MACHETE (Robert Rodríguez / Ethan Maniquis)

La pel·lícula basada en el fals tràiler que separava les dues parts d’aquell experiment anomenat “Grindhouse” (“Death proof” i “Planet Terror”) arriba a les grans pantalles amb força, però no amb gaire rebombori. Sembla ser que la història d’un mexicà, ex-agent federal, rebel·lat contra els polítics implacables en matèria d’immigració no ha cridat gaire l’atenció de la crítica i del públic. Alguns es queixen d’un argument fluix i uns altres d’escenes absurdes; i jo els pregunto: què us esperaveu??

Qui vagi a veure una pel·lícula de Rodríguez ja ha d’anar amb la mentalitat d’allò que es trobarà. Ningú el pot acusar de ser imprevisible. Les seves pel·lícules són previsbles 100% i la única sorpresa rau en els actors que hi van apareixent i en els seus personatges. Anar a veure una pel·lícula de Rodríguez significa relaxar la ment, desconnectar del món i gaudir i riure. Res més.

Malgrat això, no em puc estar de criticar la pel·lícula subjectivament. Per al meu gust, la pel·lícula es queda enrera en comparació amb “Planet terror”. El començament promet molta sang i acció, però el film perd força i s’estanca en diàlegs sobrants i en desenvolupar (innecessàriament) alguns personatges. Sort, però, dels petits gags que s’hi intercalen amb l’estona més light de la pel·lícula, per acabar amb una seqüència de lluita final al més pur estil Rodríguez. Ja era hora que algú li donés la oportunitat a Danny Trejo de protagonitzar un film (encara que amb la seva expressivitat limitada, és lògic que sigui un secundari constant) La resta del cast espectacular (Seagal, DeNiro, Savini, Jeff Fahey, Cheec Martin, Jessica Alba, Michelle Rodríguez, Lindsey Lohan i, com no, les nebodes de Rodríguez amb la seva parició fugaç i estelar) Com sempre, la banda sonora, immillorable, ens recorda els temps de “El mexicano” a càrrec de Chingon (que també ha particpat en algun film de Tarantino). Conclusió: molt bona recomanació per a passar una bona estona al cinema, especialment per a fans del Rodríguez més proper a “El mariachi” que a “Planet Terror” o, lògicament, allò anomenat “Spy kids”.

FESTIVALS: LA MOSTRA DE VENÈCIA

Avui començo una nova secció al blog: FESTIVALS que, com bé diu el seu nom, es dedicarà a recollir les notícies i el palmarés més destacat dels festivals més importants i influents del món; els Òscars americans, la Berlinale, Cannes, San Sebastiàn, els Cesar francesos, els BAFTA britànics, els Goya i l’imminent festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. I el primer festival amb el que ens trobem, que tot just fa una setmana que va acabar és la Mostra de Venècia.

La Esposizione Internazionale d’Arte Cinematografica, també coneguda com la Biennale di Venecia, va obrir les seves portes l’any 1932 i s’ha convertit en un festival de prestigi arreu del món. El seu premi més important és el Lleó d’or per a la millor pel·lícula, el premi del jurat (que es pot considerar el segon premi en importància), el Lleó de plata al millor director/a i la copa Volpi al millor actor/actriu.

Amb el d’aquest any, ja sumen 67 festivals. I el d’enguany ens ha donat bones sorpreses:

– Per començar, a mitjans de maig ens assabentàvem que Tarantino presidiria el jurat de la Mostra.

– “Machete”, l’esperadíssima nova pel·lícula de Robert Rodríguez originada en un fals tràiler va obrir el festival tot i no participar en la secció oficial del certamen.

– Joaquin Phoenix, que protagonitza un fals? documental dirigit per Casey Affleck (el germà de Ben Affleck), on ens mostra els últims dos anys de la seva vida; quan va decidir deixar el cinema per dedicar-se al món del rap, amb una estètica a la que no ens té acostumats. Enrecordeu-vos del nom que portarà cua: “I’m still there”

– I el mateix Ben Affleck que ha presentat la seva segona pel·lícula com a director: “The town” . Una cinta sobre lladres de bancs que ha estat molt ben valorada per la crítica i el públic.

– “Black Swan” d’Aronofsky, que també obria la Mostra, sembla que també va agradar, i molt. Sobretot la interpretació que Natalie Portman fa sobre una ballarina atormentada i que la va incloure com una de les favorites per guanyar la copa Volpi.

Però també van haver decepcions, com és el cas de Vincent Gallo que, a més de protagonitzar “Essential Killing” de Jerzy Skolimoswki, va presentar la seva pel·lícul “Promises written in water” que no va agradar a la crítica; o com la cinta “Miral” de Julian Schnabel que es va guanyar els crits de disconformitat del públic en acabar la projecció; a més d’inundar-se Venècia amb la pluja que va caure el dia que Soffia Coppola presentava la seva “Somewhere”.

El palmarés ha estat un dels millors i justos dels que s’han vist a Venècia els últims anys; fins i tot el Pocoyó s’ha endut un premi!!!. Per començar, la copa Volpi a millors actor i actriu van ser per una jove Ariane Labed (la sorpresa del palmarés) per la seva interpretació a “Attenberg” i per, precisament, Vincent Gallo per “Essential Killing”. El premi del jurat a millor pel·lícula va ser per “Essential Killing” d’Skolimowski. El lleó de plata al millor director va ser per, atenció, Àlex de la Iglesia!! que va presentar “Balada Triste de Trompeta”, un film ambientat en la guerra civil espanyola i vista des de la perspectiva de dos pallassos de circ que formen un triangle amorós amb una trapezista. El film més personal, violent i macabra de De la Iglesia, segons ell, i que ha encantat a Tarantino, que va gaudir com un nen durant la projecció. El lleó d’or a la millor pel·lícula va ser per “Somewhere” de Soffia Coppola, que havia estat antiga nòvia de Tarantino. Tot i això, aquest va assegurar que la decisió del jurat havia estat unànime.

Aquests dies es celebrarà el festival de cinema de San Sebastián (Donostia Zinemaldia) i una mica més endavant, a partir del 7 d’Octubre, el festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. Us mantindré informats.