(500) DIES JUNTS (Marc Webb)

 

En aquest mateix bloc, un dia em van dir que no veia cap pel·lícula d’amor. Doncs n’he vist una (que no la primera) i aquest és el resultat: l’he hagut de veure en dos dies separats perquè, sincerament, m’adormia.

1er dia: vaig començar a veure la pel·lícula perquè havia escoltat que no era la típica història nyonya i romàntica de noi coneix noia, s’enamoren perdudament, passen moments dolents i al final, tot acaba bé. És més, al començament de la pel·lícula, una veu en off ens informa d’això mateix. Així que animat la començo a veure. Aproximadament cap al minut 35, les parpelles em van començar a pesar, i això que no era cap hora propicia per a tal. Poques bromes i la mateixa història de sempre. LA MATEIXA!!! L’actriu Zooey Deschanel és l’únic que se’n pot salvar. Després de fer una interpretació completament lineal i insensible a “El incidente” (requeriments del guió, no us penseu) deixa veure que pot ser una bona actriu, amb sentiments i tot. Però poc més a destacar. Al minut 50 m’adormo durant poc més de 30 segons… però m’adormo en definitiva. La paro. Ja l’acabaré de veure demà… si puc.

2on dia: comfirmat, quin pal de pel·lícula!! En aquest blog se m’ha preguntat perquè no veig mai pel·lis d’amor. Crec que és obvi. Són previsibles, no aporten res d’interessant al cinema, avorreixen i són, la major part, irreals i idíliques. Mai em tornaré deixar enganyar per aquelles pel·lis que diguin “no són la típica història d’amor”. S’ha acabat. No m’ho creuré. Si hagués de definir aquesta pel·lícula en una paraula no ho podria fer; necessitaria tres: pèrdua de temps!!