CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

DJANGO UNCHAINED (Quentin Tarantino)

Django és un esclau que malviu a les terres del sud dels EEUU. Una freda nit és alliberat per el doctor Schultz, un caçarecompenses que busca tres fugitius a qui en Django coneix molt bé. En Django ajuda en Schultz a canvi de la seva llibertat per poder anar a buscar la seva dona, esclava també, que està en mans d’un terratinent d’allò més perillós.

Normalment sóc dels que parla meravelles de qualsevol pel·lícula d’en Tarantino (sí, fins i tot de la infravalorada ‘Jackie Brown’) i amb aquesta no faré cap excepció; però sí que afegirè algun ”però”. Per començar, es pot dir que és la pel·lícula més convencional del director pel que fa al seu estil narratiu. Ens té acostumats als salts en el temps, a la narració episòdica, als canvis bruscos d’escenaris. Però a ‘Django Unchained’ trobem un film lineal i amb un argument bastant senzill. Un altre però és la banda sonora que, al meu parer, no està a l’alçada d’altres títols encara que hi han temes molt i molt bons. L’últim ”però” està una mica agafat pels pèls; es tracta de la seva durada, que s’allarga massa en el final, fet que no em va desagradar gens però pot causar algun desànim en alguns espectadors.

Per la resta, tot és sensacional!! La violència i la claredat amb la que tracta el tema de l’esclavitud (fet que sembla molestar als estadounidencs -allà ells amb la seva consiència social-), la gran quantitat d’humor negre i assassinats gratuits que s’hi troben, l’estil visual particular de Tarantino, escenes clau com l’últim sopar o la discussió de les caputxes blanques i, sobretot, els seus personatges. La gran recol·lecta d’actors de qui s’ha envoltat Tarantino potencia gratament aquests personatges: en Jamie Foxx com a Django, en Christoph Waltz que fa un gran paper com a doctor Schultz encara que té alguns tics del General Hans Landa de ‘Malditos Bastardos‘, en Samuel L. Jackson que està genial en el seu paper, misteriós fins que hi surt i en Leonardo DiCaprio que fa de dolent d’allò més bé; fins i tot els secundaris són genials!!!

Conclusió: Es pot gaudir moltíssim d’un Tarantino més convencional que de costum.

Anuncis

25 gener 2013 Posted by | drama, històrica, Tarantino, violència | , , , , | 14 comentaris

VA DE… MORTS

Primer post de l’any 2013!! Com van les panxes? I els caps resacossos? Doncs bé, comencem l’any amb el positivisme que tant efusivament proclamen els del famós refresc de llauna vermella: després de l’especial de Crèdits inicials, de Bandes Sonores i d’escenes d’acció, us proposo un nou ‘Va de…’, aquest cop dedicat a morts memorables en la història del cinema.

I comencem amb l’inici de la pel·lícula de culte ‘Cube‘ i el famós home calb de la portada que, al final, només ens servia per introduir-nos el laberint macabre on es situa l’acció de la pel·lícula (i de les seves horroroses seqüeles)

Però si hem de parlar de morts macabres, trieu la que volgueu de qualsevol de les set pel·lícules que composen la saga de ‘Saw‘. Jo, personalment, em quedo amb la que obre la segona part.

Però no tot són morts viscerals; el cinema està plagat de morts molt més emotives i dramàtiques com la del mític final de ‘Blade Runner’ amb el magnífic discurs del replicant interpretat per Rutger Hauer.

I, fent una segona excepció, parlaré del final de la sèrie ‘Perdidos’ (Atenció, SPOILERS!!!!, encara que crec que tothom ja sap com acaba, tot i que no tothom l’entén)

També hi han morts per sopresa, com la del cotxe de ‘Pulp Fiction’ de Quentin Tarantino.

I, per acabar aquest petit repàs, us deixo la que és la millor escena d’un mort a la gran pantalla. Es tracta de ‘Big Fish‘ de Tim Burton i la mort fantàstica del pare del personatge. Una delicia.

