CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

EL HOMBRE DE LOS PUÑOS DE HIERRO (RZA)

A la petita població de ‘Pueblo de la Selva’ està a punt de desfermar-se una gran batalla entre els clans dels voltants per aconseguir (o protegir) un carregament d’or de l’emperador de la Xina. El denominador comú de tots els clans: la manca de por, el domini de les arts marcials i un sense fi d’armes d’allò més estrambòtiques.

Poques coses bones es poden treure d’aquesta macarrada que s’ha tret de la butxaca RZA, amb l’ajuda d’Eli Roth per escriure un guió que podria haver escrit qualsevol nen de 10 anys. A més, no poden sortir gaire coses bones quan un director es dirigeix a sí mateix (excepte en comptades ocasions com són les pel·lícules de Clint Eastwood, per exemple). ‘El hombre de los puños de hierro’ té una argument molt simple que serveix, únicament, com a excusa per plantar-nos un munt d’escenes de lluita, totes filmades de la mateixa forma, sense poder-ne destacar una per sobre d’una altra. I les interpretacions? Senzillament normals. Ningú destaca pel seu gran paper, així com tampoc destaquen els efectes especials. I la música? Doncs no sé què voleu que us digui; música oriental barrejada amb rap que no acaba d’encaixar enlloc.

Ei, però he dit que alguna coseta bona tenia la pel·lícula. En primer lloc, la pel·lícula comença amb un gran ‘Quentin Tarantino presenta’, i això sempre emociona (RZA és un dels col·laboradors de Tarantino a l’hora de posar música a les seves pel·lícules). A més, tota la pel·lícula porta el seu segell pel que fa a la violència i a l’exageració. Per una altra banda, trobem a Dave Bautista, el lluitador de ‘Pressing Catch’ que va desaparèixer d’aquest món. Em va agradar tornar a veure’l, a més, amb un paper que fa tant per ell i tornar a viure una de les seves famoses ‘Bombes’ (els seguidors de ‘Smackdown’ ho entendran). I, per últim, veient a Russell Crowe enfundat en un personatge de western, amb el seu barret de cowboy, el puro a la boca i un ‘poncho’ ronyós m’ha vingut al cap el personatge de Roland Deschain, de la saga ‘La Torre Oscura’ de Stephen King que, en un principi, havia de protagonitzar ell mateix abans que tot el projecte es paralitzés; i després de veure’l, crec que encara hi ha esperances perquè algun dia la veiem al cine. Això ho decidirà el Ka.

Anuncis

30 Novembre 2012 Posted by | acció | , , , , , , | 5 comentaris

LA SOMBRA DE LOS OTROS (Mans Marlind / Björn Stein)

Cara Harding és una doctora especialitzada en transtorn de la personalitat escèptica pel que fa a les teories sobre les personalitats múltiples. Però el cas d’Adam és especial i, fins i tot, sobrenatural; fet que farà que es plantegi les seves creences i que investigui a fons el seu cas posant en perill la seva vida i la de les persones que l’envolten.

El reclam d’aquest thriller de misteri i, fins i tot, algun punt de terror és el seu guionista, Michael Cooney, que ja va escriure gairebé fa 10 anys el guió de ‘Identidad’, thriller terrorífic que ens submergia inesperadament en els transtorns de les personalitats múltiples. A ‘La sombra de los otros’, Cooney torna a tractar el mateix tema però des d’un enfocament molt diferent i amb un punt místic i paranormal que va in crescendo. Ja des del seu començament, la trama ens planteja un munt d’incògnites i peces de trencaclosques que es van resolent cap al final, tot i que una mica ‘agafat amb pinces’ per al meu gust.

Julianne Moore i Jonathan Rhys Meyers protagonitzen aquesta cinta que encantaria a qualsevol adepte a Stephen King, ja que, com diuen a Fotogramas, estem davant una pel·lícula que hauria pogut sortit d’una novel·la seva. I no s’equivoquen.

