs moralista final és, se’ns dubte, el pitjor de la cinta) I és que estem davant una pel·lícula que no necessita de cap discurs, perquè ja ho és en ella mateixa. Una pel·lícula que crida a la reflexió (i és inevitable sortir de la sala sense fer-la) i que TOTHOM hauria de veure. El missatge final de l’Àlex us impactarà.

31 Octubre 2011 Posted by | drama | , , , , | 11 comentaris

BALADA TRISTE DE TROMPETA (Álex de la Iglesia)

Abans que pogueu llegir la crítica d’aquesta passada de film, us he de dir que aquesta serà l’última crítica que trobareu en aquest blog. De moment. Últimament la feina em deixa poc temps per a l’oci i no acabo de trobar l’estona idònia per dedicar-hi temps al blog i a llegir-ne els vostres (si en teniu). Així que de forma temporal, però indefinida, deixo el blog en StandBy perquè pogueu disposar de les més de 110 crítiques que en formen part. Gràcies a aquells que us passeu cada dia, a aquells que deixeu sempre un comentari i aquells que, encara que arribieu de forma accidental, hi doneu un cop d’ull. Fins aviat.

Què bonic és anar al cinema!! Més quan ho fas de forma sobtada, sense pensar-ho dos cops; més quan l’entrada et surt de franc; més quan tens tota la sala per a tu; i més quan gaudeixes d’una de les millors pel·lícules que ha donat (i que donarà, segur) el cinema espanyol. Álex de la Iglesia deixa el llistó altíssim a futures produccions amb aquesta història d’amor, repleta de violència, humor negre i memòria històrica. La història de dos pallassos, amb els seus terrors (interios o exterios), enamorats de la mateixa dona; tot envolcallat en la guerra civil, la postguerra i el començament de la davallada franquista.

La pel·lícula no podia començar de millor forma: amb uns títols de crèdit trencadors i fantàstics on podem veure imatges de Franco barrejades amb el mític empalament de “Holocausto caníbal” i una banda sonora increíblement xocant. Després, un pròleg impressionant i violent. Tot un manifest del que serà la resta del film. I us puc dir que la resta no decepciona. Cert que el nivell de violència disminueix, però és que seria impossible mantenir el nivell del pròleg més d’un quart d’hora. Carlos Areces i Antonio de la Torre, en la pell dels dos pallassos, senzillament espectaculars; Carolina Bang està més que correcte; i la multitud de grans secundaris no és inversament proporcional a la seva qualitat.

Tot i així, també he de reconèixer que en algun moment ens podem trobar algunes situacions i línies de guió una mica inversemblants, fregant l’absurditat. I precisament en l’absurditat trobem algunes de les escenes més divertides i estranyes del film. L’humor negre és un dels principals alicients de la proposta, on s’hi poden veure tots els tòpics de les pel·lícules de De la Iglesia: entre el de penjar a algú d’un lloc molt alt; sigui el terrat d’una comunitat o el terrat de les torres Kio de Madrid. En el cas que se’ns presenta, us puc assegurar que el director ha decidit augmentar l’alçada.

La pel·lícula ve recolzada per un parell de premis a la passada mostra de Venècia, on va guanyar el premi al millor guió i el premi a la millor direcció. Cal dir que el president del jurat era el mateix Quentin Tarantino i que aquest s’ho va passar d’allò més bé durant la projecció. I és que l’empremta de Tarantino s’hi ensuma en l’ambient. En qualsevol cas, si teniu la oportunitat, no us perdeu l’ocasió de veure un dels millors productes que s’han fet al llarg de la història cinematogràfica nacional. De debó, val la pena.

 

20 Desembre 2010 Posted by | drama, violència | , , , , | 10 comentaris

A SERBIAN FILM (Srdjan Spasojevic)

Al llarg de la història del cinema s’han fet un seguit de pel·lícules que han remogut algunes consciències (les ultraconservadores amb “Brokeback Mountain”, les dels membres de la ANR amb “Bowling for Columbine”,…) i d’altres han aixecat vertaderes polèmiques com “La naranja mecánica” de Kubrick o “Kids” de Larry Clark. Però a Sitges s’ha presentat una pel·lícula tant escandalitzant, que deixa una de les millors obres de Kubrick a l’alçada de qualsevol producció Dysney. Es tracta de “A serbian film”, un film repulsiu a cada minut, no apte per a persones impressionables i/o amb dos dits de seny. La meva curiositat cinèfila m’ha portat a veure l’hora i tres quarts de duració del film amb un malestar constant al ventre.

La història: un ex-actor de pel·lícules porno rep una oferta milionaria per fer una última pel·lícula; al capdavant està un director pertorbat i depravat que obligarà al protagonista a realitzar tot tipus d’actes vexatoris, violents i perversos. Sexe i violència explícita, mostrada sense cap tipus de remordiments. En paraules de la organització del festival, “es permet la creació d’un nou gènere, el ‘newborn porn'”. La traducció d’aquest nou gènere seria ‘el porno del recent nascut’, suposo que no cal que continui explicant. Pel que es veu, força gent es va aixecar de la seva butaca a mitja projecció per abandonar aquest festival de fluids corporals varis. Lògic.

