SITGES 2011: TOP 10 (I)

10 – GANTZ / GANTZ: PERFECT ANSWER (Shinsuke Sato)

Kurono i Kato són dos antics companys d’escola que es retroben un dia al metro. Accidentalment, tots dos moren atropellats per aquest. Immediatament desperten en una sala on hi ha només una esfera negra. Aquesta esfera els manarà un seguit de missions per eliminar una sèrie d’àliens. A mida que vagin complint les missions, els protagonistes aniran acumulant punts que els permetran, un cop arribin als 100, tornar a la vida.

Aquesta adaptació del còmic de Hiroya Oku queda relegada a la última posició del TOP 10 i no és per la idea original ni pels efectes especials (que són els punts forts de la producció) sinó per l’intent de ser una espècie de “Matrix” a la nipona avorrida a més no poder. I és que adaptar els més de 300 capítols amb que compta el manga (i augmentant, perquè encara es publica) en menys de cinc hores és una bogeria. La història no s’explica gens bé, quedant molts dubtes a l’aire i, rere la promesa de grans escenes d’acció ens hi trobem molta parrafada i un ritme molt lent.

9 – EMERGO (Carles Torrens)

Si aquesta pel·lícula està en penúltim lloc de la meva llista no és per la seva mala qualitat, deixe-m’ho clar, sinó per la seva manca d’originalitat. La història, senzilla a més no poder. Una familia demana ajuda a un grup d’experts en fenòmens paranormals per enregistrar els diferents sucessos que tene lloc en un pis.

Grabada en primera persona com altres títols com “Rec” o “Monstruoso” (comencen a haver-hi masses cintes d’aquest tipus) el film no és res més que una còpia de “Paranormal activity” amb una trama més buscada. No obstant això, la història no aporta res de res i es molt previsible.

El sorprenent és que el guió estigui signat per Rodrigo Cortés (director de “Buried”). La veritat és que esperava molt més. El millor, se’ns dubte, els llargs plànols amb càmera fixa en els que saps que passarà alguna cosa, pero no saps quan. Tensió al màxim.

8 – LIVIDE (Alexandre Bustillo / Julien Maury)

Livide comença com una història de por qualsevol. Una mansió habitada únicament per una dona en coma, un suposat tresor amagat i tres joves amb expectatives de grans riqueses que hi entren de nit. Tots els ingredients necessaris per una bona pel·li de por. I així és durant la primera meitat de la cinta. Tensió, angoixa i crits que van fer les delícies a aquells a qui ens agrada passar-ho malament al cinema. A més, com a punt positiu, cal comentar que la pel·lícula ha guanyat el premi al millor disseny de producció.

El punt negatiu apareix a meitat de film quan, en un intent de capgirar el gènere, el “fantasma” esdevè protagonista de la cinta. Tota la por que crea allò que no es pot veure, allò que pot apareixer a qualsevol lloc en qualsevol moment, s’esfuma i dóna pas a un pseudothriller amb molt poca lògica plagat de flashbacks que són com un “pegote” enmig del film. En aquesta segona part, l’únic remarcable és la “casqueria” que hi trobem amb sang i óssos pel mig.

EL ÚLTIMO EXORCISMO (Daniel Stamm)

Produida, entre d’altres, per Eli Roth (Hostel), aquesta producció sobre el mastegat tema dels exorcismes s’ha convertit en tot un fenòmen als Estats Units posicionant-se en primer lloc en la taquilla americana. Tot i no tractar-se d’una joia de pel·lícula i parlar d’un tema força sucat, aconsegueix presentar una trama força suggerent. Un pastor (dels de l’esglèsia), especialitzat en la realització d’exorcismes, pateix una crisi de fe. A partir d’aquest moment, es disposa a demostrar el muntatge que hi ha darrera els exorcismes, el frau que suposen i les mentides que s’expliquen. Amb aquest objectiu decideix realitzar un últim “muntatge” i gravar-ho tot en un documental.