1 gener 2013 Posted by | General | , , | 4 comentaris

VA DE… ESCENES D’ACCIÓ

En aquest nou lliurament de ‘Va de…‘ us proposo triar la millor escena d’acció de la història del cinema. Com sempre, us proposo les que em venen al cap quan hi penso en el tema, però s’accepten propostes i crítiques de tota mena.

Per començar us posaria l’escena de la lluita als gratacels de Hong Kong de ‘Skyfall‘. Un magnífic pla-seqüència fet únicament d’ombres. Però com que no es pot trobar per internet el vídeo, us poso una altra seqüència de James Bond, com no, de ‘Casino Royale’. Es tracta de la impressionant persecució incial de la pel·lícula. Això sí que és saber utilitzar unes grues i no com a la última pel·lícula de l’Spiderman‘.

Aquesta va forta. Es tracta de l’escena d’acció que tanca el volum 1 de Kill Bill de Quentin Tarantino (a punt d’estrenar ‘Django Unchained’ i qui té cada cop més clara la tercera part de la història de la Mamba negra). La nòvia contra els 88 maníacs. Un festival!!

Més blockbusters. Ara, anem als germans Wachowski i la lluita final entre l’agent Smith i Neo. Per a aquells a qui us agradin les bones baralles plagades d’efectes especials.

Una genialitat sortida del cap de Nicolas Winding Refn, protagonitzada per Ryan Gosling anomenada ‘Drive‘ amb una escena curta però intensa a dins d’un ascensor.

I una escena més de catanes. Aquesta pertany a la pel·lícula ‘13 asesinos‘ de Takashi Miike. No he trobat el vídeo de la lluita final, així que us fico el tràiler que està replet de moment d’aquesta. Igualment, seria un vídeo molt llarg, ja que l’escena dura 45 minuts!!

I, per acabar, si no us agrada cap de les anteriors, sempre podeu votar per la següent frikada (tot i que molt ben aconseguida) india.

20 Desembre 2012 Posted by | acció, General | , , , , | 9 comentaris

EL HOMBRE DE LOS PUÑOS DE HIERRO (RZA)

A la petita població de ‘Pueblo de la Selva’ està a punt de desfermar-se una gran batalla entre els clans dels voltants per aconseguir (o protegir) un carregament d’or de l’emperador de la Xina. El denominador comú de tots els clans: la manca de por, el domini de les arts marcials i un sense fi d’armes d’allò més estrambòtiques.

Poques coses bones es poden treure d’aquesta macarrada que s’ha tret de la butxaca RZA, amb l’ajuda d’Eli Roth per escriure un guió que podria haver escrit qualsevol nen de 10 anys. A més, no poden sortir gaire coses bones quan un director es dirigeix a sí mateix (excepte en comptades ocasions com són les pel·lícules de Clint Eastwood, per exemple). ‘El hombre de los puños de hierro’ té una argument molt simple que serveix, únicament, com a excusa per plantar-nos un munt d’escenes de lluita, totes filmades de la mateixa forma, sense poder-ne destacar una per sobre d’una altra. I les interpretacions? Senzillament normals. Ningú destaca pel seu gran paper, així com tampoc destaquen els efectes especials. I la música? Doncs no sé què voleu que us digui; música oriental barrejada amb rap que no acaba d’encaixar enlloc.

Ei, però he dit que alguna coseta bona tenia la pel·lícula. En primer lloc, la pel·lícula comença amb un gran ‘Quentin Tarantino presenta’, i això sempre emociona (RZA és un dels col·laboradors de Tarantino a l’hora de posar música a les seves pel·lícules). A més, tota la pel·lícula porta el seu segell pel que fa a la violència i a l’exageració. Per una altra banda, trobem a Dave Bautista, el lluitador de ‘Pressing Catch’ que va desaparèixer d’aquest món. Em va agradar tornar a veure’l, a més, amb un paper que fa tant per ell i tornar a viure una de les seves famoses ‘Bombes’ (els seguidors de ‘Smackdown’ ho entendran). I, per últim, veient a Russell Crowe enfundat en un personatge de western, amb el seu barret de cowboy, el puro a la boca i un ‘poncho’ ronyós m’ha vingut al cap el personatge de Roland Deschain, de la saga ‘La Torre Oscura’ de Stephen King que, en un principi, havia de protagonitzar ell mateix abans que tot el projecte es paralitzés; i després de veure’l, crec que encara hi ha esperances perquè algun dia la veiem al cine. Això ho decidirà el Ka.

