CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

SITGES 2011: PALMARÈS

Ahir es va realitzar l’acte de cloenda del 44è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya amb la projecció del remake de la pel·lícula “The thing” que John Carpenter va dirigir el 1982 i que estava protagonitzada per Kurt Russell. Aquest cop, la cinta està dirigida per Matthijs Van Heijningen Jr. i protagonitzada per Mary Elizabeth Winstead. A més, es va presentar el palmarès d’enguany que ha otorgat el premi a la millor pel·lícula del certàmen a “Red State”, una crítica al conservadorisme americà plagat de violència i humor negre. La pel·lícula (en breu podreu llegir la crítica en aquest blog) també va rebre el premi al millor actor per a Michael Parks.

S’ha de dir que el palmarès ha estat d’allò més variat i sembla ser que ha agradat tant al públic com a la crítica. La millor direcció ha estat per Na Hong-jin, director de “The yellow sea” i el premi a la millor actriu ha estat per Brit Marling de “Another earth”. Cal destacar el premi que s’ha emportat la cinta de Kike Maíllo, la producció catalana i espanyola “Eva” als millors efectes especials i el premi Meliès d’Or, que es lliura a la millor pel·lícula de gènere europea, que s’ha emportat, atenció, “Balada Triste de Trompeta” d’Àlex de la Iglesia.

Però si una pel·lícula ha estat multipremiada, aquesta ha estat “Attack the block”, una història fantàstica que barreja adolescents, suburbis i alienígenes plena d’humor. La cinta s’ha emportat el premi Especial del Jurat, el premi a la millor banda sonora, el premi de la Crítica i el Gran Premi del Públic. No sé vosaltres, però jo em quedo amb moltíssimes ganes de veure-la.

El Festival s’acomiada avui amb les llargues maratons que es fan a l’Auditori i als cinemes del Prado i del Retiro i posa punt i final a un certàmen que ha destacat més per les pel·lícules fantàstiques que no pas per les terrorífiques. Ja tinc gairebè preparada la meva llista TOP que al final tindrà 10 títols. Només queda dir: Fins l’any que ve.

16 Octubre 2011 Posted by | festival | , , , | 4 comentaris

BALADA TRISTE DE TROMPETA (Álex de la Iglesia)

Abans que pogueu llegir la crítica d’aquesta passada de film, us he de dir que aquesta serà l’última crítica que trobareu en aquest blog. De moment. Últimament la feina em deixa poc temps per a l’oci i no acabo de trobar l’estona idònia per dedicar-hi temps al blog i a llegir-ne els vostres (si en teniu). Així que de forma temporal, però indefinida, deixo el blog en StandBy perquè pogueu disposar de les més de 110 crítiques que en formen part. Gràcies a aquells que us passeu cada dia, a aquells que deixeu sempre un comentari i aquells que, encara que arribieu de forma accidental, hi doneu un cop d’ull. Fins aviat.

Què bonic és anar al cinema!! Més quan ho fas de forma sobtada, sense pensar-ho dos cops; més quan l’entrada et surt de franc; més quan tens tota la sala per a tu; i més quan gaudeixes d’una de les millors pel·lícules que ha donat (i que donarà, segur) el cinema espanyol. Álex de la Iglesia deixa el llistó altíssim a futures produccions amb aquesta història d’amor, repleta de violència, humor negre i memòria històrica. La història de dos pallassos, amb els seus terrors (interios o exterios), enamorats de la mateixa dona; tot envolcallat en la guerra civil, la postguerra i el començament de la davallada franquista.

La pel·lícula no podia començar de millor forma: amb uns títols de crèdit trencadors i fantàstics on podem veure imatges de Franco barrejades amb el mític empalament de “Holocausto caníbal” i una banda sonora increíblement xocant. Després, un pròleg impressionant i violent. Tot un manifest del que serà la resta del film. I us puc dir que la resta no decepciona. Cert que el nivell de violència disminueix, però és que seria impossible mantenir el nivell del pròleg més d’un quart d’hora. Carlos Areces i Antonio de la Torre, en la pell dels dos pallassos, senzillament espectaculars; Carolina Bang està més que correcte; i la multitud de grans secundaris no és inversament proporcional a la seva qualitat.