13 Juliol 2012 Posted by | terror, thriller | , , , , | 7 comentaris

LA RESPLANDOR (Stanley Kubrick)

Si us preguntés, quina és la seqüència de cine que més us ha marcat, què respondrieu? Jo ho tinc molt clar: el petit Danny recorrent amb el seu petit tricicle els llargs i enmoquetats passadissos de l’Hotel Overlook. “La Resplandor” compleix 30 anys i ningú li ha pogut treure el títol de millor pel·lícula de terror.

Kubrick, és sabut, era un director molt particular, perfeccionista fins la sacietat. Considerava que qualsevol pel·lícula havia de ser perfecte, com una obra d’art, i s’hi deixava les banyes (i feia deixar-se les banyes a la resta del seu equip). I “La resplandor” no va ser una excepció. El resultat, doncs una pel·lícula per al record amb imatges inoblidables: el vol en helicòpter per presentar els crèdits d’inici, la música inquietant i tensa, la simetria de les seves imatges (que, segons m’han comentat, ens fa viure en un estat d’angoixa), la persecució per dins el laberint o l’enquadrament de la destral mentre en Jack Nicholson esbotzava la porta del lavabo.

I si exprimia el seu equip tècnic per trere’n el millor, no feia menys amb els seus actors. Va expremer el millor de Nicholson, en un dels seus millors papers, fins aconseguir una actuació creíble i terriblement real. Shelley Duvall va patir en les seves carns el perfeccionsime de Kubrick, amb una interpretació que deixa força a desitjar, que li va causar un fort estat d’ansietat. També és de destacar el paper del petit Danny Lloyd i la seva famosa escena del ‘REDRUM’. Malgrat això, el petit Lloyd no va voler tornar a fer cinema mai més.

La versió de Kubrick del best-seller d’Stephen King, però, també té les seves parts negatives. A l’escriptor, acostumat a vendre els drets de les seves obres, no li va agradar gens la visió de Kubrick, ja que va canviar moltíssimes coses respecte al llibre (incloent el final de Jack Torrance) Personalment, trobo a faltar les grans i terrorífiques estàtues de xiprers en forma d’animal. Sigui com sigui, “La resplandor” continuarà essent, per molt de temps, la millor pel·lícula de terror. Mai ningú podrà oblidar el “Here’s Johnny”.

6 Desembre 2010 Posted by | terror | , , , | 5 comentaris

CUENTA CONMIGO (Rob Reiner)

Amb aquesta entrada signo el post número 100!! Per alguns de vosaltres això serà una tonteria, però per a mi és un número important. I ho celebro amb una pel·lícula molt especial per mi, que em, porta molt bons records i que, tot i no ser una obra mestra, és una de les meves preferides.

Es diu que l’escriptor més adaptat al cinema de la història de la literatura és William Shakespeare amb més de 300 pel·lícules, però si algú li trepitja el talons és Stephen King. I és que s’ho ha guanyat a pols. Per aquells que sigueu fanàtics de l’obra de King com jo sabreu perfectament perquè hi han tantes adaptacions dels seus llibres. Per aquells que no l’hagueu llegit, feu-ho!!, i us adonareu, mentre esteu llegint, que es pot fer fàcilment una pel·lícula de les seves històries, ben tramades i magníficament narrades. Des de la seva primera adaptació, dirigida per Brian de Palma, del seu llibre “Carrie”, Stephen King es va convertir en una aposta segura. Els seus libres eren, i són, best-sellers abans de sortir a la venda. A més, a King li encanta que facin adaptacions seves i, per tant, ven els drets de les seves obres per un preu miserable (per exemple, ha venut els drets de la seva saga “La torre Oscura”, composada per set llibres, per 19 dòlars -un número bastant important durant tota la saga-)

Qui pensi en Stephen King com el mestre del terror l’encertarà de ple. Però no només ha escrit terror i no només s’han adaptat les seves històries més macabres. Alguns exemples són “Corazones en la Atlantida”, “Cadena perpetua” o “Cuenta conmigo”. Aquesta última, basada en el relat “El cos” que pertany al llibre “Les quatre estacions”. La història tracta d’un grup de quatre amics que marxen en busca del cos d’un noi de 12 anys desaparegut. Una història d’amistat i de maduració personal. Un viatge emotiu que mostra el pas a l’adolescència i la importància dels amics en aquestes edats. Qui sigui capaç de veure aquesta pel·lícula sense posar-se nostàlgic és que té un cor de fusta.