I és aquí on recau la importància de la pel·lícula. Està rodada com si estractés d’un fals documental, amb una estètica que ja hem pogut veure a “El projecte de la bruixa de Blair”, “REC”, “Monstruoso” o “Paranormal Activity“. Però hi ha una certa diferència amb totes aquestes. Les abans nomenades estan gravades amb càmeres de vídeo donant aquella sensació d’espontenaïtat que tots sentim en veure vídeos fets per nosaltres mateixos. “El último exorcismo” està gravat amb la intenció de ser un documental i així se’ns mostra en un primer moment. La veritat, la primera mitja hora em va recordar el programa de Callejeros; entrevistes ràpides, canvis rapidíssims de seqüències, talls i moviments de càmera constants,…

Però aquesta estètica de documental va declinant a mida que avança la pel·lícula i l’acció es complica, convertint-se en una successió d’imatges i plans improvisats que deixen de banda l’organització i la planificació que s’hagués fet en un començament. El guió ens vol vendre en primer moment el frau dels exorcismes, però a mida que la trama avança, ens qüestionem què hi ha de fals i què de cert, dubtem de l’existència o no dels dimonis. I tot i les seqüències de terror, la pel·lícula ens mostra aquestes reflexions i dubtes a través de girs argumentals ben estructurats tot i que una mica previsibles. Si vàreu gaudir amb “REC” o “El projecte de la bruixa de Blair” us la recomano, sobretot la última mitja hora. Aviam qui pot veure-la sense apartar en algun moment els ulls de la pantalla.

REC 2 (Jaume Balagueró i Paco Plaza)

Quan vaig entrar al cinema a veure-la, he de reconèixer que no ho feia amb massa entusiasme. La primera part em va agradar moltíssim. La vaig trobar un film original i colpidor, amb una capacitat per mantenir-me amb tensió com mai cap altra pel·lícula ho havia aconseguit. Em va espantar. Més ben dit, em va aterrir. L’últim acte, amb els protagonistes tancats a l’àtic, en companyia d’aquells éssers inhumans, a les fosques i amb la llum infrarroja com a única forma de veure-hi alguna cosa,.. un final increïble que em va glaçar la sang. No es podia continuar. No m’entrava al cap com es podria fer una segona part. Però es va fer.

En assabentar-me, no em va agradar la idea. Pensava que els directors s’havien lliurat a l’èxit, als diners i a l’avaricia. Com es podia continuar una història que, pel que semblava, ja tenia un fi?? I el que més em preocupava, d’on treurien més idees originals si la segona part mantenia la mateixa estètica de la primera?? Tot plegat, no em feia gaire gràcia, però això no treia que no tingués ganes de veure-la.

El primer problema, ningú la volia anar a veure. Passava d’anar sol. Sóc burro, però no tant. Al final, va sortir algú que es moria de ganes de veure-la i ja vaig tenir el primer problema resolt. El segon, a ningú que l’havia vist li havia agradat. Les crítiques que escoltava eren dolentes. Però què hi farem? Fins que no la vegi no la podré criticar. Així que vaig anar… i vaig sortir entusiasmat. EM VA ENCANTAR!!!

No només trobo magnífic com han solucionat el petit problema de “sembla que s’hagi acabat la trama”, sinó que a més, li donen un gir brutal. I és que en Jaume Balagueró ja ho té això. És especialista en crear trames que et sorprenen durant tota la pel·lícula. I aquesta, amb unes quantes sorpreses, no havia de ser menys.

Pel que fa a la tensió i l’horror, no decepciona. Personalment, m’ha tingut més en tensió aquesta segona part que la primera (potser perquè la primera no la vaig veure al cine) L’escena inicial en la qual els GEO pugen a l’àtic és horriblement angoixant. Pocs sustos al llarg de la pel·lícula, però molt bons i inesperats. I si t’esperes algun, t’espanta igual.

Pel que fa a la fotografia, han ampliat la llista de recursos amb dobles càmeres,  diferents perspectives, ús de miralls i molt i molt (massa potser) ús dels infrarrojos, necessaris per a la trama, tot s’ha de dir.

I, per últim, el final. Com la primera part, aquesta segona no podia deixar de tenir un final impactant. M’atreviria a dir que és més colpidor que el de la primera. L’únic problema, deixa oberta una possible tercera part i això sí que no m’agradaria. O potser sí?