MIDNIGHT IN PARIS (Woody Allen)

No soc un gran seguidor de Woody Allen i, de fet, algunes de les seves pel·lícules em resulten una mica soporíferes. Tot i així, de tant en tant, em sorprèn amb alguna cosa que fa que continui veient les seves cintes amb l’esperança de trobar un bon regal. I aquesta, sens dubte és el millor regal que m’ha fet fins el moment. La història d’un escriptor en plena evolució que descobreix París, que s’hi enamora i que viurà una de les experiències més enriquidores de la seva vida.

Per desgràcia (o per sort), es tracta d’una d’aquelles pel·lícules de les quals no es pot explicar res més, perquè aquí és on està la gràcia del film. Una sinopsi més complerta seria desenmascarar un gran spoiler, fent que perdés tota curiositat i emoció. He de reconèixer que jo l’he vista únicament per la curiositat que m’ha despertat tot l’enigma i el misteri que envoltava la cinta; i puc dir que he quedat plenament satisfet.

En aquest darre film d’Allen no surt ell mateix interpretant un personatge que li escau com anell al dit. Aquest personatge, però, se’l reserva a Owen Wilson i es pot dir que se’n surt a la perfecció. Wilson està envoltat de secundaris de luxe com Marion Cotillard o Rachel McAdams, entre molts d’altres (atenció al paper d’Adrien Brody, surrealista a més no poder). En conclusió, molts fanàtics d’Allen diuen que és la seva millor pel·lícula, i jo m’ho crec, perquè després de veure-la em quedo en ganes que estreni la següent, tot i que el llistó està força alt.