SALVAJES (Oliver Stone)

Chon i Ben viuen a California, cultiven la que es considera la millor marihuana de la zona i comparteixen un amor, la guapa O. Degut a la qualitat del seu producte, un dels principals càrters mexicans els demana d’ajuntar forces. Sense voler-ho, tots tres es veuran envoltats de violència, traicions segrestos i morts.

Tot i que és de les millors pel·lícules que s’estrenen aquest cap de setmana, l’última cinta d’Oliver Stone es queda una mica curta respecte a les expectatives que crea. La idea original intenta donar una volta al subgènere de la droga i al cinema purament negre amb una trama amb un factor romàntic important. Ho aconsegueix fins a cert punt, perquè la originalitat de la idea es compensa amb la senzillesa de l’argument. La distància més curta entre dos punts és la recta, però a ‘Salvajes’ ens trobem amb una carretera plena de corbes que ens porta, en 130 minuts, a un final al que es podria arribar perfectament en una hora. Un altres cosa que se li podria tirar en cara a la cinta és la manca de girs en el seu argument; i l’únic gir que hi trobem es pot titllar d’engany. Si veieu la pel·lícula ja m’entendreu. El cast està molt força ben trobat, encapçalat per Taylor Kitsch, Aaron Johnson i Blake Lively i secundat per una magnífica Salma Hayek, John Travolta i Benicio del Toro.

En definitiva, una bona opció per anar al cinema tot i que es queda una mica enrera del ‘peliculón’ que podia haver estat.

LA CHISPA DE LA VIDA (Álex de la Iglesia)

Roberto Gómez és un publicista que es troba a l’atur més temps del que el seu orgull pot suportar. Cansat de la situació que viu, de la crisi i de la hipocresia de la classe burgesa decideix donar una sorpresa a la seva dona en aquests temps difícils. Però la mala sort farà que tingui un accident i li quedi un ferro incrustat al cervell. Davant la impossibilitat d’alliberar-se, decideix convertir el seu accident en un fenòmen mediàtic i treure’n un profit econòmic a canvi de la seva vida.

Álex de la Iglesia torna a posar-se rere les càmeres després de l’espectacular ‘Balada Triste de Trompeta’ amb una tragicomèdia que qüestiona, entre d’altres coses, la dubtosa moralitat de la tele-porqueria en general i dels programes del cor en particular. I per fer-ho, compta amb el protagonisme de José Mota (la meitat de ‘Cruz y raya’) per interpretar un paper dramàtic amb alguns tocs d’humor. I cal dir que se’n surt sorprenentment bé, potser perquè mai ningú li ha donat aquesta oportunitat. L’acompanyen un munt de secundaris de gran alçada com són Salma Hayek, Fernando Tejero, Blanca Portillo, Juan Luís Galiardo, Juanjo Puigcorbé, Nerea Camacho, Santiago Segura; i torna a comptar amb Carolina Bang (que, al meu parer, està molt millor que en l’anterior film de De la Iglesia), Manuel Tallafé i Antonio de la Torre.

Després de veure-la, em queda un regust estrany. Potser perquè no m’acaba de convèncer el final, potser perquè esperava massa de la nova proposta del director de ‘El dia de la béstia’. He de dir que no m’ha desagradat gens i que m’ha arrencat més d’un somriure, però no ha estat a l’alçada del que m’esperava. En qualsevol cas, és una bona proposta per reflexionar sobre cadenes-porqueria (curiosament, la cadena que genera més animadversió en la pel·lícula és diu ‘Antena 5’) Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència?

EL GATO CON BOTAS (Chris Miller)

Aquí està l’spin off del carismàtic personatge sorgit d”Shrek 2′ que posava, al mateix temps en imatges, al personatge sorgit de la ment de Charles Perrault; amb un argument que barreja l’origen del gat amb botes i el conte de ‘Jack i els pèsols màgics’ i que presenta nous i variats personatges, incloent-hi un ou(!?)

M’ha semblat una pel·lícula que hauria funcionat molt bé si no tingués els antecedents que té. És a dir, crec que a la pel·lícula no li fa cap favor que la gent entri al cinema amb el record de qualsevol de les cintes d’Shrek. Al menys, és el que m’ha passat a mi. Perquè no lliga que el personatge del gat amb botes, en la pel·lícula que aquí se’ns presenta, sigui un forajit bondadós digne del mateix ‘Zorro’ (curiosament interpretat pel mateix actor/doblador – Antonio Banderas) mentre que quan el vam veure per primera vegada a ‘Shrek 2’ es tractès d’un caçarecompenses i un assassí despiatat. Un altre punt a la seva contra és l’humor ‘adult’, característic de les quatre entregues de l’ogre, que aquí perd força i, tot i tenir bones bromes indirectament pujades de to, no arriba a l’alçada de la saga d’Shrek.

A favor he de dir que la localització de l’acció no podria estar més encertada: un poblet centre-americà envoltat de desert i pols. Això es suma a l’elecció de Salma Hayek com a dobladora de la companya d’aventures del gat amb botes. És tracta, doncs, d’una pel·lícula molt entretinguda per veure en família, però que no passarà a la història del cinema d’animació. Una aventura digne d’aquest personatge que es mereixia una mitologia adequada, tot i que queden oberts alguns dubtes que, potser, resoldran en properes entregues. N’estic segur.

Per cert, no puc sinó treure’m el barret davant el petit homenatge que la pel·lícula fa, entre d’altres, a ‘El club de la lucha’ de David Fincher. Us animo a veure la pel·lícula i mirar d’esbrinar el moment en qüestió. Visca ‘El club de la judia’!