No és que sigui una gran pel·lícula (sobretot el doblatge en castellà deixa moltíssim a desitjar -mireu-la en versió original si podeu-) però és molt entretinguda, amb moments divertits, tendres, emotius i durs. Sens dubte, una de les meves pel·lícules preferides, d’aquelles que sempre hem deixa una mica tocat al final. Per cert, la interpretació dels quatre nens és genial, entre els quals destaca River Phoenix, que va interpretar el paper d’Indiana Jones de jove a “Indiana Jones i la última creuada” i que va morir als 23 anys. També compta amb uns joves Kiefer Sutherland i John Cusack. No us la perdeu.

24 Novembre 2010 Posted by | aventures | , , , , | 8 comentaris

FESTIVALS: SITGES 10

Avui dijous, dia 7 d’octubre, comença el Festival Internacional de Cinema de Sitges, caracteritzat per un dels festivals de cinema fantàstic i de terror amb més renom. Amb una infinitat de seccions, entre les que destaca la Secció Oficial, composada per 21 pel·lícules en competició. També cal fer una menció a la secció Midnight X-Trem, on s’hi recullen un munt de pel·lícules violentes, gores i terrorífiques de tots els països.

Cada any, el festival ret un homenatge a alguna pel·lícula, saga o director en particular. Enguany es celebren els 30 anys de l’estrena de “El resplandor”, la cinta d’Stanley Kubrick basada en el llibre d’Stephen King. ningú que hagi vist la pel·lícula podrà oblidar la cèlebre escena d’enpetit Danny passejant pels passadissos de l’hotel Overlook amb el seu tricicle fins topar amb el fantasma de les dues bessones. No només el cartell ens recorda el moment, sinó també l’anunci del certamen.

El Festival obre les portes amb l’estrena de “Los ojos de Julia”, film espanyol protagonitzat per Belén Rueda i celebrarà la cerimònia de clausura el dia 16 amb “Mother’s Day” del director de “Saw”. Durant els dies que duri el certamen, s’hi podran veure un bon grapat de pel·lícules, algunes ja molt esperades pels seguidors del gènere. Entre d’altres, el retorn de Jonh Carpenter amb “The Ward”; l'”esperat” remake de “Déjame entrar” i el nou film de Takeshi Kitano (sí, el de Humor Amarillo) “Outrage”. També s’hi faran passis especials de clàssics com “El resplandor” o “El exorcista”. L’últim dia de festival es projecta “Herois” en una sessió especial, pre-estrena de la pel·lícula que sortirà als cinemes el dia 22 d’octubre. També cal destacar la “Zombie Walk” la nit del dissabte 9; una gran rua de morts vivents pels carrers de la ciutat.

Com a fanàtic del gènere i seguidor del festival, a partir d’avui aniré comentant, cada dia, algunes (no moltes, que no dono per tant) de les projeccions més interessants del festival; des d’un film sobre vampirs rockers fins a l’història d’un pneumàtic assassí.

En aquest link podeu trobar el tràiler del festival: http://sitgesfilmfestival.com/cas/noticies/?id=1002994

Per qui vulgui més informació: http://sitgesfilmfestival.com/cat

7 Octubre 2010 Posted by | festival | , , , | 7 comentaris

LA NIEBLA (Frank Darabont)

Una altra adaptació d’Stephen King genial. Després de dues adaptacions més (La milla verde i Cadena Perpetua) i una altra en camí (La larga marcha), Frank Darabont dirigeix una història més sobrenaturals que les altres anteriors. Una espessa boira oculta un petit poble d’estiu en una població nordamericana. Un grup reduït de gent, reclosa en un supermercat, observa com les finestres es tornen blanques, impossibilitant-los de veure què hi ha més enllà; què oculta la boira. Éssers extraordinaris, bèsties horribles i mortals d’una altra dimensió amb una fam inacabable.

