VA DE… MORTS

Primer post de l’any 2013!! Com van les panxes? I els caps resacossos? Doncs bé, comencem l’any amb el positivisme que tant efusivament proclamen els del famós refresc de llauna vermella: després de l’especial de Crèdits inicials, de Bandes Sonores i d’escenes d’acció, us proposo un nou ‘Va de…’, aquest cop dedicat a morts memorables en la història del cinema.

I comencem amb l’inici de la pel·lícula de culte ‘Cube‘ i el famós home calb de la portada que, al final, només ens servia per introduir-nos el laberint macabre on es situa l’acció de la pel·lícula (i de les seves horroroses seqüeles)

Però si hem de parlar de morts macabres, trieu la que volgueu de qualsevol de les set pel·lícules que composen la saga de ‘Saw‘. Jo, personalment, em quedo amb la que obre la segona part.

Però no tot són morts viscerals; el cinema està plagat de morts molt més emotives i dramàtiques com la del mític final de ‘Blade Runner’ amb el magnífic discurs del replicant interpretat per Rutger Hauer.

I, fent una segona excepció, parlaré del final de la sèrie ‘Perdidos’ (Atenció, SPOILERS!!!!, encara que crec que tothom ja sap com acaba, tot i que no tothom l’entén)

També hi han morts per sopresa, com la del cotxe de ‘Pulp Fiction’ de Quentin Tarantino.

I, per acabar aquest petit repàs, us deixo la que és la millor escena d’un mort a la gran pantalla. Es tracta de ‘Big Fish‘ de Tim Burton i la mort fantàstica del pare del personatge. Una delicia.

VA DE… CRÈDITS INICIALS

Avui toca post especial (bàsicament, perquè fa dies que no puc anar al cinema) sobre crèdits d’opertura, al meu parer, sensacionals.

Començo pels que, diuen, van suposar una revolució en aquesta matèria i molts els consideren els pares dels crèdits d’inici moderns. Es tracta de ‘Se7en’, de David Fincher, un director que ja ens té acostumats a grans títols de crèdit com els de la recent ‘Millenium: Los hombre que no amaban a la mujeres’, que els podeu veure aquí.

Però aquest tipus de crèdits existeixen des de molt abans, així que us deixo un recull dels que considero millors, començant per els psicodèlics crèdits de la primera cinta de James Bond d’ara fa 50 anys: ‘James Bond contra el Dr. No’

I què m’en dieu de l’inici de ‘Buried‘?

Tim Burton és un altre dels grans que sap utilitzar els crèdits per començar una pel·lícula. Us poso l’inici de ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ tot i que no és la seva millor pel·lícula.

No puc oblidar-me de ‘Zombieland‘ de Ruben Fleischer i els seus crèdits a ritme de Metallica.

I, tot i que mai (o gairebé mai) parlo de sèries de telvisió, no m’he pogut estar d’incloure el ‘main title’ de Juego de Tronos, que és del millor que he vist en moltíssim temps a la televisió.

Per últim us deixo els que són, per mi, el millor començament de pel·lícula. Es tracta, un cop més, de James Bond a ‘Casino Royale’

Espero les vostres opinions o recomanacions vers aquest tema.

FRANKENWEENIE (Tim Burton)

Víctor viu feliçment amb el seu gos Sparky fins que aquest mor atropellat per un cotxe. Desesperat i fent ús de tot el seu enginy, Víctor aconsegueix reviure’l utilitzant l’electricitat generada per una tempesta. Però la seva proesa portarà més problemes que beneficis al petit poble on viu. Tim Burton fa la seva pròpia revisió del mite de Frankenstein (amb molí inclós) alhora que porta a la gran pantalla amb l’ús del stop-motion un dels seus primers curtmetratges, això sí, amb una durada més llarga.

Amb ‘Frankenweenie’, Burton ens torna a transportar al seu univers particular d’animació, amb una història divertida i plena de referències a clàssics del gènere (atenció a la ‘Hello’ Kitty) que segur que agradarà a tot la família. Però malgrat això, compta amb alguna pega. La principal, que el seu director va rodar fa anys ‘Pesadilla antes de Navidad’ i cada cop que film una cinta d’animació és impossible no comparar-la; i dubto que algun dia torni a repetir un èxit com aquell. Una altra pega que se li pot trobar és que es nota massa que es tracta d’un curtmetratge vingut a més, amb un argument augmentat. Però això últim permet crear tot un ventall de personatges que són un dels distintius de Burton i ofereixen a la pel·lícula el toc d’humor que necessita.

Cal dir que, encara que no està a l’alçada d’altres pel·lícules d’animació de Burton, ‘Frankenweenie’ és una bona opció per anar al cinema i passar una bona estona. A mi, se’m va fer molt curta.

Us deixo el curt original de l’any 1984.

SOMBRAS TENEBROSAS (Tim Burton)

Durant el segle XVIII, la familia Collins es trasllada a la costa de Maine dels Estats Units per aixecar un petit poble i tot un imperi pesquer. Anys més tard, el fill de la familia, Barnabas Collins, s’enamora bojament d’una jove. Una de les mestresses de la casa, gelosa del seu amor, fa un conjur que converteix a Collins en un vampir i l’enterra viu en un taüt. Dos-cents anys més tard, el taüt de Collins és desenterrat i aquest torna a una civilització molt diferent a la que va deixar enrere.

