CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

BIENVENIDOS AL NORTE (Dany Boon)

Philippe, encarregat d’una oficina de correus en un petit poble del centre de França és enviat a Bergues, al nord del país veí, com a càstig per haver enganyat l’empresa per tal d’intentar anar a treballar al sud del país i animar, així, a la seva dona que està en plena depressió. La zona del nord de França on l’envien,a més, té fama d’estranya, amb un clima horrorós i uns habitants ximplets i amb un dialecte curiós.

Es tracta d’una comèdia esbojarrada i que dóna sentit a la Versió Original, ja que la major part dels seus gags estan basats en el dialecte ch’tmi que parlen els habitants del nord; tot i que s’ha de reconèixer que és una mica difícil de seguir si no s’està acostumat a la llengua francesa.

Les intepretacions rasquen l’absurd i la sobreactuació en un principi, però a mida que avancem en la trama, anem trobant els personatges més naturals i reals. ‘Bienvenidos al norte’ va ser tota una revolució al seu país  (França) que no va estar exempta de polèmica (inexplicablement des del meu punt de vista); fet que va fer que uns anys més tard s’estrenés a Itàlia ‘Bienvenidos al Sur’ amb la mateixa trama però tractant els pobles del sud de la bota d’Europa. Se’ns cap dubte, però, em quedo amb l’original.

Anuncis

16 Març 2012 Posted by | humor | , | 13 comentaris

PIRAÑAS 3D (Alexandre Aja)

Continuant amb la febre de les 3Dimensions, s’estrenava fa uns mesos aquest clàssic de Joe Dante, convertit en remake, on un grup de pirañes assessines i amb ganes de carn ataquen tot el que troben al seu pas. Un gènere una mica gastat però que continúa generant beneficis…i pànic a l’aigua. En l’història del cinema hem pogut veure pirañes, taurons, calamars, Moby Dick que han fet que ens ho penséssim dues vegades abans de tirar-nos al mar. A mi el mar ja no m’agrada i ara menys.

Com a remake no és gaire innovadora encara que utilitza els recursos fàcils que el 3D ens pot oferir. Deixa un final molt obert per a una segona part, i és que la productora ja sap que això serà un èxit assegurat i, per tant, no es descarta la possibilitat d’establir una franquicia com ja va passar amb “Tiburón” d’Spielberg.

A tots els amants del cinema macabra a l’estil de “Saw” o de “Hostel” els encantarà l’escena de la matança de joves amb la testosterona pujada; una de les millores considerables respecte a la pel·lícula de fa uns anys. Per cert, Eli Roth, director de “Hostel” fa un “cameo” fugaç en l’escena de la matança i es reserva una de les morts més bèsties, al seu estil. Com  a secundari també està Ving Rhames (el misteriós Marcellus Wallace de “Pulp Fiction”). Qui també fa una aparició estelar després d’un temps sense veure’l és Christopher Lloyd, l’entrañable “Doc” Emmet Brown de “Regreso al futuro”. En general, una pel·lícula totalment prescindible.

5 Març 2012 Posted by | gore, terror | , , , , | 7 comentaris

MILLENIUM: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LA MUJERES (David Fincher)

Quin dilema més gran ha tingut les últimes setmanes!!! Anar a veure la última de Fincher o la última de Eastwood? Donar part del meu sou a un remake o gastar-m’ho en un argument original? Doncs la resposta és, efectivament, anar a veure totes dues. A l’espera d’entrar a la sala per veure ‘J. Edgar’ us comento l’últim film d’un dels millors directors, subjectivament parlant, dels últims temps: David Fincher.

La primera part de la saga Millenium, tot i que de moment no és segur que hi hagi una segona part, ens presenta a Michael Blomkvist, un periodista en hores baixes que investiga la desaparició d’una jove 40 anys enrere. Per a la investigació comptarà amb la misteriosa Lisbeth Salander i haurà de barrejar-se amb una família plena de reminiscències nacionalsocialistes nazis.

L’únic motiu pel qual he anat a veure-la és, com ja he comentat, pel seu director. Tenia ganes de veure com imprimia el seu segell en una de les pel·lícules més exitoses i remarcables de la filmografia sueca dels últims anys. I no falla. La seva emprempta és clara i ens regala un thriller ben trabat, amb una posada en escena sòlida i tensa que ens submergeix de ple en la història. Tot i la seva llarga durada cal dir que no sobra ni un minut. En cap moment es fa pesada i el llarg tercer acte, que sembla que no hagi d’acabar mai, entra a la perfecció.

Malgrat això, no podem evitar adonar-nos que estem davant un remake d’una adaptació d’un gran best-seller signat per Stieg Larsson; i això ja és un punt negatiu. Perquè pervertir una pel·lícula ja de per sí bona? No he vist la pel·lícula original sencera d’una tirada ni he llegit els llibres, però pel que m’han comentat, aquesta versió americana és força més ‘light’ que la seva homòloga sueca. Però això es podria convertir en un punt positiu, ja que la intenció de Fincher no ha estat, en cap moment, superar la original (objectiu de molts directors de remakes); a més, l’acció la ha situat a Suècia i no a Amèrica (tot i que queda estrany veure tota Suècia amb diaris, telenotícies i cartells en anglès)

Menció especial per al cast encapçalat per Daniel Craig i, en especial, per a Rooney Mara en la pell de Salander: espectacular transformació física i psicològica!! Menció molt especial per a la Banda Sonora de Trent Reznor i Atticus Ros que, un cop més, signen una música electrònica integrada perfectament a la trama. I premi al director, més proper a films com ‘Zodiac’  que no pas a l’actual ‘La red social‘, per uns títols de crèdit insòlits i que poden portar a una llarga discussió (cal tenir en compte que ell va ser un dels pares dels títols de crèdit moderns amb la seva sobrecollidora ‘Seven’) Aquí us els deixo, sense noms, perquè us en feu a la idea de què parlo.