Però la pel·lícula va molt més enllà del terror a aquestes bèsties. La pel·lícula tracta del terror cap a les pròpies persones en situacions límits. I és que el pitjor enemic de les persones en aquesta pel·lícula (i en la vida real moltes vegades) són les pròpies persones. El film ens mostra com poden arribar a ser pitjor les persones que aquest éssers desconeguts i fantàstics amb desitjos de tastar la sang humana. Més moments de tensió entre els supervivents que de por cap a les criatures ens esperen dins el claustrofòbic, tot i que gran, supermercat.

Sens dubte, no us podeu perdre el final. S’ha de dir que la pel·lícula és una gran adaptació del relat “La Niebla” (com no) pel que fa a fidelitat al llibre. Poques pel·lícules són tant fidels a la història i al desenvolupament d’allò que passa. El director només s’ha prés la llibertat de modificar el final. Petita, però alhora, grandiosa escena final. El propi Stephen King va confesar que si se l’hagués ocorregut a ell aquest final, l’hauria inclós en el llibre. Dur, cruel i magnífic. Un dels millors finals de pel·lícula de la història, per mi.

Com ja vaig fer amb la crítica de 1408, us recomano abans llegir-vos el llibre. Com sempre, molt millor que la pel·lícula, tot i que aquesta, com ja he comentat, li fa molta justicia.

10 Desembre 2009 Posted by | terror | , | 5 comentaris

1408 (Mikael Hafström)

Sóc un fanàtic d’Stephen King i sempre que acabo de llegir un relat o una novel·la seva, m’agrada veure’n la pel·lícula per comparar. Sempre la pel·lícula després del llibre, per suposat. Moltes vegades és una catàstrofe de pel·lícula i algunes vegades soreprenen, tot i canviar fets o, fins i tot, finals. 1408 és un gran exemple de pel·lícula sorpenent i magnífica sobretot pel fet d’allargar i donar més dades sobre el curt relat sobre el qual està inspirat.

I és que en el relat no s’explica res del que passa dins l’habitació posseïda del pis 13 (o més ben dit, 14 pels supersticiosos) de l’Hotel Dolphin. Només tenim detalls poc definits i inconnexos que ens creen un estat d’angoixa procuïda, només, per la nostra imaginació. La pel·lícula és diferent, perquè tota aquesta angoixa és expressada i mostrada sense aturar-se cinc minuts. Els films de terror s’estructuren en moment s de tensió i destensió. Moments per posar el nervis de punta i d’altres per respirar amb tranquil·litat. I aquí difereix aquesta pel·lícula de les altres. Els primers 20 minuts, aproximadament, ens els regalen per a que agafem grans bocanades d’aire, ja que durant la resta de la pel·lícula no podrem tornar a respirar. La successió de fenòmens paranormals i terrorífics són constants; i fan que el protagonista (un grandíssim i convincent John Cusack) s’hagi de decidir en cada moment entre allò que és real i allò que és producte d’un poder superior i, potser, mortal. El paper de Samuel L. Jackson, més diluït en la història, no deixa de deixar-nos moments intrigants.

Així que seguiu, si voleu, aquesta recomanació. Busqueu en alguna llibreria, o pregunteu a algun amic, pel llibre “Todo es eventual”, d’Stephen King. Busqueu el relat de 1408 i el llegiu (a les fosques i amb una tormenta de fons, millor). Després, llogueu aquest magnífic film i gaudiu d’una bona estona d’espants i angoixant tensió. No us empenedireu… o potser sí.

 

30 Novembre 2009 Posted by | terror | , , | 8 comentaris