Tot i així, també he de reconèixer que en algun moment ens podem trobar algunes situacions i línies de guió una mica inversemblants, fregant l’absurditat. I precisament en l’absurditat trobem algunes de les escenes més divertides i estranyes del film. L’humor negre és un dels principals alicients de la proposta, on s’hi poden veure tots els tòpics de les pel·lícules de De la Iglesia: entre el de penjar a algú d’un lloc molt alt; sigui el terrat d’una comunitat o el terrat de les torres Kio de Madrid. En el cas que se’ns presenta, us puc assegurar que el director ha decidit augmentar l’alçada.

La pel·lícula ve recolzada per un parell de premis a la passada mostra de Venècia, on va guanyar el premi al millor guió i el premi a la millor direcció. Cal dir que el president del jurat era el mateix Quentin Tarantino i que aquest s’ho va passar d’allò més bé durant la projecció. I és que l’empremta de Tarantino s’hi ensuma en l’ambient. En qualsevol cas, si teniu la oportunitat, no us perdeu l’ocasió de veure un dels millors productes que s’han fet al llarg de la història cinematogràfica nacional. De debó, val la pena.

 

20 Desembre 2010 Posted by | drama, violència | , , , , | 10 comentaris

FROZEN (Adam Green)

El cinema, al llarg de tota la seva història, ens ha anat omplint de fòbies. Fòbia a la foscor, als llocs tancats, a les cases abandonades, als taurons, a les piranyes, a les aranyes i a tot tipus d’animals, als vaixells fantasma, als orfenats, als somnis i al divendres 13, a les màscares de hoquei i a la lluna plena,… i podríem cintinuar així dies i dies. Amb aquesta nova entrega del cine que jo denomino “el de passar-ho malament”, aquells amants de l’esquí i l’snowboard tindran pànic als telecadires!!

Un trio d’amics ben avinguts, interpretats per tres actors semi-desconeguts (Emma Bell -que acaba de rodar la sèrie “Walkind Dead” de Frank Darabont i “Destino final 5”-, Shawn Ashmore -l’home de gel dels X-Men- i Kevin Zegers -“50 hombres muertos“) volen baixar de nit una de les pistes d’una estació d’esquí. Mentre pugen, l’encarregat del telecadira marxa deixant un company al càrrec que no dubta d’apagar-ho. Aturats a una alçada considerable, els amics saben que ningú els vindrà abuscar fins que l’estació no torni a obrir les portes una setmana més tard. Desesperats, intentaran per tots els mitjans aconseguir ajuda, tot lluitant contra el fred, el vent, la congelació i els llops que, com a bons carronyaires, esperen a sota el telecadira per poder prendre un bon àpat.

No  la qualificaria de pel·lícula de terror però sí inquietant, angoixant i culpable d’imposar un nerviosisme que s’extén al llarg de tota la pel·lícula. Un metratge que no es fa gens pesat tot i la manca d’acció i que ens ofereix, en els primers moments, diàlegs que recorden, vagament, els guions de Tarantino. Rodada amb el telecadira com a únic plató, aconsegueix fer que un paisatge tan immens com pot ser una muntanya es torni un ambient claustrofòbic i tens. La interpretació convincent d’aquests joves actors dota la pel·lícula d’una atmósfera aterridorament real i angoixant. Si us agraden les pel·lícules de patir, amb moments de tensió i, perquè no dir-ho, una mica de sang, aquesta és una molt bona opció.

9 Octubre 2010 Posted by | drama | , , , , , , | 7 comentaris

FESTIVALS: LA MOSTRA DE VENÈCIA

Avui començo una nova secció al blog: FESTIVALS que, com bé diu el seu nom, es dedicarà a recollir les notícies i el palmarés més destacat dels festivals més importants i influents del món; els Òscars americans, la Berlinale, Cannes, San Sebastiàn, els Cesar francesos, els BAFTA britànics, els Goya i l’imminent festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. I el primer festival amb el que ens trobem, que tot just fa una setmana que va acabar és la Mostra de Venècia.