Només una paraula em va venir al cap en començar els crèdits finals: “Decepció”. La veritat és que esperava molt més de l’última pel·lícula de Tim Burton. Em vaig passar la pel·lícula intentant captar els seus punts forts, però no va haver d’on agafar-me més que en la música de Danny Elfman (magnífica barreja de música gòtica amb música setantera) i en les línies de guió amb vocabulari i gramàtica desfasada de Barnabas Collins.

La resta, una trama inexistent (em vaig passar la pel·lícula esperant que comencés) que no em va atrapar ni un moment, alguns ‘girs’ de guió trets de la màniga com per art de màgia, interpretacions senzilles (un Johnny Depp que em va recordar massa a ‘Sleepy Hollow’ amb tocs de ‘Sweeney Todd’ i una Michelle Pfeiffer molt bàsica. Els secundaris encara es salven; i Alice Cooper està enorme!!), un estil visual reconeixible però poc Burtonià, una manca important de l’humor negre tant promés i uns crèdits inicials tan convencionals que pensava que m’havia equivocat de sala (ay, qui pogués recuperar aquells crèdits de ‘Sweeney Todd’ o de ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’…)

En definitiva, és una pel·lícula molt senzilla que, exceptuant el lleuger estil gòtic, podria haver dirigit qualsevol director de pel·lícules romàntiques. Una decepció molt gran. Haurem d’esperar a l’estrena de ‘Frankenweenie’, el film d’animació de Burton basat en el seu primer curt, per digerir aquesta ombra tenebrosa.

9 (Shane Acker)

El jove Shane Acker es va proposar elaborar un curtmetratge d’animació com a projecte final d’estudis. Aquell curt li valer alguns premis i reconeixements dins el món de l’animació. El curt va arribar a mans d’especialistes i visionaris del cinema animat com, per exemple, Tim Burton, que encantat amb el resultat del curt, va decidir produir un llargmetratge basat en la mateixa història i el mateix personatge.

En tractar-se d’una pel·lícula d’una hora i quart, aproximadament, l’argument és més complexe i els personatges estan molt més treballats, arribant a conèixer la resta de ninots de drap, els quals s’han d’ajuntar i unir forces per lluitar contra les màquines que han arrassat el món. Abans de morir, el seu inventor els dota d’una part de la seva ànima i dels seus sentiments humans; així el valor, l’enginy, l’egoïsme, la violència, la por,… s’ajunten amb un objectiu comú. Sense cap humà viu que els pugui ajudar, aquestes petites criatures han de serveir-se del seu valor i el seu enginy per fer front a un perill molt pitjor que el gos (o tigre, o llop,…) mecànic que els persegueix.

Una història plena d’acció, imaginació i emoció que mostra com l’ànima de les persones pot arribar a canviar el món. Per mí, és una pel·lícula que esta lluitant aferrissadament amb “Up” i “Toy Story3”  com a millor film d’animació. Gaudiu del curt i, si podeu, gaudiu encara més de la pel·lícula.

Abans es podia trobar el curt per internet, però sembla que l’han tret. En el seu lloc fico el tràiler de la pel·li, però continuaré buscant el curt per posar-vos-el.

BIG FISH (TIM BURTON)

Aquesta és per mi, de lluny, la meva pel·lícula preferida. Soc esquerrà; això vol dir que el meu hemisferi dret predomina per sobre de l’esquerra. Pel qui no ho sabeu, l’hemisferi dret és on s’hi allotja la imaginació entre d’altres cosses. En poques paraules, en teoria soc un ésser amb molta imaginació. I aquesta pel·lícula desborda imaginació per totes bandes.

L’argument és fantàstic; però la història de la vida d’Edward Bloom (Ewan McGregor de jove, Billy Crudup de gran) és una aventura sense fi, plagada de peripècies i moments emotius que no fan, sinó, arrencar un somriure a l’espectador. Una vida impossible i que, si més no, s’apropa més a la realitat del que ens pensem.

Però el mèrit no li dono a Tim Burton que, tot i manifestar una creativitat latent, no ha fet més que plasmar la novel·la homònima de Daniel Wallace. És cert que Tim Burton té aquesta capacitat de crear entorns angoixants i, alhora, preciosos; és la seva signatura. És fàcil saber quan una pel·lícula és d’aquest bon home. Només cal fixar-se en els arbres recargolats, els personatges pàlids i els cabells extravagants. Però a l’hora de crear bons guions, és molt bon amic del recurs d’adaptar novel·les (Big Fish n’és un cas, i l’encara no estrenada, Alicia en el País de les Meravelles) o fer remakes (el planeta dels simis o Swenney Todd) Això no vol dir, però, que no m’agradi cap d’aquestes pel·lícules, ja que a algunes les tinc en molta consideració (sigui el cas de Swenney Todd)

La música és un personatge més de les seves pel·lícules. Amant dels musicals (La núvia cadàver, Swenney Todd, una altra vegada, Charlie i la Fabrica de Chocolata,…), les eves bandes sonores són dignes d’estar en qualsevol col·lecció de discos. Aquest, és un film on queda palesa com una melodia, perfectament encaixada amb el ritme i la narració, pot dotar a aquesta d’una força emotiva capaç de poser els péls de punta.

Per cert, no es cansa de donar-li papers a la seva dona (Helena Bonham Carter) i, a més, maquillar-la de morta, bruixa o assassina psicòpata cuina-cadàvers??

En resum, la millor pel·lícula que he vist, per la seva estructura perfecta, per la seva història plena d’imaginació i màgia, per la seva música i pel final fantàstic i emotiu.