CLOCKWORK ORANGE (Stanley Kubrick)

Tot i que fa 30 anys que es va estrenar, “La naranja mecánica” està més de moda que mai. Amb motiu del seu aniversari, es torna a projectar en algunes sales de cinema. A més, el nostre entrenyable Àlex, cap dels “Drugos”, ha rebut enguany el premi d’honor al festival internacional de Sitges, tot i que la seva carrera no ha estat gaire exitosa exceptuant el seu pas per aquest film d’Stanley Kubrick.

Quan penso en la “Naranja Mecánica” em ve al cap la paraula polèmica. La seva primera projecció va generar grans odis i grans elogis, alhora. Presonalment, em va encantar. I suposo que això és perquè m’agrada el cinema i pertanyo a aquell sector del públic que veig les pel·lícules fixant-me, no només en l’argumenti les escenes vilentes, sinó també en la fotografia, la música, els diàlegs, la interpretació, els recursos de càmara, els plànols,… I estenm d’acord que Kubrick era un crack fent bon cinema.

Aquelles escenes llaaaaargues, aquells moments a càmara lenta (i ràpida), la música clàssica com a rere fons d’una ultraviolencia predictiva del que arribaria a ser la societat, una crítica social i política,… Tot un ventall de recursos que caracteritzen el cinema de Kubrick (El resplandor, La chaqueta metál·lica, 2001: una odissea a l’espai,…)

He de reconèixer que la primera vegada que la vaig veure em va cansar una mica, potser per la meva curta edat o potser per la seva llarga durada. Però amb el temps, i a base de veure-la i reveure-la i reveure-la i…, l’he acabat reconeixent com una de les millors pel·lícules de la història. I és que mai podrem oblidar la cara de l’Àlex amb aquell aparell a la cara que no li permetia tancar els ulls mentre el torturaven amb escenes de violència, sexe i sang; o com es pot manipular i torturar (segons Kubrick) la ment de les persones a través de la música.

En definitiva, una obra mestra que ningú es pot perdre i que, si no la va veure en el seu moment, ara té una segona oportunitat; que poques vegades passa.

ZOMBIELAND (Ruben Fleischer)

Poques pel·lícules es poden considerar de terror i d’humor alhora, i aquesta ho és. És com tenir juntes “Scream” i “Scary movie” . Els moments de por i angoixa estan barrejats amb grans gags que fan d’aquetsa una de les millors opcions per anar al cine que ens ha deixat el festival internacional de Sitges.

L’argument és senzill, com qualsevol pel·lícula de zombies. La terra està amenaçada per una infecció que fa que els morts revisquin amb una sed terrible. Quatre supervivents es trobaran i iniciaran un llarg camí per diferents pobles i ciutats nord-americanes. Entre canvi i canvi de cotxe, els zombies no els deixaran tranquils, però (i aquí és on es diferencia de la resta de films de no-morts) a ells els donarà exactament igual. Ells continuaran fent la seva vida i gaudint de les petites coses. Amb un “Reglament” cassola ens ensenyaran com sobrevuire a aquesta plaga amb regles com vigila als lavabos o cordat el conturó de seguretat. Mai sabrem com es va arribar a extendre la infecció o qui la va causar, no és rellevant. Només ens cal saber que hi ha un mogollón de morts vivents entre nosaltres

La pel·lícula es presenta amb una fotografia molt ben buscada, amb la sobreimpressió de les diferents regles com si formessin part de l’acció; una quantitat de recursos i formes de matar zombies mai explorades (com utilitzar variades atraccions amb aquest únic objectiu); i amb uns títols de crèdit espectaculars a ritme de “For whom the bell tolls” de Metallica. Protagonitzada per un esquizofrènic Woody Harrelson i una irreconeixible Abigail Wreslin (o més coneguda com l’entranyable nena de “Little Miss Sunshine”). Per cert, no us perdeu l’aparició breu i estelar de Bill Murray interpretant-se a si mateix. Per plorar de riure!!

En resum, una gran pel·lícula per als amants de la sèrie B i per als amants de les pel·lícules d’acció i humor irònic. Una barreja interessant i molt encertada. Benvinguts a “Zombieland”!!!

MOON (DUNCAN JONES)

Avui li dedico el post a la guanyadora d’aquest any del Festival de Sitges.

Una pel·lícula inquietant. Claustrofòbica, segons com es miri. Per mi, entra dins el gènere de la ciència-ficció pels péls. Tot i presentar-nos una perspectiva futurista sobre la manca de recursos naturals a la qual ens veurem immersos d’aquí no gaires anys, no és una pel·lícula comparable  al que va representar “2001: un odisea en l’espai” d’Stanley Kubrick o “Blade Runner” de Ridley Scott per al món de la ciència-ficció. Per aquest motiu se’m fa estrany que aquesta hagi estat la pel·lícula guanyadora del certàmen d’enguany.

Nota positiva per a Sam Rockwell, que ha sapigut defensar diferents papers dins un mateix argument. I nota molt positiva per a Gerty, el robot amb veu de Kevin Spacey que, trencant els esquemes de les pel·lícules de robots futuristes, no és dolent ni té instints assassins.

L’argument és prou bo, però crec que no està ben explicat. Personalment, crec que li podrien haver tret més suc; i em fa la sensació que queden coses sense explicar o, si més no, una mica penjades. Té un parell de girs argumentals que, narrats d’una altra manera, haguessin suposat una sorpresa per als espectadors. Però la forma en com estan presentats, són bastants previsibles.

La música està bé. Hi ha molt poca durant la pel·lícula, Jo diria que hi ha la necessària per a crear aquesta atmosfera de reclusió ultra-modernista.

En resum, molt bona nota per a la presentació de la pel·lícula, per a la fotografia i per a l’actuació de Sam Rockwell (no l’havia vist, crec, des de la “Milla Verde”); bona nota a la música i els efectes especials; i aprovat just per a com està presentat, narrat i estructurat l’argument.

Radicalitzant, crec que el fet que el director (Duncan Jones) sigui fill de David Bowie ha influenciat al reocneixement d’aquesta pel·lícula. Espero que aquest any hi hagin hagut millors films a Sitges.