La Esposizione Internazionale d’Arte Cinematografica, també coneguda com la Biennale di Venecia, va obrir les seves portes l’any 1932 i s’ha convertit en un festival de prestigi arreu del món. El seu premi més important és el Lleó d’or per a la millor pel·lícula, el premi del jurat (que es pot considerar el segon premi en importància), el Lleó de plata al millor director/a i la copa Volpi al millor actor/actriu.

Amb el d’aquest any, ja sumen 67 festivals. I el d’enguany ens ha donat bones sorpreses:

– Per començar, a mitjans de maig ens assabentàvem que Tarantino presidiria el jurat de la Mostra.

– “Machete”, l’esperadíssima nova pel·lícula de Robert Rodríguez originada en un fals tràiler va obrir el festival tot i no participar en la secció oficial del certamen.

– Joaquin Phoenix, que protagonitza un fals? documental dirigit per Casey Affleck (el germà de Ben Affleck), on ens mostra els últims dos anys de la seva vida; quan va decidir deixar el cinema per dedicar-se al món del rap, amb una estètica a la que no ens té acostumats. Enrecordeu-vos del nom que portarà cua: “I’m still there”

– I el mateix Ben Affleck que ha presentat la seva segona pel·lícula com a director: “The town” . Una cinta sobre lladres de bancs que ha estat molt ben valorada per la crítica i el públic.

– “Black Swan” d’Aronofsky, que també obria la Mostra, sembla que també va agradar, i molt. Sobretot la interpretació que Natalie Portman fa sobre una ballarina atormentada i que la va incloure com una de les favorites per guanyar la copa Volpi.

Però també van haver decepcions, com és el cas de Vincent Gallo que, a més de protagonitzar “Essential Killing” de Jerzy Skolimoswki, va presentar la seva pel·lícul “Promises written in water” que no va agradar a la crítica; o com la cinta “Miral” de Julian Schnabel que es va guanyar els crits de disconformitat del públic en acabar la projecció; a més d’inundar-se Venècia amb la pluja que va caure el dia que Soffia Coppola presentava la seva “Somewhere”.

El palmarés ha estat un dels millors i justos dels que s’han vist a Venècia els últims anys; fins i tot el Pocoyó s’ha endut un premi!!!. Per començar, la copa Volpi a millors actor i actriu van ser per una jove Ariane Labed (la sorpresa del palmarés) per la seva interpretació a “Attenberg” i per, precisament, Vincent Gallo per “Essential Killing”. El premi del jurat a millor pel·lícula va ser per “Essential Killing” d’Skolimowski. El lleó de plata al millor director va ser per, atenció, Àlex de la Iglesia!! que va presentar “Balada Triste de Trompeta”, un film ambientat en la guerra civil espanyola i vista des de la perspectiva de dos pallassos de circ que formen un triangle amorós amb una trapezista. El film més personal, violent i macabra de De la Iglesia, segons ell, i que ha encantat a Tarantino, que va gaudir com un nen durant la projecció. El lleó d’or a la millor pel·lícula va ser per “Somewhere” de Soffia Coppola, que havia estat antiga nòvia de Tarantino. Tot i això, aquest va assegurar que la decisió del jurat havia estat unànime.

Cartell de "Balada Triste de Ttrompeta"

Aquests dies es celebrarà el festival de cinema de San Sebastián (Donostia Zinemaldia) i una mica més endavant, a partir del 7 d’Octubre, el festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. Us mantindré informats.

20 Setembre 2010 Posted by | festival | , , , , , | 10 comentaris

FOUR ROOMS (Varis directors)

Dirigida per Allison Anders, Alexandre Rockwell, Robert Rodríguez i Quentin Tarantino, Four rooms ens explica les peripècies que viu el recepcionista d’un petit hotel en la seva primera nit de treball. Al llarg de quatre històries, cada una més esbojarrada i surrealista que l’anterior, el jove recepcionista (interpretat per un magnífic Tim Roth) anirà perdent els nervis i la paciència alhora que queda meravellat i sorprès per la fauna que es pot trobar rere la porta de cadascuna de les habitacions de l’hotel.

