SIETE PSICÓPATAS (Martin McDonagh)

Marty és guionista de cine que està aturat amb el guió de la seva nova pel·lícula ‘Siete psicópatas’. Per sortir del bloqueig creatiu, compta amb el seu amic Billy que es dedica a segrestar gossos per, després, poder cobrar la recompensa. Però quan en Billy segresta el gos d’un perillós mafiós, la vida de tots dos i la de tothom que els envolta, correrà greu perill.

‘Siete psicópatas’ es va poder veure al festival de Sitges d’aquest any, i no per tractar-se d’una pel·lícula de terror ni de fantasia sinó per la quantitat d’humor negre que desprèn i per l’anàlisi que fa dels psicòpates que corren pels carrers des d’una perspectiva més còmica que no pas dramàtica. L’absurditat d’algunes de les seves escenes es barregen amb moments punyents, històries commovedores i gags delirants per acabar amb un final ‘esperat’ i pràcticament calculat al míl·límetre.

El repartiment és espectacular. Colin Farrell, Sam Rockwell, Woody Harrelson, Christopher Walken i Tom Waits, entre molts d’altres, donen vida a un ventall amplíssim de psicòpates i personatges memorables de tota mena amb una gran vida interior, per dir-ho d’alguna manera. Es podria dir que ‘Siete psicópatas’ és un experiment a nivell visual i, sobretot, argumental, que barreja realitat i ficció amb una destressa exemplar. De moment, em quedo amb les ganes de tornar-la a veure perquè tinc la sensació d’haver-me perdut un munt de detalls. No us la perdeu, que ja està als cinemes.

Conclusió: Bon cinema, desenfadat i modern, per riure molt i passar una molt bona estona.

MOON (DUNCAN JONES)

Avui li dedico el post a la guanyadora d’aquest any del Festival de Sitges.

Una pel·lícula inquietant. Claustrofòbica, segons com es miri. Per mi, entra dins el gènere de la ciència-ficció pels péls. Tot i presentar-nos una perspectiva futurista sobre la manca de recursos naturals a la qual ens veurem immersos d’aquí no gaires anys, no és una pel·lícula comparable  al que va representar “2001: un odisea en l’espai” d’Stanley Kubrick o “Blade Runner” de Ridley Scott per al món de la ciència-ficció. Per aquest motiu se’m fa estrany que aquesta hagi estat la pel·lícula guanyadora del certàmen d’enguany.

Nota positiva per a Sam Rockwell, que ha sapigut defensar diferents papers dins un mateix argument. I nota molt positiva per a Gerty, el robot amb veu de Kevin Spacey que, trencant els esquemes de les pel·lícules de robots futuristes, no és dolent ni té instints assassins.

L’argument és prou bo, però crec que no està ben explicat. Personalment, crec que li podrien haver tret més suc; i em fa la sensació que queden coses sense explicar o, si més no, una mica penjades. Té un parell de girs argumentals que, narrats d’una altra manera, haguessin suposat una sorpresa per als espectadors. Però la forma en com estan presentats, són bastants previsibles.

La música està bé. Hi ha molt poca durant la pel·lícula, Jo diria que hi ha la necessària per a crear aquesta atmosfera de reclusió ultra-modernista.

En resum, molt bona nota per a la presentació de la pel·lícula, per a la fotografia i per a l’actuació de Sam Rockwell (no l’havia vist, crec, des de la “Milla Verde”); bona nota a la música i els efectes especials; i aprovat just per a com està presentat, narrat i estructurat l’argument.

Radicalitzant, crec que el fet que el director (Duncan Jones) sigui fill de David Bowie ha influenciat al reocneixement d’aquesta pel·lícula. Espero que aquest any hi hagin hagut millors films a Sitges.