CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

STONE (John Curran)

Gerald “Stone” Creeson (Edward Norton) és un pres que està esperant obtenir la condicional. Jack Mabry (Robert deNiro) és l’agent de la condicional que l’està evaluant.  Entre ells dos s’interposa Lucetta Creeson (Milla Jovovich) que utilitzarà totes les seves armes de dona per seduir Mabry per tal d’ajudar la seva parella des de fora de la presó.

M’ha sorprés sobremanera que aquesta pel·lícula hagi estat categoritzada com a film d’acció i thriller. Acció? No hi trobem res d’acció. I quan dic res, és res. No hi ha ni un tret, cap persecució ni tan sols una baralla. Thriller? Potser estem acostumats als thrillers policíacs o thrillers de pressons. Però en aquest film no hi ha cap signe d’aquests. La presó no és més que una excusa, un context per encabir-hi el guió que jo categoritzo com a drama psicològic. La pel·lícula ens mostra, amb una narració molt pausada, els canvis que experimenten els seus protagonistes, a nivell psicològic, vital, laboral i espiritual. Uns personatges, per una altra banda, molt ben dibuixats i amb una forta càrrega psicològica.

John Curran fa un ús excessiu del pla-contrapla (degut a les nombroses converses del film -algunes transcendentals i algunes insignificants-) per mostrar tots els matissos de cadascun dels personatges en un guió que no acaba d’implicar emocionalment l’espectador i amb forats en els moments decissius. Es tracta d’una pel·lícula que es recolza massa en les excel·lents interpretacions d’uns actors i unes actrius que saben exposar tot el seu potencial amb personatges complexos. Bona opció per als amants d’aquelles pel·lícules que fan treballar el cervell i que exploren psicologies alienes. No és una bona opció per mi (jeje).

29 Octubre 2010 Posted by | drama | , , , | 7 comentaris

RESIDENT EVIL: ULTRATUMBA (Paul W.S. Anderson)

Aquest diumenge, un diumenge qualsevol tot i jugar-se la final del mundial de bàsquet, vaig anar al cinema a veure la quarta pel·lícula de Resident Evil (que no l’última, segur). Després de pagar 9’50 euros per l’entrada (sí, la vaig anar a veure en 3D), seiem a la butaca i ens col·loquem les ulleres mega-fashion per poder gaudir de les tres dimensions. Jo porto ulleres els 365 dies de l’any, i haver-me de posar unes altres ulleres a sobre de les que ja porto és una mica molest. Abans de començar el film un anunci de “No recomanada per a menors de 12 anys”. Això significa dues coses: 1) no déu fer molta por ni déu haver massa sang i fetge, ja ho veurem… i 2) algú no sap què ha anat a veure perquè hi ha un nen de pocs menys d’un any a la sala.

El fet d’anar a veure-la en 3D és per un motiu prou clar. Jo sóc molt reaci a això del 3D i més quan crec que és un recurs modern per treure diners. Les pel·lícules que s’estrenen en 3D estan rodades amb les càmeres convencionals i, després, són adaptades. Només el cas d’Avatar (que ara la tornaran a passar als cinemes, només en 3D, per treure més diners!!!) es va gravar amb una càmera especialitzada, creada pel mateix Cameron i que es basa, bàsicament, en dues càmeres juntes gravant alhora. “Resident Evil” és la segona pel·Lícula que ha estat gravada amb aquest sistema de càmeres. Amb “Avatar” vaig gaudir moltíssim, així que estava convençut que en una saga que m’agrada i amb una tecnologia que m’havia fet passar una molt bona estona, això del 3D no podia estar malament.

I tenia raó. Vaig gaudir molt amb l’espectacularitat de la pel·lícula. Tot i el curt metratge, els recursos que ofereixen les 3D estan prou aprofitats i aconsegueixen una profunditat i una sensació impressionants. Però, per altra banda, també presenta alguns inconvenients; a part de la incomoditat de les ulleres, s’ha de vigilar molt de no fer escenes molt dinàmiques i amb ràpids moviments de càmara i canviant de plànol excessivament, ja que als ulls els costa acostumbrar-se i causa una mica de mal de cap. Això, però, ho saben tractar molt bé en la pel·lícula, ja que moltes de les escenes d’acció esan projectades a càmera lenta i amb tot luxe de detalls. Igualment, ha estat un bona experiència.

Ara, centrant-nos en la pel·lícula, cal dir que em vaig sentir com en una marató de pel·lícules d’acció concentrada en hora i mitja. La pel·lícula és una barreja entre la segona part de Resident Evil, Blade i Matrix. Les mítiques lluites que els germans Wachowski van parir ara ja fa 11 anys han arribat a l’adolescència amb un més que decent estat de forma (i sense grans a la cara), oferint-nos les escenes de lluita més interessants de tota la pel·lícula. Però, a part d’això, a la pel·lícula, argumentalment parlant, li falta alguna cosa. Treient els primers cinc minuts, frenètics i destructius “a saco”, a la pel·lícula li costa tornar a agafar ritme i, en acabar, deixa un regust amarg, un pensament de “això és tot, m’esperava més”. Com diria ma mare “le falta chicha”. Tot i que l’argument és més interessant que la tercera part (poc més), es troba a faltar la tensió i els zombis de la primera i la segona. On són els mítics zombis?? Cada cop ens presenten bèsties noves, i cada bèstia nova que inventen, s’allunyen un pas del bon cinema zombi, de tensió, sang i fetge. Exceptuant uns quants ensurts, la previsió d’una pel·lícula que poden veure nois de 12 anys es complia.  Estimats senyors productors, volem una pel·lícula de zombis com deu mana, amb sang, fetge i la Jovovich donant pel sac a tort i a dret. Per cert, curiós paper per Wentworth Miller (alguns recordareu a Michael Scofield, de la sèries “Prison Break”, que es col·lava a la presó per fugar-se amb el seu germà) que, un cop més, té la solució per escapar-ne d’una.

En resum, bona elecció per anar al cinema. Si voleu experimentar les 3D és la millor pel·lícula que podeu triar. Tot i ser més fluixes que les dues primeres, satisfà prou i deixa un final (molt) obert per a una cinquena part. Qui sap, potser la faran en 4D…

14 Setembre 2010 Posted by | acció, terror | , , , , , | 6 comentaris