I és que el pobre noi, envoltat per bruixes desesperades, marits gelosos, nens malcriats i rics ludòpates, es veu immers en un seguit de situacions que toquen l’absurd. Sens dubte, per mi, les millors històries són les dirigides pel Robert Rodríguez i el Quentin Tarantino. Immillorables i amb el seu segell inconfusible. Les altres dues històries, tot i que bones i recomanables, queden a l’ombra de les parts dirigides per aquests dos grans directors.

Cadascun, com no podia ser de cap altra manera, recorreix als seus actors estrella. Per començar Tim Roth, que va treballar amb Tarantino a “Reservoir Dogs” i “Pulp Fiction”. De la mà de Robert Rodríguez apareix un Antonio Banderas, repentinat i amb cinc quilos de gomina al cabell, i una Salma Hayek lluents. Tarantino torna a comptar, com ja va fer amb “Pulp Fiction”, també, amb un Bruce Willis totalment istriònic; i, com tampoc podria ser de cap altra manera, amb ell mateix.

De les altres històries, destacar el petit paper de Madonna a la primera part titolada “L’ingredient perdut” i on unes bruixes busquen l’esperma d’un noi jove (endevineu de qui podria ser?)

Així que, ja la podeu anar a mirar qui no ho hagi fet; i qui ho hagi fet, que ho torni a fer. Una pel·lícula absurda i divertidíssima per passar una molt bona estona.

27 Novembre 2009 Posted by | humor, Tarantino | , , | 5 comentaris

Malditos Bastardos (Quentin Tarantino)

Tinc una especial admiració per les pel·lícules d’aquest bon home, i m’agradava la idea d’engegar aquest blog amb la seva última pel·lícula. Una pel·lícula que s’ha guanyat des dels millors elogis fins a les pitjors malediccions.

Comencem per l’argument. Tarantino mai ens ha sorprés amb un argument elaborat i complicat i aquesta pel·lícula no n’és una excepció. Tot un ventall de personatges, de molts diferents origens, amb la mateixa idea: matar nazis; com més millor, i com més peixos grossos encara millor. Però no us deixeu enganyar per les imatges del tràiler o per la publicitat que se li ha fet com una pel·lícula de “desenfrenada venjanza”. És una pel·lícula de Tarantino i això vol dir deixar la violència i els trets en un discret segons pla en favor de diàlegs sense sentit (alguns sí que en tenen) i interminables encreuaments de mirades.

Artísticament parlant, el director de Pulp Fiction ha reunit una colla d’actors i actrius que li ha permés plasmar, amb èxit crec, la seva particular visió de la segona guerra mundial. Cal destacar el paper de Christoph Waltz com el “Caçajueus”, el coronel nazi Hans Landa; un personatge que tant l’estimes com l’odies per la seva forma de ser i fer. Em sorprén que en Brad Pitt surti tan poc durant la pel·lícula. Gaudeix dels mateixos minuts que la resta d’actors (si fa no fa), però el fet que sigui el principal reclam li hauria de donar més guió, no? O potser estem davant d’un altre cas com el de Kurt Russell a “Death Proof”; l’únic nom al cartell i amb menys minuts que la resta del cast?

Tècnicament no cal fer gaires comentaris. Plans que no s’acaven mai, converses eternes sobre temes absurds, mirades que ho diuen tot, primers plans exagerats i una càmara que agafa tots els detalls, per petits que siguin.

La música, com sempre, magnífica. Tarantino és un crac buscant temes d’anys enrera que encaixen perfectament amb les seves escenes. Repeteix, però, un parell de temes ja utilitzats a Kill Bill. La cançó amb què obra la pel·lícula és, senzillament, genial. Es nota la presència d’Ennio Morricone i els seus inoblidables xiulets.

Entenc que a alguns no els hagi agradat la pel·lícula; potser per l’averració històrica que comet i perquè en dues hores i mitja, només hi han cinc minuts de trets, acció i sang. Però és una pel·lícula made in Tarantino… què esperaveu?

14 Octubre 2009 Posted by | Bèl·lic, Tarantino | , , , , , , | 5 comentaris