DJANGO UNCHAINED (Quentin Tarantino)

Django és un esclau que malviu a les terres del sud dels EEUU. Una freda nit és alliberat per el doctor Schultz, un caçarecompenses que busca tres fugitius a qui en Django coneix molt bé. En Django ajuda en Schultz a canvi de la seva llibertat per poder anar a buscar la seva dona, esclava també, que està en mans d’un terratinent d’allò més perillós.

Normalment sóc dels que parla meravelles de qualsevol pel·lícula d’en Tarantino (sí, fins i tot de la infravalorada ‘Jackie Brown’) i amb aquesta no faré cap excepció; però sí que afegirè algun ”però”. Per començar, es pot dir que és la pel·lícula més convencional del director pel que fa al seu estil narratiu. Ens té acostumats als salts en el temps, a la narració episòdica, als canvis bruscos d’escenaris. Però a ‘Django Unchained’ trobem un film lineal i amb un argument bastant senzill. Un altre però és la banda sonora que, al meu parer, no està a l’alçada d’altres títols encara que hi han temes molt i molt bons. L’últim ”però” està una mica agafat pels pèls; es tracta de la seva durada, que s’allarga massa en el final, fet que no em va desagradar gens però pot causar algun desànim en alguns espectadors.

Per la resta, tot és sensacional!! La violència i la claredat amb la que tracta el tema de l’esclavitud (fet que sembla molestar als estadounidencs -allà ells amb la seva consiència social-), la gran quantitat d’humor negre i assassinats gratuits que s’hi troben, l’estil visual particular de Tarantino, escenes clau com l’últim sopar o la discussió de les caputxes blanques i, sobretot, els seus personatges. La gran recol·lecta d’actors de qui s’ha envoltat Tarantino potencia gratament aquests personatges: en Jamie Foxx com a Django, en Christoph Waltz que fa un gran paper com a doctor Schultz encara que té alguns tics del General Hans Landa de ‘Malditos Bastardos‘, en Samuel L. Jackson que està genial en el seu paper, misteriós fins que hi surt i en Leonardo DiCaprio que fa de dolent d’allò més bé; fins i tot els secundaris són genials!!!

Conclusió: Es pot gaudir moltíssim d’un Tarantino més convencional que de costum.

LOS OTROS DOS (Adam McKay)

Terry i Allen són dos policies del cos de NY que passen tot el temps de feina rere un escriptori i un ordinador omplint la paperassa d’aquells policies que donen la cara al carrer. Fart de la situació i aprofitant l’accident dels dos policies insígnia del departament, Terry decideix aconseguir fer-se un nom i treure’s de sobre les burles dels seus companys. Ell i el seu partenaire policíac iniciaran una investigació que els portarà més mal de caps dels que s’imaginen.

Ja fa uns quants anys, per allà el 1987 s’estrenava “Arma letal”, film que barrejava una acció trepidant amb bones dosis d’ironia i humor indirecte que captava l’atenció del públic. Un any més tard, Bruce Willis es ficava a la pell de John McClane a “La jungal de cristal” i ens feia gaudir de grans seqüències de tiroteigs i persecucions amb un somriure d’orella a orella. 22 anys més tard s’estrena aquesta comèdia disposada a donar la volta a films com aquests: no és una pel·lícula d’acció amb bones dosis d’humor, és una pel·lícula d’humor amb molt bones dosis d’acció.

I aquí recau la importància del film i els seus punts més forts. Trobem un humor intel·ligent, allunyat d’absurditats innecesàries i humor escatològic del que en podríem dir “facilón”, inclós en diàlegs que a vegades costen de seguir per la rapidesa amb que se’ns presenten; trobem unes seqüències d’acció ben rodades, amb escenes espectaculars i imatges molt i molt interessants i trobem una bona interpretació per part de Will Ferrell (que a mi personalment no m’agradava) i de Mark Wahlberg i l’aparició estelar de Dawyne Johnson i Samuel L. Jackson.

Per contra, l’argument no acaba de convèncer i la trama resulta una mica liosa i poc clara, cosa que fa que en algun moment es pugui perdre l’interès. A més, l’intent de donar al film un toc dramàtic seguint les vides privades dels protagonistes fa perdre el ritme i la intenció del film queda difosa. A més, compta amb nombrosos efectismes que, tot i donar bon resultat visualment, no haurien de ser necessaris en un bon llargmetratge d’acció. Igualment, és un film recomanable, millor comèdia que la que us presentava l’altre dia (“Salidos de cuentas“), però que queda mirant a la nuca de John McClane.