La única recomanació d’aquesta pel·lícula és per aquells que tinguin un estòmac preparat i la curiositat de saber fins on poden arribar els límits del cinema i, per què no dir-ho, de la ment i la perversió humana. Al meu parer, un film extralimitat en molts sentits. Crec, sincerament, que ha estat la primera pel·lícula, d’aquest impronunciable director, i la última, pel bé de tots. Per cert, em nego a penjar el tràiler en el blog, ja que podria ofendre a algunes persones; em limitaré a deixar-vos el link de la pàgina web del festival de Sitges on el podeu veure: “A serbian film

18 Octubre 2010 Posted by | gore, pornogràfica | , , , | 14 comentaris

CUBE (Vincenzo Natali)

L’any 1997, Vincenzo Natali (director de “Splice” estrenada aquest mes) va estrenar sense pena ni glòria la pel·lícula “Cube”, tot i obtenir els premis a la millor pel·lícula i el millor guió al Festival Internacional de Sitges. En el moment en que va sortir a la venda en Video (encara no existia el DVD) es va convertir en una pel·lícula d’èxit i es va començar a considerar de culte. I no és per menys. Amb una trama molt senzilla (un grup de persones tancades en una espècies de presó en forma de cub i amb trampes mortals per tot arreu), pocs personatges, baix pressupost i decorats mínims, Natali dóna una lliçó de com rodar una pel·lícula collonuda amb tants pocs recursos; sense caure en el sensacionalisme de morts exagerades i extremadament violentes; oferint poca informació a l’espectador i deixant-lo amb una infinitat de preguntes en acabar-la de veure;…

Degut a l’èxit posterior que va obtenir el film, sense tenir res a veure amb Natali, es van rodar dues “seqüeles”: “Cube 2: Hypercube” i “Cube Zero”. Cap d’aquestes dues pel·lícules va arribar a superar en cap moment a la seva antecesora. Les podríem considerar còpies de la primera part amb innovacions considerables però, alhora, innecessàries. En el cas de “Hypercube”, la presó és relativament diferent a la de la primera part, estèticament parlant. En ella, els límits físics no existeixen i es juga amb una quarta dimensió: l’espai. Sitúa la trama en un cub interdimensional on la ciència-ficció barata supera l’ambient de tensió i angoixa de la primera part.

“Cube Zero” ens ofereix, per primera vegada en tota la saga, imatges de l’exterior del cub, centrant una part important de la pel·lícula en el que succeeix fora. Això permet respondre algunes de les preguntes que qeuden a l’aire en les dues parts anteriors (poques en realitat). A part d’aixó, la pel·lícula es torna un pél més violenta i desfasada. El que diriem “una flipada”

Si l’hagués de comparar amb una altra saga, ho faria sense dubtar amb “Saw”. La primera pel·lícula és una meravella, rodada amb pocs recursos i molt efectiva. Amb les segones, terceres, quartes,… se’ls va començar a anar l’olla anteposant el sensacionalisme i l’espectacle a la qualitat de la pel·lícula i de la trama. Malgrat totes les seqüeles que ens tirin al damunt, sempre ens quedaran les primeres parts.

24 Setembre 2010 Posted by | fantàstic, terror, thriller | , , , , | 9 comentaris

Malditos Bastardos (Quentin Tarantino)

Tinc una especial admiració per les pel·lícules d’aquest bon home, i m’agradava la idea d’engegar aquest blog amb la seva última pel·lícula. Una pel·lícula que s’ha guanyat des dels millors elogis fins a les pitjors malediccions.

Comencem per l’argument. Tarantino mai ens ha sorprés amb un argument elaborat i complicat i aquesta pel·lícula no n’és una excepció. Tot un ventall de personatges, de molts diferents origens, amb la mateixa idea: matar nazis; com més millor, i com més peixos grossos encara millor. Però no us deixeu enganyar per les imatges del tràiler o per la publicitat que se li ha fet com una pel·lícula de “desenfrenada venjanza”. És una pel·lícula de Tarantino i això vol dir deixar la violència i els trets en un discret segons pla en favor de diàlegs sense sentit (alguns sí que en tenen) i interminables encreuaments de mirades.

Artísticament parlant, el director de Pulp Fiction ha reunit una colla d’actors i actrius que li ha permés plasmar, amb èxit crec, la seva particular visió de la segona guerra mundial. Cal destacar el paper de Christoph Waltz com el “Caçajueus”, el coronel nazi Hans Landa; un personatge que tant l’estimes com l’odies per la seva forma de ser i fer. Em sorprén que en Brad Pitt surti tan poc durant la pel·lícula. Gaudeix dels mateixos minuts que la resta d’actors (si fa no fa), però el fet que sigui el principal reclam li hauria de donar més guió, no? O potser estem davant d’un altre cas com el de Kurt Russell a “Death Proof”; l’únic nom al cartell i amb menys minuts que la resta del cast?

Tècnicament no cal fer gaires comentaris. Plans que no s’acaven mai, converses eternes sobre temes absurds, mirades que ho diuen tot, primers plans exagerats i una càmara que agafa tots els detalls, per petits que siguin.

La música, com sempre, magnífica. Tarantino és un crac buscant temes d’anys enrera que encaixen perfectament amb les seves escenes. Repeteix, però, un parell de temes ja utilitzats a Kill Bill. La cançó amb què obra la pel·lícula és, senzillament, genial. Es nota la presència d’Ennio Morricone i els seus inoblidables xiulets.

Entenc que a alguns no els hagi agradat la pel·lícula; potser per l’averració històrica que comet i perquè en dues hores i mitja, només hi han cinc minuts de trets, acció i sang. Però és una pel·lícula made in Tarantino… què esperaveu?

14 Octubre 2009 Posted by | Bèl·lic, Tarantino | , , , , , , | 5 comentaris