30 gener 2012 Posted by | thriller | , , , , | 11 comentaris

DÉJAME ENTRAR (Matt Reeves)

Quan em vaig assebentar que feien un remake de la perfecta “Déjame entrar” de Tomas Alfredson em va donar un atac de ràbia. Perquè els americans volen copiar una pel·lícula ja perfecte; perquè la volen destrossar? Doncs bé, després de veure-la em pregunto el mateix, però amb certs matissos. La història és la mateixa: nena arriba a una comunitat de veïns quan comencen a succeïr-se estranys assassinats, nen s’enamorar de nena, nena s’enamora de nen, nena és un vampir. L’argument no canvia gens ni mica (i aquest és el meu primer punt negatiu). Reeves va assegurar que el film seria una nova visió del llibre, però ha fet una còpia calcada, afegint el personatge del detectiu de policia que investiga els crims i ometent el paper del pare d’Owen (a sí, els noms també els han canviat. Per què no ho sé?)

El segon punt negatiu és per la forma de fer del cinema americà, que xoca amb el suec. Mentre el film suec és més subtil, sense donar tanta informació i deixant que l’espectador vagi descobrint les coses per ell mateix; el guió d’aquest remake està ple d’explicacions i redundàncies per tal que l’espectador s’ho trobi tot ben mastegadet. A més, em va fotre molt que només en els primers deu minuts de pel·lícula ja havíem vist un discurs del president Reagan exaltant el nacionalisme americà, als nens i nenes a l’escola amb la mà al cor jurant lleialtat els EEUU, beneïr la taula donant gràcies a Déu, i un pit. Tot completament innecessari. Tampoc em van agradar els efectes especials descarats (quan l’Abby ataca, es nota considerablement que està feta per ordinador; trucs que no utilitza la seva homònima sueca)

Però no tot són punts negatius, seré benèvol. Punt positiu per a la interpretació dels dos joves: increíble (malgrat el doblatge), tot i així, em quedo amb els joves suecs (però és clar, és la que vaig veure primer). Punt positiu per al director, per oferir un planols i unes seqüències molt ben buscats (la seqüència de l’accident de cotxe és genial). Positiu per al guionista (el mateix Reeves) per haver mantingut la cadència narrativa i l’acció pausada del llibre. I, finalment, positiu per a la banda sonora, composada per Michael Giacchino (el compositor de la sèrie “Lost”).

En definitiva, es tracta d’un remake innecessari però que es deixa veure. Plena de detalls que fan que estigui força per sota del llibre i del film original. Si em feu triar una de les dues, crec que queda clar amb quina em quedo. No ho dubteu, si voleu fer l’exercici de veure les diferències entre el cinema europeu i l’americà, teniu una bona oportunitat amb aquests dos films: les diferències són molt notables. Sempre ens quedarà la joia d’Alfredson.

31 Octubre 2010 Posted by | romàntica, terror | , , , | 7 comentaris

L’EGOCENTRISME AMERICÀ

En els últims anys, la imaginació per fer pel·lícules a Hollywood està decaient. Enrere van quedant de mica en mica aquells guions sorgits de una ment creativa, per deixar pas a una generació de guionistes ganduls que només saben adatar còmics o novel·les, fer remakes de films antics o que, encantats amb produccions estrangeres, es dediquen a pagar els drets i plagiar-la fil per randa.

Aquest post el faig just després d’haver vist la pel·lícula “Quarantine”, que van fer els nordamericans a partir de l’èxit de REC de Jaume Balagueró i Paco Plaza. Van comprar els drets i no van tenir prou creativitat com per innovar una mica.L’estil és el mateix, però no només això, l’argument, els plànols, l’escena inicial al parc de bombers…fins i tot la reportera es diu Angela Vidal, igual que el personatge encarnat per Manuela Velasco, un nom molt americà!! A més, pel que he llegit recentment, els mateixos directors de la “original” Quarantine, dirigiran l’adaptació (o còpia) de “Déjame entrar”. I jo em pregunto, perquè tocar les coses quan estan tant bé? Tantes ganes tenen de cagar-la?

Però n’hi han moltíssims més casos. Sense sortir d’Espanya, Alejandro Amenábar va ser versionat amb la seva meravellosa i inquietant pel·lícula “Abre los ojos”. L’únic que van fer va ser canviar-li el nom per “Vanilla Sky” i contractar Tom Cruise. La resta, idèntica a la producció espanyola.

Però si hi ha un país ideal per plagiar, és Japó. I és que el terror nipó dóna molt de joc. Però en comptes de deixar-ho com està, ells han de fotre mà. “The Ring” es va convertir en “La senyal”; “La maldición” en “El grito”; “Llamada perdida” en… “Llamada perdida”!!!

En fi, que aquests americans són massa seus com per reconèixer el talent de diferents directors i actors i actrius d’arreu del món. El seu ego és més fort i no els permet baixar-se els pantalons davant forasters. Millor el plagi que el recoxeixement.

28 Octubre 2009 Posted by | General | , , , | 6 comentaris