30 Novembre 2012 Posted by | acció | , , , , , , | 5 comentaris

SITGES 2011: TOP 10 (IV)

2 – RED STATE

Qualsevol podria dir que el guió d’aquesta crítica al conservadorisme més pur ha estat escrit pel propi Quentin Tarantino i, tot i que no ha tingut res a veure amb la cinta, ja ha fet saber la seva admiració pel film. Això és així perquè la pel·lícula està plagada de totes aquelles característiques que identifiquen qualsevol pel·li del director de “Reservoir Dogs”: llargs monòlegs i diàlegs que no van enlloc, donar importància a un personatge fent-nos creure que és imprescindible per la història per carregar-se’l sense cap mirament i heroïsme a la primera de canvi, i un final delirant que va arrencar onades de rialles entre el públic de Sitges.

La guanyadora del certàmen d’enguany comença com una pel·lícula d’adolescents en busca de sexe. D’aquí passa a ser una pel·lícula més violenta amb grans dosis d’humor negre per acabar amb un final digne dels germans Cohen.

Un dels grans encerts de la proposta és el repartiment, que compta amb la pressència de Melissa Leo (guanyadora de l’Òscar a millor actriu), John Goodman i l’impecable Michael Parks (l’actor que ha interpretat el personatge del sheriff texà Earl McGraw a “Abierto hasta el amanacer”, “Kill Bill”, “Planet Terror” i “Death Proof”) que ha guanyat al premi a millor actor al Festival de Sitges d’aquest any

1 – MIENTRAS DUERMES (Jaume Balagueró)

Sóc un gran fanàtic de Jaume Balagueró i tenia moltes expectatives posades en l’estrena de la seva nova pel·lícula. I, la veritat, les ha superades de carrer!! Tothom tenia clar que Balagueró és un mestre pel que fa al cinema de gènere. Ell sap con tractar el tema de la por i fer-nos moure’ns inquiet a la butaca; s’ha atrevit amb fantasmes, amb posseïts i, fins i tot, amb la primera generació d’Operación Triumfo (no sé què fa més por). Ara, però, es centra en quelcom més tangible i humà com és un porter d’un edifici incapaç de ser feliç. I és aquest maledicció el que fa que la seva única meta en aquesta vida sigui aconseguir la infelicitat de la resta de veïns a través de petites accions que passen inadvertides (algunes) per tothom.

L’objectiu de Balagueró és que l’espectador s’identifiqui amb el dolent i que, fins i tot, es fiqui de la seva part. L’audiència acaba volent que al porter li surtin bé les coses i acabes sentit certa compassió i simpatia pel porter. Un porter interpretat per un magnífic Luís Tosar. Tosar ja ens té acostumats a grans interpretacions (el seu ‘Malamadre’ el perseguirà tota la vida) però en aquesta pel·lícula es surt de la pantalla, es conté i mostra tota la maldat de la que és capaç una persona sense exageracions ni pujades de to; únicament amb la seva mirada, el seu mig somriure gairebè inexistent i els seus pensaments més profunds.

Sens dubte, la millor pel·lícula del Festival d’enguany. Llàstima que no participava en la secció oficial a Competició. El que sí que s’emporta Balagueró és el premi de la Màquina del Temps que reconeix la seva trajectòria com a director del gènere i com a un dels directors amb més projecció internacional.

Per cert, els assistents a l’estrena a l’Auditori de “Mientras duermes” vam tenir la immensa sort de gaudir de l’estrena mundial del tràiler de “Rec 3”. A la sala, Paco Plaza (director) i Leticia Dolera (protagonista) van poder veure com la sala embogia en sentir la noticia i en gaudir de gairebé tres minuts innèdits d’una de les pel·lícules més esperades dels últims anys.

25 Octubre 2011 Posted by | acció, humor, terror | , , , | 8 comentaris