Megaupload, primer contagiat per la Sopa

Quina va ser la meva sorpresa l’altre dia quan, en voler veure la segona part d’una pel·lícula per internet (no massa bona, per cert), el requadre on s’havia de visualitzar aquesta restava en un blanc trencat constant. La meva ràbia continguda va anar directament cap als senyors que em proveeixen la línia d’internet: “Ja hi tornem a ser!” Però la meva sorpresa encara va ser més majúscula quan minuts més tard m’assabentava que el servidor d’internet Megaupload (juntament amb Megavideo) havien deixat de funcionar i que l’FBI, ni més ni menys, havia detingut a sis dels responsables d’aquest servidor.

Aquest fet és el primer despropòsit que se’n deriva de la Llei SOPA que s’ha aprovat en els Estats Units (terra d’oportunitats). Una Llei que lluita contra la pirateria i en protecció de la propietat intel·lectual i els drets d’autor. Una llei que pot semblar, en aparença, lícita, però que va més enllà, posant en perill webs com la Viquipèdia (que ja va mostrar el seu rebuig blindant els seus continguts durant 24 hores) i el mateix WordPress (que va fer el mateix). Però més enllà de discutir sobre la conveniència, o no, d’aquesta SOPA, vull fer una reflexió sobre el servidor que oferia pel·lícules, sèries i altres continguts en streaming.

Com a seguidor i amant del cinema reconec que he estat asidu al servidor Megaupload. Això no vol dir que hagi deixat d’anar al cinema. No es pot comparar veure una pel·lícula en una petita pantalla d’ordinador que en una gran pantalla de cinema, amb un so molt millor, una qualitat indubtable i una bona butaca. Però tot i així és impossible no recòrrer a aquest tipus de plataformes per diverses raons:

1.- La gran diversitat de propostes cinematogràfiques d’avui en dia fa impossible l’anar al cinema cada cop que es vulgui veure una pel·lícula. S’estan estrenant un promig de 7-8 pel·lícules setmanals, amb la qual cosa hauríem d’anar al cinema un cop al dia per estar-ne al corrent de totes les estrenes.

2.- Els preus del cinema s’han anat encarint més i més fins a punts insostenibles. Sort d’alguns cinemes que ofereixen descomptes i fa més agraït entrar en una sala. Pagar 8 euros, o més, per veure una pel·lícula és exagerat. A més, qui està convençut de fer-ho anirà a veure una pel·lícula que estigui segur que li agradarà. Ja no existeix això de posar-se davant una cartellera i decidir en l’últim moment què es veurà: corres el perill de pagar 8 euros per veure ‘Alvin y las ardillas 3’

3.- La desaparició constant de cinemes de barri ha fet que proliferin les multisales. O el que és el mateix, ‘l’amor pel cinema’ s’ha anat substituint per ‘amor al negoci’. Això què vol dir? Doncs que a les multisales només es poden trobar aquells blockbusters que asseguren una bona recaudació en detriment de la qualitat cinematogràfica que s’exposa. En canvi, pel·lícules petites i de bona qualitat s’estrenen en petites sales que es poden comptar amb els dits d’una mà. Què faig si vull veure la última de Godard, ‘Film socialisme’? O la miro per Internet o vaig a Galicia, a veure si en alguna sala la projecten. També em puc esperar un any a que surti en DVD i l’hagi de comprar per Amazon.

4.- Hi ha una quantitat ingent de pel·lícules que no s’arriben a estrenar en el nostre país; i que no s’estrenaran mai. És curiós com, a vegades, s’estrena un film de fa 10 anys amb el reclam publicitari de ‘Inèdit al nostre país’.

5.- Als EEUU estan proliferant les plataformes que ofereixen cinema en streaming de forma legal per una petita quota mensual. L’Spotify del cinema allà és NetFlix. Aquí es comença a moure el mateix sistema, que podria ser la solució a tota aquesta problemàtica. Ja tenim la Filmotech o el Filmin, que ofereixen un bon catàleg, però encara reduït, a un bon preu, com si d’un videoclub es tractés. Però aquest sistema encara no està arrelat, i això fa que encara no sigui una solució definitiva.

6.- Per últim parlar de les sèries. Els EEUU són uns grans creadors de sèries. Ningú em portarà la contraria amb això, crec. I a la televisió estatal ens arriba una porció mínima d’aquestes sèries. Per això, si volem veure sèries de qualitat, la nostra única opció és veure-les a través d’Internet. Alguns podreu dir: ‘I què passa amb les produccions nacionals?’  Vinga, va, no em feu riure. Només cal veure la última sèrie que ha començat a antena 3: ‘La fuga’; un calc de ‘Prison Break’, i ni tan sols s’han molestat a canviar el títol.

En resum, la pirateria és més o menys qüestionable (sobretot el fer-se d’or amb les idees d’un altre), però l’accés a la major part de continguts audiovisuals és possible, únicament, gràcies a la tasca de servidors com Megaupload. Esperem que el sistema del cinema en streaming legal no trigui a instal·lar-se i poguem gaudir novament del cinema de qualitat a bon preu.